Josep Arasa i Ferrer

A les anteriors eleccions generals espanyoles un partit independentista, Esquerra, va guanyar les eleccions per primera vegada des de la mort de Franco.

Catalunya va aportar més diputats independentistes al Congrés (22) que no pas unionistes (19), sempre deixant els comuns fora de l’equació. ERC va treure el 24,59% dels vots (1.015.355 electors la van votar), un increment respecte a les darreres eleccions espanyoles de 2016 de 383.121 vots.

A Santa Margarida i els Monjos, el PSC va guanyar per un estret marge de votants, obtenint el 26,65% de vots en tant que ERC va obtenir el 26,07%. Resultats que ja presagiaven el gir electoral que s’anava prenen i que a les eleccions municipals va comportar la pèrdua d’un regidor del PSC i que per 18 vots de diferencia no van perdre la majoria absoluta.

A les eleccions generals de 2019, a SMMonjos Ciutadans va augmentar el seu nombre de votants passant del 10,34% el 2016 a 12,59% el 2019. El Partit Popular va perdre electors passant de 11,23% del 2016 al 4,21% al 2019. ERC de SMMonjos va augmentar el seu nombre de votants fins a 1.027 electors, el que va representar un increment del 9.01% respecte les anteriors generals de 2016 (553 electors). Un notable augment percentual, superior al que va tenir Esquerra arreu de Catalunya, que va ser del 6,42%.

Arreu del país Junts x Cat va tenir una certa baixada passant del 13,92% al 2016 al 12,05% el 2019. A SMMonjos l’any 2016 havien tret el 11,82% de vots, i el 2019 en van obtenir el 8,96%.

El desembre de 2017 es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya imposades pel PP, els socialistes i Cs, els partits del 155. A SMiMonjos el independentisme va guanyar,  entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP van obtenir el 45,4% del vots (1.923). Els partits unionistes, partidaris de l’aplicació de l’article 155 (PP, PSocialista, i Cs), van treure 1.883 vots, amb una participació record del 82,8%.

En aquesta campanya, malgrat la fatiga electoral, o els fantasmes de la victòria del tripartit de dretes o d’un possible pacte Socialistes-Populars, es de preveure que a SMiMonjos la tendència electoral es mantingui i Esquerra en concret i l’independentisme globalment guanyin les properes eleccions generals.

Que es vulgui fer creure que un acte de partit és un acte institucional és, a més d’un cinisme aclaparador, una estafa democràtica més propera a estats com Turquia que a la honestedat que s’espera d’un governant a Catalunya.

Per aquells lectors que no ho coneixen Santa Margarida i els Monjos és un municipi penedesenc on, des de fa quaranta anys,  governen els socialistes amb majoria absoluta. Aquesta longevitat en el càrrec, paral·lela al increment poblacional, ha creat unes dinàmiques de govern prepotents que han transformat la Casa de la Vila en la finca particular de l’equip de govern. Prepotència que ni la vergonya de ser l’únic municipi català on s’ha inhabilitat l’alcalde i la secretaria ha pogut escardar.

L’alcaldessa actual és la personificació dels polítics que tan sols despleguen una acció per afavorir-se ells mateixos i el sistema imperant. Alcaldessa  que a l’anterior legislatura era la que més ingressos percebia de tota la comarca, i que en aquets moments complementa el seu bon sou amb la feina d’assessora de l’ajuntament d’Olèrdola.

“Nosaltres” és la publicació finançada per l’ajuntament, i des del seu naixement ha estat al servei del partit de la majoria. El mes de setembre ha publicat, un significatiu reportatge sobre l’acte “Institucional” de l’11 de setembre. Des de fa uns anys, a l’acte “institucional” de la Diada, tan sols participa el partit de la majoria. Amb diners públics s’organitza “l’acte” molt promocionat i divulgat al que assisteix un reduíssim nombre de fidels, amb cantant inclosa, que tan sols serveix per la seva promoció partidista.

Paral·lelament l’oposició, sense ajudes municipals,  organitza una trobada exitosa per commemorar la Diada Nacional que no mereix cap menció a la publicació municipal.

Manipulació informativa que és una nova manifestació de la por a perdre la cadira dels que la mantenen des fa més de 40 anys, i que en aquestes darreres eleccions van veure com, tan sols per uns escassos 18 vots, la mantenien.

La Marxa de Torxes de Lledoners se celebrarà la tarda-vespre de dimarts 1 d’octubre per commemorar el segon aniversari del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. També suposarà un clam per la unitat estratègica per la independència que ha de servir per fer front a la repressió i per actuar conjuntament quan surtin les sentències dels presos polítics.

La marxa, que es va haver d’ajornar a causa de les inclemències meteorològiques, mantindrà el mateix recorregut. Quatre columnes amb torxes led de diferents colors sortiran a 2/4 de 9 del vespre de Santpedor, de Sant Joan de Vilatorrada, de Pineda de Bages i del santuari de Joncadella i posaran rumb fins a l’esplanada de Lledoners, lloc on confluiran tots els assistents als volts de 2/4 de 10. Una vegada allà hi haurà actuacions musicals i folklòriques. També hi haurà els parlaments de la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, d’un representant d’Òmnium, i de familiars dels presos polítics. La lectura del manifest anirà a càrrec de representants dels quatre pobles del Bages que van ser agredits per la Guàrdia Civil el dia 1 d’octubre.

Des de l’organització es fa una crida a participar en aquesta marxa de torxes per donar suport als presos i exiliats polítics a pocs dies de què surtin les sentències. “Estem en un moment transcendental per la història de Catalunya i hem de donar escalf als nostres polítics empresonats i exiliats”, destaca Toni Cornudella, portaveu de la Marxa de Torxes de Lledoners. Cornudella ressalta que l’acte ha de servir per “recordar la unitat i l’empoderament ciutadà que hi va haver durant l’1 i 3 d’octubre”.

Les torxes valen 3 euros i es vendran a partir de les 7 de la tarda en els punts de concentració. Es recomana portar lot, aigua i calçat còmode. Els qui vulguin accedir directament amb el vehicle fins al pla de Lledoners, ho podran fer fins a 2/4 de 8 de la tarda.

La marxa de torxes està organitzada per l’ANC d’Artés, Balsareny, Callús, Santpedor, Sant Fruitós de Bages, Sant Joan de Vilatorrada i Sant Martí de Torroella, i Súria.

Que és un càrrec de confiança? és una plaça laboral per suplir els dèficits del càrrec electe. Un càrrec de confiança no figura a cap llista electoral i és elegit directament, en aquest cas per l’ajuntament d’Olèrdola. Per tant, no ha passat cap prova que avali la seva aptitud per desenvolupar la seva tasca, i el seu sou no està subjecte a cap reglamentació.

Que fa Imma Ferret a l’ajuntament d’Olèrdola? La legislatura anterior era: “dinamitzadora de la gent gran” (assistent social) a temps parcial,

Que farà ara a l’Ajuntament d’Olèrdola? El mateix que feia, però amb l’argúcia legal d’ “Assessora, en funcions de dinamitzadora de la gent gran”.

Perquè ara és “assessora”?  Perquè el sou d’un càrrec de confiança no està sotmès a cap reglamentació i, evidentment, és molt superior al que cobren els altres treballadors que fan la mateixa feina.

Que no està ben pagat el càrrec d’alcaldessa a SMMonjos? Durant la darrera legislatura l’alcaldessa de SMMonjos era la que més rebia de la comarca. Ingressava per la feina de l’alcaldia més diners que els alcaldes de Vilafranca, Gelida o Sant Sadurní. Aquesta legislatura seran 47.152 €, que és el màxim permès per a una localitat de 10.000 habitants.

Es que Imma Ferret no té prou feina com alcaldessa de SMMonjos? Si la vol fer si. SMiMonjos és un municipi de 7.600 habitants, on l’atur sobrepassa la mitjana comarcal. A l’ajuntament la cultura és un full molt prim, la poca dinamitzada és la popular, les esglésies romàniques incloses a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya estan abandonades i la majoria del patrimoni arqueològic està sense referenciar. El seu creixement poblacional ha estat escandalós i ha deixat regust d’especulació. Es fan rotondes de gust dubtós i carrils bicis que no porten enlloc sense cap pla de mobilitat actualitzat. El centre de dia està tancat i les contaminacions -acústica, ambiental, atmosfèrica, etc- són un mal endèmic. La feina de l’ajuntament per superar la greu situació actual, democratitzar la gestió i  l’atzucac que va representar ser l’únic ajuntament de Catalunya on es van inhabilitar l’alcalde i la secretaria, és ingent, i necessita de dedicació exclusiva i d’un bon equip amb moltes ganes de treballar.

Aquesta és una maniobra legal i ètica? Tinc els meus dubtes que una operació politico-comercial com aquesta -ser alcaldessa d’un ajuntament i càrrec de confiança d’un altre- sigui legal. El que tinc molt clar és que no és ètica, no conec cap altre cas arreu de Catalunya on succeeixi. Ètica que hauria de pressuposar-se a una persona que es presenta a unes eleccions per servir als ciutadans i no per omplir les seves butxaques.

“Quan s’estira molt la corda acaba per trencar-se”… o pot ser la crònica d’una successió anunciada?.

Darrerament SMiMonjos ha sigut noticia per les presumptes actuacions d’un policia municipal amb menors, però l’actuació electoralista del seu consistori socialista mereixeria esdevenir diàriament portada. A SMiMonjos es dediquen molts més diners a festes, a carrils de bicicletes que no porten en-lloc, o arranjament de rotondes, que a la lluita contra l’atur.

A SMiMonjos, aquest mes d’agost, 63 treballadors més han anat a l’atur. Ja són 427 els aturats en un municipi de 7.600 habitants, un 17,31% més que l’any anterior a la mateixa època

A la comarca de l’Alt Penedès el percentatge d’aturats d’aquest més d’agost és del 10,21% . A Sant Sadurní les persones sense feina són el 7,98%, han reduït la xifra d’atur l’1,17% respecte el mes anterior. A Gelida del 11,34%, el que representa un 0,26% més que el mes de juliol. A Vilafranca el percentatge d’aturats és del 10,43%, un 0,10% menys que el mes anterior. Santa Margarida i els Monjos a finals d’agost tenia el 12,29% d’aturats, el 3,64% més que el mes de juliol. Xifres que continuen situant a SMMonjos -des de fa anys- al cap d’amunt d’aquest trist rànquing.

“Pa i jocs de circ”, això és el que seria denunciat al segle I dC pel poeta Juvenal en una de la seves Sàtires,  amb la famosa expressió panem et circenses. A Santa Margarida i els Monjos l’ajuntament ha trobat, durant els darrers 40 anys de govern socialista, la formula per oferir-ho. Possiblement, perquè les persones aturades voten menys i amb una ajuda social ja esdevenen agraïts?. Certament, aquests no es el millor escenari per afrontar la propera recessió que els estudiosos pronostiquen.

El Penedès viu temps difícils, temps decisius. Moments determinants pel seu futur. Des de fora han projectat pel Penedès una central de distribució logística -el Lògis Penedès-, el gran polígon industrial de Cal Vies, el Quart Cinturó, l’autovia A7, un augment desmesurat de trens de mercaderies, i es pateix un preu del raïm ruïnós. Amb aquestes circumstàncies -afavorides per algun partit polític o grup econòmic- el futur del Penedès es perfila negra com el pati reculat de Barcelona, amb la conseqüent pèrdua d’identitat.

Cada gra de sorra que ajudi a resoldre alguns d’aquets problemes serà benvingut, però creure que la solució del Penedès passa -tan sols- per una declaració retòrica d’alguns ajuntaments per a qui els pagesos no han existit fins ara, ajuntaments que han menyspreat el paisatge, o han utilitzat els creixements provocats per les industries pel seu benefici electoral, és fer volar coloms.

Algú de debò creu que el problema del preu del raïm al Penedès s’arreglarà sense un control de la producció -quantitat i qualitat- de la DO Cava que controla el govern d’Espanya?. I algú creu que els grans elaboradors pagaran més el raïm perquè alguns ajuntaments ho reclamin?. Algú creu que un pagès no vendrà la seva vinya a bon preu malgrat que aquest any augmentin el preu del raïm?. Les necessitats del Penedès van més enllà de la reivindicació puntual, els problemes que té la vegueria són amplis i complexes, i les solucions també ho han de ser. “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”, malauradament hi ha institucions que tan sols es miren el dit.

Segons els estudiosos són exemples paradigmàtics d’aquest desgavell SMiMonjos o l’Arboç, on una industrialització desaforada, amb el corresponent creixement social, han capgirat la convivència. Les dues localitats tenen ajuntaments que no han respectat el territori quan han planificat les vies de comunicació, quan han potenciat els polígons industrials que actualment tenen moltes naus buides (al Penedès existeixen 6.000 ha d’espais industrials sense desenvolupar), ni quan han omplert les àrees  urbanes amb habitatges impersonals sense identitat ni relació amb les construccions genuïnes del país, etc, etc..

Quan l’últim cep sigui arrancat, quan el darrer arbre fruiter sigui tallat, quan totes les rieres estiguin contaminades com el Foix, tan sols llavors entendrem que el diner no es menja.  Alguns partits  -per profit electoral o econòmic- no ho han entès i han girat l’esquena al Penedès. Han hagut de ser les associacions veïnals, les plataformes de base, les entitats ecologistes, les que han esdevingut la punta de llança de la salvaguarda del territori.

L’única alternativa possible pel Penedès és l’elaboració d’un pla global que respecti la seva identitat, i transformi la vegueria amb el gran parc agroalimentari proper a la ciutat comtal, seguin l’exemple dels que existeixen a Milà o a Londres. Un pla que allunyi els especuladors i els oportunistes, permeti als pagesos viure del seu treball i als seus habitants ser part integral del paisatge.

Ja estem en una de les pluges d’estrelles més importants de l’any, Les Llàgrimes de Sant Llorenç o els Perseids El fet que és estiu, i la possibilitat de gaudir més de la nit i de la fresca fa que milers i milers d’ulls esperin el pas d’un estel fugaç i que, qui més qui menys, es quedi embadalit i demani un desig.
A #SMMonjos el lloc ideal per veure-les és a l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre. L’ermita és romànica i ja està documentada des de l’any 992. A Flickr podem llegir que malgrat la restauració que va fer la Diputació de Barcelona “Només es conserva, semialçat, l’absis de planta semicircular ….. Tots els voltants i l’interior de l’edifici estan envaïts per la vegetació de pins i garric. No hi ha cap camí marcat ni reconeixible per a accedir-hi. L’accés és difícil perquè els boscos circumdants estan molt bruts”. A SMMonjos l’interès cultural de l’ajuntament és tan sols electoral, i així ens trobem amb la trista deixadesa en que es mantenen els monuments municipals inclosos dins a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Malgrat tot, no oblideu que aquest pròxim cap de setmana és ideal per veure els estels. La raó principal és que la nit àlgida de pluja d’estels, la del 12 al 13 d’agost, gairebé coincidirà amb la nit de lluna plena, que serà el dia 15. Per aquest motiu, avanceu l’observació de les estrelles al cap de setmana i a pesar de les dificultats, pugeu a Sant Llorenç de la Senabre.

A SMiMonjos (Penedès) aquesta setmana comença el cicle de festes majors amb la FM d’Els Monjos, seguirà la de la Ràpita per acabar, entrada la tardor, amb la de Cal Rubió.
La Festa Major d’Els Monjos coincideix amb la publicació de les dades d’atur del mes de juny. El municipi continua tenint el percentatge d’atur més alt. El mes de juny a SMMonjos hi ha l’11,98% dels treballadors aturats. A Sant Sadurní hi ha el 7,63% d’atur, a Vilafranca el 10,26% i a Gelida l’11,20%.
La pitjor de les dades és l’evolució anual de l’atur. A Gelida entre el mes de juny de 2018 i el mateix mes de l’any 19 l’atur ha baixat el 0,66%, a Vilafranca ha disminuït el 0,53%. A SMMonjos hi ha més persones aturades, ha augmentat l’1,20% en el darrer any.
Una situació repetida que hauria de comportar un canvi de les estratègies municipals en la lluita contra l’atur i, malauradament, no és així. De l’atur, i de les ocupacions d’habitatges, són dos temes dels quals l’equip de govern no en parla mai. De les festes si.
Amb el sentiment d’impotència que comporta aquesta greu situació, volem expressar la nostra solidaritat amb aquelles persones que no tenen feina, i desitjar la millor Festa Major d’Els Monjos als qui la poden o la volen celebrar.

Benvolgudes veïnes i veïns de Santa Margarida i els Monjos.-

El diumenge són les eleccions municipals, avui les urnes encara estan buides Diumenge els veïns i les veïnes decidirem el futur del nostre municipi, d’Els Monjos, de la Ràpita, de Muscarola, de Cal Claramunt, de Puigdeser, de Cerdanyola, de Cal Rubió, de la Riba, de la Rovira, de Ferran i de Cal Salines.

Des d’Esquerra tenim clar que després de 40 anys del mateix govern municipal, és l’hora del canvi. És l’hora de portar aire fresc a la Casa de la Vila, de portar la democràcia i la transparència a l’Ajuntament, i d’administrar-la amb una voluntat de servei i de respecte per a tots i totes. Amb els vostres vots i un profund sentit treball seré l’alcaldessa de tothom, dels que em votin i dels que no em votin,

Avui les urnes estan buides; diumenge, lliurement omplim-les de dignitat, d’aire fresc, d’esperança, d’il·lusió, de vots que apostin pel canvi i per un municipi del que tothom es senti orgullós, tal com vam fer a les passades eleccions generals. Som el vot útil per portar aire fresc a l’ajuntament.

Gràcies, per fer realitat el somni.

.

Ha estat un plaer aquesta legislatura. Sempre és una decisió transcendent posar-se al servei dels veïns i veïnes del municipi. Servir als veïns, i com a conseqüència a la nostra nació, es el més gran orgull que pot tenir un demòcrata.

Durant aquests quatre anys a nosaltres com a persones i com a representants d’Esquerra hem aprés moltes coses, entre d’altres com no volem que es gestioni aquest ajuntament. Es evident que al llarg de 40 anys al municipi vostès han fet coses, que quan nosaltres gestionem la Casa de la Vila evidentment respectarem, però hi ha actituds i actuacions que no  mereixen altre cosa que la nostra repulsa i denuncia.

Hi ha concepte que s’ha posat de moda actualment, el populisme.  El populisme és un terme polític que es destaca per la seva constant apel·lació al «poble» com a font del poder i un vague «sentit comú» com criteri superior. El hi sona allò de “fets i no paraules”, els hi sona “nosaltres complim”, dues expressions populistes que emmarquen la seva trajectòria de gestió al llarg d’aquesta legislatura.

La seva consideració de la Casa de la Vila com a finca privada, negant-se a compartir les claus de l’ajuntament amb la resta d’elegits del municipi. La seva aversió a la democràcia, rebutjant que els veïns i les veïnes poguessin votar lliurament en un local municipal al referèndum de l’1 d’Octubre, són manifestacions populistes.

Han passat anys amb una falta de criteri democràtic que els ha impedit que fins aquesta legislatura no s’hagin deixat participar directament els veïns i les veïnes en els pressuposts, que no s’hagi impulsat uns pressupostos participatius, i quan s’ha fet ha estat gracies a les propostes de l’oposició.

La seva falta de voluntat de servei als veïns i de democràcia en la gestió no ha permès als veïns i regidors conèixer despeses. Despeses que masses vegades s’han dut a terme mitjançant modificacions repetides del pressupost.

Obscurantisme informatiu que ha tingut la seva màxima expressió en la publicació local “Nosaltres”. Durant aquests quatre anys mai han mencionat un acte fet per cap organització social que no participes del seu cercle social.  La llista d’actes que es molt llarga, però no hi ha hagut cap menció als actes organitzats per l’ANC, per Omnium o per l’Associació de Dones. Res, com si no existissin al municipi.

Per no parlar dels seus incompliments de programa. Als Monjos el veïnat encara estan esperant el pont sobre el Foix que repetidament van prometre en el seu programa d’actuacions.

Populisme és rebutjar la cultura. Hem passat quatre anys més veient com es degradava la joia romànica de Santa Margarida, com seguíem sense que es fes cap exposició sobre l’important patrimoni ibèric del municipi.  Com es permetia que grans masies s’anessin degradant arquitectònicament, sense cap protecció. Populisme anticultural, per titllar-lo suaument, es creure’s intel·lectualment superiors al que diu l’Institut d’Estudis Catalans i no acceptar les denominacions de lloc que l’entitat proposa.

Durant aquests quatre anys els hi hem presentat 46 mocions per millorar la vida dels nostres veïns i de Catalunya, algunes de les que han estat aprovades no han arribat al seu destinatari.

Repeteixen “Tot pel poble”, però seguim amb la queixa permanent de la recollida d’escombraries. L’any 2015 els hi vam presentar una moció per millorar la ubicació dels contenidors. Van votar en contra. La seva cultura ecològica ha estat teatral i davant grans declaracions hem vist com es mantenia la contaminació de les aigües del Foix, les pudors, els fums i els soroll.

“Tot pel poble”, però quan el poble de La Ràpita demana que es modifiqui o millori el traçat del carril bici que està mal senyalitzat, dificulta l’aparcament etc, no l’hi fan cas. Tot pel poble però quan més de 700 persones utilitzen diàriament l’estació de tren de Santa Margarida i els Monjos, els terrenys de Cal Barreres, de propietat municipal, continuen sense arreglar per facilitar l’aparcament dels seus vehicles. No han volgut fer un cens d’habitatges desocupats en mans de grans tenidors com a primer pas per incrementar el nombre d’habitatges socials per els nostres joves o les persones necessitades.

Es evident que podria seguir amb més exemples. Però prefereixo acabar posant sobre la taula la seva falta de solidaritat democràtica. El dia de Sant Jordi una persona va anar a la parada que tenia Esquerra davant la Plaça de l’església amb un cúter i amb crits, intimidacions i insults va arrencar una pancarta. Vostès ho van saber al cap de poc, perquè la policia municipal va fer constar la incidència. I no han tingut la dignitat de mostrar ni privadament, ni públicament la seva solidaritat democràtica contra aquestes actituds feixistes.

Amb aquestes situacions hem viscut quatre anys importants per la Història de Catalunya i pel municipi. Que ens han portat a uns resultats històrics a les darreres eleccions al Congres Espanyol. Esperem, que si els electors així ho volen, hi hagi un canvi en la gestió d’aquest ajuntament. Si és així, des d’Esquerra tornarem a portar la democràcia al municipi i si vostès estan a l’oposició ja els hi dic ara, rebran un tracte més digne del que nosaltres hem rebut, i els veïns i les veïnes gaudiran del tracte informatiu i administratiu al que tenen dret.

La renda bruta mitjana per habitant Catalunya (2016) va ser de 17.000 €.  A l’Alt Penedès va ser de 16.100€,  tot i haver augmentat els ingressos per càpita, la xifra encara no arriba a la mitjana de Catalunya.

Pel que fa als municipis de més de 5.000 habitants de l’Alt Penedès destaca Sant Sadurní per ser l’únic per sobre de la mitjana catalana amb 17.700 €. El segueix Gelida amb 16.300 €, Vilafranca amb 15.800 i per últim Santa Margarida i els Monjos amb 15.600 €.

Segons l’Institut d’Estadistica de Catalunya (Idescat) la renda bruta per habitant va créixer un 1,3% a l’Alt Penedès respecte a l’any anterior.

Gràcies a totes les persones que han fet possible que el post de Facebook del dia 3 de març de 2019 titulat “Rua de Carnaval de 2019 a Santa Margarida i els Monjos”, on hi havia la fotografia d’unes participants a la Rua promoguda per l’Ajuntament, fos el que ha rebut més comentaris de la història de la meva pàgina. Gràcies al “conegut i indigne personatge” que va començar, incentivar  i mantenir els comentaris masclistes amb clara utilització política, i a tots i totes els que amb intenció dubtosa o malaltissa han col·laborat insultant-me o amenaçant-me. De nou han reflectit públicament la pobresa intel·lectual d’alguns dels membres del partit que governa el municipi des de fa més de quaranta anys.

Malgrat el parer generalitzat de la comarca, he de constatar que no tothom que viu a SMiMonjos correspon al mateix nivell moral. Gràcies a les persones que han posat seny i han donat suport. Gràcies al silenci de les protagonistes per la seva dignitat, i als que no s’han deixat enganyar i han denunciat la utilització electoralista de les fotografies. A tothom refermo el meu compromís i fidelitat en la lluita per la igualtat de gènere i per un municipi democràtic.

Llegeix-ho un text seu signat “l’Alcaldessa” -corresponent a la seva intervenció del dia 5 de novembre- bastant farcit de dades inexactes o imprecisions històriques que si m’ho permet, en tant que veí de SMiMonjos, m’agradaria puntualitzar.

Segons dades extretes de “La gent i el seu temps”, llibre editat per l’Ajuntament i escrit per l’historiador local Ramon Arnabat, el municipi de SMiMonjos va patir quatre atacs aeris i no dos com vostè diu. Es van complir 80 anys del primer bombardeig el 6 d’agost i no el 5 de novembre. Com a conseqüència de les bombes del dia 6 d’agost a Santa Margarida i els Monjos van morir 5 persones, tal com escriu Ramon Arnabat a l’interesant estudi “El Penedès sota les bombes” (pag. 276) que, com l’anterior, l’hi recomano llegir. A l’aeròdrom, objectiu militar, van resultar ferits el mecànic Rafael Font i el pilot de la 3a esquadrilla de Xatos, i Agustí Dominguez, que va morir a l’Hospital Militar de Vilafranca degut a les ferides sofertes,.

Malgrat que vostè insisteix en que “No hi va haver cap objectiu militar” en el segon bombardeig, el del dia 5 de novembre, dos grups d’aparells Savoies bombardejaren el municipi. Mentre el grup 3-G-28 bombardejava l’aeròdrom de l’exercit republicà, el grup 4-G-28 va bombardejar el poble destruint el local social del Xiringuito. Tan sols llegint la pàgina 319 del llibre editat per l’Ajuntament no hagués comés aquest error. Aquell bombardeigs va produir la destrucció total o parcial de 13 cases i la mort de 8 persones, entre d’altres de qui havia sigut alcalde del municipi per Esquerra Republicana, Josep Mora; i del soldat d’aviació Luís Zamora.

Dos dies després el municipi va ser metrallat i el dia 12 de gener de 1939 va ser bombardejat de nou provocant la mort de Manuel Castro Delgado. Van ser 14 el nombre de persones mortes en els diferents bombardeigs del municipi i no 12 com vostè incorrectament diu.

Al llibre editat per l’Ajuntament (pag. 320) Ramon Arnabat escriu, “malgrat que el municipi comptava amb forces refugis”, vostè tira pel dret i afirma “que SMiMonjos disposava només de 2 refugis per a fer front als atacs”. No entraré a buscar justificacions a la seva argumentació, però si em permet anomenaré alguns refugis del poble: el de Cal Rubió, al que l’Ajuntament va enderrocar l’entrada i al cap de poc temps va reconstruir; el del Molí, el de la Gotlla i el del Serral a l’entorn de l’aeròdrom. La  Defensa Passiva Local en va construir un a la plaça de Cal Quiteri. Al Xiringuito i a la Margaridoia n’hi havia de grans. A Cal Amado i a Cal Carbonell n’hi havia un parell mes que malgrat estesin en domicilis particulars acollien tota la gent del veïnat.

Per conèixer la història del municipi em permeto suggerir-li, a més de la lectura dels llibres esmentats, que visiti la pàgina de facebook: “smimonjos memòria”, on trobarà fotografies i records dels veïns i veïnes.

Segueix el seu discurs recordant “l’homenatge als regidors electes de l’època republicana”.  La majoria de municipis alló que fan en actes semblants és un homenatge “als alcaldes i als regidors de l’època republicana”. La pregunta evident és: perquè a SMiMonjos ni s’anomenen els alcaldes?. Serà perquè els alcaldes que van portar aquella llibertat al municipi eren tots d’Esquerra Republicana com en Joan Vidal de la Ràpita, o en Josep Mora, o …?.

En el seu discurs hi ha oblits que fan mal. Encara hi ha famílies del municipi que no saben on van desaparèixer els seus pares, avis o oncles. Que no saben en quina cuneta o marge buscar les despulles. Que continuen buscant sense que mai, en aquests darrers 40 anys, hagin rebut cap ajuda, consell o assessorament de l’Ajuntament. Cap desaparegut mereix una menció? són silenci. Esta clar, els desapareguts no voten.

I deixant la història municipal, la seva arenga entra en termes polítics i escriu: “Continuem fomentant, recordant i homenatjant els valors d’aquella  República”. Sincerament, ens agradaria poder veure alguna mostra del seu republicanisme. Els veïns i les veïnes no oblidem que l’any 2017 va fer tot el possible perquè no es pogués exercir la primera conquesta republicana: el dret a vot. Fa quatre dies, en un ple de l’Ajuntament va defensar el rei i la seva repressió; i va negar públicament un altre de les conquestes republicanes: la llibertat d’expressió i de vot del Parlament de Catalunya.

Aquestes contradiccions i oblits diuen molt poc de l’honestedat i la coherència de qui signa com “L’alcaldessa” i es defineix com republicana.

Pare Noel, Santa Claus, Sant Nicolau, són alguns noms amb els que es coneix universalment al personatge llegendari que segons la cultura occidental porta regals als nens per Nadal. És un personatge inspirat en un bisbe cristià d’origen grec anomenat Nicolau, que va viure al segle IV a Anatòlia, a les valls de Lícia (a l’actual Turquia). Era una de les persones més venerades pels cristians de l’Edat Mitjana, del que encara avui es conserven les seves relíquies a la basílica de Sant Nicolau, Bari, Itàlia.

Nicolás de Bari va néixer prop de l’any 280 a Patara, una ciutat del districte de Lícia, en l’actual Turquia. Va ser bisbe de Mira, Lícia al segle IV.

Era fill d’una família acomodada i va créixer sota els tirants desitjos dels seus pares. El seu pare desitjava que seguís els seus passos comercials en el Mar Adriàtic, mentre la seva mare pretenia que fos sacerdot com el seu oncle, el bisbe de Mira (antiga ciutat grega de la Anatòlia Egea, actualment Turquia).

Lamentablement, la pesta va solucionar el seu dilema, en matar els seus pares, mentre tractaven d’ajudar els malalts de la seva ciutat. El noi, commogut amb la desgraciada situació de la seva gent davant semblant malaltia, va repartir els seus béns entre els necessitats i va partir cap a Mira per viure amb el seu oncle i ordenar-se com sacerdot, cosa que va aconseguir als 19 anys. Més tard, en morir el seu oncle va ser triat per reemplaçar-lo.

Història de Nicolau de Bari
Dels fets de la vida del Sant, el més difós i el més generalment acceptat per tot arreu no és miraculós de per se, encara que sí mostra de generosa i encesa caritat. Hi havia en Pàtara, segons es diu, un home ric vingut a menys que tenia tres filles molt boniques a les quals no podia casar per manca de dot. I l’home va ser tan roí que va maquinar prostituir les seves belles filles per obtenir diners. Súpolo Nicolau -no cal admetre que per especial revelació divina, com volen alguns- lliscant en el silenci de la nit fins a la casa on habitaven el pare i les filles, va llançar per la finestra de l’alcova de l’home una bossa d’or . Es va retirar sense ser escoltat. L’endemà l’home, amb enorme alegria, va deixar la criminal idea i va destinar aquell or a dotar a una de les noies, que immediatament es va casar. El Sant, en advertir l’excel·lent fruit aconseguit, va repetir la seva excursió nocturna i va deixar una altra bossa. I aquest va ser el dot de la segona de les joves. Nicolau va repetir el donatiu una tercera vegada, però en aquesta ocasió va ser sorprès pel pare, penedit dels seus mals pensaments, que es va esplaiar en manifestacions de gratitud i de pietat. Per ell es va saber el que havia passat i que havia estat Nicolau el generós donant. La tradició diu que les tres vegades que el Sant va deixar la bossa fou en dilluns, en aquest fet es fonamenta la devoció dels tres dilluns de Sant Nicolau.

Tal va ser l’admiració que es va sentir per ell que es va convertir en sant patró de Grècia, Turquia, Rússia i la Lorena.

La llegenda de Nicolau de Bari
Universalment reconegut com a taumaturg, se li apliquen nombroses llegendes relacionades amb resurrecció de nens i dotació de verges. Nicolau tenia especial inclinació pels nens.

Una altra llegenda assegura que Sant Nicolau va tornar la vida a tres nens que havien estat esquarterats i posats en salmorra per un terrible segrestador caníbal, la història indica que algú va apunyalar diversos nens, llavors el sant va resar per ells i va obtenir la seva curació gairebé immediata.

També va ser nomenat Patró dels mariners, perquè, explica una altra història, que estant alguns d’ells enmig d’una terrible tempesta en alta mar i veient-se perduts van començar a resar i a demanar a Déu amb oracions com ara “Oh Déu, per les oracions del nostre bon Bisbe Nicolás, salva’ns”. En aquest moment la figura de Sant Nicolau es va fer present i va calmar les aigües.

En orient se’l coneix com a Sant Nicolau de Mira o Myra, però en occident com a Sant Nicolau de Bari, ja que, quan els musulmans van envair el territori abans grec i que avui és Turquia, els cristians van aconseguir treure en secret les seves relíquies (1087) i les van portar a la ciutat de Bari a Itàlia. En aquesta ciutat es van obtenir tants miracles en resar-li al sant que ràpidament la seva popularitat es va estendre per tota Europa. Hi ha centenars de temples a tot el món dedicats a la seva figura. Ja l’any 550, a Roma es va erigir un en el seu honor.

La seva festa se celebra el 6 de desembre i és el patró de Rússia i de Lorena, i molt popular en l’esmentada Rússia, Grècia, Itàlia, el Nord d’Europa, Alemanya i Anglaterra, on ha estat difós com a Pare Noel, aquest personatge llegendari de barba blanca, vestit de vermell i amb caputxa, i com a Santa Claus, denominació anglosaxona de Sant Nicolau, amb funcions de protector i patró de nens. Sant Nicolau viatja per aquestes dates a Holanda des d’Espanya en un veler acompanyat per Pedro el negre, una espècie de Betama que decideix quins nens mereixen regals i qui no.

Als Estats Units, el Sinter Klaas importat es va convertir en Santa Claus. A la Mediterrània, Sant Nicolau va substituir les festes i creences populars a Posidó, rei dels mars i déu dels terratrèmols de la mitologia clàssica. Se’l representa amb ornaments episcopals i els seus atributs són tres bosses d’or amb les que va deslliurar de la prostitució a les tres donzelles, els tres nens ressuscitats i una àncora, com a protector dels homes de mar, ja que estant a Palestina diuen que va calmar una enorme tempesta.

La transformació: De “Sant Nicolau” a Santa Claus i Pare Noel
Es creu que això va succeir al voltant de l’any 1624. Quan els immigrants holandesos van fundar la ciutat de Nova Amsterdam, més tard cridada Nova York, òbviament van portar amb ells els seus costums i mites, entre ells el de Sinterklaas, el seu patró (la festivitat se celebra a Holanda entre el 5 i el 6 de desembre).

L’any 1809 l’escriptor Washington Irving, va escriure una sàtira, Història de Nova York, en la qual va deformar al sant holandès, Sinterklaas, en la basta pronunciació angloparlant Santa Claus.

Més tard el poeta Clement Clarke Moore, al 1823, va publicar un poema on va donar cos a l’actual mite de Santa Claus, basant-se en el personatge de Irving. En aquest poema es fa esment d’una versió de Santa Claus, nan i prim, com un follet, però que regala joguines als nens el vespre de Nadal i que es desplaça amb un trineu tirat per nou rens, incloent a Rudolph (Rodolfo) .

Posteriorment, cap a 1863, va adquirir l’actual fisonomia de gros barbut amb la qual més se’l coneix. Això va ser gràcies al dibuixant alemany Thomas Nast, qui va dissenyar aquest personatge per a les seves tires nadalenques al Harper ‘s Weekly. Allà va adquirir la seva vestimenta i es creu que el seu creador es va basar en les vestimentes dels bisbes de velles èpoques per crear aquest «Sant Nicolau», que en aquest moment ja res tenia a veure amb Sant Nicolau de Mira.

A mitjan el segle XIX, el Santa Claus nord-americà va passar a Anglaterra i d’allà a França, on es va fondre amb Bonhomme Noël, l’origen del nostre Pare Noel, qui tenia semblança física amb Santa Claus, però vestia de blanc amb vius daurats. Igualment a finals del segle XIX, a partir d’un anunci nord-americà de la Lomen Company, es crearia la tradició que Pare Noel procediria del Pol Nord, i es popularitzarien completament els rens nadalencs com a mitjà de transport de Santa Claus.

Després, al començament del segle XX el 1902, el llibre infantil The Life and Adventures of Santa Claus de L. Frank Baum, s’origina la història de com Claus es va guanyar la immortalitat, igual que el seu títol de sant.

Igualment, ja en el segle XX, l’empresa Coca-Cola va encarregar al pintor Habdon Sundblom que remodelar la figura de Santa Claus/Pare Noel per fer-lo més humà i creïble. Aquesta versió data de 1931. En aquest punt, però cal aclarir que és solament una llegenda urbana la creença que el color vermell i blanc de Santa Claus tingui el seu origen en els anuncis que la marca Coca-Cola va començar a fer a partir de 1931, encara que sí és cert que van contribuir a la popularització d’aquests colors i del mite mateix. Hi ha moltes il·lustracions i descripcions fidedignes anteriors a l’anunci com la de Thomas Nast (1869) o St Nicholas Magazine (1926), entre d’altres, això sense considerar a més les antigues representacions religioses del bisbe Sant Nicolau de Mira o Sant Nicolau de Bari, en les quals és comú el color vermell i blanc de la vestimenta religiosa, si bé és cert que des de mitjans de 1800 fins a principis de 1900 no hi va haver una assignació concreta al color de Santa Claus, sent el verd un dels més utilitzats. Per tant, es considera que la campanya massiva de Coca-Cola va ser una de les principals raons per les quals Santa Claus va acabar vestit de color vermell i blanc, però aquests publicistes no van ser els primers a representar-lo amb aquests colors.

Pel que fa a l’estatge del Pare Noel, com la llegenda es va originar en l’Hemisferi Nord, a principis del segle XX es va escampar la idea que viuria en el Pol Nord, però igualment cal recordar que hi ha altres llocs propers postulats com la seva llar, els quals són: Lapònia sueca, Lapònia finlandesa i Groenlàndia; ja que el Pol Nord està enmig de l’Oceà Àrtic.

Llegenda actual
Així, el mite actual compte que Santa Claus viuria en les proximitats del Pol Nord al costat de la Senyora Claus i una gran quantitat de Follets nadalencs, que l’ajuden en la fabricació de les joguines i altres regals que li demanen els nens a través de cartes .

Per poder transportar els regals, el Pare Noel els guardaria en un sac màgic i els repartiria a les 00:00 h del dia 25 de desembre, en un trineu màgic volador, tirat per «rens nadalencs», liderats per Rodolfo (Rudolph); un ren que il·lumina el camí amb el seu nas vermell i brillant, sent l’últim en agregar-se a la història.

Santa Claus podria entrar a les llars dels nens, en transformar-se en una espècie de fum màgic, i així entrar per la xemeneia o un altre orifici de les cases, si aquestes no disposen d’una.

Per saber quins nens mereixen regals, Santa Claus disposaria d’un telescopi capaç de veure a tots els nens del món, a més de l’ajuda d’altres éssers màgics que vigilarien el comportament dels nens.

Així, si un nen s’ha comportat malament, es diu que el vindria a visitar la carbonilla, i no Santa Claus, i com a càstig carbonilla li regalaria als nens només carbó.

Pare Noel i el Nadal
En els països europeus aquest personatge rep el nom del Pare Nadal, traduït a la seva llengua (Father Christmas, Père Noël, Babbo Natale), excepte a Espanya, en què no s’ha traduït la paraula francesa Noël, sinó que s’ha castellanitzat: Noel .
Però com es relaciona amb els regals de Nadal? En l’antiguitat, a Roma, es realitzaven festes -a mitjan desembre- en honor a Saturn (Cronos per als grecs), al final de les quals els nens rebien obsequis de tots els majors.

Article escrit per Falken