Josep Arasa i Ferrer

“L’espoli fiscal contra Catalunya té més de tres-cents anys de recorregut. A la imposició de les “quinzenades” (1) i el cadastre castellà un cop les tropes borbòniques s’apoderaren de Catalunya ha seguit una acció continuada que no han aturat mai i on Catalunya sempre ha donat molt, molt més del que ha rebut. No s’aturà ni tan sols durant l’època de l’efímer Primera República  (1873-1874) i molt menys a la llarga època de la Restauració que la seguí…….

Podem dir sense cap mena de dubte que els anys de la Segona República no foren diferents a les èpoques anteriors……

De l’informe de l’Estadistica Administrativa de la Contribución Industrial  de Comercio (de 1888 a1890 Francesc Flos) es destaca que cada espanyol no català paga 2,08 ptes i cada català 4,78 ptes o sigui més del doble….

A La Cuestión Catalana (1902, Guillem Graells)…. mentre que la contribució anual de Madrid a l’Estat és de 112 milions de pessetes, la de Barcelona és de 147 milions, i mentre Madrid rebia 166 milions, Barcelona en rebia tan sols 16……

Amb l’arribada de la Segona República hom cregué que les coses canviarien, però no fou pas així…..L’economista Joan P. Fàbregas que va ser conseller d’Economia i Finances, tracta en el llibre Irlanda i Catalunya, paral·lelisme  polític-econòmic (1932) ….el pressupost de despeses de l’Estat espanyol en l’època republicana és de 4.169 milions de pessetes….. Catalunya aporta el 20%, 833.9 milions. Cal tenir present que la població de Catalunya representa l’11% de la població de l’Estat……Un ciutadà català paga 123 pessetes mentre que un de la resta de l’Estat paga solament 60 pessetes….”

(Agustí Soler i Regàs, La república espanyola contra Catalunya)

• (1) Les quinzenades: Nou tribut imposat per les tropes borbòniques el 1714. Aquesta contribució de guerra obligava a Catalunya a pagar 750.000 pesos, una suma molt per sobre de les capacitats fiscals que hi havia aleshores. El pagament s’havia de fer de forma fraccionada cada quinze dies, per això se’ls anomenà quinzenades. Era abusiu i els pagesos que no el podien pagar s’exposaven a represàlies per part dels soldats que realitzaven els cobraments. Aquestes accions van desencadenar una sèrie d’emboscades i atacs contra els borbònics per part dels sometents d’una gran part de pobles de la Catalunya interior.

Aquesta era una pregunta que s’utilitzava per referir-se a l’hora fins ben entrats els anys 50. Era habitual quan es quedava amb algú, o quan es parlava dels horaris d’algun esdeveniment, preguntar si es tractava de l’hora nova o l’hora vella.

La pregunta tenia el seus origen quan Franco l’any 1940 va canviar l’hora que correspon a l’estat espanyol per l’hora de l’Alemanya nazi, l’hora que Adolf Hitler anava imposant a tots els territoris conquerits, preveient que Hitler guanyaria la guerra.

El meridià de Greenwich, que marca els fusos horaris mundials amb les anomenades Greenwich Meridian Time (GMT), creua el territori peninsular, però, aquí tenim la mateixa hora que Polònia o Austria i no la del Regne Unit o Portugal, cosa que seria més coherent.

El primer canvi d’hora del 2022 ha sigut aquest diumenge 27 de març. D’aquesta manera es preveu que l’hora de sortida i posta de sol sigui molt més tard que el que tenim actualment, guanyant molta llum solar a les tardes. Amb el canvi el Sol es pondrà passades les 8 del vespre.

L’any 1974 Europa va començar a harmonitzar els canvis horaris a tots els països com a mesura d’estalvi energètic per fer front a la primera crisi del petroli, per l’encariment d’aquest producte. La darrera regulació data de l’any 2000, amb la directiva europea 2000/84, en què s’unifiquen els dies dels canvis d’hora a tots els països de la Unió Europea i s’estableix que siguin el darrer diumenge de març i el darrer diumenge d’octubre.

La primera unificació horària de l’estat espanyol va succeir l’any 1901. A començaments del segle XIX, el territori espanyol tenia diversos horaris que podien variar molt d’acord amb cada zona. Per exemple, el migdia de Madrid no coincidia amb el de Barcelona, era 30 minuts més tard. En casos més extrems, entre Galícia i Mallorca, hi havia gairebé 60 minuts de diferència. Aquestes disparitats es van resoldre per decret oficial, on es va estipular que tot el territori espanyol s’ajustaria a l’horari del Meridià de Greenwich o GMT.

A Catalunya les reserves totals d’aigua estan al 52%, fa un any estaven al 86%. La situació no és nova, en els darrers 20 anys ja s’han produït cinc episodis de sequera i el canvi climàtic cada dia es fa sentir més.

El Penedès s’asseca i, al mig de l’etern debat territorial i de les promeses incomplertes, l’aigua cada dia esdevé un bé més escàs. El dia 24 de febrer el DOGC publicava una resolució per la qual es declarava l’estat de sequera pluviomètrica a l’Anoia i a l’aqüífer Carme-Capellades.

Les dues dessaladores existents a Catalunya -la de Tordera i la del Prat de Llobregat- ja han incrementat la seva producció fins el 85%, quan encara no ha arribat l’estiu. La dessaladora de Cunit, que la Generalitat havia planificat per començar les seves aportació d’aigua l’any 2009 -van  tornar a anunciar que l’any 2020 ja funcionaria- continua amb les obres aturades. Tot i així la solució de les dessaladores és molt cara i genera salmorra d’escassa o nul·la utilització.

Agreujant la falta de pluges hi ha municipis penedesencs que tenen seves aigües subterrànies contaminades per nitrats procedents de fonts agràries i/o ramaderes, segons l’Agencia Catalana de l’Aigua: Argençola, L’Arboç, Banyeres i la Bisbal. Municipis com la Llacuna o Santa Margarida i els Monjos, amb anàlisis fets per particulars, estan en zones vulnerables. Deus d’aigua subterrània com la de la Falconera estan contaminades per l’abocador d’escombraries del Garraf i d’altres desaprofitades com les surgències dels Aigua Dolç.

Mancances d’aigua que ja es preveien l’any 1957 al “Plan de Aguas de Catalunya” elaborat per Victoriano Muñoz, en el qual s’establia una sèrie de canals que des de Xerta havien de portar aigua de l’Ebre fins a Barcelona passant i regant l’Alt  i el Baix Penedès, en un recorregut semblat al de l’actual autopista. Entretant el Penedès ha anat creixent concentrant la seva població a la costa. El 50 % de tota la població penedesenca viu als 8 municipis del costat del mar, creant grans desequilibris de consum estacionals. Tan sols a Sitges hi ha més de 6.000 places hoteleres i 1.000 apartaments turístics. Però no són tan sols el municipis costaners els grans consumidors d’aigua estival, s’estima que a Vilafranca hi ha 162 piscines, o al terme de Font-rubí n’hi ha 102.

Entretant a molts pobles del Penedès es desaprofiten milions de litres d’aigües residuals. L’EDAR de Vilafranca -que depura les aigües residuals de 13 municipis- aboca a la riera de Llitrà -afluent del Foix- 14 milions de litres diàriament que van a parar al contaminat i porós pantà del Foix. L’abocament s’agreuja especialment els dies de pluja, quan la depuradora no pot contenir l’avinguda d’aigua en no disposar d’un gran dipòsit de contenció, ni existir als nostres pobles una doble xarxa de recollida, la pluvial i la d’aigües negres. El Foix es una claveguera a cel obert des de la depuradora de Vilafranca fins el Pantà. L’anàlisi de les aigües del pantà de Foix tan sols convida a la seva demolició, malgrat les periòdiques promeses d’inversions.

Segons el Banc Mundial la reutilització d’aigües residuals, com a mínim, és un 48% més econòmica que dessalar. Convertir les aigües residuals en un recurs no només va associat, segons la FAO, a la producció d’aigua neta, sinó també d’energies renovables i de fertilitzants, a més de contribuir a reduir els gasos amb efecte d’hivernacle.

Planificar el futur del consum d’aigües al Penedès i trobar noves fonts d’aigua és imprescindible, però molt complex. Les solucions no són senzilles i totes allunyades del curt-terminisme polític al que ens tenen acostumats. El repte afecta a tothom, els actors polítics i els ciutadans, i cal abordant-lo urgentment a partir d’un canvi cultural que impulsi la reducció de la demanda, la planificació urbanística i canviï el concepte de l’aigua com producte gratuït.

(Publicat a El 3 de vuit 04-03-22)

La gestió municipal a SMMonjos, masses vegades, des de fa masses anys, sembla que trepitgi la il·legalitat i no és tan sols per ser l’únic ajuntament de Catalunya on s’ha inhabilitat, per prevaricació, a la secretaria durant cinc anys i a l’alcalde per 9 anys.

La situació d’ocupació d’habitatges a SMMonjos és massa habitual i s’estima que consentida. A SMMonjos no existeix cap cens d’habitatges ocupats il·legalment. SMMonjos ha multiplicat per 2,5 el nombre d’habitants des de que el partit socialista controla l’ajuntament amb majoria. Ara l’ajuntament proposa un nou pla d’habitatge. Un nou pla que fa molta pudor d’increment de la construcció i, conseqüentment, del nombre d’habitants i de l’especulació.

Al carrer Eugeni d’Ors d’Els Monjos hi ha un pis, que actualment ja no disposa d’electricitat, on es conegut que s’han empadronat més de quinze persones. El veí, amb importants deutes amb el consistori, sembla ser que lloga l‘adreça als nou vinguts per empadronar-s’hi a canvi d’una quantitat mensual. Explotació de persones sense gaires recursos que necessiten un domicili fictici per gaudir de tot allò al que tenen dret. Aquest fet ha estat comentat repetidament a la policia local.

Els ajuntaments poden exigir al ciutadà que es vol empadronar la presentació del document identificatiu, llibre de família i títol que legitimi l’ocupació de l’habitatge (escriptura de propietat o contracte d’arrendament i darrer rebut, o contracte de subministrament —aigua, gas, llum, telèfon, etc.), per a comprovar la veracitat de les dades de la seva sol·licitud d’empadronament. Si no disposa de documentació identificativa de l’habitatge, es pot comprovar per informe policial, inspecció del mateix servei, etc., que el veí realment hi resideix. L’ajuntament de SMMonjos no fa res de tot això i així en un pis de 90 metres quadrats admeten que hi viuen més de 15 persones sense vinculació familiar.

A ulls dels veïns, un pis així sembla una mina de captació de vots. Amb una certa habilitat demagògica del partit de la majoria -ajudes, treball precari, plans de formació, etc- cada empadronat pot ser transformat en un elector, i en aquest moments, quan el futur electoral és incert, qualsevol aportació es benvinguda.

El 14 d’abril de 1931, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la República Espanyola, des del balco de l’Ajuntament de Barcelona, Francesc Macià proclamà “la República catalana a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”. Aquella República Catalana durà poc, els republicans espanyols no van respectar els acords que, amb els delegats catalans, havien pactat a Sant Sebastià, l’Estat Federal va morir abans de néixer.

El Pacte de Sant Sebastià és l’acord a què van arribar, el 17 d’agost de 1930, els representants republicans de tot l’estat espanyol, per a pactar la instauració de la República i posar fi a la monarquia borbònica. Els representants catalans que anaren a Sant Sebastià condicionaren la seva adhesió al pacte, al reconeixement de les aspiracions catalanes d’autogovern.

Arran de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia amb la fugida d’Alfons XIII, Francesc Macià proclamà la República catalana. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional de la República espanyola, que el dia 17 d’abril  envià en avió a Barcelona els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d’Olwer.

Després de tenses converses per rebaixar les aspiracions catalanes, quan el projecte de República Federal pactat a Sant Sebastià va ser negat pels republicans espanyols, s’arribà a l’acord que el consell format a Barcelona, actués com a govern de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat va ser la recuperació d’un nom històric en el qual ningú no havia pensat abans. Va ser la formula administrativa i política que es va trobar per resoldre el conflicte i obrir el camí a una forma “d’autonomia” catalana.

Francesc Macià, es va veure obligat a acceptar un Estatut d’autonomia per Catalunya. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932, anomenat popularment Estatut de Núria, fou el primer estatut d’autonomia redactat a Catalunya. De caràcter sobiranista, l’estatut va ser aprovat en referèndum pel 99% dels votants. L’avantprojecte de l’Estatut va ser enllestit el 20 de juny de 1931 a Núria i fou aprovat al Parlament espanyol el setembre de 1932, després de ser fortament retallat per les Corts espanyoles.

Francesc Macià va ser president del govern català, amb el nom de Generalitat, de 1932 fins a la seva mort, el 1933.

Pots  escoltar el President Francesc Macià a la proclamació de la República Catalana https://youtu.be/v6iEy4D50KA

La gestió dels residus és un dels reptes ambientals més complexos que afronta qualsevol societat. La Unió Europea s’ha fixat com a objectiu reciclar el 50% de la brossa l’any 2020 i del 60% al 2030. I en el cas de Catalunya l’objectiu és doble: reduir la generació de residus un 15% i aconseguir que la recollida selectiva arribi al 60%. Alemanya ja arriba al 67%, Itàlia al 48%, França al 43%. Espanya, Grècia i Portugal són a la cua. En el cas de l’Estat només s’arriba al 33%. Catalunya arriba al 45%. Santa Margarida i Els Monjos (Penedès) no hi arriba, malgrat que fa trampes al solitari i inclou com a residus del municipi tots els que entren a la deixalleria, encara que provinguin d’altres localitats.

La recollida de residus és una competència municipal -malgrat que en molts casos s’acaba aplicant a nivell comarcal o en mancomunitats-: cada ajuntament el que decideix quin model de recollida selectiva aplica. El més estès és el de segregació en cinc fraccions, orgànic, paper, plàstic, vidre i rebuig.

Tanmateix, el més eficient és el denominat porta a porta. Consisteix en què cada veí deixa a davant de casa seva –tant siguin habitatges unifamiliars o finques plurifamiliars- la fracció de brossa que correspon a aquell dia. El fet de no existir desplaçaments i, sobretot, la “responsabilitat” que suposa deixar la brossa a davant de casa, fa disparar els percentatges de reciclatge. L’anomenat Porta a Porta, està implantat actualment a més de 200 municipis dels 947 de Catalunya.

Estem a les acaballes de 2020 i el municipi de Santa Margarida i els Monjos encara no arriba al percentatge de residus reciclats exigit per la normativa vigent. Per iniciativa de l’oposició, durant la legislatura passada, l’equip de govern municipal va encarregar un estudi sobre la recollida d’escombraries al municipi. Aquest estudi el va fer una empresa exterior i en aquella mateixa legislatura l’equip de govern ja es va comprometre a implementar-lo. En aquella proposta es preveia realitzar la recollida Porta a Porta començant per les localitats més petites del municipi. Estem a les acaballes de l’any 2020 i el treball -que per cert va costar molts diners- continua guardat en algun calaix perdut de la Casa de la Vila

Algunes persones poden pensar que el 50% de reciclatge que exigeix la normativa europea és impossible al nostre territori. Amb dades del 2019 Sant Sadurní d’Anoia ja tenia un índex de reciclatge del 78,38% sobre el total de residus generats, l’Arboç que igual que Sant Sadurní ja té implantat el servei de recollida porta a porta, ja tenia un índex de reciclatge del 58,57%, a Sant Quintí de Mediona era del 68,20% del total de deixalles generades, etc…(El 3 de vuit)

Les dades de SMMonjos són certament sorprenents si ho comparem amb d’altre localitats. Sant Sadurní, que ja hem vist que pot ser un municipi de referencia, produïa l’any 2019, 435,26 k de residus per habitant any, L’Arboç 400,41 k/hab/any. Gelida, que recull les escombraries a la manera tradicional, en produeix 480,38 k/hab/any. SMMonjos 591,15 k/hab/any. Amb aquestes xifres, la pregunta és obvia, perquè a SMMonjos es produeixen més quilos de residus per persona?. La resposta la podem trobar en l’anàlisi de les estadístiques de Residus Municipals de l’Agencia de Residus de Catalunya (2019).

Com exemple ens poden servir les quantitats de residus voluminosos o de les restes de poda recollides. Sant Sadurní, un territori més agrícola que SMMonjos, recull 55,42 tones de restes de poda. Gelida en recull 89,24. SMMonjos en recull 204,18 tones. Si analitzem les dades de restes voluminoses i fusta, Gelida en recull 210,80 tones, l’Arboç 364,66, Sant Sadurní 578,62. SMMonjos en recull 630,44.

Amb aquestes quantitats, i d’altres semblants, s’arriba a la conclusió que a SMMonjos l’ajuntament inclou com residus generats i seleccionats al municipi totes les tones que es dipositen a la deixalleria, vinguin de la Bleda, de Sant Martí, de la Munia, de Torrelletes o de qualsevol altre lloc de la contornada.

Malgrat aquesta “desviació” de les xifres, a les acaballes del termini legal, SMMonjos encara no arriba a reciclar el 50% de les escombraries generades. Aquest fet es veu diàriament en el trist espectable que ofereixen els contenidors d’escombraries, aquests “santuaris de la merda”, on tot s’hi val i on es fa visible la falta d’educació cívica d’una part de la població, i on es constata la poca sensibilitat mediambiental del govern municipal.

Possiblement aquest any la pandèmia evitarà la sanció a SMMonjos per incompliment de la legalitat. Però aquesta no és només una obligació en majúscules de l’Ajuntament, és una mesura mediambiental molt clara per minimitzar els efectes de l’Escalfament Global i també és una oportunitat de negoci clar i, per tant, de generació d’activitats d’economia verda.

“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.…

L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!». Lluís Companys (Dissabte, 6 d’octubre de 1934).

Les eleccions generals de novembre de 1933 van ser guanyades pels partits de centre i dreta. A principis d’octubre de 1934 el govern de la república de Ricardo Samper va dimitir, i va formar un nou govern -centralista i autoritari- el Partido Republicano Radical de Alejandro Lerroux i la dreta catòlica, feixista i castellanista de la CEDA, el qual  pretenia anul·lar las reformes socials, polítiques i econòmiques dels anteriors governs d’esquerres. Això les esquerres no ho van tolerar, i l’Aliança Obrera convocà arreu una vaga general que te el màxim seguiment a Astúries, on els sindicats arribaren a controlar tota la conca minera durant quinze dies, fins que l’exèrcit marroquí, dirigit pel general Francisco Franco, acabà amb la revolta a sang i foc.

“Si ara no proclamem la independència de Catalunya, és perquè no volem. Que escoltin les nostres autoritats aquest clam que surt del nostre fons; obrers, intel·lectuals, idealistes, que batega dins vostre un anhel de llibertat: a les armes per la República Catalana.» La Nació Catalana  Òrgan del Partit Nacionalista Català.

És en aquest context que el president Companys, aconsellat pels seus homes de confiança més nacionalistes, proclamà l’Estat Català dins de la República Espanyola. Els motius foren la involució conservadora del govern de la República, però aquí, en el fons, surava el plet rabassaire. No en va, fora de Barcelona va ser al Penedès un dels llocs on més virulència van tenir els esdeveniments. L’enfrontament electoral entre dretes i esquerres reproduïa força bé l’enfrontament social entre propietaris i pagesos, entre amos i treballadors, entre monàrquics i republicans, i entre clericals i anticlericals. La divisió s’havia anat covant al llarg dels anys vint i s’havia radicalitzat els anys trenta, i tenia expressions tan quotidianes, com les dues societats culturals i recreatives que hi havia a la majoria de pobles de la comarca.

A Vilafranca a partir del divendres 5 hi hagué vaga general, es racionalitzà la benzina i l’Ajuntament es va apoderar de la capella de Sant Joan per fer-la servir de presó. El dissabte una gran manifestació va ocupar el Centre Agrícola com a seu del Comitè Revolucionari i al seu balcó s’hi van penjar 4 banderes: l’estelada, la roja dels socialistes i comunistes, la roja i negra dels anarquistes i la roja i verda dels rabassaires. A partir de les 8  del vespre, a la plaça de l’Ajuntament, es van concentrar els camions i autobusos que arribaven amb gent de la comarca; per la ràdio es va sentir la proclama de l’Estat Català que el president Companys estava fent a Barcelona. A dos quarts de 9 es proclamà l’Estat Català des del balcó de l’ajuntament. Els manifestants van iniciar un recorregut per la vila, primer es dirigiren al carrer de Sant Joan, a la seu del Partit Republicà Radical, i el van assaltar. A continuació, es van dirigir al carrer dels Ferrers, a la seu de l’Associació Catòlica, van llençar els mobles pels balcons, inclòs un piano. D’aquí es dirigiren al carrer de la Font, a la seu de la Lliga Catalana, que també fou assaltada i destrossada.

La multitud seguí fins a l’encreuament dels carrers  de Santa Clara i l’avinguda de Barcelona, on havia la capella de Sant Magí que va ser assaltada i cremada. Continuaren les destrosses al Convent del Carme i es dirigiren a l’església de la Trinitat on van cremar la capella del Remei i part del claustre. Els col·legits de Sant Elies i Sant Ramon es salvaren de les flames.

Al voltant de les 11 de la nit els manifestants van saquejar i cremar les capelles de Sant Pelegrí i dels Dolors, i la Basílica de Santa Maria. La basílica va estar cremant durant tota la nit i l’incendi no es va sufocar fins al migdia de l’endemà. Vers la 1 de la matinada la majoria de manifestants es van dissoldre.

Del Pla del Penedès, Sant Sadurní i d’altres pobles de la comarca sortiren alguns camions i autocars que havien d’anar cap a Barcelona a prestar l’auxili que el Conseller de Governació demanava per ràdio, tot i que no aconseguiren arribar-hi perquè la Guàrdia Civil els féu tornar enrere a Martorell i a l’Ordal.

A Gelida l’alcalde (Bertran), sortí al balcó consistorial i manifestà l’adhesió al president Companys, tot proclamant la República Catalana. Després, alguns elements exaltats de l’Esquerra, lligats a “Estat Català”, intentaren sortir en un camió cap a Barcelona. La repressió posterior comporta la detenció de vint gelidencs, el tancament de la Societat Coral una de les dues grans entitats socials del poble, la destitució de l’alcalde i el consistori municipal.

Als Monjos anaren a confiscar un parell d’autobusos del Figuerons de l’Almunia, i intentaren cremar les portes de l’església construïdes feia poc. La feble convicció política  dels “revolucionaris” locals no els va permetre anar voluntaris a Barcelona a defensar la Generalitat, i per la força obligaren a anar-hi a una dotzena de “dretaires de la Lliga”; una avaria en el camió que els portava els hi va permetre fugir. Tretze veïns dels Monjos foren detinguts per aquets fets.

A Sant Jaume dels Domenys el dissabte al vespre cremaren l’església. A la matinada del diumenge el Comitè Revolucionari va ordenar que tots els veïns més grans de 14 anys acudissin a la plaça amb armes i eines de treball, saquejaren la rectoria i obligaren al capellà a vestir de paisà. El diumenge a la tarda va arribar la tropa al poble i proclama l’estat de guerra.

A Vilanova hi va haver combats amb morts i ferits després de la rendició del govern de la Generalitat. A més hi hagueren aldarulls a Sant Sadurní d’Anoia,  Sant Quintí, Torrelavit, Subirats, i les Cabanyes.

A la matinada del diumenge 7 d’octubre la revolta a Barcelona havia estat esclafada per l’exèrcit deixant 74 morts i 252 ferits. La conseqüència fou la suspensió de l’autonomia i l’estatut, la dissolució de centenars d’ajuntaments catalans governats per les esquerres; l’empresonament de 3.400 persones, entre d’altres el president Companys, el seu govern i desenes d’alcaldes i regidors.

Palmira Jaquetti i Isant va ser una poetessa i compositora catalana nascuda a Barcelona, l’any 1895, que l’any 1963 va morir en un accident de cotxe a Els Monjos (Penedès).

En la dècada dels seixanta va arribar el primer “boom” de l‘automòbil. Els cotxes estaven tecnològicament poc adequats a la velocitat que circulaven, la deficient senyalització d’unes carreteres amb mal estat i un excés de confiança per part dels conductors produïen molts morts. La major part de vials del nostre país eren túnels verdosos de plataners d’ombra que feien més suportable el lent trànsit de carruatges i vianants. Com que molts cotxes accidentats acabaven xocant amb els arbres de les voreres, es començaren a talar plataners, l’únic element que no era culpable dels accidents. El tram de carretera N_340 que unia Els Monjos amb Vilafranca no fou una excepció.

Jaquetti era llicenciada en Filosofia i Lletres, fou catedràtica de Literatura francesa a l’Institut de Reus i a l’Institut Montserrat de Barcelona. El 27 de juliol de 1927 es casà, a Montserrat, amb el filòleg i pintor català d’origen belga Enric d’Aoust. Entre els anys 1921 i 1940 recollí cançons populars per a l’Obra del Cançoner Popular Català, per al qual en va aplegar més de 10.000, sobretot de la Vall d’Aran, Andorra i La Seu d’Urgell. La quantitat total de cançons recollides la converteixen en un dels pilars del cançoner popular i de les més importants recol·lectores a escala mundial. Jaquetti va continuar el seu treball de recerca fins i tot després de la desbandada que va comportar la Guerra Civil.

Va impartir classes de música, va compondre cançons per a veu i piano, i va harmonitzar algunes cançons populars. En els anys trenta va fer traduccions literàries al català d’obres franceses. Destaquen les seves traduccions de Gerard de Nerval. L’any 1938 va publicar L’estel dins la llar. En aquest llibre es manifesta l’angoixa per la guerra i reflecteix una acusada sensibilitat, que tendeix cap a l’estilització musical.

L’any 1952 va publicar Trenta cançons nadalenques per a cant i piano. L’any 1954, Selección de canciones navideñas originales y populares. L’any 1961,  Poema de Santa Llúcia. L’any 1955 va guanyar la Flor natural amb el poema Elegies de la solitud als XCVII Jocs Florals, restaurats que es van fer a San José de Costa Rica.

El diumenge 13 de gener de l’any 1957 va visitar Vilafranca per pronunciar una conferencia “con ililustraciones musicales” a la biblioteca pública de la Caja de Pensiones para la Vejez y Ahorros (carrer de Sant Joan) sobre ”La emoción de la Navidad a través del mundo”

El 8 de maig de 1963, a 2/4 de 6 de la tarda, va patir l’accident d’automòbil.  La moral de l’època no podia permetre el divorci, i malgrat que ja feia més de 25 anys que no vivia amb el seu marit, el jutge (Juan Almirall) i el secretari (Vicente Ferrro), la van fer constar com casada. El dia 10 l’enterraren al cementiri de Santa Margarida.

La tecnologia va fer desaparèixer les colles de collidors. La legislació laboral ha fet desaparèixer la denominació, avui ja no són collidors o veremadors, són temporers.

L’estiu no flaireja sol i platja per tothom. Milers de persones es desplacen  arreu de l’estat per treballar en la recollida de la fruita i cada any passa el mateix: centenars acaben malvivint de qualsevol manera i treballant en condicions pèssimes. Tot per aconseguir uns ingressos de subsistència. I aquest any es torna a repetir, però amb el problema afegit del coronavirus. I aquelles persones que buscant feina no semblaven preocupar a ningú ara, preocupen a tothom.

El dia 5 de juliol la Generalitat i l’Unió de Pagesos xifraven en un 90% dels que ocupen els pavellons del Segrià els que no són temporers, sinó persones sense papers i que, per tant, legalment no poden treballar en aquesta campanya.

Actualment és gairebé impossible que un immigrant, que ha arribat a l’estat espanyol de manera irregular, pugui aconseguir un permís de treball. Ha de demostrar que ha viscut tres anys a Espanya i després aconseguir un contracte de treball d’un any, de jornada completa, amb un sou superior al mínim interprofessional. Els “sense papers” que han arribat al Segrià no es poden contractar formalment. I si algú els ofereix feina, serà en negre i, en conseqüència, no compleix ni lleis, ni convenis. Tot i així, molts dels que no tenen papers acaben trobant feina al camp. Si no fos així no anirien a aquest escenari de precarietat. Per ells la “nova normalitat” és molt vella.

Entre les persones desplaçades al Segria, els sanitaris constaten les dificultats per rastrejar els casos de Covid 19, la mobilitat i inseguretat comporten el desconeixement dels companys amb qui treballen o dormen, i la precarietat econòmica en la que viuen no els hi permet deixar de seguir buscant feina. Amb aquestes circumstancies el seu confinament i l’aïllament són molt difícils.

Durant l’estat d’alarma estatal les mesures de contenció de la mobilitat no han funcionat, i a Lleida han arribat persones des de Canàries, València, Múrcia, Galícia, Granada, Madrid, País Basc i fins i tot d’Itàlia. Quantes d’aquestes 30.000 persones, en acabar la seva estada a les terres de Lleida, vindran al Penedès a buscar feina, seguin un itinerari agrícola tradicional, que els permet satisfer la seva subsistència econòmica?.

La collita al Penedès no es preveu bona, ni la quantitat de feina extraordinària, però això no impedirà la mobilitat social. Amb l’experiència del Segrià, al Penedès hem aprés la lliçó?. Les administracions han de ser sensibles amb els sectors socials més perjudicats. Les autoritats sanitàries, els consells comarcals del Penedès, la Mancomunitat, la DO, els principals ajuntaments o els partits polítics  ja estan preparant un pla d’acollida?.

Les preguntes a fer són tantes com problemes han tingut al Segrià. Quins llocs del Penedès hi ha previstos, amb les mesures sanitàries adients, per a que dormin? Com es controlarà la contractació? I als qui aprofitant la situació contractin il·legalment? I els desplaçaments?. Quina serà la infraestructura de rastreig en cas que hi hagi algun cas positiu de Covid 19?. Es tractarà, simplement, com un problema d’ordre públic? Es deixarà la gestió a les organitzacions socials voluntàries?. Quedarà la porta oberta a la incertesa? .

Al Segrià no hi ha hagut temps per aturar l’escalada exponencial de la malaltia. Al Penedès, abans que sigui massa tard, encara i som a temps d’organitzar-nos sense prendre mesures més dràstiques que, com ara ja sabem, tenen un impacte brutal sobre la salut i l’economia.

SALVEM EL FOIX, EL RIU MÉS CONTAMINAT DE CATALUNYA

Els cursos fluvials són un dels ambients de major importància ecològica, constituint l’hàbitat de multitud d’espècies, moltes d’elles en perill d’extinció i de conservació prioritària. Els rius i rieres són l’hàbitat d’espècies tant importants com la llúdriga, el turó, la rata d’aigua, el blauet, la merla d’aigua, la tortuga de rierol o el cranc de riu ibèric, per citar-ne alguns exemples.

Els boscos de ribera, formacions forestals que acompanyen als cursos fluvials, són essencials per la conservació dels propis cursos fluvials i per al correcte funcionament de tot l’ecosistema. Alhora són veritables zones d’esponjament en cas de riuades. Quan el cabal és elevat, el bosc de ribera permet alentir la velocitat de les aigües, reduir l’erosió i, si s’han respectat les planes d’inundació, evitar que l’aigua sobreïxi del seu espai natural. Totes aquestes funcionalitats permeten dissipar l’energia de l’aigua i dels sediments que arrossega i, per tant, que els béns materials i els personals es vegin menys amenaçats en cas d’episodis extraordinaris d’avingudes. Els fenòmens meteorològics extrems s’estan convertint en habituals degut al canvi climàtic, i per consegüent, cal garantir uns ecosistemes fluvials madurs capaços de minimitzar els seus efectes.

El boscos de ribera, a més a més, actuen de filtres de l’aigua, retenint els sediments i els contaminants, oxigenant l’aigua i regulant-ne la temperatura. En definitiva, garanteixen una bona qualitat hídrica. El cursos fluvials, a banda de constituir, per si mateixos, uns espais naturals d’un elevadissim valor ecològic, tenen una funció molt important com a autèntics corredors biològics que vertebren els espais naturals del nostre país, ajudant a una major connectivitat territorial, fet essencial perquè la fauna i la flora puguin ésser el més resilients possibles al canvis produïts per l’alteració en els usos del sòl i les conseqüències del canvi climàtic.

Malgrat la importància ecològica dels boscos de ribera o la seguretat que ens aporten, així com el fet que siguin hàbitats de protecció prioritària -molts d’ells protegits per la llei-, a Catalunya, de forma reiterada, s’han fet actuacions que els ha afectat molt negativament. Les últimes setmanes aquestes actuacions s’han intensificat de forma molt generalitzada i preocupant. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) està portant a terme actuacions d’eliminació i destrucció dels boscos de ribera i dels ecosistemes fluvials a molts rius i rieres del nostre país. Aquestes actuacions estan vinculades a unes suposades accions “d’urgència” arran dels efectes del temporal Glòria.

Amb el pretext d’haver d’actuar per solucionar els efectes d’aquest temporal s’estan eliminant, de soca-rel, molts boscos de ribera, transformant els rius i les rieres en uns simples canals de desguàs, desprovistos de tot rastre de vegetació, eliminant tot l’ecosistema fluvial. Espais tan importants com la riera d’Arbúcies, inclosa a la Xarxa Natura 2000, on hi havia una important verneda (hàbitat d’interès prioritari a Europa) han estat totalment arrasats i transformats en un simples canal per on passa l’aigua. Aquest mateixa actuació s’està repetit a molts altres rius i rieres del país, per exemple al riu Tordera, al Ter, l’Onyar, el Francolí, el Llémena, al Llierca, al Fluvià, a la riera de Giola, etc.

Amb l’excusa de treure fusta morta acumulada per la riuades, es treuen molts dels arbres vius, actuant, sovint, en trams on aquesta suposada fusta morta era inexistent. Si el tema ja és greu per si mateix cal afegir que aquestes actuacions s’estan duent a terme en plena època de reproducció, just quan els boscos de ribera estan plens de nius i pollets, provocant-ne la seva destrucció.

El greu conflicte que està aflorant és degut a que durant anys s’ha construït en zones inundables, ocupant un espai que realment pertany als cursos fluvials. Pretendre protegir aquestes infraestructures netejant constantment les lleres dels rius, com si fossin jardinets, no és cap solució, si més no a llarg termini. La manca d’una planificació de l’espai fluvial, amb una permisivitat que ha possibilitat que les lleres i les zones d’inundació siguin ocupades per activitats diverses o hagin estat edificades, és la causa real que ha provocat que les avingudes dels rius hagin causat mals i estralls sobre infraestructutes i propietats privades. És necessari que l’Administració actuï amb visió de futur, talar arbres ara no representarà solucionar el problema, sinó una fugida endavant, a un futur on els boscos de ribera seran tan dèbils que deixaran de complir les seves funcions.

Davant dels últims fenòmens climàtics, en que els rius ens estan ensenyant quin és el seu veritable domini, cal que l’ACA els adapti a aquesta realitat física. I, per tant, caldrà actualitzar les zones de domini públic hidràulic, impedir infraestructures i edificacions dins les lleres fluvials, i preparar les zones d’inundabilitat perquè puguin rebre les aigües fluvials en propers períodes de crescudes sense provocar danys. D’aquesta manera estarem permetent així una major permeabilitat i que els rius puguin desguassar l’aigua sense haver d’anar sortejant tot allò que hem construït dins la seva llera. Enlloc de seguir aquests passos, però, ens hem dedicat a eliminar boscos de ribera, que són, justament, la garantia que ens permet minimitzar els efectes d’aquestes avingudes.

Les actuacions que està realitzant l’ACA estan provocant uns impactes ecològics de primera magnitud, afectant a espais naturals i espècies protegides per la llei. A més, resulten accions irresponsables, ja que la transformació dels rius i rieres en uns simples canals de desguàs augmenta el poder destructor de l’aigua. En futurs períodes d’avingudes es pot pronosticar que, en aquests trams on l’ACA està actuant, els efectes destructius de l’aigua poden ser molt més importants.

Per aquests motius, RECLAMEM:

1. Que s’aturin d’immediat les actuacions que està portant a terme l’ACA en els cursos fluvials del país. Que es depurin les responsabilitats pertinents, tant sobre les persones i càrrecs que les han autoritzat, com sobre els que les han executat. Caldrà també que es portin a terme els treballs necessaris per restaurar els espais naturals afectats per tal de recuperar els valors naturals que han estat eliminats.
2. Que els rius, rieres i la resta de cursos fluvials siguin considerats espais naturals d’alt valor ambiental i essencials per la connectivitat ecològica i, en conseqüència, siguin gestionats sempre amb aquesta premissa.

Cal revisar els protocols d’actuació per transformar la visió actual que l’administració fluvial té de les lleres. S’ha de revertir la concepció de considerar els rius i rieres com uns mers canals de desguàs d’aigua, i guanyar una visió dels cursos fluvials com a ecositemes complexes, hàbitat d’espècies protegides i en perill d’extinció, etc. Lògicament, caldrà que es gestionin tenint en compte aquests aspectes.

3. Que en les actuacions que es duguin a terme a les lleres dels rius s’apliqui allò que ja contempla la mateixa ACA en el seu manual de “Criteris tècnics per a l’execució de treballs de manteniment i conservació de les lleres públiques” on s’esmenta que:

“Els treballs es realitzaran durant l’època en què no es pertorbin els períodes de reproducció de les espècies constitutives de l’hàbitat del sistema fluvial i protegides per la legislació específica. En concret, per a la nidificació d’aus caldrà acotar les actuacions, sempre que sigui possible, fora del període comprès entre l’1 de març i l’1 d’agost”.

A més a més, és del tot necessari que en les actuacions en les lleres fluvials hi hagi una direcció ambiental que en faci una supervisió prèviament i durant l’execució dels treballs, per tal de garantir la minimització dels impactes ambientals. Hem detectat una total mancança d’aquest seguiment en les actuacions que l’ACA està portant a terme.

4. Cal que totes les actuacions que es plantegin realitzar dins les zones de domini públic hidràulic siguin sotmeses als tràmits d’informació pública per tal que se’n pugui tenir coneixement i s’hi puguin presentar aquelles al·legacions o recursos que es considerin convenients. També cal que aquestes actuacions es sotmetin al tràmit d’Avaluació d’Impacte Ambiental. Cal fugir de l’actual opacitat en les actuacions que es porten a terme en les lleres públiques i garantir la deguda transparència i el compliment de la normativa catalana, estatal i europea. Fa falta un canvi normatiu pel que fa a les actuacions dins les lleres públiques que es consideren urgents. En cap cas l’excusa de la urgència ha de comportar una manca d’informació pública, de transparència o del tràmit d’avaluació d’impacte ambiental.
5. Que es revisin i s’actualitzin les zones de Domini Públic Hidràulic adaptant-les a l’actual realitat. Cal evitar actuacions dins d’aquesta zona que puguin agreujar els efectes en cas de futures crescudes i avingudes dels nostres cursos fluvials.
6. Que es realitzin les actuacions pertinents per restaurar les lleres dels rius i rieres, retirant totes aquelles infraestructures, com murs o esculleres, que encaixonen i malmeten els ecosistemes fluvials. S’ha demostrat que aquestes estructures són un factor que augmenta els efectes negatius en cas d’avinguda, ja que encaixonen l’aigua i permeten així que aquesta agafi més velocitat i tingui més capacitat destructiva un cop es desborda.

Exposem la nostra preocupació per com s’estan gestionant les lleres dels rius i rieres a Catalunya. Per aquest motiu es crea la Plataforma Salvem els Rius, amb la voluntat de defensar una altra forma de gestionar els cursos fluvials. Estarem atents a les actuacions futures que es duguin a terme i, si fos el cas, les denunciarem a les institucions que pertoquin.

Podeu consultar tota la informació a: www.iaeden.cat/salvemelsrius/

El Foix neix a l’Anoia, va a parar al mar del Garraf, travessa l’Alt Penedès, i rep aigües del Baix Penedès. Però en aquest itinerari, la seva riquesa ecològica, el seu aprofitament lúdic/turístic es tan sols un miratge puntual de la part alta del riu i de la seva desembocadura.

La conca del riu Foix, té una pressió demogràfica, industrial i agrícola molt important, que sumat a la desaparició del bosc de ribera, i a la presencia d’espècies invasores, contribueix a fer que sigui un dels rius més contaminats de Catalunya. Per alguns, aquesta valoració pot semblar exagerada, però els hi referenciaré algunes dades. L’Agencia Catalana de l’Aigua ja l’any 2003  dividia el Foix en tres trams.

Entre la Serralada d’Ancosa fins a la confluència amb la riera de Llitrà L’ACA diu que la qualitat biològica de l’aigua és relativament bona, malgrat la seva afectació agrícola i industrial.

Des de la riera de Llitrà al pantà de Foix l’ACA diu que té una qualitat biològica deficient. D’aquest Foix central n’hem fet, una claveguera que té com a principal recurs hídric les aigües de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals  de Vilafranca. Una depuradora  que va ser construïda l’any 1978 per donar servei als veïns i veïnes de Vilafranca i que, actualment, amb lleugeres modificacions, recull les aigües de 13 municipis.  Una EDAR que incorpora al riu moltes més sals de les que els organismes aquàtics poden suportar i alhora fa molt difícil de potabilitzar l’aigua. En el cas de l’amoni tot i tenir índex baixos, pot tenir risc de toxicitat depenent del PH i del temps de permanència. En el cas dels nitrits, els contaminants presents perjudiquen la biodiversitat d’organismes aquàtics i comporta un empitjorament de l’estat ecològic del riu. Si parlem de nitrats, l’excés de nutrients que porta l’aigua és una  de les principals causes del pèssim estat ecològic juntament amb nivells alts de fosfats.

L’estat ecològic (índex ECOSTRIMED) del riu Foix es pèssim en aquesta part, a més a més, incompleix les directrius de la Directiva Marc de l’Aigua d’Europa. I aquesta aigua es recull al Pantà de Castellet on, les algues verdoses, són una de les mostres de la malaltia de l’aigua, a causa de l’abundància de fòsfor que provoquen falta d’oxigen a les capes inferiors i, per tant, problemes de potabilitat.

El Foix està al servei de solucions curterministes, i lògicament d’esquena al territori per les pudors, la bromera de les aigües contaminades que porta.

En el tercer tram, des de la presa del Foix fins a Cubelles, l’ACA diu que la qualitat biològica de l’aigua és deficient. La desembocadura del riu de Foix, a Cubelles, forma una zona d’espais humits de gran atractiu, quan hi arriba aigua.

D’aquell Foix fronterer del segles IX i X entre moros i cristians, hem passat a un Foix a mig camí entre Tarragona i Barcelona que manté aspiracions d’esdevenir l’eix vertebrador de la regió agroalimentària del Penedès. Fa uns dies l’Eix Diari del Garraf publicava un interessant article dedicat al Pantà de Foix que deia “ara tenim una oportunitat d’or de recuperar unes terres que podrien proveir-nos d’aliments de proximitat i d’anar adquirint una importància cabdal per a fer front a l’emergència climàtica”, en poques paraules, que en el futur es zones de rec del Foix podien ser el nostre rebost.

L’autor o autora, amb una benevolència encomiable, oblidava que ja l’any  2009 la Generalitat va prohibir la pesca esportiva a l’embasament del Foix perquè es van trobar carpes amb salmonel·losis. Diu l’OMS que la Salmonella  pot sobreviure diverses setmanes en un entorn sec i diversos mesos en aigua. La salmonel·losis és una  malaltia de fàcil transmissió als humans. Si algú menja productes sense coure regats amb a aigua del Foix a les hortes de Ribes o Cubelles, i si malauradament es contagia, el dany que podria representar pel Penedès seria greu. No seria tan sols que una o unes persones de Ribes o de Cubelles s’han intoxicat per menjar uns enciams regats amb aigua del Foix. Sens dubte, la imatge que produiria un accident semblant, afectaria a tota la marca Penedès.

Cal fer una repassada al calendari recent del riu:

El 1997 l’Auditoria Ambiental de Santa Margarida i els Monjos en el seu apartat 3.2 ja deia “L’estat ecològic del riu Foix i dels seus afluents al seu pas pel municipi no és bo: les aigües superficials presenten un índex de qualitat ecològica baix”. I segueix “Les aigües subterrànies d’alguns pous del municipi presenten alta salinitat (fins a 1700 microsiemens), i nivells de nitrats insatisfactoris. Malauradament la situació ha empitjorat.

El 2006 la contaminació per aigües fecals del riu Foix a Cubelles, era nou vegades superior al que permet la llei.

L’any 2011 la Diputació de Barcelona qualifica el Foix “com una conca amb una qualitat ecològica majoritàriament baixa”.

L’any 2017 va ser important per la història del Foix, alguns ajuntaments van aprovar mocions demanant a l’ACA “una millor depuració de les aigües residuals al llarg de tota la conca del Foix”. Es demanava que es calendaritzes la nova construcció de depuradores, la “recuperació del bosc de ribera” i que “s’iniciessin els tràmits per la regeneració mediambiental del Pantà del Foix”.

També aquell any al Parlament de Catalunya el grup de Junts pel Si va  presenta una proposta de resolució en la qual afirmava que el Foix és un dels rius amb estat més deficient de Catalunya.”  Demanava que “Es realitzi una millora de la depuració d’aigües residuals al llarg de tota la seva conca,

Com a resultat de totes aquestes gestions el mes de Maig de 2017 l’ACA va incloure “el riu Foix, aigua avall de l’EDAR de Vilafranca” en el seu pla de treball amb un pressupost de 19.087.500 que entre d’altres incloïen la millora de l’EDAR de Vilafranca. En aquell projecte l’ACA deixava pel pla de treball 2021-2027 36 actuacions que considerava imprescindibles per la depuració del Foix, com són les depuradores per localitats que no en tenen, etc,….

Aquell mateix mes de maig, el plenari del Consell d’Alcaldes de l’Alt Penedès va presentar el projecte de restauració ambiental de l’embasament del Foix. A la presentació es va dir que al Pantà hi havia una gran quantitat d’algues per l’abundància de fòsfor; aquestes algues provoquen falta d’oxigen en les capes inferiors i, per tant, problemes de potabilitat. La poca fondària del pantà, el fet d’estar mig ple de sediments i l’avaria de les comportes inferiors, no ajuden i s’ha trencat l’equilibri natural del zooplàncton i el fitoplàncton.

El projecte de restauració del pantà havia de durar cinc anys i el lideraria la Diputació de Barcelona. La Fundació Abertis havia de ser la partner del projecte, i un equip d’especialistes de les Universitats i del IRTA proposarien, executarien i avaluarien les intervencions tècniques.

La Diputació de Barcelona i el Consorci del Parc del Foix van arribar a un acord per elaborar un projecte per sol·licitar un ajut al programa europeu LIFE per finançar la restauració ambiental del pantà.

Aigües avall de la presa es volia recuperar un cabal ecològic suficient. Projectes complementaris que majoritàriament van quedar aturats, fins aquest any, que en la proposta dels nous pressupostos de la Generalitat, s’ha inclòs una partida per a la millora i ampliació de l’EDAR de Vilafranca de 9.215.000€. Recordem que la quantitat prevista en el pla de treball de l’ACA superava els 19 milions.

En fi, el riu i el pantà continuen essent majoritàriament una claveguera a cel obert condicionada pels designis polítics. És cert que s’han elaborat projectes i s’han fet declaracions per la recuperació ecològica, per la conservació i per la seva transformació en espai lúdic, però tinc la sensació que el riu dona pocs vots. Tot i així tinc esperances. Escriu la historiadora Rebecca Solnit que “Tenir esperança és adoptar una personalitat diferent, una que s’arrisca a patir decepcions i traïcions”, i en els darrers anys, el Foix, ha tingut grans decepcions. Per això crec que si volem una ecologia integral del Foix, ultra la implementació urgent dels projectes i la implicació dels partits, es necessita del compromís i del control de tota la societat especialment de les entitats ecologistes.

La fàbrica de ciment Porland Valderribas de SMMonjos, (abans Uniland, Ciments Freixa) segueix a la llista de les empreses més contaminants de Catalunya (cinquè lloc) i està entre les 25 més contaminats de l’Estat.
Cementos Portland Valderrivas a Catalunya és una filial de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), una transnacional especialitzada en el sector de les infraestructures, avui controlada per l’empresari mexicà Carlos Slim, el cinquè home més ric del món segons ‘Forbes’. La fàbrica de ciment va superar d’un 4% la quota d’emissions assignada durant el 2018.

A la política hi ha una cosa pitjor que estar a la oposició, és estar a la irrellevància.

Tots els partits (sigui quin sigui) han implementat la política reduccionista d’objectius, els han simplificat en la presa del poder. La seva única fi és “tocar poder” per a mantenir-s’hi. Actualment un partit sense rascar poder està condemnat a desaparèixer. I aquesta praxis no és privativa de les estructures superiors de govern.

Les passades eleccions municipals els uns van accedir o mantenir les alcaldies. D’altres es van quedar a l’oposició municipal, on tenen menys protagonisme mediàtic, malgrat que des del seu lloc aquestes regidores i regidors també tenen molta feina a fer i capacitat de dinamització social si saben emprendre estratègies diferents.

En un moment que davant dels poders de l’estat és fa necessari impulsar la desobediència, quan s’han incrementat les desigualtats socials, quan la lluita contra aquesta desigualtat ha d’estar al cor de la política, alguns grups municipals d’oposició han quedat arraulits, ensopits, tot esperant les properes eleccions per omplir les nostres bústies de promeses i, entre-tant, van fent la viu-viu justificant la seva presència al consistori amb la lectura defensiva d’alguna moció. Han cedit llurs capacitats d’iniciativa als equips de govern municipal, han aterrat en la irrellevància.

Són oposicions que estan desbordades emocionalment, són els que han navegat pels primers cents dies desorientats. Polítics que segueixen llepant-se les ferides de la derrota, perdent molta energia jutjant i criticant als guanyadors. Que perceben els canvis de paradigma com amenaces, que no deixen de queixar-se verbalment, immersos en les seves preocupacions sense buscar possibles solucions, faltats d’iniciativa i buscant culpables. Decebent als seus electors. Són les oposicions reactives.

Els electors necessiten oposicions amb una actitud proactiva. Una actitud capaç de controlar el govern municipal i dinamitzar els veïns i les veïnes. Una oposició proactiva és aquella capaç de liderar al marge del que passa al seu voltant, capaç de reaccionar davant l’inesperat. Assumint, de forma conscient, la co-responsabilitat de la seva conducta per decidir com volen actuar i com sentir-se davant els estímuls que percep, tenint sempre en compte els seus objectius per generar noves oportunitats.

Són grups que tenen iniciativa, que avui estan a l’oposició però que demà estaran al poder perquè són positius i no cauen en el victimisme. Són oposicions creatives per poder elaborar constantment alternatives. Tenen clar el seu futur.  S’anticipen als problemes, no permeten que aquests s’allarguin en el temps sinó que prenen decisions ràpides i pragmàtiques. La seva constància és permanent. Tenen clares quines són les seves fortaleses i les seves debilitats i confien en la seva capacitat. Son grups assertius.

L’assertivitat és una habilitat comunicativa, una  virtut necessària per una Catalunya que viu un moment històric. És la capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres. Ser assertiu consisteix a ser capaç de proposar i defensar un argument, una reclamació o una postura amb un capteniment de confiança en si mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte.

La pro activitat i l’assertivitat són exigència que han de tenir l’empatia com la corretja de transmissió. Sols així es pot fer el salt de la irrellevància al poder. Tan sols així es pot guanyar el futur.

La proposta d’un nou Estatut o la seva reforma de l’actual per part dels socialistes catalans, es una nova mostra més de com la burla a la societat catalana no te límits, ni vergonya.

Enfortits diuen pels darrers resultats, ja que han recuperat part del vot de Ciudadanos, cosa que ja dona idea per on es belluga en bona part aquest vot socialista, ara proposen aquest Estatut vintage, ja que fan un reset i tornen al 2010 com si tal cosa amb una proposta ofensiva per la població i sense cap tipus de vergonya.

Ens parlen com si fos seriós, que ara no hi ha les majories necessàries però en un futur esperen aconseguir-les i poder fer servir tots els mecanisme per aquest tipus de lleis apostant per una Espanya federal i fins hi tot Iceta ja treu el tema de la nació que diu no incorpora sobirania com a definició en el seu Congrés.

Cal tenir molta barra, per obviar que hi ha unes majories independentistes, que fa 10 anys amb més o menys encert hi ha un procés d’independència a Catalunya, que s’han aprovat unes lleis al Parlament, que hi va haver un referèndum i una declaració posterior, i que en les eleccions dels últims anys la meitat més o menys es vot netament independentista i que un 80% de la població ho vol resoldre amb el vot. Alhora obvien que ells, els del 155 han provocat una repressió ferotge contra Catalunya, amb presos polítics exiliats i intervenció continua a la cambra catalana desmuntant i anul•lant resolucions i lleis sense fre.

Tampoc recorden com l’última temptativa de nou Estatut li van passar el ribot a Madrid sense contemplacions i posteriorment al si de la població catalana van retallar altre cop al TC buidant-lo de contingut i esborrant preceptes que en altres Estatuts segueixen vigents. Via morta i enterrada que va portar al procés sobiranista.

De fet, la discussió encara sobre la definició de nació a aquestes alçades quan ja hem dit alt i clar que apostem per un Estat es de vergonya aliena.

Aquesta mesquinesa desesperada d’un partit que vol semblar el que no es, no es res més que moviments desesperats i miserables d’un nacionalisme ranci i caducat que nomes amb la violència i la repressió ha apaivagat la voluntat popular. Aquest es el seu concepte democràtic i no cap altre.

https://blocs.mesvilaweb.cat/ALBERT1969/?p=270759