Josep Arasa i Ferrer

Pare Noel, Santa Claus, Sant Nicolau, són alguns noms amb els que es coneix universalment al personatge llegendari que segons la cultura occidental porta regals als nens per Nadal. És un personatge inspirat en un bisbe cristià d’origen grec anomenat Nicolau, que va viure al segle IV a Anatòlia, a les valls de Lícia (a l’actual Turquia). Era una de les persones més venerades pels cristians de l’Edat Mitjana, del que encara avui es conserven les seves relíquies a la basílica de Sant Nicolau, Bari, Itàlia.

Nicolás de Bari va néixer prop de l’any 280 a Patara, una ciutat del districte de Lícia, en l’actual Turquia. Va ser bisbe de Mira, Lícia al segle IV.

Era fill d’una família acomodada i va créixer sota els tirants desitjos dels seus pares. El seu pare desitjava que seguís els seus passos comercials en el Mar Adriàtic, mentre la seva mare pretenia que fos sacerdot com el seu oncle, el bisbe de Mira (antiga ciutat grega de la Anatòlia Egea, actualment Turquia).

Lamentablement, la pesta va solucionar el seu dilema, en matar els seus pares, mentre tractaven d’ajudar els malalts de la seva ciutat. El noi, commogut amb la desgraciada situació de la seva gent davant semblant malaltia, va repartir els seus béns entre els necessitats i va partir cap a Mira per viure amb el seu oncle i ordenar-se com sacerdot, cosa que va aconseguir als 19 anys. Més tard, en morir el seu oncle va ser triat per reemplaçar-lo.

Història de Nicolau de Bari
Dels fets de la vida del Sant, el més difós i el més generalment acceptat per tot arreu no és miraculós de per se, encara que sí mostra de generosa i encesa caritat. Hi havia en Pàtara, segons es diu, un home ric vingut a menys que tenia tres filles molt boniques a les quals no podia casar per manca de dot. I l’home va ser tan roí que va maquinar prostituir les seves belles filles per obtenir diners. Súpolo Nicolau -no cal admetre que per especial revelació divina, com volen alguns- lliscant en el silenci de la nit fins a la casa on habitaven el pare i les filles, va llançar per la finestra de l’alcova de l’home una bossa d’or . Es va retirar sense ser escoltat. L’endemà l’home, amb enorme alegria, va deixar la criminal idea i va destinar aquell or a dotar a una de les noies, que immediatament es va casar. El Sant, en advertir l’excel·lent fruit aconseguit, va repetir la seva excursió nocturna i va deixar una altra bossa. I aquest va ser el dot de la segona de les joves. Nicolau va repetir el donatiu una tercera vegada, però en aquesta ocasió va ser sorprès pel pare, penedit dels seus mals pensaments, que es va esplaiar en manifestacions de gratitud i de pietat. Per ell es va saber el que havia passat i que havia estat Nicolau el generós donant. La tradició diu que les tres vegades que el Sant va deixar la bossa fou en dilluns, en aquest fet es fonamenta la devoció dels tres dilluns de Sant Nicolau.

Tal va ser l’admiració que es va sentir per ell que es va convertir en sant patró de Grècia, Turquia, Rússia i la Lorena.

La llegenda de Nicolau de Bari
Universalment reconegut com a taumaturg, se li apliquen nombroses llegendes relacionades amb resurrecció de nens i dotació de verges. Nicolau tenia especial inclinació pels nens.

Una altra llegenda assegura que Sant Nicolau va tornar la vida a tres nens que havien estat esquarterats i posats en salmorra per un terrible segrestador caníbal, la història indica que algú va apunyalar diversos nens, llavors el sant va resar per ells i va obtenir la seva curació gairebé immediata.

També va ser nomenat Patró dels mariners, perquè, explica una altra història, que estant alguns d’ells enmig d’una terrible tempesta en alta mar i veient-se perduts van començar a resar i a demanar a Déu amb oracions com ara “Oh Déu, per les oracions del nostre bon Bisbe Nicolás, salva’ns”. En aquest moment la figura de Sant Nicolau es va fer present i va calmar les aigües.

En orient se’l coneix com a Sant Nicolau de Mira o Myra, però en occident com a Sant Nicolau de Bari, ja que, quan els musulmans van envair el territori abans grec i que avui és Turquia, els cristians van aconseguir treure en secret les seves relíquies (1087) i les van portar a la ciutat de Bari a Itàlia. En aquesta ciutat es van obtenir tants miracles en resar-li al sant que ràpidament la seva popularitat es va estendre per tota Europa. Hi ha centenars de temples a tot el món dedicats a la seva figura. Ja l’any 550, a Roma es va erigir un en el seu honor.

La seva festa se celebra el 6 de desembre i és el patró de Rússia i de Lorena, i molt popular en l’esmentada Rússia, Grècia, Itàlia, el Nord d’Europa, Alemanya i Anglaterra, on ha estat difós com a Pare Noel, aquest personatge llegendari de barba blanca, vestit de vermell i amb caputxa, i com a Santa Claus, denominació anglosaxona de Sant Nicolau, amb funcions de protector i patró de nens. Sant Nicolau viatja per aquestes dates a Holanda des d’Espanya en un veler acompanyat per Pedro el negre, una espècie de Betama que decideix quins nens mereixen regals i qui no.

Als Estats Units, el Sinter Klaas importat es va convertir en Santa Claus. A la Mediterrània, Sant Nicolau va substituir les festes i creences populars a Posidó, rei dels mars i déu dels terratrèmols de la mitologia clàssica. Se’l representa amb ornaments episcopals i els seus atributs són tres bosses d’or amb les que va deslliurar de la prostitució a les tres donzelles, els tres nens ressuscitats i una àncora, com a protector dels homes de mar, ja que estant a Palestina diuen que va calmar una enorme tempesta.

La transformació: De “Sant Nicolau” a Santa Claus i Pare Noel
Es creu que això va succeir al voltant de l’any 1624. Quan els immigrants holandesos van fundar la ciutat de Nova Amsterdam, més tard cridada Nova York, òbviament van portar amb ells els seus costums i mites, entre ells el de Sinterklaas, el seu patró (la festivitat se celebra a Holanda entre el 5 i el 6 de desembre).

L’any 1809 l’escriptor Washington Irving, va escriure una sàtira, Història de Nova York, en la qual va deformar al sant holandès, Sinterklaas, en la basta pronunciació angloparlant Santa Claus.

Més tard el poeta Clement Clarke Moore, al 1823, va publicar un poema on va donar cos a l’actual mite de Santa Claus, basant-se en el personatge de Irving. En aquest poema es fa esment d’una versió de Santa Claus, nan i prim, com un follet, però que regala joguines als nens el vespre de Nadal i que es desplaça amb un trineu tirat per nou rens, incloent a Rudolph (Rodolfo) .

Posteriorment, cap a 1863, va adquirir l’actual fisonomia de gros barbut amb la qual més se’l coneix. Això va ser gràcies al dibuixant alemany Thomas Nast, qui va dissenyar aquest personatge per a les seves tires nadalenques al Harper ‘s Weekly. Allà va adquirir la seva vestimenta i es creu que el seu creador es va basar en les vestimentes dels bisbes de velles èpoques per crear aquest «Sant Nicolau», que en aquest moment ja res tenia a veure amb Sant Nicolau de Mira.

A mitjan el segle XIX, el Santa Claus nord-americà va passar a Anglaterra i d’allà a França, on es va fondre amb Bonhomme Noël, l’origen del nostre Pare Noel, qui tenia semblança física amb Santa Claus, però vestia de blanc amb vius daurats. Igualment a finals del segle XIX, a partir d’un anunci nord-americà de la Lomen Company, es crearia la tradició que Pare Noel procediria del Pol Nord, i es popularitzarien completament els rens nadalencs com a mitjà de transport de Santa Claus.

Després, al començament del segle XX el 1902, el llibre infantil The Life and Adventures of Santa Claus de L. Frank Baum, s’origina la història de com Claus es va guanyar la immortalitat, igual que el seu títol de sant.

Igualment, ja en el segle XX, l’empresa Coca-Cola va encarregar al pintor Habdon Sundblom que remodelar la figura de Santa Claus/Pare Noel per fer-lo més humà i creïble. Aquesta versió data de 1931. En aquest punt, però cal aclarir que és solament una llegenda urbana la creença que el color vermell i blanc de Santa Claus tingui el seu origen en els anuncis que la marca Coca-Cola va començar a fer a partir de 1931, encara que sí és cert que van contribuir a la popularització d’aquests colors i del mite mateix. Hi ha moltes il·lustracions i descripcions fidedignes anteriors a l’anunci com la de Thomas Nast (1869) o St Nicholas Magazine (1926), entre d’altres, això sense considerar a més les antigues representacions religioses del bisbe Sant Nicolau de Mira o Sant Nicolau de Bari, en les quals és comú el color vermell i blanc de la vestimenta religiosa, si bé és cert que des de mitjans de 1800 fins a principis de 1900 no hi va haver una assignació concreta al color de Santa Claus, sent el verd un dels més utilitzats. Per tant, es considera que la campanya massiva de Coca-Cola va ser una de les principals raons per les quals Santa Claus va acabar vestit de color vermell i blanc, però aquests publicistes no van ser els primers a representar-lo amb aquests colors.

Pel que fa a l’estatge del Pare Noel, com la llegenda es va originar en l’Hemisferi Nord, a principis del segle XX es va escampar la idea que viuria en el Pol Nord, però igualment cal recordar que hi ha altres llocs propers postulats com la seva llar, els quals són: Lapònia sueca, Lapònia finlandesa i Groenlàndia; ja que el Pol Nord està enmig de l’Oceà Àrtic.

Llegenda actual
Així, el mite actual compte que Santa Claus viuria en les proximitats del Pol Nord al costat de la Senyora Claus i una gran quantitat de Follets nadalencs, que l’ajuden en la fabricació de les joguines i altres regals que li demanen els nens a través de cartes .

Per poder transportar els regals, el Pare Noel els guardaria en un sac màgic i els repartiria a les 00:00 h del dia 25 de desembre, en un trineu màgic volador, tirat per «rens nadalencs», liderats per Rodolfo (Rudolph); un ren que il·lumina el camí amb el seu nas vermell i brillant, sent l’últim en agregar-se a la història.

Santa Claus podria entrar a les llars dels nens, en transformar-se en una espècie de fum màgic, i així entrar per la xemeneia o un altre orifici de les cases, si aquestes no disposen d’una.

Per saber quins nens mereixen regals, Santa Claus disposaria d’un telescopi capaç de veure a tots els nens del món, a més de l’ajuda d’altres éssers màgics que vigilarien el comportament dels nens.

Així, si un nen s’ha comportat malament, es diu que el vindria a visitar la carbonilla, i no Santa Claus, i com a càstig carbonilla li regalaria als nens només carbó.

Pare Noel i el Nadal
En els països europeus aquest personatge rep el nom del Pare Nadal, traduït a la seva llengua (Father Christmas, Père Noël, Babbo Natale), excepte a Espanya, en què no s’ha traduït la paraula francesa Noël, sinó que s’ha castellanitzat: Noel .
Però com es relaciona amb els regals de Nadal? En l’antiguitat, a Roma, es realitzaven festes -a mitjan desembre- en honor a Saturn (Cronos per als grecs), al final de les quals els nens rebien obsequis de tots els majors.

Article escrit per Falken

Amb una revolada he acabat “L’avi Ninus” de Xavier Baladia -editat per la Campana- i m’ha quedat la recança que sempre queda quan tastes un bon vi, o quan estàs amb aquells amics entranyables que et fan desaparèixer el temps.

Entre la Renaixença i els anys 90 transcorren els viaranys d’una família  emparentada o relacionada amb els grans cognoms catalans (Pau Casals, Pompeu Fabra, Eugeni d’Ors, Puig i Cadafalch, Ramon Casas,….). El fil conductor de la nissaga és en Ninus definit com un dandi, un senyor.

Així ens el presenta l’autor: ‘El meu avi va ser un home amb una vocació claríssima: cercar la correcció i el bon gust, sense pretensions i sense ombra d’estupidesa, és a dir, ser un senyor en cadascun dels actes de la seva vida’

Un llibre amè i molt recomanable

“Em va dir que nosaltres pertanyem a un poble petit, feble, mal avingut i antic, però que quan hem tingut clars els vertaders valors essencials, quan els hem defensat amb dignitat, quan hem cregut de debò en nosaltres, hem esdevingut senyors, hem fet coses grans i hem irradiat llums d’excel·lència que han enlluernat el món……  Ell sabia que les elits envelleixen i moren; que de vegades fins i tot se suïciden, s’immolen. Però que el poble sempre és jove. I és en aquest poble on viu l’esperança.»

La paraula estraperlo, molt coneguda durant la postguerra espanyola per referir-se al comerç il·legal (mercat negre) d’articles subjectes a racionament, te els seus orígens en un escàndol polític i econòmic produït durant la Segona República Espanyola (1931-1939).

Les eleccions de desembre de 1933 les va guanyar la Ceda (Confederacion Española de Derechas Autónomas), i va suposar una amenaça per la pervivència de la República. L’any 1935 ocupava la cartera d’hisenda Joaquín Chapaprieta, un tecnòcrata que centraria el seu treball en la contenció de de la despesa per reduir el dèficit i fer baixar la inflació. Amb aquesta filosofia deixaria els pensionistes gairebé sense res i als funcionaris insegurs mentre els casos de corrupció a les altes esferes es multiplicaven. L’augment de l’atur va portar als tràgics fets de 1934 a Astúries, que van acabar amb gairebé 2.000 obrers morts a mans dels regulars i els legionaris comandats pels generals Godet i Franco.

El juny de 1934 polítics vinculats al Partit Radical, a canvi d’una part del negoci, havien permès reobrir el Casino Gran Kursaal de Sant Sebastià.

Cap a finals de 1935 es faria públic un cas de corrupció que faria trontollar el govern de la República. Perquè s’autoritzés la instal·lació al Casino de Sant Sebastià d’un joc de ruleta elèctrica de marca “Stra-Perlo”,- acrònim dels noms dels jueus holandesos Strauss i Perel i Lowann que promovien el negoci- es van subornar alts càrrecs del Govern. Entre els subornats hi havia el ministre de Governació, Rafael Salazar Alonso, de la CEDA i Aurelio Lerroux, nebot d’Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, en aquelles dates en coalició amb la CEDA. Els suborns per introduir l’Stra-perlo van ser sobres de diners i rellotges d’or.

L’Stra-perlo es practicava amb una màquina que semblava una ruleta de tretze números. Strauss afirmava, davant el Ministerio de Gobernación, que un jugador capaç de dominar el càlcul, podia guanyar. El que era inqüestionable és que el moviment elèctric de la bola ocultava un mecanisme de rellotgeria que permetia al banquer regular els guanys.

El joc fou prohibit per la policia després de demostrar-se que era fraudulent, la qual cosa no va impedir que funcionés també a l’Hotel Formentor (Mallorca), on posteriorment també fou clausurat.

La revelació del cas de corrupció va tenir lloc com a conseqüència de la denúncia formulada pel mateix Daniel Strauss davant el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, ja que Lerroux es negà a pagar la indemnització que Strauss li exigia per la prohibició del joc. L’escàndol va suposar l’enfonsament del Partit Radical, quedant el centre polític sense representació i potenciant els extremistes d’esquerra i de dreta.  El 20 de setembre de 1935 va caure el govern Lerroux i es va formar un de nou liderat pel conservador Chapaprieta. Les eleccions del 16 de febrer de 1936 serien guanyades pel Front Popular.

A partir d’aquest escàndol, la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de martingala, intriga o negoci fraudulent.

Publicat a El 3 de vuit de 24 de desembre de 2015

Per els que puguin fer pont i sigui del seu interès, em permeto recomanar un parell de llibres complementaris. Els dos tenen el mateix marc, les muntanyes del nord del País Valencià i la mateixa època històrica, els anys 40 del segle passat.

L’un és un estudi acurat sobre el moviment guerriller a les terres del Maestrat “Los Maquis en el Maestrazgo” de Francisco Segarra Capsir, editat per Entinea i ja va per la sisena edició. Un repàs detallat dels deu anys en que l’agrupació guerrillera del Levante van lluitar en aquelles muntanyes. Les aventures i desventures d’uns lluitadors contra el franquisme als quals encara no s’ha fet la justícia que mereixen. Francisco Segarra – https://historiadecatifrasecap.wordpress.com -és un enamorat de la seva terra i la documenta amb pels i senyals d’una manera amena.

L’altre obra recomanable, novel·lada-ment parteix del mateix escenari guerriller. “La sega” de Martí Dominguez (Ed. Proa) descriu les penúries d’alguns masos i els seus masovers del Panyagolosa, on les families es van trobar entre dos focs:els maquís amb les seves contradiccions i esperances, i la brutalitat de la Guardia Civil.

Martí Dominguez és professor de periodisme de la Universitat de València. A “La sega” un nen guia al lector en un mas de muntanya que freqüentaven tan els guerrillers com la guàrdia civil. És una novel·la de pors i de secrets per recuperar la memòria històrica.

L’Operación Reconquista que va portar tants grups de joves a les nostres muntanyes en un intent d’alliberar el territori de la dictadura, va ser el fracàs. Aquells grups de guerrillers van veure com la població cansada de tanta guerra no els hi donava suport, com els anarquistes i els comunistes es barallaven, com la brutalitat franquista ho ofegava tot i com els aliats traïen la seva paraula i l’esperança d’acabar amb la dictadura.

Dos llibres per gaudir i aprendre. Bona lectura!!

Lamento no poder respondre el seu article del 4 de setembre, Comencem curs –http://immaferret.cat– com correspon, ja que no deixa clar si escriu a títol personal, com alcaldessa, o com PSC; comprenc que a SMiMonjos vostès han intentat que tot es confongui.

Personalment l’hi agraeixo l’atenció que ha dedicat al butlletí municipal d’ERC, Som-hi. Som-hi, i estic segur que els fulls de Poble Actiu-CUP, volen aportar una mica de transparència i trencar el monopoli manipulador que ha representat la publicació municipal “Nosaltres” durant molts anys. Les dues són edicions lliures que tenen com objectiu informar de que passa a l’Ajuntament, obrir-lo als ciutadans i les ciutadanes del municipi, com sempre hauria d’haver estat.
La seva sinceritat reconeixent públicament que darrera de la partida “Festes populars i festejos” s’amaguen obres públiques (cobertes del castell 585.403,28€) l’honoren. Aprofitant aquest rampell de transparència i sinceritat ens podria explicar que s’amaga darrera de les “Gratificacions al pavelló municipal” o de les abundoses “Depeses del local de joventut”, o “a la Sala Alguer”…etc?. Si ho fa, ens estalviarem de publicar-ho en el proper Som-hi.
Certament no entenc la inquietud que traspua la seva nota airada, no ens voldrà pas amagar alguna cosa?. O és que fins i tot complir la legalitat vigent i transparent li costa?. Als comptes no dedicaré, de moment, cap paraula més. Adjunto, per si no la recorda, la copia del full comptable on hi ha “Festes populars i Festejos”.
Sra. Ferret permeti’m que em posi didàctic, vostè és alcaldessa d’un ajuntament que en cap cas és una finca privada, no és de la seva propietat, ni de la propietat del partit que representa. L’Ajuntament és del poble i el poble som tots i totes els veïns i les veïnes, i és a ells i elles a qui ha de consultar, mitjançant els seus representants, que per això hi som. No hauria de dir que l’Ajuntament organitza un acte institucional, o es pronuncia sobre alguns fets, si aquest no ha estat aprovats pels organismes pertinents i fins i tot, qualsevol demòcrata diria, que el millor que pot fer es consensuar-los. Comprenc que els vicis adquirits durant anys i amb majoria absoluta son difícils eradicar, i si no que els hi preguntin al PP.
Tractar l’ANC com “associació partidista i excloent” diu molt poc al seu favor i, en aquests moments d’eleccions plebiscitàries i tan transcendents per Catalunya, i conseqüentment per tots els veïns i veïnes del municipi, es demagògic. Tan sols l’hi recordo que a l’anterior legislatura l’Ajuntament que vostè presidia es va adherir a l’Associació de Municipis per la Independència.
Sra. Ferret, aquests són moments de definició i com deia el seu avi “o caixa o faixa”, no poden seguir jugant a la ”puta i a la ramoneta socialista” “amagant el cap sota l’ala”, i esperant que els hi resolguin els problemes. La nostra clara i transparent voluntat de servei a la ciutadania comprenc que sotragui la seva estabilitat, no intenti condicionar-la. La nostra ideologia de servei al municipi i conseqüentment a Catalunya, els nostres programes electorals, els nostres principis no els trairem per moltes pressions que faci.
Com deia, Santa Margarida i els Monjos no és, ni pot ser, una finca privada, isolada i allunyada de la realitat catalana; la nostra societat mereix millores socials, recuperar els diners que paga amb els seus impostos, els nostres jubilats mereixen la seguretat de les seves pensions, els nostres joves feina i els nostres fills llibertat. I vostè sap que tot això tan sols s’obtindrà quan Catalunya recuperi la seva independència.

Que aquesta violència no ens porti més violències

Comunicat del Centre Delàs sobre l’atac a Charlie Hebdo

Des del Centre Delàs volem manifestar la nostra ferma condemna envers l’atac que ha patit el setmanari satíric francès Charlie Hebdo el dia 7 de gener, en el qual 12 persones -10 treballadors de Charlie Hebdo i 2 policies- van ser assassinades a sang freda, provocant també 11 ferits.

Reiterem el nostre compromís envers les llibertats de premsa i d’expressió, a la vegada que enviem els nostres condols a les famílies i amics de les víctimes. Tragèdies com aquesta ens reafirmen en la nostra feina per denunciar la violència i l’armamentisme, i ens obliguen a prendre consciència del drama social que suposen les agressions armades.

Des del Centre Delàs ens preocupa també l’ús d’aquesta massacre per a justificar noves mesures repressives, retallada de drets fonamentals i la progressiva militarització de la seguretat pública que des de fa uns anys es porta a terme no només a França sinó també a bona part d’Europa.
Rebutgem també la xenofòbia i islamofòbia que recorre Europa i que des de partits d’extrema dreta tant a casa nostra com a França ja ha començat a utilitzar aquesta tragèdia per criminalitzar tota la comunitat musulmana i per exigir-li explicacions per uns actes dels quals només són responsables els seus perpetradors. Islam no és terrorisme, i avui més que mai fem arribar el nostre suport als amics i amigues musulmanes que viuen al nostre territori.

Així, aprofitem aquest comunicat per palesar la nostra inquietud respecte l’escenari polític que ara es desplega, i que segurament comporti l’adopció de “mesures excepcionals” destinades a reforçar el control i la vigilància de l’estat sobre la ciutadania (la situació d’“emergència política” precipita un marc polític ideal per portar a terme mesures que d’altra manera no seria possible aplicar i que vulneren drets fonamentals), a les quals ens oposem frontalment. La “guerra contra el terror” retorna als Estats Units i als països de l’Europa occidental en forma de programes d’espionatge massiu contra la població civil i reformes de caire punitiu que persegueixen la protesta o l’ascendent militarització de les policies civils. Temem que els lamentables successos de París puguin ser explotats per persistir en la imposició d’un programa polític que amenaça les llibertats civils i les garanties democràtiques.
No podem evitar preocupar-nos per la “indignació selectiva” dels estats i dels mitjans de comunicació quan la violència política sacseja Europa, i la desigual cobertura que reben, per exemple, els freqüents assassinats mitjançant drons armats nord-americans al Pakistan, el Iemen o a Somàlia. Condemnar l’atac a Charlie Hebdo aïlladament, sense fer palès el drama social que sempre comporta la violència política arreu, pot acabar esdevenint un perillós exercici d’eurocentrisme, que alimenta la xenofòbia i el racisme. Considerem imprescindible incidir en l’igual dret de totes les vides perdudes a ser plorades i a persistir en la lluita per una societat noviolenta aquí, a França i més enllà.

Centre Delàs d’Estudis per la Pau

De carlinades durant el segles XIX n’hi hagueren tres:  la guerra dels Set Anys, (1833-1840), la guerra dels Matiners (1846-1849), i la tercera guerra carlina (1872-1876). Uns conflictes que tenien tres protagonistes bèl·lics: d’una banda, els carlins, majoritàriament gent del país que campaven per les muntanyes i feien incursions esporàdiques; d’altra, les milícies, gent dels pobles i viles armada que cuitava per defensar les seves poblacions; i per últim, les tropes regulars governamentals, d’origen forà, capaces de dur a terme operacions d’envergadura i que tot sovint eren malvistes per les poblacions nadiues.

Les milícies locals paraven tot sovint el cop de les escaramusses dels carlins. Aquestes milícies construïren, per tal de defensar les seves poblacions, nombroses torres fuselleres, edificacions amb espitlleres des d’on els soldats podien disparar aixoplugats i resistir un atac dels carlins. De vegades, eren edificis adaptats a corre-cuita per tal de defensar-se: torres d’església, masos, ajuntaments,….

Durant la tercera carlinada, les forces carlines van assaltar el Vendrell el 4 de març de 1874. La població estava defensada per diferents torres que circumdaven el casc urbà, algunes d’elles pertanyents a la muralla medieval; però la milícia liberal no va poder fer res davant l’envestida carlina. Després de l’entrada dels carlins, el Govern Militar Liberal va convocar els homes vendrellencs al teatre Tivoli, on van ser arengats i se’ls va “invitar” a construir “tres torres artillades formando triangulo”,  aixecades en punts estratègics, que controlessin les vies de comunicació que arribaven al Vendrell, les quals havien de ser defensades per tropes governamentals permanents.

Una d’elles era la Torre del Puig, situada al cim d’un turó –el Puig- a la dreta de l’antiga carretera N-340 davant del nucli històric del Vendrell, separada de la població pel torrent del Lluc i el traçat del ferrocarril. Josep Aixalà testimoni de l’època escriu “havíem començat per arrencar els garrofers, les oliveres i tota l’arbreda que pugues servir de punt de guaita o defensa a l’enemic. La muntanya, en una rodalia determinada per les exigències de la guerra, queda neta i pelada d’obstacles es una setmana o dues, la torre circular queda construïda”.

La torre del Botafoc es localitza al costat mateix de la riera de la Bisbal, molt a prop de la carretera C-246, a la seva esquerra, en direcció a Valls. El seu nom sembla que prové del renom de dels propietaris de la partida de terra on s’edificà. Te una alçada de 7.60 metres i un gruix de mur d’uns 0,98 m a la planta inferior, dividida interiorment en tres nivells.

De la tercera torre, no en queda res actualment. Probablement es tracti de la situada al cim de la partida coneguda com “les Torretes”, enderrocades les seves restes als anys setanta del segle passat durant la urbanització d’aquells terrenys coneguts com “Nou Vendrell”.

Les tres torres eren ocupades per una vintena de soldats amb armament lleuger, fusells Remington,  i una peça d’artilleria al terrat de cada una.

 Publicat a El 3 de vuit del 30-10-14

Per saber-ne més:

Carlinades: el “Far west” a la catalana, Jaume Grau, Cossetania Edicions 2007

Memòria del seguiment d’obres de la Torre del Botafoc (El Vendrell, Baix Penedès). Gemma Sabaté i Piqué, Direcció General de Patrimoni Cultural, 1998.

Conservació i rehabilitació de les torres fuselleres del Vendrell. Pau Arroyo, Joan Menchon, Miscelania Penedesenca 1994, Vol XX, pag.507-533

Isidre Teixidor va ser un bandoler conegut amb el renom del Barbut, natural de Vinebre (Ribera d’Ebre). Va ser un carlí convençut que va participar al guerra dels Set Anys (primera Guerra Carlina 1833/1840), i del que es deia que mai s’havia afaitat.

Molts homes del nostre país van sortir a defensar aquest moviment sociopolític, anti-liberal i antirevolucionari sorgit a Espanya. La denominació carlista o carlí feia referència a l’Infant Carles Maria Isidre de Borbó. La qüestió dinàstica sorgida amb la successió de Ferran VII va enfrontar els partidaris de la seva filla Isabel i els del seu germà. La seva ideologia es concretava en el crit Deu, Pàtria, Furs i Rei.
El primer acte d’armes conegut del Barbut va ser l’assassinat d’en Cervelló ( Servelló?), un vinebrenc que tenia un moli a les terres veïnes d’Ascó.
Acabada la guerra dels Set Anys va fugir de la guarnició lliberal de Vinebre quan anaven a detenir-l’ho. Posteriorment va formar una partida i va tornar a les muntanyes amb en Bautista Sonadelles de Vinebre conegut amb el sobrenom d’en Quiselis, i amb Francisco Casals de Gratallops conegut com en Torà, tots dos eren carlins que prèviament havien acceptat d’indult ofert pels lliberals.
Un dels assassinats del tercet amb més ressò va ser el d’en Pau Anqué, un veí de Gratallops que va anar a caçar amb els seus companys i es va quedar a passar la nit a la cova Vilaret, als Gorraptes. Els del Barbut el van anar a trobar, el van acusar de anar en contra de la religió, li van demanar que reses un Credo, i el Barbut personalment el va degollar.

El 18 de maig de 1843 van matar amb el ganivet en Magí Domenech de Vinebre quan anava en direcció a Flix. El 9 de juliol degollen a en Josep Cervelló i a la seva esposa Francisca Carim, els dos de Vinebre. El 12 del mateix mes mataren i robaren a en Miquel Sentis de la Torre de l’Espanyol.
El poble de Vinebre, astorat, va formar i pagar un grup de trenta homes armats del poble i de la Torre de l’Espanyol per lluitar en contra d’ells.
El dia 24 d’octubre, la partida carlina del Barbut, va agafar el comandant lliberal Jaume Subirats de Bellmunt, quan anava tot sol cap a veure uns familiars al poble dels Bufadors. Van fer-lo despullar i el van afusellar amb els trabucs al Barranc Fondo, davant del mas de les Puces. El 5 de gener de 1844 a Garcia van matar en Pere Vilaplana de Vinebre. Sense ànim de fer una relació exhaustiva dels assassinats provocats per la seva defensa del carlisme, conten que al llarg de la seva vida va matar 27 persones.
El mes d’abril de 1844 un destacament de sis Mossos d’Esquadra, comandats pel caporal Francisco Subias, es va amagar al Mas de la Pava dels Gorraptes, una caseta on es refugiaven pastors i remats.  Els Mossos eren provinents de Riudoms, que sense dir res al poble de Vinebre, on el Barbut tenia partidaris, viatjaven de nit i armats amb carrabines. Van esperar set dies amagats al mas sense veure’l i quasi exhaurint les provisions. Per fi el dia 30 d’abril arribava el Barbut i els seus acompanyants, que cauen malferits en una lluita cos a cos. En Barbut va ser degollat tres cops amb la seva pròpia navalla pel sots-caporal dels Mossos: Ramon Sendra.
A Vinebre aquell dia van fer repicar les campanes i van tenir exposats els cadàvers dels tres carlins a la plaça, on la gent els va respectar segons conten les cròniques de l’època.
Una historia negra d’un home que va ser un fanàtic defensor del país i de les tradicions, que va fer seva la lluita armada, i que malauradament encara no ha estat estudiat d’una manera desapassionada, ni reivindicat com han estat en Serrallonga, la Pera, el Carrasclet, en Panxaample, o en Perot Rocaguinarda, entre d’altres.

Ni un gegant, ni un itinerari turístic, ni una placa commemorativa,  ni cap imatge folklòrica recorda el seu pas. A Vinebre pocs recorden al Barbut, malgrat que em consta que hi viuen descendents.

He rellegit Com un despertar de la memòria de Teresa Costa-Gramunt.

Un llibre que navega entre la poesia narrativa i el somni dels clàssics.

La Teresa es una bona amiga i actual companya de l’Oriol Pi de Cabanyes. El dos junts han caminat un llarg i difícil camí.  

Amb l’Oriol hem compartit taula, casoris, clandestinitat, un llarg viatge per l’Ebre en la recerca de ceràmica, i l’amor al país. Amb la Teresa filosofia, vida privada, organització i amistat.

L’Oriol va conèixer la fama amb la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren emmarcada en el moviment contracultural  que després del 68 es va  importar.  La seva literatura era jove, rebel, diferent. Teníem trenta i tants anys menys.

En aquell moment ell vivia a Cal Rovirosa, un mas isolat i bonic al peu de la carretera que va de l’Arboç a Vilanova, els dos teníem diferent parella.  Un Dilluns de Pasqua compartirem la seva taula amb en Guillem Jordi Graells, l’autor i director teatral tan lligat al Lliure. A les postres, l’Oriol -en un rampell propi dels Pi- ens va demanar títols pel que escrivia i que cap de nosaltres havia llegit. Obedients, aportarem mil idees per a la seva aventura. Dues ampolles de cava després, la novel·la va créixer com També les formiguetes et cruspiran Dylan en un lunch fred.  

Una anècdota significativa del caràcter jove i agosarat de l’Oriol i del moment en que vivíem alguns sectors del país. Esta clar que a la Catalunya de fa trenta cinc anys, si tenies vint anys, un ideal i gent amb qui compartir-lo, era el millor lloc per creure que totes les il·lusions eren tangibles.

El país ha canviat i nosaltres també, aquelles parelles que creiem eternes han deixat pas a d’altres amors, d’aquells rampells en queda la memòria. La literatura de l’Oriol avui es més adulta, més convencional. La vida a apaivagat els rampells i ha marcat els seus texts. Els seus articles setmanals a la Vanguardia reflecteixen maduresa.

La Teresa s’ha empeltat de la literatura de l’Oriol.

Quants ens coneguérem amb la Teresa, ella era fràgil, blanca com a figura de porcellana i vivia un moment difícil. Lluïa guarniments propis de la seva condició, estàvem un davant de l’altre i durant l’hora llarga de la cerimònia no deixarem de interrogar-nos amb la mirada, Va ser el inici d’una amistat que encara perdura. En la primera conversa -i d’això ja fa molts anys- em va parlar de mil projectes i un desig: escriure, (o potser va parlar de crear??).

Durant anys s’ha barallat amb les paraules i ja ha publicat un bon grapat de llibres amb un estil molt particular. Cada un millor que l’anterior, més fresc, més poètic, més encisador. I el frec d’aquest anys amb l’Oriol ha donat a la seva literatura un regust que els apropa. És com aquells bons vins que al marge de la denominació d’origen, l’anyada, o la varietat que li dona una personalitat diferenciada, en el fons trobes el sabor de la bota de roure francès vell.

La Teresa és una poetessa de la memòria, l’Oriol un articulista profund i capficat. L’Oriol un home que busca mil preguntes a cada resposta, la Teresa un somni a cada paràgraf.

M’agradat Com un despertar de memòria.

En la dedicatòria del seu llibre, la Teresa m’escriu: per en Josep amb la complicitat de pensar i sentir la Vida amb majúscules.

Quan hagi d’escriure la vida en minúscules, dimitiré!!. Potser em faré romancer. Poeta pobra, poeta del tòpic que es l’únic que puc ser. I així humilment seguiré l’estel -cada cop més rutilant- de gent com la Teresa, la seva memòria, o de l’Oriol i els bons amics.

J.

Aquesta entrada fou publicada el Dijous, 12/04/2007

L’estupidesa i la mediocritat tornen a triomfar.I el triomf s’allargassa geomètricament perquè els mediocres inconscients esdevenen estúpids.

A finals dels 70 i durant els 80 del segle passat, els estúpids -raça permanent- amagaven el cap. Els uns van aprendre la lliçó, d’altres hipòcritament callaven i alguns dissimuladament fins i tot escoltaven. Sortíem de la grisor del temps i els estúpids s’identificaven amb la dictadura. Dissabte sopava en una taula nostàlgica, on la meva veïna negava el dret a casar-se dels homosexuals, amb l’afegitó “a mi tan me fa, però??..”. Dos minuts desprès li donava l’esquena. Es absurda la cortesia amb els feixistes.

Ahir diumenge, dinant amb coneguts amb qui no mantinc masses afinitats però que són socialment representatius, olorava la nova broma que torna a envoltar un bon sector de la nostra societat. Moltes han estat les causes que han comportat el triomf social de l’estupidesa, la manipulació per part de politics, la desmobilització en profit d’uns pocs, l’alienació televisiva, la banalització dels valors, el permanent incentiu al consumisme, el desprestigi cultural, etc..

En amplis sectors socials, cada dia mes, triomfa el canviar sobre el reparar; el cartró pedra de Marina d’Or a la riquesa històrica; el perfum i els desodorants sobre els criteris sanitaris; el treballador sense formació davant del professional universitari; la fusta artificial guanya al moble antic de qualitat; el vehicle de marca es preferit al tranquil i no contaminant; la joguina cara a la joguina imaginativa; el preu d’un regal al present original i afectiu; el discurs de la tolerància cristiana a la rebel·lió imaginativa del 68; el conformisme a la critica; la passivitat de la televisió a la lectura i la curiositat científica; etc..

El conservadorisme ideològic esta a poc a poc penetrant en totes les capes socials i embolcallant-les d’estupidesa, en profit d’una oligarquia que tenalla els homes i llur historia.

Per molts torna a ser delicte lluitar per uns ideals i per un mon diferent, tornen a considerar desprestigiats els represaliats i la recerca d?identitat. El diumenge a taula a l?entorn de tanta estupidesa em baix sentir jove, necessari i amb ganes de mantenir-me viu.

Urgentment cal tornar a fer sonar les trompetes de Jericó. Relligar els capitans de la nova host. Una “intel.ligensia” ideològicament cohesionada, filosòficament avançada, capaç de retrobar noves ideologies i rellegir els clàssics, per a vèncer en una lluita regeneracionista diferenciada.

Avui, amb el regust agredolç dels calçots d’ahir, em sento feliç apropant-me a la web del bon amic José Ramon I. Alba, www.edicionessimbioticas.info on els estúpids i els mediocres no hi tenen cabuda. J.

Aquesta entrada fou publicada el Dijous, 01/03/2007

Cinc dies de festa  són un privilegi de pobles rics o de desheretats.

Amb cinc dies no es transforma la terra, però s’inicien viatges cap enlloc. Un viatge per les terres del nord dels Pirineus son un plaer pels sentits i una font inesgotable de cultura.  El Bearn, l’Ariege, el Tarn o el Llenguadoc ploren l’oblit parisenc i la repressió lingüística jacobinista.

En Robert i la Jossiana són dos occitanistes exemplars. Son país, viuen país, fan país. Retrobar-los es recarregar optimisme. Compartir un vi amb ells és assaborir futur, mai afegeixen gotes d’oblit a la copa. A casa seva el vi es fa literatura, art, passió , país. Amb ells el temps es imprecís, les histories son curtes, es fan curtes perquè si no deixen de ser histories.

La radio anuncia la desaparició de Pinochet, un soldat americà mort al llit amb les butxaques plenes i les mans brutes de sang. Per ell i per els que el van alimentar sigui la terra negra de l’oblit. Que amb la mort reneixin les esperances de les seves víctimes vers un mon més just i lliure. L’hipocresia espanyola fa calfreds. Els dirigents socialistes lamenten públicament que Pinochet no hagi estat jutjat i paral·lelament impedeixen els judicis al franquisme. Els de la dreta ni ho lamenten.