Des de la reflexió i amb la brevetat que mereix un discurs en el que ja s’han exposat tots els arguments, un cop demostrada la puresa democràtica de l’elecció dels candidats de Solidaritat i organitzat Reagrupament, des de la base ens cal exigir el treball per l’eficàcia i pel país.

Ara que tots sabem que tenim capacitat de convocatòria, que som capaços de dir veritats i ara que ja hem tingut els nostres minuts de protagonisme mediàtic, treballem plegats per l’objectiu comú: la Independència.

Laporta, Lopez Tena, Carretero, Carandell i tots els que teniu capacitat de decisió, ja  teniu totes les cartes sobre la taula.

Tanqueu-se en una illa deserta i no l’abandoneu fins que estigueu convençuts que Catalunya ha de passar per davant dels vostres interessos personals, no sortiu fins aconseguir la unitat, l’unió o un pacte estable que ens permeti caminar junts cap a la propera escomesa electoral.

La feina de collir raïms era molt dura al segle XIX. Amb l’albada  tothom dempeus. Es treballava molt i es dormia poc al paller o a la màrfega. Eren dies on tothom feinejava. Les mestresses a preparar els àpats. Els padrins a fer el vimblanc, la mistela o el vi bullit. La mainada portant els càntirs i omplin els porrons. Hereus i cabalers a trafegar amb tot. 

Collidors i collidores, a les ordres del cap de colla, per parelles amb els falçons ben esmolats anaven omplin el cove. Quan estava ple el duien a la portadora on s’atapeïa amb el funyot perquè en cabés més. De portadores n’hi havia d’entre 60 i 120 litres de cabuda. Un cop plenes s’apropaven al carro amb els semalers i es pujaven agafant-les per les cornaleres entre dos homes. El de baix agafava la cornalera amb les mans, l’altre, dalt del carro, tibava amb una corda enganxada a l’altra cornalera.

Cap a les deu, plenes les setze portadores que cabien habitualment en un carro, arribava l’hora d’esmorzar: una bona arengada, pa amb tomàquet, ceba, olives, raïm ben fresc i figues de postres. A les dotze el dinar i la migdiada sota la figuera o el garrofer.

Del silenci matiner es passava a les converses i a les cançons, les primeres nostàlgiques, més tard les picants. D’algunes varietats de raïm es separava una part, el macabeu per a fer la mistela, els rojals per penjar, la pansa blanca per les panses.

Quan els carros arribaven al mas abocaven les portadores a la tina  situada quasi sempre damunt del cup. Al capvespre,  acabada la feina de collir, els homes trepitjaven el raïm. Un cop fonyat es tirava al cup o al vaixell. En acabar la collita tothom era recompensat amb un bon àpat i la gatzara de comiat.

A molts masos s’utilitzava el porró garber pels veremadors. Una porrona grossa dins un cistell ple de palla que s’anava mullant per mantenir-la fresca. La porrona estava dividida verticalment en dues parts, de manera que feia dos dipòsits, un s’omplia d’aigua i l’altre de vi. Quan es traguejava sortien barrejats els dos líquids, satisfent la set ingerint menys alcohol.

A Can Costes de l’Alzinar de Font-rubí sembla que tenien un porro casolà bastant lliberal i que el dia 24 de setembre de 1882 no va gaudir de gaire repòs.  Un grup de collidors acabada la verema, de matinada, estaven  fen tabola a l’era quan, amb la força que dona el vi, van començar una baralla que va acabar amb quatre o cinc trets. L’escopetada va estroncar la ballaruga i va deixar mort i estes a terra en Mateu Vaqués de Sant Martí Sarroca i malferit un altre jove del mateix poble. Van intervenir els Mossos d’Esquadra de la Granada i detenir, en una  taberna de Guardiola, a quatre veremadors com autors del crim. El jutge de primera instancia de Vilafranca els hi va prendre declaració i els va engarjolar incomunicats.

Arrel de la manca d’unitat electoral entre les candidatures independentistes –la qual cosa lamento i crec que és un greu error- possiblement per ser candidat a les llistes primàries de SC, he rebut un bon grapat de correus que degut a la importància del tema i l’amplitud de criteris exposats poso, alguns d’ells, en consideració de tothom:

L’any 1961 Ediciones Destino publicava Cataluña -en el marc de la seva col·lecció Guias de España- del escriptor empordanès José Pla.

En aquesta guia de viatge pel país, l’autor i la seva boina surten de Barcelona, travessen el pont de Molins de Rei, entren al Penedès per l’Ordal i deixen la comarca per la carretera del Vendrell cap a Valls i Santes Creus.

En Pla tenia una idea esbiaixada del Penedès que, segons el vilafranquí Rodolf Llorens l’autor de la Ben Nascuda enfrontava Vilafranca amb Figueres: Si Figueres representa la capital de les idees avançades, republicanes, progressistes i revolucionaries, Vilafranca –diu- representa tot el contrari.

En el seu passeig per Catalunya, Pla, fa parada a Vilafranca i retrocedeix fins a Sant Sadurní on escriu el capitol: “El pais del vino espumoso”:“El setanta por ciento del vino espumoso que se produce en España se elabora en el termino de Sant Sadurni d’Anoia, población del Alto Penedés.”

Curiosament en l’edició catalana, editada deu anys més tard i on l’autor ja signa com Josep Pla, el text canvia quantitativament el percentatge de vi escumós produït a Sant Sadurní i passa  del 70% abans esmentat en l’edició espanyola al 90%. La resta del text es manté traduït fil per randa.

En Pla explica com en Josep Raventos i Fatjó, de la masia Codurniu, va produir l’any 1842 el primer vi escumós de l’Estat. Retrata el personatge amb la claredat i la senzillesa que li són característics: “durant la segona guerra carlina, el senyor Raventós hagué d’abandonar la direcció dels seus afers i anar a Barcelona, on ompli les hores d’oci estudiant enologia. Al soterrani de la seva residència feu els primers assaigs d’elaboració del vi. Acabada la guerra, torna a casa, hi instal·la maquinaria a propòsit, començà la construcció dels cellers i arriba a donar una primera producció de tres mil ampolles. Els anys immediats a la primera guerra mundial, aquesta producció arribava a la xifra de 300.000 ampolles”.

Quantitats molt allunyades de les de l’any 2009 en què hi havia 266 empreses elaboradores que van produir 219.463.000 ampolles.

En Josep Pla no utilitza la paraula cava, es nega a utilitzar el terme xampany i justifica la no acceptació de la denominació “champagne” per raons geogràfiques.

L’any 1972 es va constituir el Consejo Regulador de los Vinos Espumosos i els van batejar amb el nom de Cava. Quan es va adoptar aquesta nominació va portar molt d’enrenou, molts elaboradors de la comarca creien més convenient que, el llavors anomenat xampany, es circumscrigués geogràficament i es digués Penedès. Actualment la “Región del Cava” està formada por un total de 159 municipis de les províncies de Barcelona (63), Tarragona (52), Lleida (12), Girona (5), La Rioja (18), Alava (3), Saragossa (2), Navarra (2), Valencia (1) i Badajoz (1).

Alberto Oliart considera que el patriotisme català és més rotund que el basc ja que 'pot posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret'

Al president de la corporació de Radio Televisión Española (RTVE), Alberto Oliart, li preocupa el nacionalisme català. Així ho ha declarat en una entrevista al diari gallec La Voz de Galicia, on exposa que el patriotisme català no s'ha de subestimar ja que creu que és més perillós que el basc. El president de RTVE declara que el patriotisme de Catalunya 'és capaç de posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret'. En aquesta línia, Oliart recorda la seva etapa d'estudiant a Barcelona, als anys 40, afirmant que molts companys seus parlaven i 'fins i tot' llegien poesia en català que, ni l'opressió del règim podia aturar. De l'etapa franquista, el president de la corporació de RTVE rememora que en la seva fixa policial apareixia com a 'demòcrata'.

Les Cabanyes és un poble particular. A Mas Goma, al costat de l’església,  va néixer el Dr. Torras i Bages (1846-1916), aquell bisbe de Vic que és va fer famós -entre d’altres coses- per sentenciar “Catalunya serà cristiana o no serà” (1892) i que tan es va esmerçar per defensar la llengua catalana.

Els seus carrers, igual que Nova York, s’anomenen amb nombres excepte el que rep el nom del seu bisbe. Disposen d’una església romànica (segle XI) dedicada a Sant Valentí on,  segons consta al web de l’ajuntament, es va establir “l'ordre de l'hospital de Sant Joan de Jerusalem  cap al 1135 i hi instal·là la comanda de Sant Valentí de les Cabanyes, la primera que l'ordre fundava al Penedès i una de les primeres cases a tot Catalunya.  L'any 1306 s'efectuà el trasllat de la comanda hospitalera a Vilafranca del Penedès”.

Però a les Cabanyes també tenen un celler cooperatiu inacabat. Un projecte ideat per l’arquitecte Cesar Martinell.

En Cesar Martinell va néixer a Valls l’any 1888  i va morir a Barcelona l’any 1973. Va projectar una cinquantena d’edificis agrícoles (cellers, trulls, magatzems, ...) fruit de la seva identificació amb la política agrícola de la Mancomunitat de Catalunya. Serveixin com exemple del seu treball els cellers de Gandesa, Pla de Santa Maria, Montblanc, Cornudella del Montsant, Pinell de Brai, Santes Creus, l’Albi, Falset, Pira, Rubí, Moja, Igualada, Aiguamiurcia, Llorenç, el Vendrell, Vila-rodona, Cabra del Camp...., entre d’altres.

L’any 1912 es va crear a les Cabanyes el Sindicat Agrícola Cooperativa- Unió d’Agricultors que és dedicava a activitats culturals, de consum, mutualistes i de venda de productes per a l’agricultura.

El 20 de novembre de 1919 en Joan Soler i Catasus va organitzar a casa seva una reunió de pagesos i hisendats per tal de fundar el Sindicato Bodega Agricola de les Cabanyes, que va impulsar entre els anys 1920 i 1921 la construcció del celler. L’any 1937 es fusionaren el Sindicato i la Cooperativa per fundar el Sindicat Agrícola de les Cabanyes.

El celler es va construir als afores del poble encara que actualment ja està dins la localitat. De les dues naus longitudinals que estava previst construir tan sols en van aixecar una, i dels 13.000 hectolitres que hauria d’haver estibat es van quedar en 7.000.

El recinte esta envoltat per un pati amb tanca i segons la descripció que ofereix Raquel Lacuesta en el seu llibre “Catedrals del vi” “Les naus estan cobertes amb encavallades de fusta suportades per pilars de totxo de secció quadrada i comunicades per un portal d’arc rebaixat i una arcuació parabòlica”.

El setembre de 1982 es van instal·lar al pati tines d’acer, i ara fa uns deu anys el celler va passar a mans privades.

Segons s’explica al llibre de Tobies d’algunes Bíblies (ortodoxa, armènia, copta, catòlica, o etíop), en Tobit era un jueu que esdevingué cec al caure sobre els seus ulls defecacions d’ocell. Tenia un fill, en Tobies, que va rebre l’ajut de l’arcàngel Rafael per casar-se i per guarir la ceguesa del seu pare.

La historia d’en Tobies i de l’arcàngel Rafael van unides en aquest argument mitològic. Al Vendrell també. El nom de l’àngel que indica la direcció del vent al campanar de l’església de Sant Salvador és diu Rafael, però tothom el coneix com l’àngel Tobies.

L’àngel Tobies vendrellenc està fet l’any 1784 amb planxa de coure per l’argenter de Vilanova i la Geltrú Josep Romeu amb l’ajut d’en Josep Dalmau. La imatge fa 2,75 metres d’alçada, pesa 140 quilos i, quan el van pujar per primera vegada al campanar (6 d’agost de 1784), era daurat. Les ales d’en Tobies fan 1,66 metres d’alçada i 71  cm d’amplada.

L’àngel s’aguanta amb una sola cama, l’esquerra, per on passa l’eix de rotació, la dreta la té encongida. El braç dret està estirat (80 cm) i amb el seu dit índex senyala la direcció del vent.

La primera restauració calgué fer-la l’any 1928, ja que havia perdut dues ales i la cama. Posteriorment, amb els anys i el moviment, l’eix interior es va descentrar i fins i tot li va foradar el pit i el rostre.

L’any 1958 en Tobies va ser el gran protagonista. L’àngel va congregar, al camp de futbol, a molts milers de persones els dies  16 d’octubre i 30 de novembre. Els trens abocaven passatgers a l’estació vendrellenca, les motos tenien dificultat per aparcar i els pocs cotxes que circulaven hagueren de quedar-se lluny. Un gran helicòpter bimotor Sikorsky de la base area americana de Saragossa va baixar i pujar la figura.

La grisor del moment històric va portar l’allau humà. Durant anys la dictadura espanyola, havia estat exclosa dels organismes internacionals.  Tan sols l’anticomunisme del regim i la guerra freda havien propiciat la signatura d’un tractat amb els USA (1953) a canvi de la cessió d’unes bases militars. Els americans estaven millorant l’alimentació de la mainada de l’Estat amb racions de llet en pols i formatge que es repartien a les escoles. Aquí, els helicòpters eren un enginy pràcticament desconegut, eren els anys del Biscuter, la guerra d’Ifni, i dels inicis de la fabricació del Seat 600.

L’espectacle d’uns soldats “com els de pel·lícula” vestits “informalment” i mastegant xiclet, i l’ascensió del modern Sikorsky –conegut com la grua voladora i començat a fabricar aquell mateix any- van fer d’en Tobies i del helicòpter el centre de tots els comentaris.

El 25 de juliol de 1998 van tornar a baixar en Tobies ja que la cúpula que li dona suport estava en mal estat. El van tornar a pujar el 8 de novembre del mateix any.

Hi havia por als mercats dels anys 40 del segle XX. La gana, el sentiment d’haver perdut una guerra, la bàrbara repressió, i el record dels morts, dels exiliats i dels detinguts feien xiuxiuejar les noticies. Esguardant a dreta i a esquerra, amagant-se dels falangistes, de la policia, i dels desconeguts es comentava que de nit, lligat als grans plataners dels vorals i a una alçada de sis pams, havien posat un filferro que travessava la carretera. Amb la poca llum que feien els fars de les motos, els policies de la Armada y de Tráfico no veien el fil i morien decapitats, o en el millor dels casos queien a terra malferits. Els uns ubicaven l’atemptat entre l’Arboç i el Vendrell, d’altres entre els Monjos i Vilafranca, fins i tot es va parlar de l’Ordal. Ningú esmentava els autors, tothom sabia que eren els emboscats, a qui la censura del govern de Franco deia bandoleros o bandidos, i a qui tothom va acabar anomenant maquis. Cap diari va publicar la noticia.

Durant la Segona Guerra Mundial la paraula “maquis” va servir a França per designar les organitzacions de resistència armada contra els ocupants alemanys. Aquí va servir per a referir-se als moviments guerrillers antifranquistes que van lluitar entre els anys 1941 i 1963.

La Policia Armada y de Tráfico va ser un cos militar creat l’any 1939 per a la repressió social i política i vigilar les carreteres. Degut al seu uniforme gris van ser ràpidament coneguts com els “grisos”. Van realitzar el control de carreteres fins a l’any 1959 quan la majoria dels agents ja es deixaven subornar, i pels conductors ja era mes rendible pagar una propina al policia que abonar la multa. Això, i que l’estat espanyol havia esdevingut el de més accidents d’Europa (25.430) en relació al seu parc automobilístic, van provocar la desaparició de la secció de tràfic de la Policia Armada. A partir d’aquell moment la vigilància de les carreteres la va realitzar la Guardia Civil.

L’Angelina del mas Gener de Pla de Manlleu encara recorda la nit dels primers cops a la porta. Recorda com el seu pare va obrir la gatera de la finestra i amb una corda va fer baixar una senalla  amb pa, amb vi, amb cansalada i botifarra, i com, sense dir rés, la senalla va pujar buida. L’endemà, l’Angelina, va escoltar la paraula emboscats.  

Les trucades nocturnes es van repetir durant dies. Algunes vegades els maquis, agraïts, deixaven llaunes de sardines de marca estrangera. L’Angelina guarda l’imatge d’aquell matí que van trobar totes les garbes escampades a l’era preparades per batre. Els maquis, amb l’afany de buscar amics,  havien treballat tota la nit.

Malgrat que Barcelona i les contrades properes a la frontera pirinenca foren les que detectaren més moviments de guerrillers, el Penedès no fou aliè als grups armats antifranquistes.

La llei de vegueries, aprovada amb els vots del tripartit i prou

(VILAWEB 27/07/10)

La Plataforma del Penedès diu que el parlament no escolta el poble · La vegueria del Penedès no és a la llei aprovada ahir

Campanya del Centre Delàs perquè el govern del president Zapatero no retalli la despesa social y que en comptes d’això retalli la despesa militar. Ciberactua...

La prostitució i els militars –gent de pas- sempre han tingut una relació especial. Darrera la caserna de Vilafranca -carrer del Parlament- existiren fins els anys 30 del segle passat tres bordells. En temps de la 2a. República la caserna va transformar-se en escola i biblioteca. Les pobres noies i les seves mestresses van marxar del seu emplaçament habitual i es van instal·lar al final del carrer de Sant Fèlix.

Segons consta al Reglamento del Servicio de Higiene de la Prostitución del Vendrell del 10 de juny de 1927, els bordells no podien estar al costat dels temples, de les escoles, dels centres de beneficència, ni ubicats en locals cèntrics, ni posar anuncis exteriors del negoci.

El reglament obligava a totes les bagasses a estar inscrites en un registre municipal de la “Sección de Higiene especial” i això els hi donava dret a una cartilla o “cedula de reconocimiento” on hi constaven els reconeixements mèdics.

Les meretrius eren visitades dos cops per setmana pel metge i aquella “atacada de enfermedad venéreo/sifilítica o de cualquier otra enfermedad contagiosa” era “dada de baja y retirada del servicio” i tots els homes que agafaven alguna d’aquestes malalties  havien de “dar parte a la Autoridad sanitaria, expresando el lugar donde ha sido contagiado de la dolencia”.

Les noies embarassades de més de set mesos també eren apartades del servei. Les bandarres no podien ”concurrir a ningún café, bailes, ni establecimientos públicos, ni a los paseos, ni a espectáculos”.

Les mestresses de les cases eren les responsables del bon funcionament de l’establiment i del compliment de les ordenances sanitàries, i estaven obligades a facilitar a la alcaldia “dentro el preciso termino de veinticuatro horas, la entrada y salida de los huéspedes” que no podien ser menors de 17 anys. Les infraccions estaven castigades amb multes “ de veinticinco a cincuenta pesetas” quantitat elevada per l’època, ja que el preu habitual d’una relació sexual era de 2,50 pessetes.  

Amb la dictadura franquista, per sorpresa de tots els missaires, la prostitució va mantenir el seu estatus. Malgrat tot, l’any 1941 es van crear establiments per a la regeneració de “mujeres extraviadas” per “apartarlas del vicio  y educarlas con arreglo a las enseñanzas de la Religión Católica”

La Barcelona de l’any 1943 tenia registrats 104 bordells que –també- eren molt visitats pels homes de la comarca. L’any 1952 amb motiu del Congreso Eucarístico Internacional de Barcelona, per tal de donar una “bona imatge” de la ciutat van traslladar a totes les meuques, amb ferrocarril, fins Tarragona obligant els usuaris a canviar el destí.

La situació de la prostitució reglamentada va durar fins l’any 1956, que per pressions de l’església catòlica, es va abolir legalment.

Els alcaldes amb consciencia de servei al poble estan esvalotats, d’altres no.

“La caiguda dels ingressos fiscals causada per la crisi ha colpejat amb rudesa insòlita els ajuntaments. Càlculs de les entitats municipalistes apunten que el 30% de consistoris arribaran a final d’any en situació de fallida tècnica. (Toni Gallardo, 3 de Vuit).

Vista la disbauxa oratòria i la demagògia que omple tots els partits, vist l’oblit en que deixen al país i –fins i tot- el seus propis programes, no queda altre remei que refer el trencaclosques polític....

En un Estat espanyol que ja negava el dret de Catalunya a existir, el 25 de novembre de l’any 1905, un centenar de militars assaltaven les redaccions de les publicacions catalanistes del Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya. Aquest fet, i la posterior aprovació de la Llei de Jurisdiccions espanyola, que perseguia qualsevol opinió contrària als símbols espanyols, foren la gota que va fer vessar el got de la paciència dels catalans i les catalanes. El mes de gener de l’any 1906 tot el catalanisme es va unir amb el nom de la Solidaritat Catalana, amb l’objectiu d’assolir una autonomia per a Catalunya i de regenerar la vida política. En les eleccions de 1907 l’èxit electoral d’aquesta aliança, que incloïa des de Francesc Macià a Francesc Cambó, va ser esclatant i va significar l’inici de l’hegemonia política del catalanisme

El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament.”

Més de cent anys després Catalunya ha vist com la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ha deixat en no res l’autogovern de Catalunya. Aquesta sentència significa el final de la via autonomista i ens vol condemnar a una autonomia d’espoli i d’empobriment econòmic i democràtic. Però alhora, aquesta sentència ens mostra que el millor camí per avançar i progressar és la creació d’un Estat propi en el si de la Unió Europea.

Els avantatges de disposar d’un Estat propi són molts i han estat exposats des de l’àmbit acadèmic i professional. Amb l’Estat propi disposarem de tots els nostres recursos i acabarem amb l’espoli fiscal, que ens permetrà incrementar les pensions de la gent gran, millorar la sanitat i tenir una educació de qualitat. Els treballadors tindran millors salaris i les empreses amb seu a Catalunya pagaran menys impostos, tindran més beneficis i obtindran més ajudes a la innovació, la recerca i el desenvolupament. Amb l’Estat propi disposarem d’infraestructures de primer nivell i apostarem per l’arc mediterrani que permeti als nostres ports ser la porta d’Àsia a Europa, i podrem gaudir d’un sistema aeroportuari que connecti Catalunya amb el món i d’una xarxa viària sense peatges. L’Estat propi donarà a tots els ciutadans de Catalunya millors oportunitats i un nivell de benestar equiparable al dels països capdavanters del món.

Sabem que l’objectiu no és fàcil. Res que valgui la pena és fàcil d’aconseguir. Ho hem de fer entre tots. El repte de constituir-nos en Estat ens demana la màxima unitat i la fermesa de tot el poble, de la societat civil, i dels partits polítics i moviments socials catalanistes. L’exemple que tot és possible quan estem units és la gran manifestació del propassat 10 de juliol on més d’un milió de ciutadans van demanar unitat per la independència que ens porti a ser un Estat. Ara és el moment de fer el pas endavant amb responsabilitat, generositat i intel.ligència.

És per tot això, que en aquests moments tant excepcionals de la nostra història fem una proposta a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, a la societat civil del nostre país, i a les organitzacions polítiques catalanistes i als seus militants (Convergència Democràtica de Catalunya CDC, Esquerra Republicana de Catalunya ERC, Esquerra Unida i Alternativa EUiA, Iniciativa per Catalunya Verds ICV, Unió Democràtica de Catalunya UDC, Candidatura d’Unitat Popular CUP, Entesa pel Progrés Municipal EPM, Reagrupament Rcat i Democràcia Catalana DCat) a unir-se en la Solidaritat Catalana per la Independència amb els compromisos següents :

1) Presentar una candidatura unitària a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb el compromís de proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum en la propera legislatura (2010-2014).

2) Constituir el Govern de Catalunya per organitzar el procés cap a la creació de l’Estat català en el si de la Unió Europea

Fem una crida a tots els ciutadans que estiguin conformes amb aquesta proposta que s’inscriguin al web de solidaritatcatalana.cat (www.solidaritatcatalana.cat) i organitzin assemblees locals als seus municipis, el màxim d’unitàries possible, per constituir les Coordinadores Locals de suport a la candidatura de la Solidaritat Catalana per la Independència.

Des d’aquest moment, ens posem treballar i ens comprometem a parlar amb totes les organitzacions socials i polítiques catalanistes per aconseguir que el màxim nombre d’elles formin part de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència.

Visca Catalunya Lliure!

• Joan Laporta i Estruch
• Alfons López Tena
• Uriel Bertran i Arrué

.