El Quixot al segle XXI

Deixa un comentari

 

Publicat a La Manyana el 26 d’agost de 2018

A finals de juny, els diputats de Ciutadans al Parlament de Catalunya van mostrar uns exemplars del Quixot – edició de la Real Academia, 2016– per protestar pel boicot a un acte organitzat per Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona. Li demanaven a la consellera si condemnava l’atac verbal, els crits. Sempre condemnarem els boicots violents, va dir l’Honorable Sra. Laura Borràs, Consellera de Cultura, especialista en l’obra en qüestió; i els regalà un: “Espero que se l’hagin llegit tots, perquè el millor homenatge que es pot fer a Cervantes és llegir-lo”. Es vanten de tenir un geni de la literatura, orgull de la llengua castellana -que l’és. Dubto, no que el llegeixin, sinó que l’entenguin i, molt menys, que en siguin dignes dels seus ideals.

Quan sento parlar del Quixot recordo l’obra de Milan Kundera L’art de la novel·la, 1986. Defensa que el cavaller errant va tenir sentit a l’època medieval, al segle XVI ja només era una figura decorativa de tornejos i justes, l’exercit professional el va deixar fora de lloc; per això Miguel de Cervantes, a principis del segle XVII, només el pot retratar com un boig; de sentiments nobles però només objecte de pietat o burla. He rellegit el llibre de Kundera però no hi he trobat la citació literal. El Quixot no el repassaré, pesa 1’4 kg. El vaig llegir cap al 1978, segons les anotacions que hi trobo i les fulles seques d’una rosa de joventut. L’edició del Círculo de Lectores és del 1969 amb il·lustracions al carbó de Gerhart Kraaz.

Com la fama del pensament se l’emporten els filòsofs, es diu que l’Edat Moderna comença amb l’atreviment de Descartes per deixar pensar l’home sense l’ajuda de Déu: “cogito ergo sum”. Però tant valor o més té la novel·la que, amb recursos lingüístics més entenedors i divertits, com és el cas de l’Enginyós cavaller, també busca el sentit de l’existència. Cervantes inaugura la novel·la moderna i europea perquè continua l’aventura d’enfrontar-se sol al món canviant. El Quixot va sortir de casa i ja no reconeixia el món, veia gegants i eren molins. El món ja no estava regit per un Jutge suprem. La Veritat divina es va transformar en centenars de veritats relatives. És la incertesa que ens arriba fins als nostres dies, el món líquid del sociòleg Bauman.

N’hi ha que volen un món d’Ordre i Seguretat, desitgen un món en el qual sigui possible distingir el bé del mal perquè existeix el desig de jutjar abans que comprendre – Sr. Rivera. Per això guanyen adeptes els populismes i els fonamentalismes religiosos, econòmics o polítics. Aquest desig ha fonamentat religions i ideologies que ens enfronten els uns als altres. Ens divideixen, diuen. És cert que estem dividits, és la realitat. Però mentre uns volen sotmetre tota la realitat a la seva concepció que mira el món del Déu venjatiu de l’Antic Testament, a una Pàtria imperialista o a un Rei absolutista – “Dios, Patria y Rey, Viva el orden y la ley”; uns altres volem seguir l’aventura de la recerca de la llibertat moderna ni que sigui només armats amb un nas de pallasso i lluint un llaç groc. 

La novel·la té la llibertat de crear mons més enllà dels límits reals. Si n’escrivís una, em preguntaria què farien Cervantes i el Quixot a la Barcelona del 2018? Del Cervantes  que va perdre la mobilitat del braç esquerre a la batalla de Lepant; el que va patir presó durant cinc anys al nord d’Àfrica després de ser capturat pels turcs a la Costa Brava -tot i que va intentar escapar-se cinc vegades; el que tingué una filla reconeguda fruit d’unes relacions amoroses; el que es va casar i al cap de dos anys es va divorciar de fet – que no estava pas permès el divorci; i també el que va ser empresonat per corrupció en l’ofici de recaptador d’impostos, aquest no puc assegurar què faria al segle XXI, només era un home.

Però l’heroi Don Quixot, aplicaria els seus valors d’Humiliat, pietat i respecte? Sí, sense dubte. Avui, el cavaller errant seria humil perquè sap que no s’ha de guiar per la “ley del encaje” que és la forma de resoldre les disputes de mode arbitrari, de fer encaixar la realitat al que interessa al poder sense respectar el principi de seguretat jurídica -ho entén Sr. Llarena? Seria  pietós perquè combat la injustícia cavalcant per La Mancha, acompanyant el Molt Honorable President en les aventures europees o navegant per la Mediterrània a bord del vaixell Open arms salvant refugiats. I com mai no li faltaria al respecte a una dama, aniria al capdavant de la manifestació del 8 de març perseguint a tota Manada, desgraciats.

El crític literari Harold Bloom diu: “No podem conèixer l’objecte de la recerca de don Quixot a no ser que nosaltres siguem Quixotescos (amb majúscula)”. Encara no fa setanta anys que, després de segles de revolucions i guerres mundials poc quixotesques (amb vergonyosa minúscula), hem estat capaços de definir els Drets Humans: llibertats, facultats, institucions o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de garantir-li una vida digna. Aquests drets es posseeixen independentment de quina sigui la situació legal o jurídica del país o regió en el que habita i de factors com l’estatus, l’ètnia, la nacionalitat o qualsevol altra circumstància de l’individu en qüestió. La història no ha estat capaç de garantir aquests drets, potser no ho podrà fer mai –“la història no té temps de ser justa”, deia Stefan Zweig. Tanmateix, per més impossible que sembli, persistirem insaciablement esperançats -Quixotescos- en l’anhel de lluitar per aquests valors superiors de la humanitat que garanteixin la justícia social i la dignitat de les persones.

Per finalitzar aquesta fantasia literària, amb els acords de la cançó Ordre i Aventura de Mishima, igual que el Quixot pensava amb la seva Dulcinea a qui acompanyen unes amigues, permeteu-me un record per les afligides, encadenades i oprimides que es troben en presons i per altres camins: la Carme i la Dolors i les seves amigues en l’aventura Clara, Meritxell, Inés, Marta i Anna. Ui! El que fa la ficció, diria que s’ha colat una impostora, no?

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, Català, Catalunya, General, Política el 28 d'agost de 2018 per jfkami

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.