EL MINISTRE I JO

Deixa un comentari

EL MINISTRE I JO
Pensava que feia més temps però repassant l’hemeroteca calculo que devia ser el febrer de 2017. Havia sortit de passeig, era un matí assolellat i tranquil quan en un parc del barri Sarrià vaig veure el senyor Jorge Fenández Díaz, ministre de l’interior fins feia uns mesos. Estava assegut en un banc acompanyat del “segurata”, ben vestit. La primera inclinació va ser de pensar a saludar-lo. La discreció, o ves a saber que, em va fer passar de llarg. Jo visc a les Corts que, com el seu nom indica, era on els senyors de Sarrià guardaven els animals. La Diagonal separa els que estan amunt (UP) i els que som de davall (DOWN) a major glòria de la discoteca UP & DOWN que copula, entre altres coses, els dos adverbis anglesos.

Era públic que estava passant un càncer de fetge (UP) i, ni que només sigui per solidaritat de pacient, jo també havia passat el meu mal dolent un pam més avall (DOWN), vaig pensar de dir-li alguna cosa. Ara veig que vaig fer bé de no dir-li res. Poques coses hem de tenir en comú. O potser sí. Ell es va anar a curar a la selecta Clínica de la Universidad de Navarra i de l’Opus Dei (UP), jo al Clínic, oficialment Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, és a dir, de la Diputació (DOWN). Ell igual lluitava contra el terrorisme islàmic (UP al paradís) que causava terror a la sanitat pública catalana (DOWN).

Diu que quan va estar a Las Vegas va experimentar un procés de conversió (UP). A mi que em va agradar no molt, sinó moltíssim, només hi vaig saber veure la Sodoma del joc, la Gomorra dels diners i una col·lecció de targetes de cases de barrets que pel carrer li anaven donant al meu fill de catorze anys (DOWN). Els camins del Senyor són inescrutables.

Com a supernumerari de l’Opus explica que creu que té un àngel de la guarda, Marcelo, que l’ajuda a aparcar el cotxe. Dubto que aparqui a una zona verda o blava, suposo que fa referència a no ratllar el vehicle quan el deixa al pàrquing de casa, o a la plaça oficial que li pertoqui al Ministerio. Ell creu en l’àngel de la guarda però jo sé que el tinc. Igual que ell deu anar a la missa diària a Sant Gregori Taumaturg, jo sóc nascut davant per davant de l’església de Seròs; el nostre Patró és el Sant Àngel de la Guarda i tant si crec com si no, que no, me n’ha salvat de més d’una perquè hi ha coses que són i prou, no cal buscar explicacions místiques, són maneres de parlar. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Don Quixot, unitat d'espanya el 15 de juny de 2020 per jfkami

APOLOGIA DEL PRESIDENT PUJOL

Deixa un comentari
Visita al President 20-10-2017

Publicat el 12-07-2017 a La Manyana de Lleida

El 13 de juny passat -en aplicació de l’anomenada sentència popular preventiva- el ple municipal de la Seu d’Urgell va aprovar per majoria una moció per retirar les plaques commemoratives de l’expresident Jordi Pujol (que no tenen res a veure amb les plaques franquistes que també donen un què parlar a Lleida capital) en edificis i espais públics de la ciutat en el termini d’un mes. Les plaques commemoratives són tres, una a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, una altra a l’alberg La Valira i una tercera al poliesportiu municipal.

Penjar una placa és com la micció que fa tota fera salvatge o domèstica per marcar el territori. Treure-les és la mateixa pixadeta en sentit contrari. La cerimònia o ritual de les inauguracions només manifesta una rèmora pròpia del cervell reptilià que té qualsevol vertebrat. Aquesta part del cervell no té capacitat de pensar o de sentir, no aprèn dels seus errors, no evoluciona. Ens situa en el present, sense passat i sense futur. No pensa, no sent emocions, és pura impulsivitat. No cal gastar diners en posar plaques per honorar ningú, ni cal fer la despesa per tornar-les a treure.

¿És possible que aquests il·lustres regidors puguin utilitzar la part límbica del seu cervell, que permet interactuar amb elements del món extern, és a dir, que puguin reconèixer que els tres edificis que senyalen són l’obra d’Institucionalització que el president va marcar com a línia de govern en el seu primer discurs, i que tot ajuntament ha reclamat encara que s’hagués d’endeutar? I si no és demanar massa, ¿poden activar el neocòrtex, exclusiu d’humans i de mamífers avançats, per contestar-me si coneixen algú entre els seus veïns, parents, amics o ells mateixos que tinguin diners a Andorra? Jo he fet l’experiment tres cops (un a Barcelona i dos a Ponent, és a dir, a més de 150 kilòmetres del Principat) i sempre he rebut resposta afirmativa.

I vosaltres que teniu Caldea a mig cop de pedra, no em direu pas el contrari. No sigueu hipòcrites i confesseu que actueu per instint reptilià de rebequeria política; si fos per honor, no us parlaríeu amb la meitat del poble. També sóc de poble, riu a vall, i no se’m fa gaire difícil imaginar-vos, regidors, com a personatges de la novel·la de Ramon Solsona Allò que va passar a Cardós. Hi trobareu exemples dels silencis que envolten l’estraperlo i el contraban en la microhistòria de les vostres muntanyes.

Critiqueu el President si podeu, segur que es pot, per les altres línies de govern: «la de la defensa de la catalanitat i la de l’economia». Per aquesta última no el vaig votar mai. I a part de per discreció, tampoc no el vaig saludar en les dues ocasions que el vaig veure. Una, acompanyat de la seva dona, a l’entrada de l’obra La vida privada al teatre Lliure a principis del 2011 -en Segarra sí que en sabia de criticar a les classes altes i baixes, ningú se’n lliura; i l’altra, tot sol, vestit amb senzillesa, com un ciutadà més, al CCCB a la conferència que la professora Liah Greenfeld va pronunciar, encara no fa un any. La xerrada anava de Nacionalisme i democràcia i va dir coses com: «el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya[…]A Espanya, l’antic Règim (imperial i monàrquic, els adjectius són meus) va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. Ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record». Més aviat ens ha quedat un malson; i unes deixalles d’hereus que, al pas que van, faran bo al mateix Generalísimo i a Pepe Botella.

Si es presenta una tercera ocasió amb el President, no el negaré com Sant Pere, el saludaré i li mostraré els meus respectes per l’obra feta i per la dignitat (a mi m’ho sembla) amb què afronta el present polític i judicial. L’escriptor Francesc Serés ho diu així a La pell de la frontera: «cada família arrossega les seves vergonyes i tothom les pròpies». El mes que ve farà tres anys que el President Jordi Pujol i Soley va dir que s’havia equivocat i va confessar tenir «diners ubicats a l’estranger» provinents d’una deixa del seu pare, i que no els havia regularitzat perquè «no va trobar mai el moment adient». No tots saben reconèixer els errors. Temps al temps per posar cadascú al seu lloc.

Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General, Política, President el 8 de juny de 2020 per jfkami

La normalitat i el temps

Deixa un comentari

Despús-ahir
Era una normalitat que venia de molt lluny. Escompís, cantereta i granera per deixar els carrers ben nets. Flors, testos exuberants i altars al bell mig del carrer. Corpus Christi, festa mòbil entre mitjans de maig i de juny. Abans dijous, ara diumenge o res. Cercaviles d’olor i color per enterrar definitivament l’hivern del temps que no de la història. Cues de processons: dones, noies i xiquetes i homes, nois i xiquets cadascú al seu costat del carrer. Molta missa, molta fe per a no-res. Tradició i misèria sostenible. Era barata, econòmica com l’estufa. Calma obligada.

Ahir
Fa uns anys, la ciència-ficció ens mostrava com a normal pensar el futur com un món inhabitable, Blade Runner, 1982: “He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir”.
El futur ens ha caigut al damunt. He vist carrers sense ànima i sense ni una ànima. He vist hotels de ***** fent d’hospitals. He vist enterraments sense família i famílies sense el mort. He vist pena, pèrdua, tristor, desconsol.
He vist medalles llustrades que amaguen llànties corruptes. He vist moltes paraules buides, discursos, soroll mediàtic i propaganda barata que ens costa un ronyó als súbdits. He vist feixistes cridant “paraules com democràcia, llibertat o llei (Constitució) i només són carcasses mancades de valor”- com bé ens diu Íngrid Guardiola-, han perdut el significat original i ara són falsos sinònims de privilegis dels poderosos; els mateixos justiciers que van escriure relats per empresonar polítics, polítics presos pel feixisme. Molt fum i poca llum.

Avui
He vist un anunci on el capitalisme consumista es fa autopropaganda: torneu a consumir! He vist netejar la vorera amb un aspirador industrial davant un concessionari de cotxes -Lexus, of course. Per primer cop, he vist carrets del supermercat nets, com si els estrenéssim. He donat propina en un pagament amb targeta de crèdit per internet. No dono mai almoina al pidolaire de la cantonada. He vist una minyona manifestant-se contra ella mateixa. Li donava cops a l’olla de la senyora en comptes de fotre-li al cap de la mestressa-rica. He vist cues a les botigues com les que vaig arribar a veure al Leningrad de la Rússia soviètica l’any 86. He vist homes i dones esperant al menjador social a dos carrers de casa; els havia vist a San Francisco el 2007. Fa dies que van arribar, ara conformaran la nova normalitat. Aplaudiments amb les mans netes i distància social. Encara més? Sí.

Demà
Normalitzarem demanar tanda per baixar a la platja i cita prèvia per anar a fer el vermut. Veurem 12-15 alumnes per classe (no m’ho crec per més que diguin) i professorat hibridat, empeltat entre el seu cos i la virtualitat d’una pantalla. Veurem l’Ingrés Mínim Vital, no una Renda Mínima Universal, és a dir, agonia de fam. Veurem mirades d’ulls emmascarats que no podran amagar el temor o la inconsciència. Els planyo. I callo.

Despús-demà
Havíem pensat que el futur havia de ser sempre millor. És hora d’acceptar totes les possibilitats. Pot ser qualsevol de les normalitats anteriors. I també la mort, també. La que sempre deixàvem per a l’última, la que ens normalitza a tots, la que hem vist des de la primera fila. Segons com, aquests moments pandèmics és fàcil que es perdin en la paperera de la memòria d’un portàtil i que no quedi ni l’apuntador. Si estem de sort, no. No ho sé. No gaire diferent que fa tres mesos.

Aquesta entrada s'ha publicat en Feixisme, pandèmia, Virus el 4 de juny de 2020 per jfkami