Que mori la Vida!

Deixa un comentari

 

Publicat a La Manyana el 3 d’octubre del 2018

Després de l’article del mes d’agost, on em preguntava què faria Don Quixot al segle XXI, tenia per llegir un llibre de títol suggerent: Rocinante vuelve al camino de John Dos Passos, 1923. Me’n vaig adonar que m’havia fet la mateixa pregunta que l’escriptor nord-americà 100 anys després. No hem avançat? No, estem igual! Dos Passos va néixer a Chicago, de descendència portuguesa i bon coneixedor de l’estil de vida mediterrània. Després de la Primera Guerra Mundial, on va servir conduint una ambulància a Itàlia, va tornar a viatjar per Espanya amb l’objectiu de copsar l’immutable esperit ibèric. Viatger, intel·lectual i artista culte d’ideologia independent proper al socialisme, va escriure Manhattan Transfer el 1925, al bell mig dels meravellosos i bojos anys vint. Va veure el creixement hipòcrita del capitalisme. Va tornar a Espanya per la Guerra Civil; i l’any 37 va trencar amb la ideologia comunista en veure com es comportaven les milícies soviètiques amb  els dissidents: hipocresia i repressió. Mort.

Anem a la caminada de l’escriptor amb el cavall del Quixot. El que primer que ens mostra és la Setmana Santa: el “gest” de la flama groga contra cadències dels vestits marró i púrpura de les processons, un repte fanfarró enmig d’una lletania a la mort totpoderosa. Això és Espanya, Castella, almenys. Els castellans fan festa de divendres a diumenge sant – celebren la Mort de Crist- i nosaltres el dilluns de Pasqua -la Resurrecció, la Vida. El culte per la mort mesetària enfront del culte a la vida del llevant mediterrani. La primera vegada que em van fer adonar d’aquesta cosmovisió va ser a les classes sobre Hegel del professor Josep M. Calsamiglia, traspassat ara fa trenta-cinc anys. No vaig poder anar al seu enterrament perquè estava servint a l’exercit espanyol en terres de Cerro Muriano, Còrdova, a prop d’on Frank Capa va fer la famosa foto de La Mort del Milicià -anarquista de Benilloba (el Comtat)- que es deia Borrell de cognom. Mort.

Després recorda al gran intel·lectual de l’època, Miguel de Unamuno. En aquells temps ja s’entestava a atacar als qui clamaven per la modernització, per l’europeïtzació de la vida i el pensament espanyol. Un altre que sempre mirava cap al passat com molts polítics i jutges d’ara. Els magistrats del Tribunals deuen dir: que s’espanyolitzi la justícia europea; Bèlgica és el problema, diu un alt dirigent popular català que del llarg que és no es veu el melic. Unamuno també és l’autor de la frase “Venceréis, pero no convenceréis”. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta en esta lucha: razón y derecho La frase anava dirigida a José Millán-Astray, general del bàndol revoltat i fundador de la Legión, que va tallar el discurs d’Unamuno amb crits de «¡Mueran los intelectuales!» (o, segons versions, «¡Muera la inteligencia!») i «¡Viva la muerte!». Que mori la Vida! Fa mal només de pensar-ho. Mort.

Ressonen molt actuals les paraules quan diu que Espanya com a nació moderna és una il·lusió, una desgraciada il·lusió; perquè la present atròfia, l’esterilitat del segle de revolucions (el XIX, i afegeixo de les dictadures del segle XX), poden tenir la causa en la imposició artificial d’un govern centralitzat en una terra essencialment centrífuga. Valgui d’exemple el model radial de carreteres i de xarxa ferroviària ambdós destinats més a veure venir de lluny a l’enemic que a l’ús eficient de les infraestructures. L’AVE deficitari serveix per anar a veure els musicals de la Gran Vía, per fer els tràmits amb l’Administración del Estado o amb les seus d’empreses políticament centralitzades. I el corredor del Mediterrani, en via lenta, a empentes i rodolons, mig Morta.

Prova de la cultura de Dos Passos és que reconeix els nous escriptors catalans que comencen a emergir com a nucli de la consciència nacional, després de quatre segles de subjecció a Castella. Cita Ramon Llull, fragments del Comte Arnau i l’estrofa final del Cant espiritual de Joan Maragall. Manté la rima però la traducció perd força. Llàstima que es deixa l’últim vers que és on es veu l’esperit català, parla de renéixer, de Vida:

I quan vinga aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia’m la mort una major naixença!

       Y cuando llegue la hora sin defensa

De cerrar estos ojos pecadores,

Ábreme tú, Señor, otros mayores

Para poder mirar tu faz inmensa

—–

 

També reconeix la unitat de la llengua catalana, tot i que diu que és un dialecte de l’occità. No es pot saber tot; igual li passarà al nou Seat Tarraco que no parlarà en català perquè no incorpora “dialectes”. Es veu que hi ha llengües de primera i de segona categoria que es poden arraconar, menystenir. Recordeu la pancarta: “Fuera el catalán de mi escuela, con el español vasta”. La vella Espanya és encara omnipotent, sentenciava l’escriptor nord-americà fa un segle. Ara no tant.

Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, General, Identitat el 24 de setembre de 2018 per jfkami

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.