Ah!, NO EXISTEIXO

Acabo de llegir Dormir amb Winona Ryder d’Edgar Cantero. Són dinou capítols que comencen amb Aquesta nit he somiat una història

formidable excepte el vintè que diu que aquest matí no recordava haver somiat res. És un bon exemple com els somnis (o dir que has somniat) poden ser motiu d’inspiració literària. Fins i tot es pot confirmar que els somnis es poden fer realitat perquè l’autor, premiat a Alcarràs, Badalona i l’Ateneu Barcelonès (Premi Crexells del 2007), ara triomfa escrivint en anglès històries inspirades en referències pop dels anys vuitanta i noranta. És un digne hereu de la tradició iniciada per Bernat Metge, el primer humanista que va escriure Lo Somni (1399). Al secretari de la Cancelleria Reial li va servir per sortir de la presó perquè va ser processat per corrupció, traïció, acusat de l’assassinat del rei i fer un ús indegut de diners públics. Tampoc han canviat tant les coses. Això sí, molt més culte que el Villarejo, on vas a parar! A l’Edgar l’ha portat a viure a West Hollywood, com Johnny Depp i Katy Perry, i ves a saber si ha pogut acomplir el seu somni mitòman tal com va desitjar a la novel·la. Aquests dies ha tornat a Vallvidrera de vacances i poc m’estranyaria que acabés escrivint per a la indústria del setè art.

El cas oposat és quan la realitat s’apodera dels somnis. El metge del son, el Dr. Estivill, diu que dormim i somiem, com vivim. Un immens i terrible exemple el trobem en el llibre El tercer Reich dels somnis, de Charlotte Beradt traduït per l’Anna Punsoda. És el testimoni de tres-centes persones que van viure l’ascens al poder del gran dictador i les seves conseqüències. Beradt recull somnis de tres tipus: els que ho anoten la mateixa nit o l’endemà de tenir-los; els que ella recull preguntant més o menys discretament i, en tercer lloc, els que recopila el seu amic metge a la consulta fent-s’ho venir bé”. La conclusió més destacable d’aquest recull de somnis és adonar-se que ”El mitjà de propaganda més potent del hitlerianisme no eren els discursos de Hitler o de Goebbels, ni els articles, ni els cartells. No era res que pogués captar-se a través del pensament o del sentiment conscient, va escriure Victor Klemperer. Era la por, hi afegeixo jo (la traductora)”. Jo també ho subscric. La por ens anul·la, impedeix que deixem el combat contra les VOXs que escampen la por a la llibertat del Drets Humans. El que sí que em fa por és que pensem que estem lliures del totalitarisme. Els moviments feixistes són com el pitjor malson que, a més, es repeteix cada nit. No voldria pensar en un altre tipus de somni, l’anticipatori, que preveu allò que pot tornar passar.

El que no recomanaria és interpretar els somnis. Des del Gènesi, trobem personatges com Josep, onzè fill de Jacob, que interpretava somnis i va viure fins als cent deu anys. Encara sento programes de ràdio que tenen consultori de somnis en horari de màxima audiència matinal. Quan vaig començar a llegir Freud, reconec que vaig caure en el pecat d’intentar entendre la vida real a partir dels somnis. Si ja costa de pensar que la vida té algun sentit, no em vull  imaginar què en pot sortir dels somnis o, encara pitjor, dels malsons. La trampa és que es creen realitats a mida, la que ens convé a nosaltres, a l’escriptor o al psicòleg de torn. Cadascú és lliure d’escriure’s el relat que el faci més feliç, de fet hi ha gent que creu en ovnis, en homeopaties vàries, en el terraplanisme i en mons paral·lels quàntics. Els somnis no serveixen per a res narratiu, potser reparen neurones però no expliquen res. No hem de viure a partir del que somiem dormint (la idea també és del Dr. Estivill). Somiem i prou. El son repara, diuen, tampoc ho acaben de saber del cert. Viviu tan tranquils com sigui possible combatent la maldat i dormireu més bé.

Jo no somio ni per a fer llibres. Miro de no somiar amb l’ajuda del loretazepam amb recepta mèdica. Només em permeto somnis despert, pocs. Com el que em va dir Jaume de la Pastoreta, l’autèntic ésser d’aquesta terra ancestral dels ilergetes lliures: “Mira, per aquí, amb això de la independència”.

La justícia planera va fent. Lenta com sempre. Com tothom, anem fent. Procura arbitrar la convivència. Ens ajuda a resoldre faltes, conflictes o delictes. No és perfecta, comet errors. Als Estats Units existeix el programa “Innocent Project” que lluita per alliberar persones innocents. A finals d’agost, Robert Duboise va abandonar una presó nord-americana després de passar més de trenta-set anys darrere dels barrots acusat de violar i matar una noia de dinou anys a Tampa, Florida. Van trobar algunes mostres que es creia que s’havien perdut des de 1983 i que li han permès, després de comprovar-les amb el seu ADN, trobar-lo no culpable. Va anar a la presó a l’edat de divuit anys, ara en té cinquanta-cinc. Errare humanum est. A tothom li pot passar, tots som de carn i ossos. 

Hi ha una altra justícia, la fanatitzada que es pretén imposar perla força. La que coneix la Veritat i el Bé. No dubta, no necessita proves, les fabrica. Té certeses, ardor guerrero i dogmatisme: la seva fe és la seva ignorància. Els lletrats que l’exerceixen esdevenen presoners del que creuen la seva llibertat, són servents de la barbàrie. Com més Superior, Alt o Suprem és el Tribunal o l’Audiència més temptats de creure’s posseïdors exclusius de l’Absolut. Són fonamentalistes, terroristes contra els Drets Humans, la Democràcia i la més elemental separació de poders amb la boca plena de viure en un Estat social i democràtic de dret.   

Hi ha fiscals  que opinen sobre com ha de ser la Justícia. No soc epijuristòleg, no sé res de dret penal, però com a opinador vull aprofitar que l’Ebre passa per Zaragoza per fiscalitzar el lletrat homònim. Qui utilitza el dret penal per aniquilar els que veuen el món d’una forma diferent, els que tenen una fe cega en la  llei que cal complir tant si és justa com no, esdevenen simples putxinel·lis del poder establert; són la claca aduladora de l’ombra allargada de l’autoritarisme. Tot i que errava en ser admirador de Hitler, faig cas del filòsof pacifista francès Alain: “la justícia no existeix; és per això que has de fer-la”. Cal lluitar contra tot abús de les estructures de l’estat i dels agents econòmics que les financen. Aquesta és l’obligació dels que creiem que la vida és més preciosa que la Llei (digueu-li Constitució); que la vida és més bonica que les punyetes dels Tribunals. 
(més…)

El rei Felip de Bèlgica demana perdó de manera oficial pels “actes de violència” comesos al Congo durant l’època colonial fa poc més de cent anys. Un gest que arriba quan Bèlgica viu un moment de protestes contra símbols colonials com a ressò del moviment antiracista als Estats Units per l’assassinat de George Floyd. Allà cauen estàtues de presidents esclavistes, de missioners, de Colom i  fins i tot, de Miguel de Cervantes. El criteri històric és molt discutible però no ho és el motiu pel qual es porten a terme: el racisme, el supremacisme blanc sobre la població afroamericana i altres nouvinguts pobres a l’America Great Again.

M’ha vingut al cap la pel·lícula La llegenda de Tarzan, 2016, dirigida per David Yates, basada en el personatge de ficció Tarzan. L’estètica del film queda molt lluny del Tarzan en blanc i negre que veia quan era jovenet. No deixa de ser un pamflet, per fer quedar bé britànics i americans, contra l’esclavisme amb negres formosos i musculats, paisatges de documental del National Geographic i tant o més fantasiosa i inversemblant que el Tarzan de Johnny Weissmuller.

La pel·lícula narra la vida acomodada a Londres de John Clayton III, Lord Greystoke, conegut com a Tarzan perquè es va criar antre els goril·les a la selva d’Àfrica. Viu una afable vida amb la seva  esposa estatunidenca, la Jane (ara és rossa i de llavis molsuts, deuen ser exigències del mercat, res a veure amb la mítica Maureen O’Sullivan). El rei belga Leopold II li demana que vagi al Congo Belga per veure el que ha fet allí per ajudar al país. Encara que al principi no ho vol acceptar, un diplomàtic nord-americà negre vol que accepti perquè pugui acompanyar-lo i descobrir les atrocitats que perpetra Leopold II.

(més…)

Ho sé. Ho sé. No és un gran títol. És un concepte del filòsof Pierre Bourdieu que he llegit, confinat i coronat pel virus, al magnífic assaig sobre l’època de la imatge que vivim, L’ull i la navalla (2018) d’Ingrid Guardiola publicat a Arcàdia -l’hauré de fer servir en altres articles. Quan vaig llegir aquest sintagma repetitiu i cacofònic em va venir al cap una vinyeta del ninotaire Ermengol Tolsa publicada a La Manyana el passat disset de març: Reunió comitè d’experts. S’hi veuen en rotllana un policia, un guàrdia civil, un futbolista, un torero, un executiu i un bisbe.

M’agradaria més parlar d’un comitè de sanitaris, de netejadores, de pagesos, de transportistes i de tants altres treballadors desestructurats durant molts anys que, sense ínfules i amb responsabilitat, ens permeten mantenir el sentiment de comunitat. De què serveixen tantes paraules. Donem-los un sou digne, paguem un preu raonable pels seus productes i serveis. Amb aplaudiments o amb el cor. GRÀCIES i anem al tema de l’escrit.

Primera estructura, els militars van deixar de sortir per la tele, matí i tarda, després de lluir medalles, autoritat i poder en representació del Capitán Generalísimo de todos los Ejercitos, el Rey. Van recuperar taronges, llimones i droga que és la seva feina; en llenguatge col·loquial, van fer la pixadeta per marcar el terreny. Segona estructura, futbolistes i toreros ja han començat l’escalfament perquè no ens atipem de fer teletreball davant la pantalla. Cal deixar descansar la vista del circ de sèries, films i notícies carregades de virus. Tercera estructura, l’executiu pot ser qualsevol gran empresari preocupadíssim pel seu futur. El mateix que paga les portades dels diaris afins i marca el discurs i la publicitat de les televisions. I la quarta estructura, el bisbe que ens assegura la salvació si fem bondat, som obedients i condemnem l’avortament, l’eutanàsia, tota inclinació LGTBI i el separatisme. I la pedofília?

Heus aquí per a què serveixen tantes estructures. En paraules de Maquiavel, tots els mitjans són bons per garantir el fi. Tot es pot pagar si és per a la conservació de la UNIDAD omnilegitimadora, diu el filòsof Peter Sloterdijk.

Primer és tenir cura de la vida, que no és incompatible amb els valors dels Drets Humans. No cal que munteu un estat d’alarma per tenir el poder absolut sobre el poble, se us veu el llautó manaire. Per què no us rebaixeu el sou un vint per cent com el govern de Nova Zelanda. Sou les antípodes de l’exemplaritat. Feu el favor de parar de xarrar pels descosits estatals i penqueu o, almenys, deixeu treballar quan es pugui fer amb seguretat. Prou ens costa enterrar els éssers estimats sense veure’ls, no enterreu la dignitat.

Comenceu a pensar en homenatges, misses i espectacles de dol. No heu pogut celebrar l’exaltació de la mort per la Setmana Santa i teniu necessitat de mostrar el patiment. España negra eterna. Cadascú fa el que pot però us dic, per endavant, que no serà amb cares pietoses de mares-de-déu que guanyareu ni fareu ressuscitar la confiança i la credibilitat que perdeu dia a dia.

ESPANYAR. Jo espanyo, tu espanyes, ell espanya… Em vaig apuntar aquest verb quan el vaig llegir al conte “El darrer dinar de Serguei Alexsandr” escrit per Iosef Bergxenko al recull “Contes russos” de l’escriptor i agent cultural Francesc Serés. El protagonista és un viatger i aventurer que decideix quedar-se a viure a un poble rus preciós. Al cap de pocs dies hi arriba la pesta. Els empestats són aïllats en una casa i, a poc a poc, van morint. Els sans també es tanquen en una casa per protegir-se i fer-se companyia de la por que els produïa l’epidèmia. Es distreuen explicant-se històries, recitant poesies, cantant, menjant i bevent. La casa es va buidant perquè la pesta va fent la seva feina. Tot acaba en desesperades orgies. Els pocs supervivents es dediquen a ESPANYAR portes per buscar qualsevol cosa de menjar. El protagonista se suïcida d’un tret quan agafa la pesta. L’endemà, la pesta abandona el poble.

Espanyar és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR.

Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Aquesta setmana se m’ha fet palès què espanya Espanya. La imatge dels civils paramilitars de joc de la PlayStation amb un ariet postmodern (els clàssics portaven un cap d’un marrà castrat bellament tallat amb ribot i gúbia) donant cops durant un minut i set segons a la porta d’un pis de Sabadell. Demà pot ser a casa neva o teva. Això és espanyar. Això és el que sap fer Espanya. És el que porta fent des de fa segles. Com diu el periodista Francesc-Marc Álvaro a l’“Assaig general d’una revolta: Les claus del procés català”  després de perdre tot l’imperi americà, especialment Cuba i Puerto Rico – i al segle vint el nord d’Àfrica i el Sàhara- hi havia una casta militar que, a falta d’enemic extern, l’ha de  buscar a l’interior, és a dir: “els nacionalistes catalans i bascos van ser considerats, a partir de llavors, les noves peces pertorbadores de l’anti-Espanya, desplaçant així en aquesta categoria els insurrectes antillans, els afrancesats, els moriscos i els jueus, tots ells «enemics» d’una idea de comunitat nacional pura i homogènia.” (més…)

Els al·legats finals de les acusacions dels quatre fiscals al judici al Procés em van fer xalar com un gosset quan et veu arribar a casa. El verb xalar significa esbargir-se alegrement o bé perdre el seny, la raó. El metarrelat, la història que explicaven els fiscals acusadors va ser un exercici de ficció narrativa que ni les millors de les novel·les de ciència-ficció escrites per Pedrolo o Arthur C. Clarke. S’ha de reconèixer que tenen mèrit en saber utilitzar la llengua espanyola per dos raons: primera, ésser capaç de reescriure la història a gust del poder sense immutar-se ni despentinar-se; i segona, fer gala d’un domini excels de retòrica sofista i barroca.  No és un qualificatiu negatiu, ben al contrari. Com m’agraden les llengües, xalava de plaer per l’estructura gramatical, el lèxic i la fonètica espanyola emprada pels magistrats; al mateix temps, xalava per la paranoia d’inventar-se un cop d’estat postmodern. En això estarem tots d’acord, un cop d’estat modern o premodern de tota la vida, amb militars, morts o presa de punts estratègics ningú no el va veure.

Els quatre fiscals em recorden els Quatre Genets de l’Apocalipsi, els quatre cavallers que es descriuen a la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi. Al Tribunal Suprem, els fiscals són tres cavallers i una dama perquè encara no apliquen les quotes de paritat. Que hi hagi una fiscal és un avenç després de dos mil anys del text profètic de Sant Joan. Al pas que anem, arribaran a fer parelles mixtes cap al segle XLI (no és una talla del Primark, és el segle 41è en la numerologia aràbiga). El capítol de Nou Testament parla d’un pergamí a la mà dreta de Déu que està segellat amb set segells, en aquest escenari Jesús obre els primers quatre segells, amb la qual cosa allibera aquests genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Segons l’exegesi són al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort.

(més…)

Publicat a La Manyana de Lleida el 15-5-19

Els fets són singulars, però els valors, universals (Goethe)

Fa unes setmanes, en l’acte de presentació del número 34 de La Maleta de Portbou fet a llibreria La Central de Barcelona, es va parlar de feminisme i de les relacions Catalunya-Espanya. L’Esther Vera, directora del diari Ara, va situar perfectament el tema del feminisme: no és un tema d’homes i dones, és un tema de valors. És a dir, parlem d’una qualitat moral que fa que una cosa sigui considerada com a bona o desitjable. Quina cosa? El nostre comportament, els nostres actes. No ens basta un estat temporal, una disposició de l’esperit que ens indueix a fer una acció de cortesia envers algú. Un valor és una disposició habitual, interioritzada, a obrar bé en sentit moral. És una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un mateix i, sobretot, per als altres.

El filòsof i director de la revista, Josep Ramoneda, deia en un article del passat mes de maig a l’Ara que “ara mateix només hi ha un moviment emancipador: el feminista, que ha aconseguit un canvi de paradigma que li ha permès sortir dels límits de la qüestió de gènere i posar en qüestió el poder en la forma patriarcal que l’ha anat constituint”. Si ho ha aconseguit, és perquè les dones exigeixen una relació d’igualtat amb els homes; senten el valor de la igualtat. Si fa no fa, són la meitat de la població mundial -això és un fet- una meitat igual que l’altra. Les dones s’han fet valdre com a iguals en el món de cultura occidental. La lluita per la igualtat només acaba de començar, però el discurs està escrit: Som iguals perquè som persones, res més a afegir a la Declaració Universal dels Drets Humans.

(més…)

Fins els bous gemeguen sota el pes del jou

I es planyen els ocells dins la gàbia

PLUTARC

El gran avenç de la humanitat no ha estat pas la tècnica que ens permet viure més i millor. El que més ens ha ajudat a progressar ha estat la capacitat posar-nos d’acord, de cooperar, de treballar en grup. El filòsof búlgar Tzvetan Todorov ens deia a Vivir solos juntos, 2011: tots som éssers incomplets, però el contacte amb els altres ens enriqueix, hem de considerar a un home com a un complement dels altres. L’individu només existeix en l’intercanvi humà. A les societats prehistòriques ja hi trobem les primeres assemblees. A la democràcia atenesa, la Ekklesia era l’assemblea principal. Les esglésies dels primers cristians eren les assemblees locals. Podríem  repassar la Història fins arribar a les assemblees de la CUP.

Ara bé, en tot equip hi ha algú que dirigeix. En direm amo, cap, capitost, director, encarregat, gerent, patró, president, propietari, responsable, senyor, superior. En la política s’ha tendit a buscar algú, UN, que tingués més “qualitats”, fins i tot divines. Aquest U podia ser faraó, cabdill, emperador, príncep, rei, monarca, sobirà, o cap d’estat. Per més que tinguem alguna Nefertiti o Cleòpatra, el relat ha estat sempre patriarcal. El problema ha estat, per una raó o altra, que tot grup tendeix cap a la degeneració. Fins i tot a la CUP tenen situacions d’assetjament en la lluita interna pel poder. A tot arreu hi ha petits tirans.

(més…)

El diumenge 17 de febrer vaig rebre un WhatsApp sobre l’homenatge que, l’Ajuntament de Seròs, va fer als setze deportats al camp d’extermini nazi de Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial. Va ser la localitat amb més deportats després de la ciutat de Lleida. A la placa hi llegeixo Latorre, el meu segon cognom, Aresté o Ibars i em ressonen els avantpassats. Em sap greu el desconeixement que el passat dictatorial va imposar sobre moltes famílies. De la Guerra Civil, dels refugiats que van marxar a França, de la postguerra no se’n parlava. Silenci. Por. “Després el silenci ple de por” diu la Teresa Ibars en el llibre Atles de l’oblit que acaba de sortir. Gràcies Teresa per posar paraules al temps i l’espai compartits de les nostres vides al Baix Segre.

Quan la relació entre el passat i el futur s’omple de silenci vol dir que una força tirànica i anorreadora ha fet callar  algú, els nostres pares. La relació és el silenci. El mateix silenci, i una por molt més gran, es va donar a la família de l’advocat i especialista en drets humans, Phillippe Sands. El 2010 va rebre una invitació d’una ciutat estranya per a ell per fer-hi una conferència. El que el va motivar a anar-hi va ser que a Lviv, a l’actual Ucraïna, que va arribar a dir-se Lemberg i Lvov o Leopolis, i que de 1914 a 1945 va canviar de mans fins a vuit vegades, hi havia nascut el seu avi Leon el 1904. També hi havien nascut els dos fundadors del dret internacional, els juristes que van crear els conceptes de “crim contra la humanitat” i “genocidi”. Ell sí que va investigar i va omplir el silenci del passat familiar. El fruit n’ha estat el llibre Calle Este – Oeste (2017). No és una novel·la, no és un llibre d’història, no és una biografia. És una reconstrucció detectivesca de la història de la seva família jueva. I, sobretot, la narració de com es va gestar, al llarg del segle XX, el dret internacional de la persona que encara s’ha de consolidar en les estructures de la justícia dels estats.

(més…)

Queden molt llunyanes les paraules pujolianes que és català qui viu i treballa a Catalunya. Hi ha molts catalans que treballen fora de casa. Professionals, joves o  no, que busquen fora la feina que no troben aquí. Molts catalans viuen a territori català però no treballen: aturats, jubilats o infants. Per una altra banda hi ha persones que viuen i treballen a Catalunya que no se senten encara catalans, molts sí: marroquins, xinesos, bolivians, pakistanesos, de tots els països europeus… i una seixantena d’apàtrides. És el cosmopolitisme de la globalització, acollir gent de molts països. A mi m’agrada més així que no pas quan ens quedàvem bocabadats veient un negre passejant o un groc fent fotos.

I encara més, n’hi ha que són i se senten catalans i només defensen els seus interessos polítics, econòmics o lingüístics que coincideixen amb els de l’estat espanyol que fa segles que malda per construir una societat uniforme segons “las leyes, costumbres y lengua de Castilla”. A aquests últims -i al final en citaré un exemple- històricament coneguts com a botiflers, els considero espanyols o parricides, matricides, o directament, suïcides carregats d’autoodi de la identitat catalana que des de fa mil anys han anat construint els avantpassats. (més…)

Publicat a La Manyana de Lleida el 11/1/1029

El judici del procés per la independència de Catalunya va començar el passat 18 de desembre al Tribunal Supremo de Madrid. Va ser la vista de qüestions prèvies, està previst que les primeres sessions s’iniciïn la segona quinzena de gener. Aquells mateixos dies vaig acabar de llegir la novel·la Matar un rossinyol de l’escriptora estatunidenca Nelle Harper Lee. La va publicar el 1960 i és un al·legat contra els prejudicis racials, fruit de les seves experiències amb família i amics, a la seva ciutat natal del sud dels Estats Units l’any 1936. La novel·la se centra en la irracionalitat de les actituds dels adults respecte a les anomenades races des de la mirada de dos infants. El plantejament i el nus de l’obra va del judici que li han de fer a un negre acusat de violar una jove. El pare de les criatures és l’advocat que ha d’exercir la defensa. Ja us podeu imaginar com va anar el judici en les circumstàncies socials de la societat americana d’aquella època.

No vull fer cap espòiler (m’atreveixo a utilitzar aquest anglicisme perquè ja l’he llegit catalanitzat a algun article) però el destí del negre injustament acusat estava escrit. I aquí és quan m’ha vingut la semblança amb “el nostre judici”. La sentència ja està dictada per part dels jutges i de la societat espanyola. Avui, el poble català és com els negres dels anys seixanta lluitant pels drets civils individuals i col·lectius. I a fe de Déu que ho tenim més difícil, al cap i a la fi, els negres ja tenien un estat; fins i tot quan els esclavitzava, eren americans. Els catalans no podem ser catalans dins l’Espanya que ens envesteix políticament, que ens destrueix lingüísticament. No ens ho deixen ser ni demanant permís, no els agrada que siguem com som.

La metàfora del títol de la novel·la, Matar un rossinyol, es justifica quan el pare ensenya als seus fills que és un pecat matar un rossinyol que només fa música per regalar-nos les orelles; i els recorda que es pot disparar a tants gaigs (Garrulus glandarius) com vulguin perquè fan malbé les collites. ¿Com és possible disparar contra els que busquen el bé i no adonar-se de les barbaritats que fan els malvats “garrulus”?¿Com és possible que dones i homes que tenen desigs de llibertat i democràcia estiguin empresonats o exiliats per culpa d’altres dones i homes que malden per conservar els seus privilegis ajudats pel poder legislatiu, executiu i, sobretot, el judicial? Resposta: per conservar el seu estat.

(més…)

Publicat a La Manyana de Lleida el 22 de desembre de 2018

La confrontació que va suposar la Guerra Freda va acabar amb la victòria aclaparadora, no ja dels EUA, sinó del sistema capitalista liberal sobre la planificació comunista. Mentre que la ideologia comunista s’ensorrava, es veia com la democràcia liberal s’escampava com el millor dels sistemes de govern polític. Aquests dos fets històrics, que molts de nosaltres vam veure, van ser formulats pel politòleg estatunidenc Francis Fukoyama, entre els anys 1989 i el 1992 va publicar l’assaig La fi de la Història i l’últim home. El seu argument és que tota l’Època Moderna (ells no tenen Època Contemporània) – la Revolució industrial i les Revolucions Francesa i Americana- ha estat marcada per l’assoliment d’una societat en què el progrés científic-tecnològic-econòmic configurés la base d’una economia de mercat que afavorís el creixement social i, alhora, per la configuració d’un sistema de govern el més just possible: la democràcia liberal.

El sistema liberal-capitalista és insuperable. La Història s’ha acabat. El sistema de valors occidental ha demostrat ser el millor en el curs de la història. És el punt final de l’evolució ideològica de la humanitat i la universalització de la democràcia liberal occidental com la forma final del govern humà. En un món sense conflictes ideològics els Estats compartirien un acord comú: la democràcia liberal i l’economia de mercat. Fins i tot, amb optimisme orgullós, arriba a formular que mai s’han tornat a produir guerres entre estats democràtics.

(més…)

Publicat a La Manyana el 28 de setembre del 2018

L’any 509 abans de la nostra època a pocs quilòmetres de Roma, una colla d’oficials fan el que no poden fer en el camp de batalla: parlar de dones. Col·latí destaca la bellesa i virtuts de la seva dona, Lucrècia. Això fa que sigui anhelada per Sextus Tarquinius, fill del rei romà de dinastia etrusca Tarquini el Superb. Tarquinius va entrar a casa de Lucrècia i la va forçar a mantenir relacions sexuals sota amenaça de matar-la a ella i a un esclau, per posar-los junts i anunciar que els va sorprendre cometen adulteri. Quan marxa el violador, Lucrècia crida el seu marit i el seu pare; els fa prometre venjança i se suïcida amb un punyal per posar fi a la seva deshonra. La notícia s’escampa per Roma i una onada immensa d’indignació commou els ànims, els romans es reuneixen en el que pot considerar-se la primera concentració de caràcter lliure i burgès: el rei serà derrocat i els tirans expulsats. Els romans “romans” s’alliberen del jou de la monarquia d’origen etrusc i funden la res publica. Mai més un arrogant rei guiarà l’ésser comú dels romans. Això explica El filòsof alemany Peter Sloterdijk en el llibre Estrés y libertad, Editorial Godot (2017), citant Titus Livi -jo només n’he fet una paràfrasi traduïda lliurement al català.

Remarca Sloterdijk diu que, des de la perspectiva actual, som davant del naixement de la llibertat republicana a partir de la indignació col·lectiva. Una llibertat que inicialment no significava altra cosa que el desig de viure autònomament, d’acord a les lleis del país, els costums dels pares i no haver de sotmetre’s a la voluntat d’un individu massa ufà, sobretot si es tracta d’un dels reis espanyols (l’autor parla de reis perses). Ja veieu que vaig fent venir la història cap als nostres dies, i no em costa gens veure el paral·lelisme entre el fet narrat i els esdeveniments que des de fa un any estan passant al nostre país. Només cal imaginar-se que de la noble Lucrècia ara en diríem REFERÈNDUM; la intervenció policial del primer d’octubre va ser la violació d’un poble pacífic rematada amb l’amenaça vil del rei Felip VI i segon del postfranquisme. (més…)

Publicat a La Manyana el 26 d’agost de 2018

A finals de juny, els diputats de Ciutadans al Parlament de Catalunya van mostrar uns exemplars del Quixot – edició de la Real Academia, 2016– per protestar pel boicot a un acte organitzat per Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona. Li demanaven a la consellera si condemnava l’atac verbal, els crits. Sempre condemnarem els boicots violents, va dir l’Honorable Sra. Laura Borràs, Consellera de Cultura, especialista en l’obra en qüestió; i els regalà un: “Espero que se l’hagin llegit tots, perquè el millor homenatge que es pot fer a Cervantes és llegir-lo”. Es vanten de tenir un geni de la literatura, orgull de la llengua castellana -que l’és. Dubto, no que el llegeixin, sinó que l’entenguin i, molt menys, que en siguin dignes dels seus ideals.

Quan sento parlar del Quixot recordo l’obra de Milan Kundera L’art de la novel·la, 1986. Defensa que el cavaller errant va tenir sentit a l’època medieval, al segle XVI ja només era una figura decorativa de tornejos i justes, l’exercit professional el va deixar fora de lloc; per això Miguel de Cervantes, a principis del segle XVII, només el pot retratar com un boig; de sentiments nobles però només objecte de pietat o burla. He rellegit el llibre de Kundera però no hi he trobat la citació literal. El Quixot no el repassaré, pesa 1’4 kg. El vaig llegir cap al 1978, segons les anotacions que hi trobo i les fulles seques d’una rosa de joventut. L’edició del Círculo de Lectores és del 1969 amb il·lustracions al carbó de Gerhart Kraaz.

Com la fama del pensament se l’emporten els filòsofs, es diu que l’Edat Moderna comença amb l’atreviment de Descartes per deixar pensar l’home sense l’ajuda de Déu: “cogito ergo sum”. Però tant valor o més té la novel·la que, amb recursos lingüístics més entenedors i divertits, com és el cas de l’Enginyós cavaller, també busca el sentit de l’existència. Cervantes inaugura la novel·la moderna i europea perquè continua l’aventura d’enfrontar-se sol al món canviant. El Quixot va sortir de casa i ja no reconeixia el món, veia gegants i eren molins. El món ja no estava regit per un Jutge suprem. La Veritat divina es va transformar en centenars de veritats relatives. És la incertesa que ens arriba fins als nostres dies, el món líquid del sociòleg Bauman. (més…)

Article publicat a La Manyana de Lleida el 22 de juliol de 2018.

Dedicat a Dolors Bassa i Carme Forcadell.

Des de fa uns mesos volta per aquestes terres un francès d’Horta, l’exprimer ministre Manuel Valls. Se’l veu amb la flor més granada dels defensors a ultrança de la Unidad de España: “la grandeur” és igual a “Una, grande y libre”. Nostre Senyor els cria i ells solets s’ajunten. Ambdós són el resultat d’imperis que no dialogaven – ni ho pensen fer- amb les terres colonitzades: van imposar la seva cultura que creien superior. El fruit del procés de colonització ha estat que hi ha molta gent, milions de persones, que parlen les llengües colonialistes, i utilitzen el pretext quantitatiu per imposar la seva gran llengua: és més útil, pràctic i còmode parlar-les perquè faciliten la comunicació, diuen. El resultat és la uniformització lingüística que va eliminant les llengües petites. El peix gran es menja el petit, i bon profit.

Vet aquí que l’any passat un altre francès diferent, el filòsof François Jullien, va publicar un llibre titulat La identidad cultural no existe. Proposa canviar la forma de pensar: “No hi ha una identitat cultural francesa o europea sinó recursos francesos, europeus i també de les altres cultures. Aquests recursos s’exploren i s’exploten -com el petroli. I serà el diàleg qui, a més d’evitar el xoc, permetrà aflorar un camp d’intel·ligència compartida, en què cada part pot començar a entendre a l’altra”. No sona pas malament això d’agregar, no excloure. La mare m’ho va dir als anys seixanta: millor saber-ne dos que no només una, quan li vaig preguntar perquè a escola es parlava castellà i a casa català. Els recursos s’activen, diu en François, i també es desactiven, penso jo. Un exemple són els Profesores por el Bilingüismo que tenen com a objectiu acabar amb la immersió lingüística. Del prefix Bi, que vol dir dos, volen arribar a només una llengua. És el procés d’assimilar, d’engolir, d’eliminar la llengua que no els agrada: el català de Catalunya, de ses Illes, del País Valencià i de la Franja.
(més…)