Arxiu de la categoria: General

QUE SANTA LLÚCIA ET CONSERVI LA VISTA.

Deixa un comentari

“Que Santa Llúcia et conservi la vista!” és una expressió popular que es diu quan algú no troba una cosa que té davant del nas. Llúcia de Siracusa (283?-304?), coneguda com a Santa Llúcia, va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa per les Esglésies catòlica i ortodoxa. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l’any segons el primer calendari julià.

Segons la creença popular, el pare de Llúcia hauria mort quan ella era una nena. Llúcia havia decidit consagrar la vida a Déu i fer un vot de virginitat però la seva mare, Eutíquia, la va prometre amb un home pagà. Per convèncer a la seva mare que l’alliberés del compromís, Llúcia la va portar a resar a la tomba de Santa Àgata per demanar-li que curés la disenteria que Eutíquia feia quatre anys que patia. La malaltia es va curar i la seva mare va accedir a cancel·lar el prometatge i repartir el dot entre els pobres.

Però, el seu pretendent va denunciar-la com a cristiana a un tribunal romà, i va ser sotmesa a un judici en el qual s’intentà que abandonés la fe cristiana i adorés els déus pagans. Davant la negativa de Llúcia, va ser sotmesa a diverses tortures incloent-hi l’extracció dels ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) fins que finalment va ser decapitada.

Llúcia és la santa patrona dels cecs, dels oculistes, dels malalts de la vista, i d’un bon reguitzell d’oficis que només es poden exercir amb bona vista. Tradicionalment, eren totes les treballadores i treballadors de l’art de l’agulla, sastres, modistes, puntaires, brodadores, que el dia de la santa feien festa…, però, actualment encara se n’hi han afegit més: escriptors, fotògrafs, dissenyadors gràfics i informàtics que també necessiten la protecció de la santa.

A Barcelona és costum, la diada de la santa, de passar a demanar protecció contra els mals d’ull a la capella que té dedicada dins la Catedral. A l’Arboç (Baix Penedès) se celebra, des de temps medievals, una fira que fins a mitjan segle XX havia tingut un caire bàsicament agrícola i ramader. El dia abans de la fira, per Santa Margarida i els Monjos, passaven llargues i espectaculars corrues de cavallaries d’arreu de Catalunya que anaven a la fira arbocenca.  Era el punt de trobada dels veïns i veïnes del Penedès.

La festa de Santa Llúcia està molt arrelada arreu de Catalunya, també ho era a Santa Margarida i els Monjos, on les colles de nenes sortien a cantar per les cases i, igual que succeïa amb els nois el dia de Sant Nicolau, la gent donava a les “llucietes” alguna estrena per la seva cançó:

“Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies, tretze dies; / Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies d’aquí a Nadal. / De Nadal a Sant Ramon, / tretze dies, tretze dies; / de Nadal a Sant Ramon, / tretze dies i tots rodons. / Pasqual toca el timbal, / que son festes d’alegria; / Pasqual toca el timbal, que són festes de Nadal.”

Explicava la meva besàvia – Antonia Salines Saloni de Cal Salines-, que quan era petita si la mestressa de la casa no feia cas de la capta, avalotaven la casa i cridaven la següent cançó repetides vegades tan fort com podien: “Caritat no n’heu dat / panses i figues, / panses i figues. / Caritat no n’heu donat, / panses i figues i codonyat”.

A Santa Margarida i els Monjos entre ensenyants vinguts de fora i un ajuntament socialista, que no ha tingut en consideració la cultura popular del municipi, excepte la sorgida a partir de quan ells van accedir al consistori, aquesta festa també s’ha perdut. A la Quadra, l’estable de Mas Catarro, l’espai municipal que defineixen com “una instal·lació per a la conservació i la difusió del patrimoni local i de la cultura popular” no hi ha cap referència a les cantades de Santa Llúcia o a les de de Sant Nicolau. Ignorància o intencionalitat?.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 10 de desembre de 2023 per Josep Arasa

SANT NICOLAU, OBRE LES FESTES DE NADAL AMB CLAU

Deixa un comentari
Avui és festa, és Sant Nicolau, altrament conegut com Sant Nicolau de Bari, un barbut personatge que a d’altres indrets nomenen Sint Niklaus, Santa Claus o Pare de Nadal. Avui comença el cicle nadalenc i, als països del nord, el sant comença el seu viatge per portar regals a les cases que l’esperen.
Nicolau (260-343) era fill d’una família benestant. Criat com a cristià, va quedar orfe de petit i heretà un ric patrimoni que dedicà a l’ajuda dels necessitats, especialment els nens. Va ser ordenat sacerdot. A la mort del seu bisbe, Nicolau va ser aclamat pel poble com a nou bisbe. Quan ja era bisbe, va passar per una fonda. L’amo hauria matat tres nens i els hauria posat a macerar per a fer-los servir com a carn als àpats. Nicolau els va ressuscitar i va castigar l’hostaler. Nicolau morí el 6 de desembre.
Sant Nicolau és el patró dels nois. A Catalunya, els nens, tractats popularment el dia del sant com “nicolaus” o “nicolauets”, celebren la seva festa organitzats en colles, recorren el poble casa per casa, cantant una cançó adreçada al sant. Els cantaires amb les estrenes que els hi donen a les cases després de cantar -dolços, begudes, fruits secs, ous, taronges, mandarines, nous, olives,…- i els diners que arrepleguen fan un dinar o un berenar. En alguns llocs afegien un gall que portaven de casa seva, o que compraven amb els diners recollits a la capta. Hi havia pobles on els nens anaven armats amb espases i sabres de fusta, ja que sembla que, antigament, aquest dia, els infants tenien llicència per empaitar i matar els galls que es trobessin pel camí. Aquesta festa havia estat molt arrelada arreu del Penedès fins als anys 70 del segle passat, actualment encara es viva a Vilobí del Penedès, entre d’altres llocs.
La cançó que els nens de SM i els Monjos cantaven per la capta de Sant Nicolau feia així:
Sant Nicolau / bisbe de pau, / panses i figues, / nous i olives / i tot el que vulgueu, / fora garrotades / del jutge de pau!. / Virolet Sant Pere, / virolet Sant Pau, / que veniu de Roma, / i porteu corona / de Sant Nicolau / Caritat senyora, / caritat, si us plau, / doneu-nos la paga, / i adéu siau. / Caritat ens han donat, /panses i figues, / panses i figues. / Caritat ens han donat, / panses i figues i codonyat.
Recull Joan Amades, en el seu Costumari, que antigament, el dia del sant a Vilafranca, “s’alçava a la plaça un cadafal, en el qual se situava un noi disfressat d’emperador; al seu davant s’enterrava un gall viu, del qual sols es feia sortir el cap, i els de la colla l’havien de matar a cops de pedra tirada en fona. La colla era formada per un noi, amb una bandera on hi havia, pintada, la figura de sant Nicolau; d’altres quatre (o sis) nois, amb fones, els quals feien com de guàrdia de la comitiva; altres , amb una bacina de l’església, i tots els restants, amb cabassos que aguantaven de dos amb dos. Anaven voltant per les cases i cantant , mentre ballaven un ball rodó, i posat al mig el de la bandera, a l’entorn de la qual feien la dansa. Solien recollir fruita seca i raïms i algun cèntim, i ho portaven tot a l’estudi, on el mestre els ho repartia junt amb una llesca de pa blanc, comprada amb els cèntims recollits o pagada pel mateix mestre”.
Les relíquies de Sant Nicolau, l’any 1087, es dugueren a Bari (avui dia a Itàlia), ciutat amb la qual quedà relacionat des d’aleshores.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 6 de desembre de 2023 per Josep Arasa

LA JUSTÍCIA A DEBAT A ARRELS PENEDÈS

Deixa un comentari
El passat dimarts 28 de novembre els tertulians d’Arrels Penedès vam compartir taula amb el Sr. Jesús Sánchez degà del l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. Jurista de reconeguda experiència i vocació formativa i social. L’acte va omplir el menjador del restaurant Arrels d’Els Monjos i va permetre als assistents conèixer una de les administracions més allunyades de la societat.
Segons el ponent, la justícia a l’estat espanyol manté un gestió del segle XIX, amb poca dotació i escassa capacitat de gestió. A l’Estat Espanyol hi ha 11,24 jutges per cada 100.000 habitants, quan la mitjana europea és de 17,60 jutges. A l’Estat hi ha 5,37 fiscals per cada 100.000 habitants quan la mitjana europea és de 11,10 fiscals. A la resta d’Europa qui fa la instrucció d’un procediment és un fiscal independent, a la justícia espanyola qui la fa és un jutge.
Aquesta escassa dotació de jutges i fiscals contrasta amb la quantitat d’advocats. La mitjana d’advocats a Europa és de 134,51 advocats per cada 100.000 habitants, quan a l’Estat és de 303,55 advocats per cada 100.000 habitants.
A aquestes disfuncions cal afegir una manifesta falta de capacitat dels legisladors per elaborar lleis ben fetes, tot plegat comporta que la inseguretat ciutadana hagi esdevingut el principal motiu de preocupació dels ciutadans. El Sr. Sánchez va lamentar que delinqüents amb moltes faltes i antecedents a qui els jutges no poden detenir degut a que les seves faltes no són acumulables, a diferència del que succeeix a la majoria de les legislacions europees on un nombre determinat de faltes comeses esdevenen un delicte.
Situació d’inseguretat que pateixen, en primer lloc, el cossos policials que veuen condicionada la seva eficàcia. Eficàcia que en cap cas es pot excusar en la falta d’afectius; a l’Estat hi ha 370 agents per cada 100.000 habitants, quantitat molt superior a la majora de països europeus (Suècia 196, Àustria 331, França 321, Alemanya 298 agents,..). A les presons espanyoles hi ha 11 empresonats per cada 10.000 habitants, a Alemanya hi ha 6 persones empresonades, a Itàlia n’hi ha 9, i a Suïssa n’hi ha 7 per cada 10.000 habitants.
Un altre tema que va ser centre de polèmica va ser la presència del català als jutjats del nostre país. Tan sols 7 de cada 100 sentencies es dicten en català. El 80% dels usuaris que van demanar les sentencies en català les van rebre en castellà. El Sr. Sánchez va invocar dues raons: la poca població catalano-parlant que oposita a jutge, i que l’administració de justícia de la Generalitat no disposa de programes informàtics de traducció automàtica.
Per ell la llei d’amnistia és constitucional, malgrat que va informar que el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona no farà cap declaració institucional al respecte, contràriament al que va fer el col·legi d’Advocats a Madrid. La tertúlia va acabar amb un encès debat sobre les ocupacions d’habitatges, els delictes efectuats per menors o les possibilitats de modernització del propi estament judicial.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 30 de novembre de 2023 per Josep Arasa

Quan el còlera es volia aturar als Monjos (Penedès)

Deixa un comentari
Per evitar que el còlera de 1885 entres a Barcelona, a l’estació d’Els Monjos es va crear un espai de quarantena, un llatzeret, per a persones i mercaderies.
De les sis epidèmies de còlera que va patir el País Valencià duran el segle XIX, la més greu va ser la de l’any 1885. Cinc mil defuncions a la ciutat de València. Més de 30.000 morts al País Valencià. 66.000 persones a tot l’estat espanyol.
“L’any del còlera” la població acusava als metges de transmetre la malaltia per tal d’enriquir-se, ja que cobraven sis duros per cada certificat de defunció. El desconeixement mèdic i la superstició divulgaven remeis guaridors com fumar molt, anar a processons a la verge dels Desemparats, untar-se amb oli de les lamparetes de la Verge del Puig que venia el sacrista, o prendre infusions de té per suar molt i treure els verins.
València va quedar setiada per l’exèrcit, un cordo militar impedia sortir i entrar de la ciutat. Malgrat el setge, el còlera, va sortir de la capital i va entrar pel sud a Catalunya. El mes de juliol ja hi havia malalts a Masdenverge, Sant Carles de la Ràpita, Xerta, Roquetes, Amposta, Ulldecona…
El 19 d’agost, Hermegild Clascar, alcalde de Vilafranca, posa un ban dient que “se suprimeixen les festes dels dies 30 i 31 d’agost, ja que no és gens humanitari que mentre uns sofreixen els altres s’entreguin a disbauxes”. França va tancar la importació de totes les fruites i verdures “que nacen cubiertas de tierra o a flor de tierra” procedents de l’estat espanyol. Barcelona va prohibir el consum i el comerç de cargols. El dia de Difunts (2 de novembre) el Governador prohibeix l’entrada al cementiri vilafranquí, ja que hi havia hagut dos morts pel colera a Vilafranca.May be an image of 9 persones i ferrocarril
Abans del ban vilafranquí, el 9 de juliol de 1885, les autoritats ja havien establert una barrera sanitària als límits ferroviaris de la “provincia” per impedir que el còlera arribés a Barcelona. Amb aquesta finalitat és creà a l’estació dels Monjos un servei sanitari “en un espacioso y bien situado local” per realitzar inspeccions facultatives i el tractament dels passatgers i de les mercaderies procedents de les zones infectades. Aquell dia arribaren als Monjos, acompanyant el personal mèdic, el governador civil i els diputats provincials Planas i Rosselló. La mateixa nit les autoritats retornaren a la ciutat decidits, també, a obrir uns llatzerets a les estacions de Calaf (Anoia) i de Cubelles.May be an image of ferrocarril
Degut al major tràfic ferroviari, el local dels Monjos fou el més concorregut i el que patí més incidents. Tenia farmaciola i llits on estar isolats els malats extrems durant la quarantena. Tan sols vuit dies desprès de la seva inauguració un tren de corders procedent de la demarcació de València, va arribar a l’estació dels Monjos per a la inspecció dels animals i per rebre tractament. Era l’hora de dinar i el personal sanitari havia marxat a fer el seu àpat. El maquinista, cansat d’esperar-los, va fer via amb els béns cap a Sans, el que va provocar l’enuig de les autoritats i el pànic entre els veïns de Sans.
El dia 27 de juliol un parell de vagons de melons, també procedents de València, arriben a l’estació dels Monjos per a la seva inspecció; entre les deficients condicions de transport, les fumigacions amb productes estranys, la desídia dels sanitaris i la calor, els melons es van podrir tots i es van haver d’enterrar al poble.
Quan la ciutat de València va quedar lliure del còlera, gràcies a la vacuna del dr. Ferran, als Monjos es va desmuntar el llatzeret.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 12 de novembre de 2023 per Josep Arasa

SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS SOTA LES BOMBES

Deixa un comentari
El diumenge 5 de novembre farà 85 anys d’un dels criminals bombardeigs de l’aviació franquista sobre Santa Margarida i els Monjos (Penedès).
Des del mes de febrer de 1937 hi havia refugiats espanyols a Santa Margarida i els Monjos, gent que fugia del terror feixista, dels fronts de l’Aragó o d’Andalusia. Els refugiats tingueren primer una rebuda força favorable. Els primers refugiats, sobretot si eren nens, estaven a cases particulars; però a mesura que el seu nombre s’incrementa i els queviures disminuïren la situació fou a voltes força conflictiva. A finals de 1937 ja escassejava la llet per nens i malalts; abans de final d’any ja no hi havia ni blat, ni pa.
Aquell mateix any 1937 Els Monjos va patir la primera víctima de guerra, Isidre Lacera Margalef, al front de Terol. Tenia 18 anys i havia treballat a la serra de Cal Barreres. Aquell any es va crear el camp d’aviació d’Els Monjos, un camp que formava part d’una xarxa de camps d’aviació del Penedès, que tenien com a missió facilitar les tasques de l’aviació republicana al front aragonès. Estava situat entre Els Monjos, Cal Rubió i Cerdenyola. Les necessitats de la guerra van fer que es convertís en un camp de l’aviació de les esquadres de caça.
A partir de 1938 els avions feixistes van bombardejar el Penedès: Avinyonet, Castellet, Vilanova, Sitges, Llorenç, Bellvei, Cubelles, Calafell, Torrelles, Pacs, Torrelavit, Sant Vicenç de Calders, Vilafranca, Santa Oliva, El Vendrell, Llorenç, L’Arboç, Els Monjos,………. Als pobles tan sols quedaven persones grans, dones, i canalla; els homes adults estaven al front o emboscats. Els pobles foren bombardejats per desmoralitzar la població civil de la rereguarda. No hi havia cap motiu militar per assassinar indiscriminadament.
A 2/4 de 10 del matí del dia 6 d’agost de 1938, 5 avions procedents de Mallorca van llançar sobre els Monjos 4.400 quilos de bombes: 40 bombes de 100 k explosives i 20 bombes de 20 k incendiàries.
Van morir Josep Cusiné i la seva filla Margarida de 18 anys. El seu delicte, aprofitar la fresca del matí per batre a l’era de Mas Catarro. Els pagesos Jaume Solé (55 anys) i Miquel Tutusaus (73 anys) també van morir com a conseqüències de les bombes. A l’aeròdrom va resultar ferit Agusti Dominguez, que va ser traslladat a l’hospital de sang de Vilafranca, on va morir.
El dia 5 de novembre de 1938, al migdia, es va produir el segon bombardeig sobre Els Monjos. Va ocasionar 8 morts, 3 cases destruïdes totalment i 10 amb desperfectes. El bombardeig el van fer 19 avions Savoies-79 facciosos. Les víctimes foren dones i nens, excepte Josep Mora, qui havia estat alcalde del municipi els anys 1937 i 1938. Ningú tenia res a veure amb l’aeròdrom militar.
L’edifici més perjudicat fou el local social del Xiringuito de l’avinguda Durruti (avinguda Catalunya). El Xiringuito era el renom que tenia el local de la Societat Cooperativa Agrícola. L’any 1938 el saló d’actes del Xiringuito servia de menjador social on acudia la canalla del poble i els refugiats que, carretera amunt, fugien de la repressió franquista. A 2/4 de 2, quan va sonar l’alarma, el local estava ple de mainada i personal de cuina, que van córrer a protegir-se al refugi que hi havia al costat del local. Les bombes tocaren de ple l’edifici i l’esfondraren. Tothom que estava al local es va salvar, excepte Cecilio Gomez, un nen refugiat que havia arribat amb la seva família de Motril, que no va tenir temps d’ entrar al refugi.
A l’aeròdrom els danys foren escassos. El avions del govern van poder enlairar-se i perseguir els bombarders. La metralla va provocar l’amputació d’una cama al pilot Joan Comas Borras.
Un parell de dies després l’aeroport va ser metrallat. Una part important del veïnat ja va anar a dormir, desmoralitzat, a les masies de la muntanya, a les coves, o a Penafel.
El dia 12 de gener de 1939, quan les esperances de salvar la República ja eren poques, els facciosos tornaren a bombardejar el municipi. Aquell dia mataren Manuel Castro.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 3 de novembre de 2023 per Josep Arasa

LES URNES DE L’1-O A SMMONJOS

Deixa un comentari
Ara que fa sis anys del referèndum per la independència de Catalunya és un bon moment per recordar aquella data, algunes coses que van passar i la mobilització que va representar per Santa Margarida i els Monjos.
Abans del diumenge 1 d’Octubre de 2017 la peça més buscada pels serveis d’intel·ligència espanyols i per milers de policies i guàrdies civils van ser les urnes. Unes peces anomenades en clau ”twperwares” que centenars de voluntaris, amb molta discreció, van transportar i amagar. Rajoy les va fer buscar gairebé tant com les butlletes electorals i va afirmar repetidament que no es podria fer el referèndum “il·legal” perquè no es podrien comprar els “recipients” o, fins i tot, que ja les havien trobat.
El camí entre l’empresa xinesa que les va fabricar, Smart Dragon Ballot Expert, i Santa Margarida i els Monjos va passar per Elna, a la Catalunya Nord, i per Vilafranca del Penedès. Smart Dragon Ballot Expert va confirmar oficialment que havia enviat una comanda de 10.000 urnes a França, però no a Espanya.
A SMiMonjos les urnes van arribar una tarda calorosa al garatge d’una casa propera a la del cap del grup municipal socialista i responsable de la Policia Municipal. Un personatge singular al Ple del dia 25 de setembre de 2017 va dir que els independentistes “érem fills del franquisme i no teníem ideologia”. Al garatge les urnes es van posar al maleter d’un luxós cotxe antic, per obrir-lo es necessitava disposar de connexió elèctrica. Òbviament, va desaparèixer la bateria del vehicle.
Davant l’actitud de l’alcaldessa i de la majoria socialista de l’Ajuntament, que es va negar a cedir els locals del poble i que va fer actuar la policia i la brigada municipal per fer desaparèixer tota la informació de la campanya electoral, els responsables del referèndum van decidir concentrar la votació en un sol lloc: l’Institut del Foix. Per por a les actuacions policials o municipals a l’Institut es van organitzar activitats des de el mateix divendres a la tarda fins diumenge al matí amb una gran participació dels veïns i les veïnes. A ple dia, dues persones van anar al garatge on dormien les urnes i, a porta tancada, les van canviar de vehicle. Dins una furgoneta de treball les van posar a un contenidor d’escombraries amb un rètol que posava “contenidor per ús exclusiu del jardiner” i les van tapar amb fullaraca.
Arribats a l’Institut a l’hora de dinar, quan joves i grans estaven distrets, un parell de persones amb roba de feina van entrar el contenidor d’ús exclusiu del jardiner” i el van encadenar a un arbre relativament discret i proper a la sala de votacions. La sorpresa va venir quan els Mossos i la Policia Municipal van aparcar els seus vehicles a l’exterior de la tanca de l’Institut però visualment al costat de l’arbre on hi havia el contenidor. Diumenge al matí, quan a les 8 del matí les “forces de l’ordre” feien la seva ronda, van sortir les urnes del seu cau entre gran aplaudiments del veïnat i l’emoció dels que les portàvem.
+21
See insights and ads
Promociona la publicació
All reactions:

4

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 27 de setembre de 2023 per Josep Arasa

ELECCIONS MUNICIPALS A SANTA MARGARIDA I ELSMONJOS

Deixa un comentari
Els resultats de les eleccions a Santa Margarida i els Monjos presenten dues sorpreses, la caiguda espectacular d’Esquerra Republicana i l’entrada al consistori dels joves de la Plataforma.
Durant aquesta campanya electoral ER ha bombardejat les xarxes amb promeses de futur i proclames -sense cap balanç de la feina feta!- avui, curiosament, no ha publicat els resultats electorals. ER havia obtingut a les eleccions de 2019 els vots de 1.050 votants (31,2%). A les eleccions actuals ha obtingut 494 vots (15,86%). Ha perdut 556 votants i, lògicament, la meitat de regidors que tenia el 2019 i es queda amb dos regidors. El que es pot esperar, quan s’obtenen aquets nefastos resultats, és alguna justificació, explicació o, per respecte a la democràcia, alguna dimissió. No diuen res.
La Plataforma és un grup de joves que es presenta per primera vegada a una escomesa electoral amb un lema que a Santa Margarida i els Monjos té molt de sentit degut que fa 44 anys que el partit socialista governa el municipi. Amb el lema “Polítics no, persones” i un discurs clar i independent, sense falòrnies, han aconseguit 491 vots i 2 regidors.
El Partit Socialista, malgrat els escàndols que van inhabilitar l’anterior alcalde, la secretaria, els arquitectes municipals, etc, governa el municipi des de fa 44 anys i ho continuarà fent 4 anys amb majoria absoluta (7 regidors) en haver obtingut el 45,85% dels vots.
Poble Actiu-CUP i Junts mantenen el mateix regidors que tenien, un. Poble Actiu va obtenir el 5,78% dels electors i Junts va passar d’obtenir el 6,84% de vots el 2019 a tenir el 8,44% actualment. May be a graphic of text que diu 'SANTA MARGARIDA ELS MONJOS. MUNICIPALS 2023 7 2 2 45. 85% PSC 15.86% ERC 15.76% PLATAFORMA 8.44% JUNTS Escrutini 5.78% POBLE 100% TOTAL ELECTES MUNICIPI: 13 Participació 59.77%'
Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 29 de maig de 2023 per Josep Arasa

L’ENCONTRE D’ESCRIPTORS DEL MEDITERRANI

Deixa un comentari

Avui , dia 27, fa 30 anys de la mort del gran periodista, escriptor i un dels més importants poetes valencians del segle xx, Vicent Andrés Estelles. L’any 1984, quan treballava a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, vaig assistir a l’Encontre d’Escriptors de la Mediterrània que es va celebrar a la ciutat de València, on vaig conèixer el gran Estelles.

L’Encontre d’Escriptors del Mediterrani el va organitzar l’Ajuntament de Valencia quan era alcalde Ricard Perez Casado, aquell economista que tan bé coneixia Barcelona on va estudiar, on va publicar la majoria dels seus llibres i on es va fer conèixer amb articles a Serra d’Or i a Gorg.

Presidia la Generalitat valenciana el seu company socialista, i també economista,  Joan Lerma, que havia accedit a la presidència l’any anterior. Un jove Lerma que anys més tard esdevindria ministre d’Administracions Públiques amb Felipe Gonzalez i, que si no vaig errat, acabaria la seva carrera política al Senat.

Durant aquells dies vaig poder tractar i escoltar deus de la ploma i les idees. L’occità Robert Lafont que va reivindicar la seva llengua occitana com llengua oficial de l’encontre. Amb José Agustin Goytisolo vam parlar del bombardeig de l’aviació italiana franquista conegut com la bomba del Coliseum, que jo tan sols coneixia per algun llibre d’història, i que ell va patir tant degut a la mort de la seva mare en aquella barbaritat. Em van entusiasmar les seves explicacions sobre un autor que a mi m’apassionava, Cesare Pavesse.

En Josep Maria Castellet ens va donar una lliçó d’humilitat territorial i cultural, argumentant que malgrat la tradició cultural que hi havia a l’entorn del Mediterrani aquest era, actualment, un mar empobrit, érem el sud d’Europa i el nord d’Africa, que els nostres eren països “pobres”, que no érem plenament Tercer Món, però que tampoc estàvem al davant de les nacions “civilitzades”.

Vaig escoltar el manacorí Jaume Vidal i Alcover, el company sentimental de Maria Aurèlia de Campany, i allà vaig saber que, casualment, érem veïns a l’Eixample barceloní. Parlar amb el macedoni Kole Casulede sobre la constitució iugoslava i la concepció del federalisme em va obrir a noves esperances per una nova Europa que encara veia, i continuo veient, llunyana.

Hi havia tanta imaginació, tanta lletra en l’Encontre que aquelles nits no vaig poder dormir del neguit. La llista de participats era llarga i representativa, guardo cares, gests, frases, idees manllevades d’alguns d’ells.

No hi havia a Valencia dos amants com nosaltres/ Feroçment ens amaven des del matí a la nit./Tot ho recorde mentre vas estenent la roba./Han passat anys, molts anys: han passat moltes coses/De sobte encara em pren aquell vent o l’amor/ i rodolem per terra entre abraços i besos.…..” Ovidi Montllor m’havia fet conèixer Els amants de Vicens Andrés Estellés i ara estava dinant amb el poeta, el creador. Davant per davant a la mateixa taula amb el gran narrador de la vida real. No se que vaig menjar, ni tan sols si ho vaig fer escoltant aquella veu humil que sortia d’uns llavis d’aire trist. Vaig saber que era fill d’un forner de Burjassot amb pocs recursos econòmics, que havia treballat d’aprenent de forner, d’orfebre, d’oficinista. Que havia fet els estudis de periodista sense tenir el batxillerat, que tenia afició per les estilogràfiques i que aquella era l’eina que feia servir per escriure els seus versos. Que sempre es va qualificar de proletari. Em va parlar de les amenaces rebudes per aquell motiu, de les repetides trucades telefòniques insultant-lo a la matinada. Al saber que jo era del Penedès em va parlar dels nostres vins i del conyac que ell havia consumit solitàriament i amb un cert excés. Si fins aquell moment m’entusiasmaven les seves poesies, en aquell dinar em vaig enamorar de l’Estellés home, quina persona tan bonica. Moltes gràcies Vicent “Canyot” per la teva exigència personal, per la teva consciencia de classe i de país, gràcies per les teves paraules!!.

La cloenda de l’Encontre la va presidir  Lerma, ho vam celebrar amb una paella excel·lent a un restaurant del Palmar a l’Albufera. El desplaçament es va fer amb albuferencs, aquelles barquetes sense quilla tan pròpies per a navegar dins l’Albufera. Anàvem en grups de quatre persones, el barquer i tres de nosaltres. El destí o els organitzadors em van posar a la mateixa barca que Antonio Gala i el president Lerma. Antonio Gala, l’escriptor espanyol, pedant, del mocador al coll i bastó inútil, va començar a parlar del seu gos Troylo i emfatitzar sobre no se quins somnis, evidentment, malgrat el protocol·lari saber fer de Lerma, vam fer el viatge parlant de política social el president i jo.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 27 de març de 2023 per Josep Arasa

QUATRE HISTÒRIES I UN CALÇOT

Deixa un comentari

Que és una calçot?.-

Els calçots son una varietat de cebes tendres especialment conreada -entre d’altres- per l’àpat comunitari anomenat calçotada. Són cebes poc bulboses i més suaus que es calcen a mesura que creixen. El nom del calçot prové de la manera de plantar-lo, mig colgat a la terra, que es coneix com a «calçar», perquè el brot sigui ben blanc i tendre.

A més del seu ric sabor, els calçots tenen moltes propietats alimentàries. En línies generals, cal destacar que la ceba és una planta amb un alt contingut en vitamines i minerals. Se li atribueixen propietats, tonificants, diürètiques, digestives i fins i tot afrodisíaques. Així, s’ha estudiat que els calçots són bons per prevenir constipats, per a la coagulació de la sang i a més aporten elements essencials com: potassi, ferro, zenc, fòsfor, àcid fòlic.

El calçot neix a Valls?

Hi ha diverses versions sobre l’autèntic origen del calçot, però la més coneguda és la que atribueix al  Xat de Benaiges, un camperol que va viure a la ciutat de Valls a la fi del segle XIX. Es diu que aquest camperol va posar a escalfar al foc un parell de brots de ceba, i immediatament, es va adonar del deliciós sabor que tenia aquest plat que, a principis del segle XX, es va convertir en un aliment habitual a moltes cases del Penedès i del Camp de Tarragona.

Els romans ja menjaven calçots?.-

Recentment s’ha trobat una pintura de l’època romana (segle III), on apareix un home degustant un porrus capitatus o, el que és el mateix, un calçot. La sorprenent història comença l’any 2000 molt lluny de Catalunya, a Hongria, a la ciutat de Brigetio: Es va trobar una pintura en la qual un home, probablement un esclau, subjectava amb una mà una safata i amb la una altra feia el gest de menjar alguna cosa. Després de restaurar i estudiar la pintura, l’arqueòleg László Borhy va arribar a la conclusió que aquest menjar era un calçot: el gest és molt revelador i en la literatura llatina ja hi ha referències al que els romans anomenaven porrus capitatus.

Que és una calçotada?

És un àpat comunitari on es mengen calçots. No està sotmès a cap a altra normativa que la salsa d’acompanyament i el mètode de cocció. Es rosteixen directament sobre les flames de les vergues i es mengen amb la mà, amanits amb una salsa especial, la salvitxada. La salvitxada és una salsa similar al romesco i a la salsa del xató, es a dir amb ametlles, avellanes, bitxos, pa, vinagre, oli, etc….. Les tres salses del Tarragonès i el Penedès, el romesco, la salvitxada i el xató, eren una manera d’aprofitar les sobralles.

Per la seva simplicitat es realitzen calçotades arreu de Catalunya i a d’altres indrets del món. Hi ha qui aprofita les brases de la cuita per acompanyar-ho amb patates, d’altres amb carn de bé o de porc, hi ha qui ho acompanya amb carxofes, mongetes, etc…Hi ha qui cuina morro de porc, i d’altres botifarra,.. A la calçotada més enllà del calçot no hi ha normes.

Per l’època tradicional de recol·lecció del calçot i conseqüentment del seu consum, la festa gastronòmica és pròpia de l’acabament dels freds d’hivern i del ressorgir del bon temps, per la qual cosa alguns antropòlegs la posen al mateix sac que els àpats comunitaris de Carnaval incloent-la entre els àpats tradicionals del moment: Calderades, Ranxos, Sopes, Xatòs, etc.

Segons l’etnòleg pallarès Ramon Violant i Simorra, aquestes menjades lliures i desvergonyides, són les que millor han perpetuat les antigues festes i orgies hivernals de tradició pagana, sovint relacionades amb els déus de la sembra i de la collita. Rituals primitius agrícoles i de la fecunditat celebrats prèviament al despertar de la primavera, quan les hores de llum solar es comencen a notar més llargues i es revitalitza l’activitat humana i animal. En època romana, festivitats d’aquest tipus reberen el nom de saturnals, lupercals i matronals, a més de rituals a la divinitat Ceres.

Com fer la salvitxada?

Sense la salvitxada, una calçotada no seria ni molt menys el gran àpat tradicional en què s’ha convertit. És, en el fons, el que li dona sabor i color.  El nom d’aquesta salsa vermellosa prové de la conjunció de “salsa” i “bitxo”.

Entre els seus ingredients podem trobar l’ametlla torrada, el tomàquet vermell escalivat, les nyores, l’all escalivat, l’oli d’oliva, el vinagre i la sal.

Segons el Corpus de la Cuina Catalana, la tradicional salvitxada té com a ingredients:.

  • 6 tomàquets escalivats
  • 2 nyores escaldades
  • 1/2 cabeça d’alls escalivats
  • 1/2 cullaradeta de pebre vermell dolç
  • 15g d’ametlles torrades
  • 15g d’avellanes torrades
  • Vinagre
  • Oli d’oliva
  • Sal
  • Pebre

Amb tots els ingredients, ja es pot elaborar la salsa. Primerament, es posen els tomàquets sense pell ni llavors, els alls pelats, la polpa de les nyores, les ametlles i les avellanes torrades i el pebre vermell en un morter. A mida que es van triturant tots els ingredients, s’afegeix a poc a poc l’oli i el vinagre. Finalment, s’afegeix sal i pebre al gust.

Virtuts de la calçotada.-

Sigui quin sigui l’origen del calçot. Sigui qualsevol el motiu per fer-la, sigui qualsevol la menja d’acompanyament, la calçotada ens ha arribat als nostres dies com un àpat popular de germanor, que aplega amics, companys i coneguts. A tothom fa reviure l’estat d’esperit, ja que ben mirat, un calçot calent amb una bona i coent salvitxada és un plat d’estètica eròtica que ressuscita els deprimits.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 21 de febrer de 2023 per Josep Arasa

L’origen nostrat de Santa Claus

Deixa un comentari

En Pau Tobar relaciona Santa Klaus o Sant Nikolaus, que prové de València i porta taronges i d’altres regals als nens nòrdics, amb Sant Nicolau, patró d’Alacant.

 

El Pare Noel, és potser, el símbol més estès del Nadal, gràcies a l’aclaparadora influència de la cultura de consum nord-americana i del seu refresc oficial. La construcció històrica de la icona del vell panxut que cada any surt del Pol Nord en trineu per deixar regals a la mainada, però, data de temps relativament recents, concretament de la primera meitat del segle XIX. Tanmateix, l’origen d’aquest mite és força més antic i, alhora, sorprenentment proper a la nostra cultura.

Santa Claus és l’adaptació a l’anglès de Sinterklaas que és com els neerlandesos anomenen a Sant Nicolau. La llegenda va arribar als Països Baixos en l’època en la qual aquests estaven sota el domini de la Monarquia Hispànica. Entre la Corona d’Aragó i els Països Baixos existia històricament una intensa relació comercial, que s’allarga si més no, fins la Guerra de Successió. Curiosament aquesta connexió amb Holanda explicaria l’arrelament d’una tradició probablement inventada per mariners valencians. El costum diu que Sinterklaas, amb un vaixell carregat de taronges i magranes, surt del port d’Alacant cada any per arribar a Amsterdam el dia de la festa: el 6 de desembre.

Alguns detalls semblen corroborar les arrels alacantines d’aquesta llegenda. Per exemple, Sinterklaas és acompanyat per “Zwarte Pieten”, Pere el Negre, un morisc que s’encarrega de ficar dins el sac i emportar-se a Espanya les nenes i els nens roïns. La identificació del dolent del conte no és gens casual, a principis del segle XVII -temps en el qual es consolida el mite- els estigmatitzats moriscos (un 30% de la població valenciana) serien expulsats dels territoris de la Monarquia Hispànica. De fet, en la tradició alpina el paper de Pere el Negre el desenvolupa el Krampus que no és sinó un dimoni. Tot i això, altres veus asseguren que el caire punitiu del patge moro data de 1850, i és una reinterpretació del mestre de primària Jan Schenkman, natural d’Amsterdam, ja que les versions més antigues atribueixen els càstigs tant al vell Nicolau com a Pere el Negre.

Un altre indicador de l’origen nostrat del mite és el fet que el patró d’Alacant és precisament Sant Nicolau i es celebra el 6 de desembre, el dia de la conquesta cristiana de la ciutat. Nicolau, bisbe del s. IV d’origen grec a Turquia, és soterrat a Bari, i el seu patronatge com a benefactor dels infants arribaria a la nostra Terra al segle XV, en incorporar-se el Regne Nàpols a la corona catalanoaragonesa. I d’ací per mar, cap al nord: cap a Flandes.

En qualsevol cas, des dels Països Baixos, la tradició de Sinterklaas creuaria l’Atlàntic amb els fundadors de Nova Amsterdam (1624), ciutat que -en ser ocupada pels anglesos el 1664- esdevindria Nova York. Sota el domini britànic les arrels culturals holandeses van ser prop desaparèixer, i no va ser fins la Revolució Americana que els novaiorquesos les van reivindicar amb orgull. Així, a principis del segle XIX, es configura el Sant Nicolau com a portador de regals, i el 1821 apareix una litografia on ja es representa l’ancià barbut sobre un trineu. Anys després, el 1863, és l’il·lustrador Thomas Nast qui, realitza el disseny que s’ha popularitzat i que inspira les representacions actuals.

Alguns estudis posen en dubte que Santa Claus fos portat als actuals Estats Units pels colons neerlandesos. Ho fan referint-se a la contradicció entre la religió protestant d’aquests i el caràcter catòlic de la festivitat. Aquestes visions obvien, potser, el fet que, si bé amb el triomf de la Reforma -enemiga del santoral- i l’esclat de la Guerra de Flandes, les autoritats calvinistes volgueren prohibir la celebració; les protestes de l’estudiantat d’Amsterdam i dels catòlics del sud, van fer que la festa -igualment popular entre els protestants- fos tolerada a nivell familiar. Segurament, aquest context d’enfrontament amb els monarques hispànics, explicaria també l’amenaça de dur-se cap a Espanya la canalla més entremaliada.

Pau Tobar

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 8 de desembre de 2022 per Josep Arasa

HO CONFESO, ESTAVA ENAMORAT DE MONTSERRAT ROIG.

Deixa un comentari

Avui, quan fa 31 anys de la seva mort, he de reconèixer que des de el dia que la vaig conèixer em vaig enamorar platònicament d’ella. Era una mica més gran que jo, i molt més atractiva intel·lectual i físicament. Enamoradís que sempre he estat, la seva presència em va trasbalsar. La Montserrat era  lluminosa.

Eren anys de moviments socials, de carrer i d’esperances de canvi. Franco havia mort. A Portugal jo havia viscut el miratge dels clavells. La paraula transició encara no existia i ens creiem redemptors de les classes proletàries. La Marxa de la Llibertat (1976) ens havia donat el nostre minut de glòria. Inspirats en les comunes l’Àngel Colom, Lourdes Magem, Pepa Alcrudo, algun altre passavolant i jo mateix vivíem en un pis espaiós del carrer Avinyó de Barcelona, davant del Borsi, allà on el pare de Picasso havia fet classes i on ell, deien, s’havia inspirat per pintar les Senyoretes del carrer d’Avinyó.

Entre debats i lectures polítiques, amb l’empenta d’Empar Pineda,  la líder del Moviment Comunista de Catalunya i d’altres profetes de la revolució utòpica, en aquell pis es va crear la CUPS, la candidatura d’unitat popular pel socialisme.

La CUPS fou una coalició electoral que es presentà a les eleccions generals espanyoles de 1977 com a agrupació d’electors, quan la majoria d’organitzacions a l’esquerra del PSUC o de l’independentisme revolucionari encara eren il·legals. Va ser impulsada pel Moviment Comunista de Catalunya i el Partit Carlí de Catalunya i rebé el suport del MUM (Moviment d’Unificació Marxista), del PSAN i del PSAN-Provisional. El nom de la coalició incorporava la unitat popular, inspirats en el projecte polític de Salvador Allende i en la revolució portuguesa. La campanya electoral de la CUPS va suplir amb el treball militant les limitacions econòmiques i administratives de la candidatura.
El seu cap de llista era el conegut activista cultural i polític Salvador Casanova i Grané molt vinculat als moviments populars de Granollers, que ja havia tingut una importància cabdal en la mobilització de la Marxa de la Llibertat. Un altre candidat independent vinculat a l’independentisme era Ramon Llorca López que havia estat membre de l’organització armada independentista Front d’Alliberament Català (FAC) i condemnat a 30 anys de presó. A la llista electoral havia de figurar com a número dos Josep Lluís Pons Llovet, que es trobava a la presó per pertànyer a l’organització anarquista  del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) de Salvador Puig Antich i per haver participat en la coneguda fuga de la presó de Segòvia, però no va ser permesa la seva participació per motius administratius.

Durant mesos aquell pis va esdevenir una caserna visitada per exiliats, intel·lectuals, polítics, cantants i sindicalistes que sortien de la foscor a la recerca del seu espai de llibertat. Entre les assídues de conversa distesa l’advocadessa Magda Oranich, el seu marit Marc Palmes que havia estat advocat del darrer afusellament del franquisme, en Txiqui, i Montserrat Roig amb el seu company Joaquim Sampere, malgrat que tots dos estaven estretament vinculats al PSUC.

La Montserrat havia nascut l’any 1946 a Barcelona, en el si d’una família burgesa liberal de la dreta de l’Eixample. El seu pare fou advocat i escriptor. La seva mare també fou escriptora. L’any 1961 ingressa a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on va conèixer Maria Aurèlia Capmany, amb qui va establir una amistat que duraria tota la vida. L’any 1968 es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Es va casar a vint anys amb l’arquitecte Albert Puigdomènech, un dels dirigents del SDEUB i amb qui va tenir el seu primer fill. Se’n separà i posteriorment enceta una relació sentimental amb Joaquim Sempere, director de la revista Treball del PSUC, amb qui va tenir el seu segon fill.

Quan arribava la Montserrat Roig a casa,  amb la seva alegria omplia tot el casal i els meus ulls feien pampallugues. La seva conversa segura i el seu somriure eren una lliçó permanent que em deixaven embadalit. Havíem passat nits senceres de converses i vi blanc. Parlàvem d’estratègies, de revolucions perdudes i d’exilis, recordo especialment una frase seva que esdevindria profètica “si el periodisme no es fa literari, ni perviurà ni serà periodístic”.

Montserrat Roig estimava Menorca explícitament. La complaïen el paisatge adust, admirava Borja Moll i Pere Melis. Ho tenia prou demostrat en les estades d’estiu a ran de mar. Copio textualment de la biografia de Montserrat Roig  “Des de ben jove, va participar en els moviments de protesta d’estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. Als inicis dels estudis a la Universitat de Barcelona, va ser membre d’Universitat Popular UP, branca juvenil i estudiantil de l’organització Força Socialista Federal FSF; en dissoldre’s aquest partit, es va afiliar al PSUC un cop acabada la carrera. Participarà, entre d’altres, en dos esdeveniments importants de la lluita contra la dictadura franquista d’aquells anys. El primer, la Caputxinada, l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona SDEUB, que va tenir lloc el març de 1966 al convent dels Caputxins de Sarrià, on la policia va mantenir encerclat el convent durant tres dies. El segon, la participació en la tancada de 250 intel·lectuals a l’abadia de Montserrat el desembre de 1970, en protesta contra el procés de Burgos, consell de guerra sumaríssim contra 16 militants bascos d’ETA. L’èxit de participació i la repercussió pública propicià la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans, plataforma a la qual es vincula i participa activament. També el 1970 abandona el PSUC coincidint amb el trencament del seu matrimoni i l’inici més seriós de la seva carrera literària. Torna a afiliar-s’hi en aprovar-se la llei antiterrorista, participa en encontres intel·lectuals i trobades obertes”.

Malgrat que la CUPS reuní unes 10.000 persones en el míting final al Palau d’Esports de Barcelona amb la presencia del revolucionari portuguès Otelo Saraiva de Carvalho, els resultats electorals van ser més aviat minsos: 12.040 vots i cap escó. Pel Senat, a la CUPS donàvem suport a Lluís Maria Xirinacs, que sortí elegit.

Amb la fi de la CUPS el pis es va anar dissolent, uns van marxar a fer la Crida, d’altres nord enllà, la gent va abandonar aquell refugi utòpic i vaig perdre les traces de la Montserrat Roig. De l’edifici en van fer un hotel i van tancar el Borsí. Montserrat Roig va publicar i viure intensament. Morí a la Clínica del Pilar de Barcelona el 1991, víctima d’un càncer de mama sense saber res del meu enamorament frustrat.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 10 de novembre de 2022 per Josep Arasa

CRISIS D’ÚS DE LA LLENGUA CATALANA

Deixa un comentari

M’han cridat l’atenció les dades d’un estudi publicat pel diari Ara el 30 d’octubre sobre l’ús del català i del castellà per territoris dels PPCC. No diu res que no intuís, però em sorprèn el poc ressò que ha obtingut, serà per la malfiança que ens desperta l’Ara des del canvi d’editorial possible  conseqüència de les importants subvencions que rep del govern de la Generalitat?.

Segons l’estudi a Catalunya tan sols el 36,4% de la població té com a llengua habitual el català. Al Penedès, territori majoritàriament rural, tan sols el 38,9% de la població parla el català habitualment.

La llengua és un dels principals signes distintius del nostre país i el silenci i la inacció dels partits democràtics catalans amb aquestes dades d’us, és vergonyós. Davant les eleccions municipals prefereixen escollir el vot -poder- que la cultura o la identitat que la llengua representa. Crec que, des de fa anys, breguen per arribar a aquesta situació i, malpensat que soc, amb arguments electoralistes no han volgut trobar solucions a la lenta mort del català. A la línia de l’esperança situaré les conclusions del Pacte Nacional de la Llengua,  que no es coneixeran fins a mitjans de l’any 2013.

Fa uns anys podíem dir que era trist el favor que feien els polítics a les persones forasteres, aquells que les marginaven culturalment i, conseqüentment, socialment. Ara ja podem dir sense embuts, pobre és l’argument que donen els polítics per defensar la minoria catalanoparlant.

El partit socialista i ER són els principals responsables d’aquesta davallada cultural i històrica, plegats han aconseguit el que Joan Raventós, Heribert Barrera, Àngel Colom o  Jordi Pujol, entre d’altres, van impedir. La crisi lingüístic-cultural actual és un triomf tan sols comparable a l’obtingut per les armes de les forces borbòniques el segle XVIII.

Malgrat tot he de ser optimista, em queda el recurs de la fantasia històrica. He de creure que l’argument territorial socialista o l’electoral d’Esquerra “hem d’ampliar la base”, a mig i llarg termini, ahir igual que avui tan sols són bumerangs. “Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 31 d'octubre de 2022 per Josep Arasa

Dies de farigola

Deixa un comentari

Com diu la dita… Divendres Sant, a collir farigola al camp!

La farigola és una planta també coneguda amb els noms de timó, timonet, tomell, tem, tomaní o frigola.

La farigola és una planta originària dels països mediterranis, tot i que avui en dia també es troba en d’altres indrets del món com a planta cultivada. La farigola és una mata més aviat petita, que creix com un arbust en timonedes o farigolars, sovint prop de roques i pedres, on pot arrelar amb força. Les seves flors són molt petites i de color blanc o rosat. La farigola floreix a partir del mes d’abril i fins als mesos de juny-juliol, segons l’any. El primer moment de recol·lecció de la planta és pels volts de la primera lluna plena de la Primavera, a finals de març o principis d’abril.
Així com cada festa té els seus balls, la seva música, la seva indumentària i els seus ritus, així cada festa també té la seva herba, la seva planta, la seva flor. La planta associada a les festes de Setmana Santa i Pasqua, que se celebren pels volts de la primera lluna plena de Primavera, és, entre d’altres, la farigola.
La farigola és una planta aromàtica que en la nostra tradició no faltava mai a cap casa. Sempre s’ha considerat un antibiòtic natural que serveix per guarir qualsevol tipus d’infecció. La farigola té una gran quantitat de propietats medicinals: antisèptiques, antibacterianes, expectorants, antiespasmòdic, diürètic, etc Presa en infusió és digestiva (afavoreix la digestió) i activa la circulació i el sistema nerviós. La farigola s’utilitza sobretot per a combatre la tos, el mal de coll i altres inconvenients de les afeccions del sistema respiratori (refredats, bronquitis, asma, sinusitis, etc). També ha estat utilitzada com a estimulant digestiu per afavorir la gana, com a tònic i revitalitzant general, i especialment a nivell capil·lar, i també per a combatre el mal alè i altres infeccions de la boca. El refranyer recull algunes d’aquestes propietats medicinals: “Per la gola, farigola, “Si et fa mal el païdor, farigola és el millor.”
A la cuina ha estat sempre molt preuada, ja des de temps dels grecs i romans. La podem trobar en moltes receptes de la cuina tradicional, en guisats, sopes, per adobar carns, llegums, vins i formatges.

També ha servit per perfumar lligada en remets o com a encens natural per purificar.  A l’edat mitjana era habitual posar-ne al coixí per fer venir la son i evitar els malsons. La farigola és sobretot una espècia utilitzada per aromatitzar els plats amb carns (xai, pollastre, estofats…), peix i sobretot, les sopes. Ara bé, la farigola també és utilitzada per a la preparació d’olis, vinagres i altres adobs i salses, com el romesco, i en l’elaboració de tot tipus de mels i de begudes, com la ratafia. La farigola també s’utilitza en la gastronomia del cargol. Fins i tot hi ha qui alimenta els cargols amb farigola per tal que aquests mol·luscs siguin més gustosos quan són al plat, una relació que recull el refranyer “Els cargols que mengen farigols són els més bons”.

Com a planta perenne que ressuscita cada any, la farigola ha estat relacionada des d’antic amb la immortalitat i la resurrecció. Considerada una herba sagrada que assegurava el pas a la pròxima vida, la farigola degué ser utilitzada en el marc de cerimònies arcaiques avui desaparegudes relacionades amb el destí de les ànimes. Per això, la farigola ha estat utilitzada, des dels egipcis, per a embalsamar els morts i momificar-los i en tot tipus de ritus funeraris. A l’Antiga Grècia, l’utilitzaven com a encens, que cremaven davant l’altar dels déus.

Ara bé, l’ús festiu de la farigola està sobretot relacionat amb una festa que té lloc pels volts de la primera lluna plena de la Primavera: la Setmana Santa. La tradició assenyala que els millors dies per anar a collir aquesta herba són Dijous Sant al vespre i Divendres Sant al matí, sempre abans de la sortida del Sol. Aquests dies són molts els que, sols o en companyia, surten als boscos a cercar aquesta herba, tal i com recull el refranyer: “Divendres Sant anem a collir farigola al camp”. És una creença molt estesa que la farigola collida el Divendres Sant al matí no perd la flor i té virtuts especials.

L’explicació a aquesta creença prové del fet que aquestes dues dates s’escauen en lluna plena. De fet, les celebracions de la Setmana Santa i Pasqua es celebren sempre sota la llum de la primera lluna plena de Primavera, la primera que té lloc després del 21 de març. Com és sabut, aquest moment de la fase de la lluna és el millor per a la recol·lecció doncs quan hi ha lluna plena les propietats i virtuts de les plantes i herbes estan reforçades (la lluna plena altera la sàvia). Collida en lluna plena, doncs, les propietats i virtuts de la farigola augmenten, tal i com recull el refranyer popular: “La farigola que es cull en Dijous Sant es conserva sempre fresca”.

La tradició cristiana explica que el dia de la mort de Jesucrist el Calvari va florir de farigola. Per això, Dijous i Divendres Sant, entre el moment en què Jesús mor, és dipositat dins el sepulcre i abans de ressuscitar – és a dir, mentre Jesús és al monument, des que s’acabava l’ofici de Dijous Sant fins al dissabte- són moltes les persones que duen farigola florida a les esglésies, i especialment damunt l’urna del Monument on se suposa que jau el cos sense vida de Crist. Així, amb aquesta acció, amb la farigola, una planta que ressuscita cada any per aquestes dates, es pretén contribuir no només a perfumar extraordinàriament l’ambient sinó també a la resurrecció de Crist.

Antigament, a les portes de les esglésies de Barcelona les venedores ambulants venien poms de farigola florida als que es dedicaven a “visitar o seguir monuments”. Fins a la dècada de 1960, als porxos del Mercadal de Reus, per tal que els fidels poguessin disposar de farigola Divendres Sant, també apareixien diverses parades que en venien.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 30 de juny de 2022 per Josep Arasa

PERE  ORTÍS i ESCUER

Deixa un comentari

En Pere Ortís és un capellà singular, un intel·lectual reconegut i un català de pedra picada.

Vaig conèixer el sacerdot en un poblet perdut de la Segarra d’una vintena d’habitants, Palouet, on ell estava exercint el seu ministeri. Talment el seu destí recordava més els càstigs del “nacionalcatolicisme” als capellans díscols, que al bucòlic repòs d’un pastor que començava a entrar en anys.

Recordo les seves paraules adreçades al grapat de beates que l’escoltaven i que astorades anaven enrogint en la mesura que ell desgranava el seu discurs; serenament els hi recriminava anar a missa com a practica exclusiva del seu cristianisme. L’home no va tenir gaire èxit amb les seves manifestacions de la teologia de la alliberament, les missaires van continuar emplenant diumenge si, festiu també, la petita església d’aquell poble. Tampoc va tenir gaire predicament entre el cacic local i el batlle del municipi.

Malgrat tot, amb ell vam poder restaurar l’església romànica de Sant Jaume de Palouet. Les beates i les “forces vives” van obligar-lo a salvar algunes imatges de guix i cartró que mai entraran a l’historia de l’art.  Degut a les pressions que van exercí les unes i els altres al bisbe de Solsona, en Pere Ortís va haver de deixar Palouet.

Pere Ortís, és un represaliat que guarda l’esperança en l’escriptura. “He estat un represaliat espiritual. Obligat a creure el que després poso en quarantena i en dubte”. “Escric per al gran món, perquè em llegeixin creients i no creients, comunistes i no comunistes”. “Els capellans ens posem a dictaminar sobre el matrimoni i no en tenim cap experiència. Ni coneixem què és una dona i què és un home”. “Catalunya és una causa de fe, però no religiosa. Sant Pau diu que la fe és creure allò que no es veu. Això és fe. La resta és patent, no necessita fe, sinó coneixement”.

En Pere Ortís va néixer l’any 1930 a Bellpuig. Va estudiar a Catalunya i a la New York University. Passà els trenta anys més actius de la seva vida entre Hondures i Nova York. Entre d’altres novel·les i assaig ha escrit: La pell de la iguana, El crit del guacamai, El sol de la darrera selva, L’ombra del condor, La petja incerta, Cròniques de l’aborigen crònic, El clam de l’asfalt, El pentagrama foll, Lo cop de falç, On va el català, Sobre greuges i altres goigs….

Sobre greuges i altres goigs (2009), es un recull d’assaig sobre tema nacionalista. La idea mare del treball és la llengua com a puntal de la nostra supervivència com a nació. En Pere Ortís molt encertadament creu  que extingint-se la llengua, o acabant de malmetre’s per fondre’s amb la castellana, s’ha acabat la nació catalana.

En Pere Ortís empra en aquest estudi –tal com és habitual en ell- un llenguatge directe, sense eufemismes, defugin el “políticament correcte” i  amb la llibertat i la maduresa d’un gran pensador.

Parafraseja al bisbe Torres i Bàges (Catalunya serà cristiana o no serà) quan resumeix el seu pensament: Catalunya serà sobirana o no serà.

Permeteu-me un tast per apropar-nos al valor del seu ideari:

  • De Castella en Pere Ortís diu:

Castella s’alça a decapitar i suprimir tot allò que no troba igual a si  mateixa. Per tal de forjar la unitat persegueix la identitat dels altres….

Ha pres respecte els pobles ibèrics la mateixa actitud que prengué amb els pobles indígenes d’Amèrica, considerar-los inferiors a ella mateixa…

  • Del mite de la “unidad”:

La “unidad espanyola” l’han forjat amb guerres i banys de sang. Amb el terrorisme exercit per monarques i per dictadors militars. Mai no ha estat forjada amb el lliure consens dels pobles interessats i per llur espontània adhesió…..

  • La independència de Catalunya:

El nostre esperit de grandesa se centra a viure en plenitud la nostra identitat de catalans, a tenir pau dintre de casa, i fora amb els veïns, tot desitjant que aquests no es posin travessers al nostre viure, dintre de casa nostra com han fet fins ara. Tot aspirant a ser europeus de primer reng….

La independència de Catalunya és una assignatura que els catalans tenim pendent davant de nosaltres mateixos i davant del món d’avui….

Els pobles neixen per ésser i no per a morir…

Cal esperar que vindrà un dia en que el Parlament de Catalunya… proclamarà Catalunya lliure i aleshores vindran els exercits castellans… Però no els hem de disparar un tret! …Que passin!! Deixeu-los arribar fins al mar (si el veiessin més sovint, segur que serien més universals i oberts als drets dels altres)….I aleshores cal que ens mantinguem ferms i ben clars en la nostra decisió….

La sobirania és el do suprem d’un poble…..

La llibertat és la dignitat d’un poble……

  • La “Constitución Española”:

La constitució estableix que hi ha un exèrcit que vetllarà perquè la unitat (espanyola) si us plau per força, sigui mantinguda. Amb la qual cosa tal constitució institucionalitza el terrorisme de les armes i d’un exèrcit. Una unitat que ha de ser preservada amb un armament fabulós, és forçada, és falsa, és injusta…

I així resulta que catalans i bascos paguem l’exèrcit i l’armament que, el dia que ens decidim a exercir el nostre dret a l’autodeterminació, els llançaran a que ens ataquin…

Doneu sobirania i constitució a cada poble i s’acabarà el terrorisme…..

  • Els immigrats:

A Catalunya no l’han deixada que els assimiles amb pausa, amb acolliment, i els fes ciutadans seus, com és de llei en tot poble civilitzat…

El govern castellà continua amb el seu pla i envia gent o, si més no, la deixa filtrar cap a Catalunya…

 Mètodes de persecució….sobresurt l’embrutiment ètnic que s’ha propiciat a Catalunya amb les masses d’immigrants que ignoren el fet diferencial del poble que els acull, del qual els castellanoparlants peninsulars es neguen a aprendre la llengua –estamos en España- sigui sota consigna oficial, sigui a compte propi….

Els immigrants fets carn de canó de polítiques brutes, encaminades a la supressió espiritual d’un poble. Polítiques que tenen per objectiu final que, si un dia venia un referèndum sobre la nostra autodeterminació, aquests “catalans” hi diguin un NO com una casa…..

Una cosa no poden fer els immigrants sota la llum de tot dret humà: decidir sobre el destí final de Catalunya..

  • Sobre discriminacions lingüístiques:

..La canallada institucional de la cooficialitat del castellà i en l’espuri acudit del bilingüisme…

Consideren el castellà senyor absolut de la península ibèrica i tota revifalla d’una llengua nacional –que en llur nomenclatura també fora española!- la consideren un atemptat…

 ·Autocrítica:

Estem a mercè de qui ens odia i s’ha arrogat tot el poder sobre nosaltres….

Els pitjors enemics de Catalunya seran sempre els catalans…

Els catalans som un poble degradat, perquè menystenim casa nostra, perquè no l’estimem…

La pena és que els catalans ens hem tornat mesells a còpia de rebre plantofades….

D’aquesta manera tan concreta en Pere Ortís va esventant un a un els seus pensaments, i analitzant la situació del nostre país abans de l’1-O de 2017, sense que cap racó escapi a la seva agudesa, ni cap muntanya li sembli impossible de superar.

La seva pacifica voluntat de ser, el seu realisme, la seva incombustible identitat nacional, fan dels seus treballs, llibres de capçalera.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 8 de juny de 2022 per Josep Arasa