Arxiu de la categoria: General

13 DE DESEMBRE, SANTA LLÚCIA.

Deixa un comentari
“Que Santa Llúcia et conservi la vista!” és una expressió popular que es diu quan algú no troba una cosa que té davant del nas. Llúcia de Siracusa (283?-304?), coneguda com a Santa Llúcia, va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa per les Esglésies catòlica i ortodoxa. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l’any segons el primer calendari julià.
Segons la creença popular, el pare de Llúcia hauria mort quan ella era una nena. Llúcia havia decidit consagrar la vida a Déu i fer un vot de virginitat però la seva mare, Eutíquia, la va prometre amb un home pagà. Per convèncer a la seva mare que l’alliberés del compromís, Llúcia la va portar a resar a la tomba de Santa Àgata per demanar-li que curés la disenteria que Eutíquia feia quatre anys que patia. La malaltia es va curar i la seva mare va accedir a cancel·lar el prometatge i repartir el dot entre els pobres.
Però, el seu pretendent va denunciar-la com a cristiana a un tribunal romà, i va ser sotmesa a un judici en el qual s’intentà que abandonés la fe cristiana i adorés els déus pagans. Davant la negativa de Llúcia, va ser sotmesa a diverses tortures incloent-hi l’extracció dels ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) fins que finalment va ser decapitada.
Llúcia és la santa patrona dels cecs, dels oculistes, dels malalts de la vista, i d’un bon reguitzell d’oficis que només es poden exercir amb bona vista. Tradicionalment, eren totes les treballadores i treballadors de l’art de l’agulla, sastres, modistes, puntaires, brodadores, que el dia de la santa feien festa…, però, actualment encara se n’hi han afegit més: escriptors, fotògrafs, dissenyadors gràfics i informàtics que també necessiten la protecció de la santa.
A Barcelona és costum, la diada de la santa, de passar a demanar protecció contra els mals d’ull a la capella que té dedicada dins la Catedral. A l’Arboç (Baix Penedès) se celebra, des de temps medievals, una fira que fins a mitjan segle XX havia tingut un caire bàsicament agrícola i ramader. El dia abans de la fira, per Santa Margarida i els Monjos, passaven llargues i espectaculars corrues de cavallaries d’arreu de Catalunya que anaven a la fira arbocenca. Era el punt de trobada dels veïns i veïnes del Penedès.
La festa de Santa Llúcia està molt arrelada arreu de Catalunya, també ho era a Santa Margarida i els Monjos, on les colles de nenes sortien a cantar per les cases i, igual que succeïa amb els nois el dia de Sant Nicolau, la gent donava a les “llucietes” alguna estrena per la seva cançó:
“Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies, tretze dies; / Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies d’aquí a Nadal. / De Nadal a Sant Ramon, / tretze dies, tretze dies; / de Nadal a Sant Ramon, / tretze dies i tots rodons. / Pasqual toca el timbal, / que son festes d’alegria; / Pasqual toca el timbal, que són festes de Nadal.”
Explicava la meva besàvia – Antonia Salines Saloni de Cal Salines-, que quan ella era petita, si la mestressa de la casa no feia cas de la capta, avalotaven la casa cantant repetidament tan fort com podien: “Caritat no n’heu dat / panses i figues, / panses i figues. / Caritat no n’heu donat, / panses i figues i codonyat”.
A Santa Margarida i els Monjos entre ensenyants vinguts de fora i un ajuntament socialista, que no ha tingut en consideració la cultura popular del municipi, excepte la sorgida a partir de quan ells van accedir al consistori, aquesta festa també s’ha perdut. A la Quadra, l’estable de Mas Catarro, l’espai municipal que defineixen com “una instal·lació per a la conservació i la difusió del patrimoni local i de la cultura popular” no hi ha cap referència a les cantades de Santa Llúcia o a les de de Sant Nicolau. Ignorància o intencionalitat?.
Per si és del vostre interès clicant aquest enllaç es pot escoltar la cançó “Romanç de Santa Llúcia” cantada pel gran tenor català Emili Vendrell l’any 1958 https://www.youtube.com/watch?v=gy4e7SY3a9Q
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 13 de desembre de 2024 per Josep Arasa

LA  GORRA DE COP

Deixa un comentari
Al llarg del segle XIX i bona part del segle XX, a la llista de productes penedesencs més coneguts arreu de Catalunya -el vi i els seus derivats, els ous rossos, l’ànec mut,….- ocupava un lloc destacat la gorra de cop.
Les gorres de cop són uns barrets especials pels infants, que eviten que rebin cops al cap quan comencen a caminar; per això, tenen un sortint de secció semicircular tot al voltant i estan fets de palla. Durant dos segles la seva fabricació era exclusiva de Bellvei.
La localitat de Bellvei està documentada el segle XI com “Castellum bellivicini”, és a dir bella vista, per la seva situació de talaia. A Bellvei hi havia la torre de Tedbert de planta circular, reconstruïda i modificada l’any 1932 i integrada actualment dins l’edifici de Cal Roig. La torre no va ser mai un castell, sinó tan sols una fortalesa menor depenent del castell de Castellet, igual com tot el poble. Dependència que va durar fins el segle XVIII.
L’església parroquial de Bellvei és del segle XVII aixecada al mateix lloc en el qual es trobava la primitiva d’estil romànic. La seva construcció va ser un encàrrec de la baronessa d’Aguilar, antiga senyora de Castellet. Va esdevenir parròquia independent a partir de l’any 1859.
L’any 1800, quan Bellvei tenia uns cinc-cents habitants, el cisteller Roc Vidal va idear el que s’anomenaria la gorra de cop. Tal va ser l’encert de la descoberta que, a partir d’aquell moment, el cisteller va rebre el renom d’en Roc dels Gorros.
La fabricació del barret va ser tan important a Bellvei que, amb el temps, es van crear altres tallers, en els quals van arribar a treballar una seixantena de dones. En aquests tallers, a més de gorres de cop hi feien cistelles, ventalls, joiers, etc…
La palla que s’utilitza per fer les gorres de cop és de sègol o de blat, tallada per netejar-la de nusos i de fulles. Un cop neta la palla es tanca en una caseta durant 24 hores, exposada al fum del sofre encès per desinfectar-la. Ajudats de la màquina, les cargoles, el didal, les ànimes, el motlle, els suros, les tisores… es va cosint la palla amb fi l encerat. Per acabar la gorra, es cus un galó, d’un centímetre d’amplada, al voltant de l’obertura de la gorra i s’hi afegeix un llaç de color rosa, blau cel o vermell. Les gorres es feien a la mida de l’encàrrec, i la més habitual era d’entre 47 i 51 cm de contorn de cap.
Amb els anys, l’ofici es va anar perdent i va ser el 1998 que l’Antònia Solé “La Tona” va fer la seva última gorra. Tenia 82 anys i des que en tenia 11 havia dedicat tota la vida a fer el que li havia ensenyat la seva mare.
L’any 2001 l’Ajuntament va impulsar una escola que havia de permetre recuperar i donar continuïtat a l’ofici de gorreter. A partir de 2006 es va crear l’Associació d’Amics per a la Recuperació i Promoció de les Gorres de Cop.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 18 d'octubre de 2024 per Josep Arasa

ELS CASAMENTS DELS NOSTRES AVIS

Deixa un comentari
El cerimonial del casori torna a recuperar-se després d’uns anys d’abandó. El que no es recupera és el casament religiós, a Catalunya la majoria de matrimonis celebra la seva festa amb una cerimònia civil (24.402 l’any 2022) i tan sols una minoria (2.678) ho fa seguin el ritual catòlic. Els uns i els altres tenen clar que els millors mesos per a la gresca i la xerinola matrimonials són juliol i setembre.
Actualment la festa comença dies abans amb el comiat de solter i, el dia senyalat, esdevé un espectacle que reuneix familiars i amics a plena llum del dia per lluir joies i vestuari. El ritual acaba amb un viatge iniciàtic que la parella realitza sola a terres llunyanes.
Amb pocs anys les modes i els complements han canviat. Els nostres avis no coneixien el pròleg del “comiat de solter”, a les nostres zones rurals la majoria de casaments es celebraven de bon matí per poder anar a treballar acabada la cerimònia. Ningú anava amb carro nord enllà cap terres desconegudes a passar la primera nit. La núvia es casava imperativament amb un vestit de color negre. Abans dels anys 1920, a les famílies que tenien possibles vestien la núvia amb un vestit nou negre, amb el cap cobert per un vel o mantellina del mateix color. Les famílies menys riques es casaven amb qualsevol vestit del seu armari.
Tradicionalment el color negre simbolitza la mort i el renaixement. En triar el negre, les núvies expressaven simbòlicament la seva disposició per deixar enrere la seva vida anterior com a solteres o com a conseqüència d’unes segones núpcies. Avui dia associem el color negre amb la tradició del dol, més que amb qualsevol celebració, però el fet de vestir de negre era “útil” per a la dona, en tant que reutilitzava les peces de les noces per a altres ocasions o la tela per a confeccionar-ne de noves.
La primera dona que no va utilitzar el negre per casar-se cal buscar-la fora de Catalunya. Cal remuntar-se a 1840, al 10 de febrer, dia del casament de la reina Victòria del Regne Unit amb el seu príncep Alberto de Saxe. Va vestir un luxós vestit blanc a més de molt costós, atès que era extremadament difícil aconseguir aquest to amb els procediments tècnics existents. La reina Victòria va iniciar una moda que, amb el temps, s’estendria per tot el món i que ha arribat fins als nostres dies.
No obstant això, la difusió dels vestits blancs entre les núvies catalanes va ser a partir de la dècada dels vint quan, també, ja començaren a lluir un ram de flors blanques com a símbol de puresa. El vestit negre no va acabar de desaparèixer fins a ben entrat el segle XX, cap a 1950.
Amb els carros o diligencies els desplaçaments eren curts i el “viatge de noces” no existia o com a molt és feia una sortida fins a Montserrat. Amb l’arribada del ferrocarril al meu poble (Santa Margarida i els Monjos, 1865) ja es va implantar el perniciós costum d’anar a passar la nit de noces a Barcelona. No és fins els anys 50 del segle passat que hi va haver parelles agosarades que van anar a passar la seva primera nit a Mallorca.
Avui el comiat de la solteria es fa a Roma, Londres, Salou o Lloret. Per fer la festa del casori és demana un crèdit bancari, el viatges de noces es fa molt més lluny i el vestit de la núvia, imperativament, ha de ser extremadament de color blanc.
Aquesta entrada s'ha publicat en General el 7 d'octubre de 2024 per Josep Arasa

RENECS, BLASFÈMIES I FLASTOMIES

Deixa un comentari

Un renec és un mot o locució indecorosa o de maledicció, pot ser una imprecació vexatòria, de condemna, o una mostra d’enuig i, en molts casos, un simple ajut del llenguatge. Per ser efectiu, ha de ser emprat amb èmfasi. El renec té una funció catàrtica, d’alliberament d’emocions contingudes i també de sentiments humans. Serveix per expressar força, ràbia i frustració, va lligat a una transgressió del codi moral i sovint suposa un crit espontani contra els bons costums i el bon parlar.

Si es defineix com una paraula o una expressió injuriosa a Déu o una cosa sagrada és una blasfèmia (mot del llenguatge religiós). Una imprecació que utilitza símbols religiosos, suposo per la raó de donar-hi més força: Déu, Jesucrist, el nen Jesús, la Mare de Déu, els sants, els estris litúrgics, etc. L´estament eclesiàstic sempre ha condemnat severament la “blasfèmia”, antigament la foguera inquisitorial podia ser el destí del blasfem; a l´Islam, segons la xaria (llei islàmica, vigent a molts països) el renec és castigat amb la pena de mort.

El sexe, l’escatologia, i els animals de tir també són temes recurrents dels renegaires. Això, sobretot, als països mediterranis, catòlics i ortodoxos, ja que en el món protestant i nòrdic, en general, el renec és molt diferent, sense la creativitat desfermada que té entre nosaltres. El qui blasfema, renega o diu flastomies és el malparlat, el renegaire o el cagadéus.

Amb la desaparició de l’ofici de carreter es va perdre una de les fonts renegaires més importants de la nostra cultura, eren persones capaces d’ inventar recaragoladíssims i llargs renecs a l´instant. No fa gaire, un esmorzar a la Llacuna -terra de grans carreters- em va permetre escoltar una història que transcric. Diu que -abans de la guerra- amb un carro pujaven cap al poble un capellà i un pagès. El ritme era lent i el religiós, que tenia por de fer tard per fer una missa, es va queixar: a aquest ritme no arribarien mai!. El pagès va respondre que si viatgés sol ja hi seria, de manera que el mossèn li va dir que s’oblidés de la seva presència i que actués com sempre. Alliberat de tota pressió el carreter va començar a proferir els renecs i les blasfèmies habituals, en sentir-ho l’animal que arrossegava el carro va accelerar el pas.

La professora Carme Plaza va fer l’estudi El renec i la paraulota dels pagesos i, en un sol poble, va identificar 200 paraules i 50 expressions renegaires. Només de la paraula hòstia en va relacionar setze varietats diferents, per quinze del mot collons i onze de consagrat. En la relació hi havia des del collons clàssic fins a collonada, collonassoscollonetscollonut i torracollons, i expressions que queien en el terreny de la blasfèmia com els collons de Déu o, els collons de la Maria Santíssima, i altres d’iròniques com els collons que t’aguanten. “mecago’m la mare que t’ ha parit, tens uns collons com una catedral, llamp de déu”. O bé invocacions més elaborades com “així t’arrosseguessin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos”.

Un dels indicis més preocupants de la degradació del català i de l´espanyolització del nostre llenguatge, és la desaparició del riquíssim repertori de renecs, blasfèmies, paraulotes i flastomies de casa nostra. Algunes persones ja només saben renegar en espanyol, joder!!!.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 3 d'octubre de 2024 per Josep Arasa

EL MÉS PETIT DE TOTS

Deixa un comentari

Tot reivindicant la victòria democràtica del referèndum  d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, vull salvar de l’oblit “El més petit de tots”.

“El més petit de tots” va ser una escultura adoptada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat (1937) com a icona de la seva activitat i símbol de la Dignitat del poble. La figura és un nen milicià que crida a lluitar contra els facciosos i avança vestit amb una granota d’obrer -vestimenta característica dels milicians-, amb una senyera a la mà dreta i el puny esquerra alçat, representant l’esperit de combat i resistència del poble català. Va ser creada per l’escultor Miquel Paredes. De l’escultura es va fer una tirada reduïda banyada en or per entregar a personalitats mundials: Pius XI, el president de la República Francesa, Jordi VI de Gran Bretanya, Lazaro Cardenas de Mèxic, el President Roosvelt… De la tirada popular es van vendre més de 60.000 copies, amb el franquisme la majoria es van destruir per por a represàlies.

Si n’eren tres germans/ que van a la caserna/ tots tres cantant a cor/” volem guanyar la guerra” /ram ram rataplam/ ” volem guanyar la guerra”/ El gran porta fusell/ l’altre, tambor i trompeta /i el més petit de tots/ empunya una bandera/ ram ram rataplam…

Per encàrrec del Comissariat, Pere Quart va escriure aquesta cançó sobre el vailet, que va cantar -amb la música d’“Els tres tambors”- l’Emili Vendrell amb la cobla Barcelona. Les corals i les escoles la van difondre abastament. Lola Anglada en redactà i il·lustrà un conte.

La mare fa el cor fort/ i els fills abraça i besa/ quan és el més petit/ somriu i llagrimeja/ ram ram rataplam/ somriu i llagrimeja. Arriba el capità/ li diu amb veu severa/ aquest no pot venir/ que encara és massa tendre / ram ram rataplam/ …

El Comissariat de Propaganda va néixer l’octubre de 1936. El seu principal propòsit era el de difondre la realitat cultural catalana pel món. Va tenir un paper propagandístic destacat durant la Guerra Civil.

En Miquel Paredes i Fonollà (Barcelona, 1901-Ceret 1980)  es va formar a la delegació de l’Escola de Llotja de Gràcia. Els anys trenta participà en exposicions col·lectives a Barcelona i a Madrid i aconseguí el primer premi en un concurs per trobar l’al·legoria de la República. Durant la Guerra Civil, per encàrrec del President Companys, va realitzar el gran  monument -12 mts- al soldat de l’exèrcit popular (Soldat heroic del poble, 1937) instal·lat a la Plaça de Catalunya davant del hotel Colón, seu en aquell moment del PSUC. La seva obra més coneguda és El més petit de tots. Exiliat el 1938, realitzà en pobles del Rosselló monuments als morts de la guerra, i treballà en diferents oficis. Morí sense que se li hagués reconegut la seva obra.

És per aquest infant / i tots els de la terra/ que els homes lluitarem/ fins a morir o vèncer /ram ram rataplam/ fins a morir o vèncer/ La tropa ja se’n va/ la mare li’n fa festa/ i el més petit de tots/ enlaira la bandera/ ram ram rataplam/ enlaira la bandera.

Faig meves unes paraules d’en Josep Pla “Totes les coses belles fan dormir, i per això el perill de quedar-se adormit al nostre país és permanent”.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 29 de setembre de 2024 per Josep Arasa

“Peret merdeta”, històries de barberia.

Deixa un comentari

En “Peret Merdeta” va ser barber a l’Arboç fins a mitjans del segle XX. En Peret Merdeta tenia una nou,  una nou polida i llisa de tant fer-la servir. Una nou que posava dins la boca dels usuaris de la barberia quan anaven a afaitar-se. Per afaitar la cara la pell ha d’estar tibant sense arrugues per evitar els talls inoportuns.

Jepet passa la nou cap a l’altre banda! I en Jepet amb un moviment de la llengua movia la nou cap a l’altra costat de boca. Si qualsevol dels jepets que anaven a barberia estava fen una becaina, en Peret no tenia cap inconvenient en posar-li els dit dins la seva boca i canviar la nou de banda.

Acabat l’afaitat, en Peret feia sortir la nou de la boca del client, la dispositiva sobre el taulell on esperava un altre boca oberta per un afaitat. La nou d’en “Peret Merdeta” no era una excentricitat, era el substitut pobre d’unes boles comercials que havien nascut en èpoques de vaques magres per clients prims i cares arrugades. Llegeixo al “Manual instructivo para el barbero de pueblo” de Vicente Gay que una vegada un client es va empassar una bola i es disculpava amb el barber, que va contestar ”no te preocupes, es demasiado pequeña. Ayer también se la tragó Keixeta y ya la ha traído esta mañana, púrgate y ya me la devolverás mañana”.

L’ofici de barber és molt antic i ja existia a la Grècia i a la Roma clàssiques, on les classes més modestes havien de recórrer als establiments especialitzats. En canvi, les famílies més riques solien tenir al seu servei algun hàbil esclau i els utensilis necessaris.

A l’edat mitjana és quan els barbers, sense abandonar el negoci capil·lar, tenen més prestigi per les operacions de cirurgia menor que practiquen: les sagnies (practicades amb sangoneres vives), les extraccions dentals, rebentar furóncols, embenar úlceres… Tant era així que als Països Catalans els barbers i els cirurgians professionals pertanyien junts a la mateixa confraria, la qual tenia dos patrons: sant Cosme i sant Damià. A Barcelona està documentada la seva confraria des del 1408.  El 1514 la formació dels aprenents de barber era de quatre anys. Vers 1800, quan els cirurgians van passar a ser titulats amb estudis universitaris, els barbers van començar a ser exclosos de les confraries de cirurgians. L’any 1860 el govern espanyol va prohibir que els barbers practiquessin cirurgies de cap tipus.

Fins no fa gaires anys el barber tant treballava a la barberia com anava pels domicilis, compaginant la seva feina amb els oficis més diversos,  esmolets, esquiladors d’animals, o treballant la terra, a la industria o al comerç. Els cridaven per preparar els difunts per les vetlles,  per fer la tonsura (la rodoneta) que portaven els capellans i sempre havien d’estar a disposició dels clients que els reclamaven a qualsevol hora per esdeveniments familiars, viatges, malalties, defuncions, … El treball a la barberia es concentrava els caps de setmana.

L’any 1877 es cobraven 12.5 pessetes anuals per dos serveis setmanals al domicili del client. Si els serveis es feien a la barberia el preu anual era de 6 pessetes. L’any 1940 un servei a la barberia valia 2 pessetes i a mitjans dels cinquanta, entre 4 i 5 pessetes.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 25 de setembre de 2024 per Josep Arasa

L’OPERACIÓ ANUBIS A LA CONSELLERIA D’ECONOMIA

Deixa un comentari
Avui és 20 de setembre, 7e aniversari de l’ocupació del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat per part de les forces armades espanyoles.
LA Guardia Civil, amb el nom d’operació Anubis, va desenvolupar una acció contra el referèndum convocat per l’1 d’octubre de 2017 . L’operació va ser executada per part de la Guàrdia Civil per ordre del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, del qual era titular el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer. Es van escorcollar diferents seus del govern català i es van efectuar 14 detencions d’alts càrrecs, treballadors públics i responsables d’empreses col·laboradores en la preparació del referèndum. Les forces de la Guàrdia Civil van escorcollar les conselleries d’Economia, Governació, Afers i Relacions Institucionals i Exteriors, i Treball, Afers Socials i Famílies, a més de les dependències vinculades i domicilis particulars.
Era la primera vegada des del cop d’estat franquista, que les forces armades espanyoles entraven a unes dependències oficials catalanes. El poble va respondre espontàniament, manifestant-se i protegint l’edifici del Departament d’Economia i Finances a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Sorprenentment els polítics catalans van decebre públicament, van deixar la responsabilitat del Departament d’Economia i Finances als seus treballadors. Cap càrrec polític va assumir la seva responsabilitat. Oriol Junqueras, llavors conseller d’Economia i Finances i vicepresident del Govern, va teatralitzar la seva presència. Sobre les 11 del matí va apropar-se a la porta de l’edifici de la Conselleria, va fer unes declaracions altisonants a la premsa, es va fotografiar rodejat de manifestants, però no va travessar el llindar d’entrada on hi havia la Guardia Civil espanyola. Sortosament els presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i el d’Omnium Cultural van assumir la defensa de l’edifici i la intermediació amb les forces armades.
Una persona de Santa Margarida i els Monjos -Àngels Miró- va viure des de l’interior aquelles fets i va ser de les darreres de sortir de l’edifici, tal com ho testimonien els diferents mitjans de comunicació. La seva presencia dins el Departament ens permet disposar de fotografies realitzades des de l’interior i de conèixer directament anècdotes poc divulgades com “quan va arribar la Guardia Civil  els hi vam oferir lloc al garatge de l’edifici per deixar els seus vehicles, ens van dir que no calia, que ja estaven bé al carrer”.  Certament els van deixar al carrer amb les portes obertes. “Posteriorment van dir que els hi havien pres un arma de dins dels tot-terrenys”.
Tota Aquella actuació va comportar la detenció, per part de la Guardia Civil, de 14 persones la majoria dels quals alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya:
• Josep Maria Jové, secretari general de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda.
• Josep Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda.
• David Franco, cap de desenvolupament de l’àrea de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions.
• David Palanques, oficina tècnica de projectes del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.
• Josuè Sallent, director d’Estratègia i Innovació del CTTI.
• Xavier Puig Farré, responsable de l’Àrea de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions del Departament d’Exteriors.
• Joan Manel Gómez, treballador del Consorci d’Administració Oberta de Catalunya.
• Francesc Sutrias, director del departament de Patrimoni.
• Joan Ignasi Sánchez, assessor del gabinet de la consellera de Governació.
• Natàlia Garriga, directora de serveis de la Vicepresidència, amb qui col·laborava Àngels Miró.
• Josep Masoliver, director de l’àrea d’informació i sistemes de la Fundació puntCat.
• Mercè Martinez Martos, tècnica del departament de Vicepresidència.
• Rosa María Rodríguez Curto, directora de serveis de l’empresa T-Systems.
• Pau Furriol, propietari d’una nau industrial on es van confiscar paperetes del referèndum.
Tots els detinguts van ser posats en llibertat després de comparèixer davant el jutge instructor, alguns d’ells dos dies després de la seva detenció. Tots ells es van acollir al dret a no declarar. Els delictes que el jutge instructor els imputà eren els de desobediència al Tribunal Constitucional per no aturar el referèndum, prevaricació i malversació de fons públics.
+19
Aquesta entrada s'ha publicat en General el 20 de setembre de 2024 per Josep Arasa

A LES URNES CATALANS!!!

Deixa un comentari

Abans del diumenge 1 d’octubre de 2017, la peça més buscada pels serveis d’intel·ligència espanyols i per milers de policies i guàrdies civils van ser les urnes. Unes peces anomenades en clau ”twperwares” que centenars de voluntaris, amb molta discreció, van transportar i amagar. Rajoy les va fer  buscar gairebé tant com les butlletes electorals i va afirmar repetidament que no es podria fer el referèndum “il·legal” perquè no es podrien comprar o, fins i tot, que ja les havien trobat.

El camí entre l’empresa xinesa que les va fabricar, Smart Dragon Ballot Expert, i Santa Margarida i els Monjos va passar per Elna, a la Catalunya Nord, i per Vilafranca del Penedès. Smart Dragon Ballot Expert va confirmar oficialment que havia enviat una comanda de 10.000 urnes a França, però no a Espanya.

A SMiMonjos les urnes va arribar una tarda calorosa al garatge d’una casa propera a la del cap del grup municipal socialista i responsable de la Policia Municipal. Aquell que en el Ple del dia 25 de setembre va dir que els independentistes “érem fills del franquisme i no teníem ideologia”. Al garatge les urnes es van posar al maleter d’un luxós cotxe vell que per obrir-lo necessita disposar de connexió elèctrica. Òbviament, va desaparèixer la bateria del vehicle.

Davant l’actitud de l’alcaldessa (actual diputada) i de la majoria socialista de l’Ajuntament,  que es va negar a cedir els locals del poble i que va fer actuar la policia i la brigada municipal per fer desaparèixer tota la informació de la campanya electoral, els responsables del referèndum van decidir concentrar la votació en un sol lloc: l’Institut del Foix.

Per por a les actuacions policials o municipals a l’Institut es van organitzar activitats des de el mateix divendres a la tarda fins diumenge al matí amb una gran participació dels veïns i les veïnes. A ple dia, dues persones van anar al garatge on dormien les urnes i, a porta tancada, les van canviar de vehicle. Dins una furgoneta de treball les van posar a un contenidor d’escombraries amb un rètol que posava “contenidor per ús exclusiu del jardiner” i les van tapar amb fullaraca.

Arribats a l’Institut a l’hora de dinar, quan joves i grans estaven distrets, un parell de persones amb roba de feina van entrar el contenidor d’”ús exclusiu del jardiner” i el van encadenar a un arbre relativament discret i proper a la sala de votacions. La sorpresa va venir quan els Mossos i la Policia Municipal van aparcar els seus vehicles a l’exterior de la tanca de l’Institut però visualment al costat de l’arbre on hi havia el contenidor. Diumenge al matí, quan a les 8 del matí les “forces de l’ordre” feien la seva ronda, van sortir les urnes del seu cau entre gran aplaudiments del veïnat i l’emoció dels qui les portàvem.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 15 de setembre de 2024 per Josep Arasa

SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS I EL RECICLATGE

Deixa un comentari

El setmanari “El 3 de Vuit” publicava un article sobre el reciclatge de les escombraries a les comarques de l’Alt i el Baix Penedès. En matèria de reciclatge encara s’està “lluny” del que marca la normativa europea, que fixa pel 2025 arribar al 55% de residus reciclats.

Catalunya tan sols recicla el 40%. La mitjana del reciclatge a l’Alt Penedès és del 46,88%, a Santa Margarida i els Monjos tan sols es reciclà el 41,48%,  lluny del que es recicla a Sant Sadurní, on ja fa uns anys que va implantar la recollida porta a porta i actualment reciclen el 74,75% de la brossa que generen els seus veïns. Torrelavit recicla el 91,92%, Sant Pere de Riudebitlles recicla el 91,26%, Olèrdola el 91,36%. També es cert que hi ha municipis que estan pitjor, Castellet i la Gornal tan sols recicla el 30,86% dels residus.

Ja deu fer uns 10 anys que, vistes les queixes dels veïns per l’estat de la recollida de les escombraries, l’ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va encarregar un estudi sobre la millora de la recollida de brossa al municipi. Va ser un estudi que va costar diners al contribuent. L’estudi va arribar a la conclusió  que el millor mètode, el més eficient pel municipi, és la recollida porta a porta. El mateix estudi explicava el procés d’implantació que s’havia de seguir per a l’optimització dels resultats. Calia començar la recollida porta a porta sectorialment, primer les entitats de població més petites (Cerdanyola, Moscarola, La Rovira, La Riba,  Cal Rubió…..). El consistori va pagar l’estudi però, malgrat els anys transcorreguts, encara no ha fet cas als autors, ni està fent res malgrat la proximitat del 2025. L’estudi continua adormit -o amagat- en algun calaix del despatx de l’alcaldessa-diputada.

A un barri dels Monjos es va fer un assaig amb uns contenidors intel·ligents que va fracassar. Els contenidors especials reposen entre rates a la deixalleria municipal. Mai s’han publicat els costos de l’assaig. No s’han fet publiques les raons del fracàs, però no es gaire agosarat pensar que la falta d’informació, la ubicació dels contenidors, o la mateixa deixadesa municipal pel medi ambient, poden incloure’s entre els motius.

Si no hi ha una millora molt substancial i urgent del sistema de recollida de la brossa a Santa Margarida i els Monjos d’aquí pocs mesos -a partir de 2025- el municipi de Santa Margarida i els Monjos apareixerà a la llista de municipis sancionats per incompliment de la normativa europea.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 25 d'agost de 2024 per Josep Arasa

PREU DE VENDA D’ER, si els militants ho volen.

Deixa un comentari

Més enllà de falsedats com la “taula de diàleg” o la “transferència del servei ferroviari” tan difoses per ER,  ja fa un temps anuncio que ER tan sols aspira a formar part d’un tripartit. Si fem memòria totes les seves maniobres i els resultats electorals la portaven fins aquí on estan, malgrat que els catalans en general, i els seus militants no van fer l’1-O per tornar on ara van. He de  reconèixer que darrerament em vaig equivocar, encara creia que ER mantindria un bri de dignitat i dissimularia la seva ignomínia amb una abstenció. La tornada de Marta Rovira va falsejar els meus auguris.

Marta Rovira quan va tornar no estava pas perseguida per cap jutge espanyol, va tornar sense cap ordre de recerca, ni l’aplicació de cap amnistia. Tornava en el moment oportú per fer trontollar una mica més l’independentisme, fer Illa president i al PSOE l’amo de les administracions catalanes. Casualitat? potser si. Però malauradament tot fa pudor, més aviat que tard coneixerem el preu que ha cobrat la senyora, el senyor i/o el partit per renunciar a la independència de Catalunya com objectiu. Sabrem el que han rebut per a fer creure que els catalans som uns malalts d’estupidesa, i perquè ells s’anomenin, eufemísticament, els d’esquerres que volen “ampliar la base”.

Ultra els anells i l’àpat de lluïment pel casori, el comandant del 155 oferirà a ER el manteniment dels càrrecs, els assessors i les pagues; però malgrat la resignació  contagiosa que actualment envaeix el país, ni els més confiats es creuen que amb aquests pacte acabarem tenint un “sistema de finançament singular que avanci cap a la plena sobirania fiscal” (obviant que aquest mateix model és el que figura a l’Estatut pactat pel tripartit el 2015), ni que l’Illa sigui el comandant més fiable en la lluita per a les llibertats nacionals.

Em temo que la venda té un altre preu. Per arrodonir l’enllaç, poder fer el proper viatge de noces i ampliar la base, a ER els hi falta una nova llei electoral per Catalunya. Catalunya, degut a la peculiar distribució poblacional, no té llei electoral pròpia. ER i els socialistes volen aquesta clau de volta per desnacionalitzar Catalunya. La nova Llei Electoral catalana no es una vel·leïtat política, és la formula que impulsarà l’espanyolisme a mantenir-se més anys al govern.

La majoria de la població de Catalunya viu a la costa, a Barcelona i el seu entorn, on hi ha els municipis més espanyolistes, on hi ha més població vinguda de fora i on es parla menys el català. Són els municipis on els socialistes treuen més vots i on ER vol obrir forat “ampliant la base”, Tan sols cal veure el mapa dels resultats electorals a les eleccions del Parlament de Catalunya del 2024 que il·lustra aquest article (Vermell on guanya PSOE. Blau cel majoria Junts. Groc majoria de vots ER) .

Amb la llei electoral actual a Barcelona es reparteixen 85 diputats, a Tarragona 18, 17 a Girona i 15 a Lleida. No és una divisió perfecta, ja que les tres províncies més petites tenen més diputats per habitant que Barcelona. Dit d’una altra manera, és més barat treure un diputat a Girona, Lleida o Tarragona que a la circumscripció de la capital. L’estratègia socialista i d’ER serà impulsar una nova llei electoral que iguali el nombre de vots per diputat i territori. Comuns, Vox i PP també hi estaran d’acord.

Temps al temps!!!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 1 d'agost de 2024 per Josep Arasa

ELS JJOO I LES LLENGÜES MINORITZADES

Deixa un comentari

Perdonin-me els germans corsos, bascs, occitans, catalans, bretons, alsacians,…. els companys francesos, i tots aquells que formen part de la república fraternal, igualitària i lliure de França, però estic estorat pels seus silencis.

Fa quatre dies el president de la República i d’altres persones d’ordre, es van adreça al món per inaugurar un dels esdeveniments comercials més importants del món, els Jocs Olímpics de Paris 2024. Ho va fer, malgrat la pluja, amb el somriure que disposen les millors campanyes comercials i polítiques. Ho va fer amb francès i amb anglès per a una audiència estimada que supera totes les quotes de pantalla de les guerres de Gaza o Ucraïna, de la fam de Somàlia, de la corrupció espanyola, de la pobresa als EEUU o de l’acumulació de la riquesa als països occidentals. Una plataforma mediàtica que acumula a més de 20.000 periodistes acreditats i que continuarà emetent-se durant més de 350.000 hores de retransmissions televisives.

En aquest marc un pot pensar que la lliure, fraternal i igualitària  república, utilitzarà totes les llengües pròpies dels seus habitants. Doncs no somiïn, fins ara no hem escoltat ni una paraula en bretó, català, en cors, en basc, alsacià,…cultures silenciades per la república centralista del Gran París.

No hem escoltat cap paraula amb les llengües minoritzades de la gran república però, i aquesta és la meva sorpresa, quaranta vuit hores després tampoc he escoltat cap queixa, cap clam dels representants culturals, socials o polítics dels territoris on aquestes llengües estan implantades. Un silenci que hauria d’haver trencat la reclamació de l’universal entitat cultural, que diuen, que ha de ser l’UNESCO.

Que els bretons, alsacians, catalans, corsos, occitans, bascs, ……… de la República no puguin defensar els seus drets culturals, no reclamin la seva presencia mediàtica pot ser per resignació, pot ser per impotència, pot ser que ho hagin fet i que la manipulació mediàtica ho hagi silenciat. Però el que crida més l’atenció és el silenci vergonyós dels Parlamentaris europeus, ells que es diuen defensors d’un territori i d’una gent al qual representen. Ells que per comunicar-se utilitzen una llengua que no es la seva -l’anglès- d’un país que no pertany a l’UE. El seu silenci ja no és res més que una mostra corrupte de l’engany polític al qual han transformat Europa.

Germans de la República francesa, catalans, occitans, bretons, corsos, alsacians, bascs, flamencs, rebeu la meva solidaritat en la lluita cultural i social per a la vostra/nostra supervivència.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 28 de juliol de 2024 per Josep Arasa

ER, el camí maquiavèl·lic del tripartit.

Deixa un comentari
“El país se’ns escapa de les mans, no pas, tan sols, perquè ens el prenen, sinó perquè el cedim a l’engròs i a la menuda(Manuel de Pedrolo).
Ara, quan ER s’està esbudellant internament, és el moment de recordar els canvis d’estratègia que han patit els pocs militants sense sou que encara queden. De la lluita per a la independència, han passat al “cal eixamplar la base”. Un partit és tan sols un mitjà per assolir un objectiu que, en el cas d’ER, era la independència de Catalunya. Des de fa uns anys ER ha invertit els papers, i el partit ha esdevingut l’objectiu, i la independència el mitjà mediàtic per mantenir càrrecs, sous i, “ampliar la base” amb vots(?).
ER està practicant un maquiavel·lisme contagiós que malbaratarà el moviment independentista uns anys més. Allò que des de fa temps tenien previst, el tripartit, amb Illa com cap de govern i els Comuns com a torna, esdevindrà una realitat de la ma de Junqueras, Sergi Sol, Rufian, Tardà, i possiblement Marta Rovira i els seus dansaires.
A ER han tingut un entrebanc i s’han passat de frenada obrint la caixa dels trons interna. Com a conseqüència saben que si van a unes noves eleccions perdran, una vegada més, molts electors i això no s’ho poden permetre. No hi haurà noves eleccions. ER necessita temps de recuperació digestiva. Per això caminen en silenci, agafadets de la ma dels socialistes entre reunions a l’ombra i titulars de mitjanit.
El Parlament ha d’escollir el nou president, és un bon moment per fer prediccions. Estic convençut que Illa -el del 155- sortirà elegit, serà el nou President del Govern. Serà President amb els vots favorables del PSC i de Comuns, l’abstenció de la majoria (ER inclosa) i el vot en contra de Junts i possiblement dels 2 d’AC. Una abstenció que no tindrà per ER la contrapartida de cap conselleria. ER no ho voldrà a cap preu. La seva abstenció la cobrarà blindant els seus càrrecs en llocs de segon rang (directors generals, assessors, etc). Estalviant-se, així, el desprestigi que comportaria entre els electors catalans la seva entrada al govern de la ma dels socialistes.
Illa serà el nou president del govern i ER, al llarg de quatre anys, votarà afirmativament totes les propostes de socialistes i comuns. ER no patirà el desgast electoral que comportaria la seva entrada nominal al govern, però mantindrà la clau de totes les subvencions i el control dels mitjans de comunicació. I…. qui dies passa, anys empeny.
Aquesta entrada s'ha publicat en General el 11 de juliol de 2024 per Josep Arasa

TERESA REBULL

Deixa un comentari

Avui he tornat a la serra de Pandols i a la cova he trobat les sabates d’en Jaume

A Castres, l’any 1983 , s’havien organitzat tot un reguitzell d’actes en el marc de la Setmana de Cultura Catalana de les quals n’era el coordinador. Tota la vila respirava catalanitat. Els diables de l’Arboç i d’altres grups folklòrics animaven els carrers plens de banderes catalanes. La fira local tenia com a convidat principal el nostre país.

La delegació catalana era amplia i d’alt nivell, la presidia l’Honorable Heribert Barrera, president del Parlament de Catalunya, amb qui vaig tenir la sort de compartir les cinc hores de viatge fins Castres i del que vaig quedar admirat per la seva dialèctica, la seva bonhomia, la memòria, el seu anàlisi històric i l’impressionant tossuderia independentista. He recordat sovint aquella sentencia que al mig de d’una animada conversa sobre la guerra civil, em va deixar anar: “el gran enemic de Catalunya han estat els socialistes i la seva actitud no canviarà”.

El president de la cambra de comerç industria i navegació de Barcelona mantingué un col·loqui amb els empresaris de la regió. El Barça, amb el sr. Casaus al cap davant, exposà una bona part dels seus trofeus, que van ser centre d’atracció de multitud de encuriosits. Es realitzaren debats, actes turístics i promocionals. Al museu Goya es va celebrar una extraordinària exposició d’en Josep Grau Garriga i al teatre local Teresa Rebull hi va fer diferents recitals.

La seva actuació em va permetre conviure uns dies amb una de les activistes mes joves del nostre país.  Sobrepassava els 60 anys i la seva vitalitat era admirable. Feia de la nit dia i em deixava bocabadat amb les seves histories. Teresa Rebull havia estat militant del POUM i va patir repressió pel fet de defensar-lo. Ella no va marxar acabada la guerra civil fugint del franquisme, va marxar perquè els comunistes la perseguien.

Amb la seva paraula planera obria els seus records i la porta de Camús, Sartre o Brassens. Parlava de pagines dolorosament viscudes, d’una guerra llarga i perduda, d’un exili i de gent estimada. I parlava de projectes, de revolucions, del triomf que no va ser el 68. Va arribar gran a la Nova Cançó, creixia a l’escenari i l’utilitzava per fer la seva revolució personal.  A Castres,  amb la Teresa i amb el gran artista  Grau Garriga que traspuava anarquisme, es podia tornar a creure en la utopia. Si a ells dos hi afegíem Heribert Barrera, teníem el tercet més jove de la Catalunya d’aquell moment.

Posteriorment he coincidit amb la Teresa en diferents ocasions, l’he visitada a casa seva i manté el mateix esperit, les mateixes angoixes, el mateix desig. He escoltat els seus records sobre el seu primer treball de ballarina o de quan en el seu exili parisenc va acollir en Lluís Llach.

Antifeixista i lluitadora. Encara era una jove transgressora quan sobrepassava els vuitanta cinc anys. El mon de la cançó li va fer un homenatge al Palau de Música, la revista Sapiens li va dedicar quatre planes. Merescuts i tardans reconeixements.

Malgrat els anys transcorreguts, no ha estat fins no fa gaire que vaig saber que el seu nom real era el de Teresa Soler i Pi, que el seu nom artístic de Teresa Rebull el va agafar del cognom del seu company, Pep Rebull. La Teresa va morir a Banyuls de la Marenda, a la Catalunya Nord, l’any 2015 a l’edat de 95 anys.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 26 de juny de 2024 per Josep Arasa

Que parlin de mi, bé o malament, però que parlin

Deixa un comentari

Certament alguns dels polítics existents, han transformat les escomeses electorals -que són d’indiscutible importància- en una pallassada comunicativa o en una font d’enriquiment personal. D’aquestes estrafolàries actuacions no hi ha país que es salvi.

Cansats de les promeses electorals dels partits belgues “seriosos”, el NEE (No a la mala política) proposava la creació de 400.000 llocs de treball, mitjançant un cartell que mostrava la seva candidata al senat, Tania Derveaux, despullada, igual com ho va fer Albert Rivera de CS a les primeres eleccions a les quals es va presentar. Però la Tania va anar un pel més lluny, va prometre a totes aquelles persones que s’adscriguessin a la seva llista que serien compensades amb sexe oral. Això si, les despeses de desplaçament i els preservatius anirien a càrrec del votant masculí, el qual tenia un temps màxim de cinc minuts per a fer la feina.

A Bèlgica el vot és obligatori i els partits -igual que aquí- s’omplen les boques de plans que no compleixen, alguns amb música coneguda: llibres gratuïts, creació de llocs de treball, ulleres gratuïtes per a tothom, augment de les pensions ….  La Tania, amb la seva denuncia, va provocar tot un fenomen a Internet, la pàgina web del NEE va esdevenir el portal de partit polític més visitat, més de mig milió de persones  la visitaven diàriament, una quantitat que supera la dels demòcrates americans o els laboristes britànics. Coherent amb la filosofia de denúncia, prometia que tots els escons que obtingues al Senat, quedarien buits.

A Itàlia el Partit Radical (PR) fou un partit actiu entre 1955 i 1989, que cansat de les falses promeses dels partits italians, canvià el nom per Partit Radical Transnacional, i va preferir desenvolupar l’activitat política o cultural sense participar en els comicis electorals.  Després del Congrés de Trieste fet l’any 1988 permetien l’adscripció dels seus militants a d’altres partits. A les eleccions europees de 1989 es presentaren en 4 llistes. Ciccolina, l’actriu de cinema pornogràfic italià, va ser escollida diputada al parlament pel Partit Radical. Entre d’altres gestes va proposar a Saddam Hussein la possibilitat de tenir relacions sexuals amb ella a canvi d’evitar la guerra del Golf. La proposta no va reeixir.

Ja fa anys que polítics honestos d’arreu d’Europa denuncien aquesta situació. Uns ho fan amb un meritori exemple d’honestedat personal, d’altres amb propostes legislatives de canvi, d’altres mitjançant la ridiculització de les practiques abusives dels partits i dels polítics. En aquest Estat també hem tingut i tenim molts pallassos i corruptes a la política  -en Gil i Gil, en Ruiz Mateos, alguna batllessa populista  incorporada al Parlament, presidents de la Generalitat sense altre mèrit que la seva alçada, ministres sense cap experiència en el món laboral, polítics panxuts disfressats de capellà dogmatitzat, etc, etc- el problema és que hi ha un sector dels electors, cada dia més gran, que els ha considerat seriosos i els han votat.

En aquest moment del triomf comunicatiu el principi bàsic de la democràcia electoral és “que parlin de mi, bé o malament, però que parlin”. Així els partits han abandonat els grans objectius de lluita -socials, econòmics, nacionals, etc.- esdevenint ells l’objectiu, per fer-ho necessiten actors demagògics que cridin molt l’atenció. Estan matant la intel·ligència i el sistema democràtic, sense donar cap alternativa.

 

PS.-Un article d’Andreu Barnils publicat a Vilaweb ens descriu les les conseqüències d’aquest teatre a casa nostra. https://www.vilaweb.cat/noticies/nosaltres-els-caiguts/

undefined

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 26 de maig de 2024 per Josep Arasa

ELS ZUAUS, DE LES CARLINADES AL CAFÈ

Deixa un comentari

Als cafès de Santa Margarida i els Monjos -la Margaridoia,  la Rapitenca i cal Agapito- una de les begudes més demandes els anys 1950, a mitja tarda a l’hora de la brisca, era un zuau.  El zuau o suau, també conegut com un “soldat”, era una beguda refrescant, barreja de gasosa i de cafè. El nom de la beguda té un origen militar que es va mantenir arrelat al Penedès. A La familia Ulises, una sèrie publicada a partir de 1945 a les historietes del TBO, la iaia Filomena prenia suaus, ella era el personatge rural i més tradicional de la sèrie.

L’historia dels zuaus neix l’any 1830 amb els regiments de mercenaris d’infanteria de l’exèrcit francès, que inicialment foren un cos mixt indígenes algerians i europeus. A imatge dels zuaus francesos van néixer els “Zuaus Pontificis”, que foren una unitat de soldats d’infanteria sorgits el 1860 per la defensa dels Estats Pontificis sota Pius IX. Els zuaus pontificis foren catòlics solters, fonamentalment voluntaris, disposats a lluitar contra el procés de reunificació italià a les ordres del Papa. La majoria dels voluntaris foren alemanys, francesos, holandesos i belgues, però també s’hi podien trobar romanesos, canadencs, espanyols, irlandesos i anglesos.

La Tercera Guerra Carlina fou una guerra civil que va tenir lloc del 1872 al 1876. La crida a les armes feta pel pretendent al tro del Regne d’Espanya, Carles VII, va ser escoltada principalment al País Basc i a Catalunya. Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).

Amb motiu de l’assalt carlí a la ciutat d’Igualada comandat per Savalls, Auguet i Miret el dia 18 de juliol de 1873, Antoni Carner i Borràs escrivia a “Historia de Igualada en 30 minutos (1966, Ajuntament de Igualada) “Después de 36 horas de enconada resistencia, las fuerzas carlistas mandadas por don Alfonso Carlos, a quien acompaña su esposa doña Maria de las Nieves (popularmente “doña Blanca”) se adueñan de la Villa. El asalto fue efectuado por 2.200 hombres, entre ellos el batallón de Zuavos pontificios, cuyo comandante, don Ignacio Wils, murió dando el pecho a las balas, en una barricada tendida en la embocadura de la Rambla de San Isidro. Según “El eco del Noya” los asaltantes sufrieron 400 bajas. Los defensores tuvieron 30 muertos, todos ellos paisanos”.

Els carlins van ocupar Igualada i el mateix dia, després d’obtenir un generós botí, van abandonar la ciutat i es van emportar ostatges. Ho feren hostilitzats per les forces de Joan Martí i Torres, el Xic de les Barraquetes. El text no dona molta informació, però sí que explica la mort d’un personatge –Ignace Wils- a Igualada en circumstàncies que podem entreveure com heroiques o, si més no, que denoten un cert grau de valentia,  i ens parla d’un cos militar que va combatre a la vegueria: els zuaus –“zuavos”.

Els Zuaus Carlins van ser creats pel germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya, Alfonso Carlos, després que hagués lluitat amb les tropes dels Zuaus Pontificis. Els zuaus carlins foren una unitat de xoc i assalt dins l’exercit carlí de Catalunya i del Maestrat, i va esdevenir la guàrdia d’honor d’Alfons Carlos. El seu uniforme estava inspirat en els Zuaus francesos amb influencies dels Zuaus Pontificis: pantalons bombatxos de color gris, jaqueta curta gris clar pels oficials i gris fosc per la tropa, armilla, faixa i polaines. Completava l’uniforme una boina basca amb borla. La tropa portava la boina blanca amb borla groga i els oficials boina vermella amb borla groga. Per bandera, duien l’espanyola monàrquica amb una imatge gran del Sagrat Cor a un costat i per l’altre la Verge Maria.

Ignace-Marie-Alphonse Wils va ser coronel dels zuaus carlins, va morir lluitant a Igualada, era un mercenari nascut a la localitat holandesa de Revenstein, en el si d’una família catòlica d’origen francès. Va estudiar a diferents escoles de jesuïtes i el 14 d’octubre de 1865, a l’edat de 16 anys, s’enrolà a les unitat de zuaus pontificis, on va fer amistat amb Alfons de Borbó, germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya.  Va ser promogut al grau de caporal l’any 1866 i un any més tard al de sergent. Participa a la batalla de Monte-Lupino contra els partidaris de Garibaldi i, poc temps després, agafa unes febres la qual cosa l’obliga a allitar-se durant quatre mesos.

La mediocritat i la rutina de la vida de la caserna l’avorreixen, i l’any 1868 obté un permís que aprofita per reunir-se amb les tropes carlines que el general solsonenc Rafael Tristany i Parera intentava organitzar a Catalunya. Escriu a la seva mare “He marxat amb la finalitat de defensar els drets de Don Carlos (el pretendent carlí) perquè el Sant Pare trobarà en ell un defensor quan sigui rei d’Espanya”. Wils, home d’acció, quan fracassa Tristany amb el seu intent d’aixecament militar, es refugia a França. Allà, en esclatar la guerra francoprussiana (1870-1871) s’afegeix als exercits francesos en una partida de guerrillers i es fet presoner pels prussians i s’escapa de la presó.

L’acabament de la guerra amb Prussia li permet uns mesos de tranquil·litat a casa els seus pares, fins que l’any 1872, amb l’inici de la Tercera Guerra Carlina, entra a Espanya com a guerriller amb una partida de voluntaris carlins. Posteriorment comandarà una columna de 400 homes a Cataluña. Amb l’ajuda del seu amic i company dels zuaus pontificis, Alfons de Borbó, aquesta tropa es transforma en el cos de Zuaus Carlins.

Wils convoca als seus ex-companys dels exèrcits papals  perquè s’inscriguin a la nova unitat de zuaus carlins. La convocatòria porta zuaus espanyols papals, com Gabriel Llompart, promogut a tinent-coronel, diversos holandesos incloent el seu germà Auguste Wils, un belga Defrance, Murray Hugh canadenc, O’Bryan irlandès, francesos, alguns altres portuguesos… suficients per formar la direcció del nou batalló de 500 homes, sis companyies. Wils, en aquell moment, tenia 24 anys i es nomenat comandat del batalló amb grau de coronel.

La seva primera gesta, com cap de zuaus, va ser sorprendre i detenir tres sicaris que havien entrat a la tenda del germà del pretendent carlí per assassinar-lo. A partir d’aquest fet els zuaus van esdevenir el batalló d’escolta d’Alfonso Carlos de Borbó i de la seva esposa Maria de las Nieves.

Els zuaus participen a les batalles de Prats de Lluçanès, Oristà, Alpens, Manresa i Igualada sempre com la punta de llança de les tropes carlines. El coronel Wils s’exposà sempre a la primera fila. En pocs mesos, cinc cavalls van morir sota seu. A la rambla de Sant Isidre de Igualada, al front de les seves tropes, el coronel Ignace  Wils va morir intentant saltar una barricada el dia 18 de juliol de 1873. Les seves restes reposen a l’església de Pinós (Solsonès).

La tercera guerra carlina va acabar l’any 1876 quan després d’haver perdut la Batalla de Montejurra (17 de febrer de 1876), Carles VII passa a França i, el mateix dia Alfons XII entra a Pamplona.

De totes aquelles lluites tan sols en van quedar els dolços suaus dels diumenges a la tarda al cafès de Margaridoia,  la Rapitenca i cal Agapito.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 21 de maig de 2024 per Josep Arasa