EL SIS D’OCTUBRE AL PENEDÈS
Deixa un comentari“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.…
L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!». Lluís Companys (Dissabte, 6 d’octubre de 1934).
Les eleccions generals de novembre de 1933 van ser guanyades pels partits de centre i dreta. A principis d’octubre de 1934 el govern de la república de Ricardo Samper va dimitir, i va formar un nou govern -centralista i autoritari- el Partido Republicano Radical de Alejandro Lerroux i la dreta catòlica, feixista i castellanista de la CEDA, el qual pretenia anul·lar las reformes socials, polítiques i econòmiques dels anteriors governs d’esquerres. Això les esquerres no ho van tolerar, i l’Aliança Obrera convocà arreu una vaga general que te el màxim seguiment a Astúries, on els sindicats arribaren a controlar tota la conca minera durant quinze dies, fins que l’exèrcit marroquí, dirigit pel general Francisco Franco, acabà amb la revolta a sang i foc.
“Si ara no proclamem la independència de Catalunya, és perquè no volem. Que escoltin les nostres autoritats aquest clam que surt del nostre fons; obrers, intel·lectuals, idealistes, que batega dins vostre un anhel de llibertat: a les armes per la República Catalana.» La Nació Catalana Òrgan del Partit Nacionalista Català.
És en aquest context que el president Companys, aconsellat pels seus homes de confiança més nacionalistes, proclamà l’Estat Català dins de la República Espanyola. Els motius foren la involució conservadora del govern de la República, però aquí, en el fons, surava el plet rabassaire. No en va, fora de Barcelona va ser al Penedès un dels llocs on més virulència van tenir els esdeveniments. L’enfrontament electoral entre dretes i esquerres reproduïa força bé l’enfrontament social entre propietaris i pagesos, entre amos i treballadors, entre monàrquics i republicans, i entre clericals i anticlericals. La divisió s’havia anat covant al llarg dels anys vint i s’havia radicalitzat els anys trenta, i tenia expressions tan quotidianes, com les dues societats culturals i recreatives que hi havia a la majoria de pobles de la comarca.
A Vilafranca a partir del divendres 5 hi hagué vaga general, es racionalitzà la benzina i l’Ajuntament es va apoderar de la capella de Sant Joan per fer-la servir de presó. El dissabte una gran manifestació va ocupar el Centre Agrícola com a seu del Comitè Revolucionari i al seu balcó s’hi van penjar 4 banderes: l’estelada, la roja dels socialistes i comunistes, la roja i negra dels anarquistes i la roja i verda dels rabassaires. A partir de les 8 del vespre, a la plaça de l’Ajuntament, es van concentrar els camions i autobusos que arribaven amb gent de la comarca; per la ràdio es va sentir la proclama de l’Estat Català que el president Companys estava fent a Barcelona. A dos quarts de 9 es proclamà l’Estat Català des del balcó de l’ajuntament. Els manifestants van iniciar un recorregut per la vila, primer es dirigiren al carrer de Sant Joan, a la seu del Partit Republicà Radical, i el van assaltar. A continuació, es van dirigir al carrer dels Ferrers, a la seu de l’Associació Catòlica, van llençar els mobles pels balcons, inclòs un piano. D’aquí es dirigiren al carrer de la Font, a la seu de la Lliga Catalana, que també fou assaltada i destrossada.
La multitud seguí fins a l’encreuament dels carrers de Santa Clara i l’avinguda de Barcelona, on havia la capella de Sant Magí que va ser assaltada i cremada. Continuaren les destrosses al Convent del Carme i es dirigiren a l’església de la Trinitat on van cremar la capella del Remei i part del claustre. Els col·legits de Sant Elies i Sant Ramon es salvaren de les flames.
Al voltant de les 11 de la nit els manifestants van saquejar i cremar les capelles de Sant Pelegrí i dels Dolors, i la Basílica de Santa Maria. La basílica va estar cremant durant tota la nit i l’incendi no es va sufocar fins al migdia de l’endemà. Vers la 1 de la matinada la majoria de manifestants es van dissoldre.
Del Pla del Penedès, Sant Sadurní i d’altres pobles de la comarca sortiren alguns camions i autocars que havien d’anar cap a Barcelona a prestar l’auxili que el Conseller de Governació demanava per ràdio, tot i que no aconseguiren arribar-hi perquè la Guàrdia Civil els féu tornar enrere a Martorell i a l’Ordal.
A Gelida l’alcalde (Bertran), sortí al balcó consistorial i manifestà l’adhesió al president Companys, tot proclamant la República Catalana. Després, alguns elements exaltats de l’Esquerra, lligats a “Estat Català”, intentaren sortir en un camió cap a Barcelona. La repressió posterior comporta la detenció de vint gelidencs, el tancament de la Societat Coral una de les dues grans entitats socials del poble, la destitució de l’alcalde i el consistori municipal.
Als Monjos anaren a confiscar un parell d’autobusos del Figuerons de l’Almunia, i intentaren cremar les portes de l’església construïdes feia poc. La feble convicció política dels “revolucionaris” locals no els va permetre anar voluntaris a Barcelona a defensar la Generalitat, i per la força obligaren a anar-hi a una dotzena de “dretaires de la Lliga”; una avaria en el camió que els portava els hi va permetre fugir. Tretze veïns dels Monjos foren detinguts per aquets fets.
A Sant Jaume dels Domenys el dissabte al vespre cremaren l’església. A la matinada del diumenge el Comitè Revolucionari va ordenar que tots els veïns més grans de 14 anys acudissin a la plaça amb armes i eines de treball, saquejaren la rectoria i obligaren al capellà a vestir de paisà. El diumenge a la tarda va arribar la tropa al poble i proclama l’estat de guerra.
A Vilanova hi va haver combats amb morts i ferits després de la rendició del govern de la Generalitat. A més hi hagueren aldarulls a Sant Sadurní d’Anoia, Sant Quintí, Torrelavit, Subirats, i les Cabanyes.
A la matinada del diumenge 7 d’octubre la revolta a Barcelona havia estat esclafada per l’exèrcit deixant 74 morts i 252 ferits. La conseqüència fou la suspensió de l’autonomia i l’estatut, la dissolució de centenars d’ajuntaments catalans governats per les esquerres; l’empresonament de 3.400 persones, entre d’altres el president Companys, el seu govern i desenes d’alcaldes i regidors.