Josep Arasa i Ferrer

A Catalunya les reserves totals d’aigua estan al 52%, fa un any estaven al 86%. La situació no és nova, en els darrers 20 anys ja s’han produït cinc episodis de sequera i el canvi climàtic cada dia es fa sentir més.

El Penedès s’asseca i, al mig de l’etern debat territorial i de les promeses incomplertes, l’aigua cada dia esdevé un bé més escàs. El dia 24 de febrer el DOGC publicava una resolució per la qual es declarava l’estat de sequera pluviomètrica a l’Anoia i a l’aqüífer Carme-Capellades.

Les dues dessaladores existents a Catalunya -la de Tordera i la del Prat de Llobregat- ja han incrementat la seva producció fins el 85%, quan encara no ha arribat l’estiu. La dessaladora de Cunit, que la Generalitat havia planificat per començar les seves aportació d’aigua l’any 2009 -van  tornar a anunciar que l’any 2020 ja funcionaria- continua amb les obres aturades. Tot i així la solució de les dessaladores és molt cara i genera salmorra d’escassa o nul·la utilització.

Agreujant la falta de pluges hi ha municipis penedesencs que tenen seves aigües subterrànies contaminades per nitrats procedents de fonts agràries i/o ramaderes, segons l’Agencia Catalana de l’Aigua: Argençola, L’Arboç, Banyeres i la Bisbal. Municipis com la Llacuna o Santa Margarida i els Monjos, amb anàlisis fets per particulars, estan en zones vulnerables. Deus d’aigua subterrània com la de la Falconera estan contaminades per l’abocador d’escombraries del Garraf i d’altres desaprofitades com les surgències dels Aigua Dolç.

Mancances d’aigua que ja es preveien l’any 1957 al “Plan de Aguas de Catalunya” elaborat per Victoriano Muñoz, en el qual s’establia una sèrie de canals que des de Xerta havien de portar aigua de l’Ebre fins a Barcelona passant i regant l’Alt  i el Baix Penedès, en un recorregut semblat al de l’actual autopista. Entretant el Penedès ha anat creixent concentrant la seva població a la costa. El 50 % de tota la població penedesenca viu als 8 municipis del costat del mar, creant grans desequilibris de consum estacionals. Tan sols a Sitges hi ha més de 6.000 places hoteleres i 1.000 apartaments turístics. Però no són tan sols el municipis costaners els grans consumidors d’aigua estival, s’estima que a Vilafranca hi ha 162 piscines, o al terme de Font-rubí n’hi ha 102.

Entretant a molts pobles del Penedès es desaprofiten milions de litres d’aigües residuals. L’EDAR de Vilafranca -que depura les aigües residuals de 13 municipis- aboca a la riera de Llitrà -afluent del Foix- 14 milions de litres diàriament que van a parar al contaminat i porós pantà del Foix. L’abocament s’agreuja especialment els dies de pluja, quan la depuradora no pot contenir l’avinguda d’aigua en no disposar d’un gran dipòsit de contenció, ni existir als nostres pobles una doble xarxa de recollida, la pluvial i la d’aigües negres. El Foix es una claveguera a cel obert des de la depuradora de Vilafranca fins el Pantà. L’anàlisi de les aigües del pantà de Foix tan sols convida a la seva demolició, malgrat les periòdiques promeses d’inversions.

Segons el Banc Mundial la reutilització d’aigües residuals, com a mínim, és un 48% més econòmica que dessalar. Convertir les aigües residuals en un recurs no només va associat, segons la FAO, a la producció d’aigua neta, sinó també d’energies renovables i de fertilitzants, a més de contribuir a reduir els gasos amb efecte d’hivernacle.

Planificar el futur del consum d’aigües al Penedès i trobar noves fonts d’aigua és imprescindible, però molt complex. Les solucions no són senzilles i totes allunyades del curt-terminisme polític al que ens tenen acostumats. El repte afecta a tothom, els actors polítics i els ciutadans, i cal abordant-lo urgentment a partir d’un canvi cultural que impulsi la reducció de la demanda, la planificació urbanística i canviï el concepte de l’aigua com producte gratuït.

(Publicat a El 3 de vuit 04-03-22)