La presentació pública del cinema a Catalunya s’efectua l’any 1896 al taller de fotografies Napoleón de Barcelona. A Vilafranca la primera projecció del “Cinematografo” es feu durant la Festa Major de 1898.
Les primeres projeccions a Santa Margarida i els Monjos, talment com a la majoria de pobles, s’improvisaren en sales, places i carrers que s’habilitaven quan alguns forasters, de manera itinerant, portaven un projector. Els “Ceguets de l’Arboç” n’eren un exemple, ells arribaven en tartana al municipi i passaven pel·lícules mudes acompanyades de piano. Després d’haver fet els pregons corresponents anunciant la projecció, a l’hora convinguda, els veïns i les veïnes dels Monjos cada un amb la seva cadira i alguna cosa per fer un mos, es reunien habitualment a la Placa de Cal Quiteri (actual Plaça Sant Pere o de Cal Ritu) per veure algunes pel·lícules. Aquesta practica va durar fins ben entrat els anys 50 del segle passat.
Els anys 1920 Santa Margarida i els Monjos tenia uns 1.700 habitants. Pocs municipis poden gaudir del privilegi de haver tingut dues sales de cinema amb aquesta escassa població. Ens explica en Joan Torrents i Sivill que la primera sala on és projectà cinema amb regularitat dominical fou al Centre Cultural Recreatiu Rapitenc (CCRR) de la Ràpita. El 14 d’abril de 1921 la junta del CCRR va decidir comprar dues-centes cadires pels espectadors. A partir de 3 de maig de 1922 s’inicien les projeccions regulars. L’empresari Isidro Aguilera era el propietari dels aparells i responsable de la instal·lació i el consum elèctric, per l’electricitat de la sessió pagava una pesseta a l’entitat. ”El programa era format per un seguit de pel·lícules mudes de curta durada i estaven acompanyades pels acords d’un manubri”. L’any 1928 l’explotació del cinema la fa en Josep Ribas, un “recader” d’Els Monjos, que, posteriorment, també gestionarà el cinema de la Margaridoia.
La Margaridoia comença a projectar cinema -mut evidentment- l’any 1924, de la ma d’en Pepito Filoses, en Josep Ribas, Ramon Vinyals i Amadeu Torres. Les pel·lícules més significatives d’aquells primers anys foren Terra Baixa (1907), Barcelona sota la neu (1922), La Costa Brava (1924), Baixant de la font del Gat (1927), Les Caramelles (1929), etc.
L’arribada del cinema sonor (1926) va provocar una certa crisis a les entitats obligant-les a canviar els projectors i suprimir l’acompanyament amb piano o amb manubri.
El 1937 la sala de la Margaridoia va esdevenir un taller de muntatge d’avions i el 1939 va servir per allotjar més de 200 presoners de guerra republicans utilitzats per reconstruir els ponts de la carretera i ajudar a la construcció de l’església parroquial. Tota la fantasia de la pantalla va desaparèixer.
L’any 1942 amb l’impuls de Ramon Surià, la Margaridoia torna a projectar cinema. Les sessions començaven sempre amb la interpretació de l’himne espanyol i el públic dempeus. Abans de la projecció de les pel·lícules era obligatori passar l’informatiu governamental NO-DO. Amb els anys es va suprimir l’himne però no la censura, a la qual eren sotmeses totes les pel·lícules. Van ser anys molt grisos, durs, anys de racionament i repressió.
La dècada de 1960 un monjenc que tenia una distribuïdora cinematogràfica i gestionava cinemes a Barcelona, el Quiteri, va possibilitar que la Margaridoia pogués canviar les incomodes cadires de voga per unes butaques de fusta que, malgrat fossin de segona mà, certament eren més còmodes.
Les pel·lícules més preuades durant aquells anys foren Raza, Tierras lejanas, Los gansters no se jubilan, El rey de Africa, Cleopatra, Sisi emperatriz, Quo Vadis, Casablanca, Panico en el Transiberiano, Los diez mandamientos, El ultimo cuplé, Lo que el viento se llevo, Marcelino pan y vino, etc…
Entre els anys 60 i 70 les projeccions de cinema tingueren un gran èxit de públic. El 1960 la Margaridoia tornà a canviar de projector. Entre 1960 i 1990 el principal responsable i programador de les projeccions cinematogràfiques fou Jaume Usina. Ell era la persona que s’encarregava de fer els contractes de les pel·lícules amb les empreses distribuïdores, de fer els programes de cada setmana, de que li arribessin al transportista, fer els papers pel Govern Civil, de Protecció de Menors, per a la Societat General d’Autors d’Espanya, portar els comptes, etc, tc.etc..Els cartells promocionals els penjava setmanalment en Jaume Farré de Cal Espardenyer a les parets de Cal Barriga.
Cada pel·lícula estava composta de dues bovines i cada sessió cinematogràfica projectava dues pel·lícules. Per tal de disminuir costos les projeccions es feien d’acord amb alguna sala de la contornada -la Mùnia o la Ràpita- de tal manera que quan una projectava la primera pel·lícula l’altra sala projectava la segona. A la mitja part un transportista, habitualment amb bicicleta, duia les bovines d’una sala a l’altre. Els primers anys el trasllat de les pel·lícules entre el CCRR i la Margaridoia, el feia en Josep Ribas.
El anys van transcorre, el cinema del diumenge a la Margaridoia seguia com punt de trobada d’infants, joves i grans. Cada un al seu espai, la canalla davant de tot, els adolescents al galliner i els festejadors a les darreres files. Figures importants d’aquells moments foren l’agutzil i el capellà, ambdós, Josep Matalonga i Mn. Anton Costa, vigilaven els espectadors i la foscúria, el soroll, els petons, les abraçades i fins tot les carantoines innocents.
Al cinema l’espectador podia somiar, apropar-se a mons desconeguts, sortir de la grisor, i rosegar els cacauets, xufes i els gelats de crema que venien “Pepe el Cacauero” i la seva esposa Hilaria.
El capellà Mn Anton Costa -un carlí il·lustrat defensor abrandat de la inquisició- transformava la seva vigilància al cinema de la Margaridoia amb arguments per sermonejar des de l’altar amb frases que han quedat a la memòria local “Si els pits de les dones d’aquest poble fossin trompetes el cine seria una orquestra”.
El naixement de la televisió terrestre a l’Estat va ser el 28 d’octubre de 1956. Aquest inici només es va poder veure a Madrid i en pobles propers i per un parc de televisors (aproximadament 300). El temps d’emissió era tan sols de 3 hores al dia.
El juliol de 1961, amb satisfacció, la Margaridoia rebia el regal d’un televisor ofert per en Bertran Cusiné i el “cafè” s’omplia de gent delerosa de poder mirar aquell prodigi tecnològic on es veia el futbol, festivals de cançó, pel·lícules i “toros” en blanc i negra.
A finals de la dècada de 1970 la popularització de la televisió competia amb el cinema. El Rapitenc i a la Margaridoia van anar perdent espectadors, i malgrat que s’haguessin actualitzat els seus aparells de projecció, no van poder resistir els nous costums socials i, poc a poc, desaparegueren les projeccions dominicals. La televisió havia guanyat.
Que tingueu un Bon Any 2026 els seguidors del calendari acceptat internacionalment com a referent politico-econòmic, creat fa 444 anys pel papa Gregori XIII.
