L’ECLIPSI

Deixa un comentari

Acabo de llegir L’eclipsi de George Perec de l’editorial L’Avenç, 2017. La versió al català l’ha feta n’Adrià Pujol Cruells. No és casual que no hi digui traductor sinó versionador perquè posar-se a fer un exercici lingüístic, com és traduir un llibre que té com a màxima finalitat no posar ni una sola A (en francès era la E), no ho pot fer si no és sota la premissa que tindrà molt marge creatiu perquè el que menys importa és ser fidel al text original.

Malgrat que no he pogut copsar de què va el llibre, m’ho he passat molt bé veient les estratègies que ha hagut de fer el traductor per no caure en el pArAny de la A. Un sorge és un soldAt, musc és el color morAt, esduït és esvAït, colís un trAu del pantaló, belitre un cAptAire, un gussi és un llAgut petit, eburni ve de vori, però també podríem dir-ne mArfil. Aquests exemples són de les primeres trenta pàgines. Paciència, curiositat i molt buscador per consultar diccionaris en línia. Recordo quan tenia nou anys ja m’agradava buscar paraules al diccionari a la classe del senyor Mercadé. Cal acceptar que no és un hàbit massa generalitzat, per sort.

La fal·lera dels diccionaris la podreu veure a la pel·lícula The Professor and the Madman, 2019 del director Farhad Safinia, aquí titulada (com sempre en castellà) Entre la razón y la locuraNo és d’habitud assistir a una interpretació magistral de Mel Gibson, que fa del professor que va impulsar l’Oxford English Dictionary amb la col·laboració del gran, molt gran, Sean Penn des del manicomi on està ingressat. Un personatge brillat i l’altre boig: “Qui és què”, diu el lingüista autodidacte sense estudis.  (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 18 de novembre de 2020 per jfkami

BIRBEU BARCELONA

Deixa un comentari

Durant els mesos de la primera onada de la pandèmia es va produir el fenomen que les progressies governants anomenen renaturalització de la ciutat. Els escocells dels arbres del carrer Balmes es van omplir de llucs i si els veies mirant cap a mar, feien un estrany goig. L’escocell es pot tapar amb una reixa –fa elegant- o amb productes sintètics porosos per no caure-hi i haver de demanar danys i perjudicis a l’ajuntament. També s’hi pot plantar flors, llavors rep el nom d’escocell vegetalitzat. Ara bé, qualsevol fill de pagès sap que són “xupons” que surten del peu de l’arbre, i és convenient de treure’ls perquè absorbeixen molta sàvia.

Per instagram abundaven fotografies de les escales de Montjuïc d’on brotaven herbes de les juntes de les pedres. Els poetes han fet formoses composicions a aquesta victòria de la natura vegetal sobre les pedres mortes. Els jardins de davant de casa, dedicats a l’escriptor i amant de la natura Joaquim Ruyra, tot just es podien veure els baladres tapats per les males herbes: blets i catxurros usats per a penjar-los com llufes a la roba o emprenyar les noies llençant-los-hi a la cabellera.

Mentre estàvem tancats a casa, la intervenció municipal ha estat ràpida i amb una certa traïdoria que fins i tot puc compartir en la seva finalitat: hem d’humanitzar la ciutat, hem de destronar el regnat del rei automòbil. Metafòricament se’n diu pacificar la ciutat. Ja ho deien ells romans, Si vis pacem para bellum. Ni que sigui amb caràcter provisional de no se sap quant de temps, han omplert la ciutat de trinxeres fetes amb tanques New Jersey grogues, pilons fàl·lics delimitadors de terreny per mirar de guanyar espai per a les activitats socials que necessiten una distància segura. Els carrers comencen a semblar una combinació entre el joc de l’oca i un tauler de parxís a vuit. 

Són vistosos i perillosos: boles gegants com bombes de catapulta, bancs com sepulcres paleocristians, rases i cràters convexos destrossa-amortidors. Tot va bé per fer una vida lenta a 30 quilòmetres per l’hora com a molt.

Aviso, no farem una república sense automòbils. De moment ens haurem de conformar amb uns vehicles que no facin gaire soroll i no treguin fum. Diuen que el 2022 faran a Barcelona unes proves de taxis voladors per a persones i per a repartiment. Ja ho veurem, o no. Escepticisme. Els vehicles sense rodes ara els podeu veure a la sèrie The Mandalorian, us la recomano. Només per sentir: “Un home d’honor no té per què viure a l’exili” (T1, cap.7), ja paga la pena.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Pandèmia el 11 de novembre de 2020 per jfkami