Josep Arasa i Ferrer

La Margaridoia perenne (Bellis perennis) és una planta herbàcia molt comú arreu del Penedès que creix de forma silvestre als prats o a les vores dels camins. Fa una flor semblant a la margarida que floreix per primavera.
Al centre del nucli urbà dels Monjos (Santa Margarida i els Monjos), al carrer d’Anselm Clavé 10/14, hi ha el local social de la Margaridoia, una entitat nascuda a l’entorn d’un cor masculí l’any 1890 (legalitzada el 1892). Seguien les directrius del polític, compositor i escriptor Josep Anselm Clavé i Camps, per tal d’elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant. Cantaven a l’església durant els oficis religiosos, a les Caramelles per Pasqua, i als grans esdeveniments. El primer director del cor de la Margaridoia fou el Pinxo de Vilafranca.

Amb els anys la Margaridoia va créixer i amplia els seus objectius socials. L’ampliació dels objectius de l’entitat requeria un local. El local es construí amb l’esforç dels socis, i s’inaugurà l’any 1914. Fou ampliat posteriorment l’any 1921. Un edifici eclèctic realitzat per mestre de cases Garriga i Jeroni.
Santa Margarida i els Monjos ja era un municipi industrial des de les acaballes del segle XIX amb tot el que comportava de lluites sindicals de les quals la Margaridoia no en va ser aliena.. “Al llarg dels anys vint i trenta La Margaridoia esdevingué una entitat de primer ordre als Monjos pel que feia a la vida social i política: intervingué en la lluita entre monàrquics i republicans, entre esquirols i vaguistes, entre propietaris i pagesos …”.(La Margaridoia, 100 anys d’història. Ramon Arnabat, Raquel Castillero)
Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) la Margaridoia va mantenir una actitud d’enfrontament amb l’Ajuntament governat pels defensor de la monarquia borbònica, el dictador i l’ordre reaccionari. El primer alcalde de “Santa Margarita y Monjos” nomenat pel Govern Militar, (02-10-1923) no era, per alguns,  prou reaccionari i el regidor Vicens Caraltó es va queixar que a l’ajuntament encara hi havia “encubiertos catalanistas”. El mes d’abril de l’any 1924 el governador militar de Barcelona va nomenar a Pere Casals alcalde del municipi, càrrec que va exercir fins la fi de la dictadura. L’alcalde Pere Casals Piñol era un petit propietari de Ferran (Santa Margarida i els Monjos), home d’una  dreta molt monàrquica que -sortosament- durant els anys que va estar a l’alcaldia va treballar molt i va fer moltes obres públiques. El jutge era Salvador Samaranch Fina.

L’ajuntament declarà la guerra a la Margaridoia i intentà que clausuressin el local en diverses ocasions, al·legant que “ha servido desde siempre como centro de reunión de elementos netamente politicos de caràcter perturbador… desarrollaron en la misma toda classe de accidentes sociales, mediando muchos palos, tiros, detencions judiciales y perversos embrutecimientos….”.

A la festa major de l’any 1929 el Cor de la Margaridoia, conscient dels valors catalanistes i republicans, es negà a cantar davant aquell ajuntament reaccionari. El mes d’octubre d’aquell any la junta de la Margaridoia, presidida per Damià Olivella Martí, es nega a col·locar la bandera d’Espanya al balcó de l’entitat. L’ajuntament suspèn la junta i tanca la Margaridoia durant dos mesos, li requisen els llibres d’actes, el registre de socis i el llibre de comptes. Mesos més tard, la nit de Nadal de 1929 van esclatar un parell de bombes, d’escassa potencia, a can Pere de  Ferran, a ca l’alcalde.  El batlle i el jutge manaren detenir tres dirigents de la Margaridoia acusats injustament dels fets, no sortiren de la presó fins el mes de febrer, 48 dies.

El rector va estar al costat dels empresonats i realitzà nombroses gestions per alliberar-los. A començament de 1930 es presentaren al consistori 268 signatures demanant la reobertura de la Margaridoia i el retorn dels empresonats, cosa que finalment  aconseguiren.

L’any 1931, any de la proclamació de la II República, l’entitat passa a denominar-se Societat Coral Republicana la Margaridoia. Comença 1931amb Bartolomé Cañellas Jané com a batlle i es proclama la República amb Joan Vidal Miró a l’alcaldia. El president de la Margaridoia és en Jeroni Bertran Miró. L’actuació de Pere Casals contra la Margaridoia no la va oblidar el poble i el 15 de maig de 1931 esclata, prop de casa seva, un altre petard.

El riu Foix ha tingut un paper destacat com a cruïlla de civilitzacions, a l’edat mitjana va esdevenir frontera entre cristians i musulmans. El riu Foix (48,7 kmts) neix al terme de la Llacuna, travessa la comarca de nord a sud, i desemboca prop de Cubelles desprès d’haver passat per la Serralada Litoral. Els seus principals afluents són les rieres de Pontons, de Vilobí o de Llitrà, la de Marmellar, i la de la Munia. És un riu típicament mediterrani i, per tant, presenta un règim torrencial, és a dir, no porta aigua regularment tot l’any sinó que el seu cabal va lligat al règim de pluges durant les diferents estacions. Els màxims es donen a la primavera i a la tardor.

Barcelona, 24 de juny del 1414. Fa 611 anys. El Dietari de la Generalitat consigna que a Barcelona s’ha celebrat la festa de Sant Joan: “Dicmenge, a XXIIII de juny, en Barchinona. Aquest jorn fonch la festa de sent Johan”. Aquesta és la primera constància documental de la celebració d’aquesta festivitat a la capital catalana. Però, en realitat, la tradició de les fogueres de Sant Joan es remunta a molts segles enrere. Tant que es perd en la nebulosa del temps. La llum, l’aigua i sobretot el foc són els grans protagonistes d’aquesta festa que parteix d’una tradició ancestral per celebrar el canvi de solstici i l’arribada de l’estiu, el bon temps i els bons auguris

Conjuntament amb la nit de Nadal i la diada de Sant Jordi, la revetlla de Sant Joan és una de les festes més significades a Catalunya. La festa de Sant Joan escenifica un ritual de pas. El canvi de solstici implica passar del mal temps al bon temps, del fred a la calor, de la foscor a la llum, de l’hivern a l’estiu. Però no només aquí. L’anomenada nit més curta de l’any -tot i que no coincideixi exactament amb el solstici– també és present a d’altres països europeus entroncats amb aquesta tradició. Hi ha documentades fogueres solsticials musulmanes. Se situen a l’època d’al-Àndalus, amb el califat de Còrdova, dins la celebració de la Pasqua islàmica.

En aquell punt del calendari on se celebrava una gran festivitat pagana, l’Església hi va situar una festivitat cristiana. Durant els segles medievals, el poder va tolerar la pervivència de certes manifestacions paganes, que conviurien amb la progressiva evangelització del conjunt de la societat. Una d’aquestes manifestacions seria l’encesa de falles i fogueres a la nit del solstici d’estiu. La festa del solstici —la del nou naixement— va ser suplantada per la de Sant Joan Baptista. No oblidem que, per a la litúrgia cristiana, el sagrament del baptisme equival a un segon naixement.

Amb la plena evangelització de la societat (segle XV), a la Catalunya Vella sorgiria la creença popular que la nit de les fogueres era, també, la nit de les bruixes, les sacerdotesses de la vella confessió que havia sustentat aquell vell relat cosmogònic. Aquesta creença va ser oportunament difosa pel poder, coincidint amb l’etapa de màxima intensitat de les caceres de bruixes (últim quart del XVI i primer del XVII), amb la pretensió que la societat rural de la Catalunya de l’època —que encara conservava una fràgil i difusa memòria d’aquella confessió ancestral— abandonés, definitivament, qualsevol vincle amb la vella tradició. En temps pretèrits el costum era encendre les fogueres davant de les masies o les cases més aïllades. Se n’encenien quatre, corresponents als quatre vents, per protegir la llar de malalties, lladres, mals esperits i embruixaments.

La nit de Sant Joan és una nit de fogueres i de bruixes. Segons Joan Amades, folklorista i etnòleg barceloní vinculat amb el Penedès, la tradició de la nit de Sant Joan, en honor a l’entrada de l’estiu, data de l’època romana. Els habitants sortien a recollir la berbena (verbena officinalis), un herbaci amb moltíssimes propietats i un suposat efecte màgic. De fet, els romans feien servir aquesta planta per a usos medicinals i, a més a més, creien que, si arreplegaven l’herba la nit de la revetlla, no els faltaria la felicitat i la riquesa. És la millor nit per a collir les plantes per fer la ratafia.
Malgrat dissortada actualitat en la que vivim, aquesta nit fem com els romans, gaudim amb el foc, la berbena i la revetlla.

La nit de Sant Joan és una nit de fogueres i de bruixes. Segons Joan Amades, folklorista i etnòleg barceloní vinculat amb el Penedès, la tradició de la nit de Sant Joan, en honor a l’entrada de l’estiu, data de l’època romana. Els habitants sortien a recollir la berbena (verbena officinalis), un herbaci amb moltíssimes propietats i un suposat efecte màgic. De fet, els romans feien servir aquesta planta per a usos medicinals i, a més a més, creien que, si arreplegaven l’herba la nit de la revetlla, no els faltaria la felicitat i la riquesa. És la millor nit per a collir les plantes per fer la ratafia.

Malgrat dissortada actualitat en la que vivim, aquesta nit fem com els romans, gaudim amb el foc, la berbena i la revetlla.

Visc a un municipi fronterer entre la ratafia i el resoli, Santa Margarida i els Monjos. Fins no fa gaires anys, en aquesta època, totes les cases començaven a preparar els licors digestius, dits també estomacals. Preparacions que tenien el seu punt culminant per Sant Joan -mes de juny- quan les nous verdes i les herbes aromàtiques estan en el seu punt òptim. Dos eren els licors més populars a les cases de la contrada, la ratafia i el resoli.

Els “digestius” son licors que, suposadament, faciliten la digestió. Abans eren anomenats «estomacals», però aquesta designació es va prohibir a fi que no es suggerís que eren cap medicina. Però, de fet, l’origen dels licors i destil·lats, a l’Edat Mitjana, està lligat a pràctiques medicinals. A Europa, el primer a escriure sobre aquets licors serà el català Arnau de Vilanova (segle XIII). L’escriptor i missioner mallorquí Ramon Llull parla de la bondat dels aiguardents com a digestius. Per això hi ha diversos licors que avui encara tenen nom o origen en ordes monàstics: Chartreuse (cartoixa), Bénedictine, Licor de las Palmas (Castelló), Aromes de Montserrat, …

El resoli, és un licor digestiu ideal per completar àpats copiosos, era molt popular a les cases del nostre municipi i actualment encara s’elabora al Baix Penedès. Es un licor fet amb aiguardent, nous verdes, canyella, sucre i, a algunes cases, afegien pell de taronja i/o de llimona. El nom resoli sembla que ve del llatinisme “ros solis”, “rou del sol” (rosada). El licor té una graduació suau d’uns 25-27 graus. Actualment son poques les cases que n’elaboren.

La ratafia –també anomenada ratassia o ratacia- és un licor alcohòlic dolç. L’Alt Penedès es la zona més meridional de Catalunya on l’elaboració de ratafies forma part de les tradicions casolanes. Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins, en un interesant article titulat “Remeis i guisats de l’ermità” publicat a l’edició del 2018 del Calendari de l’Ermità, explica que l’etimologia del terme ratafia “sembla que vindria de l’expressió llatina rata fiat (queda firmat) i que es verbalitzava en veu alta mentre s’aixecava un vaset amb licor per tal de ratificar un tracte fet de paraula”.

Arreu de la comarca encara es troben tants receptaris com elaboradors de ratafia. A un recipient amb aiguardent cal afegir nous verdes, pela de llimona, de taronja amarga, ginebrons, camamil·la, saüc, tarongina, marduix, menta, poniol, fonoll, farigola, espígol, orenga, til·la, canyella, vainilla, nou moscada, claus d’espècie, grans de cafè…. Hi ha receptes amb poques herbes o espècies i altres amb més de setanta. La selecció d’herbes i plantes fa que cada ratafia casolana tingui un gust particular, sense que n’hi hagi un de dominant. Els meus avis deien que era millor posar les plantes seques, però també es poden posar acabades de collir. L’aiguardent es deixa macerar un parell de llunes (40 dies) a sol i serena remenant periòdicament. Passat aquest repòs es filtra, s’hi afegeix un almívar també anomenat xarop (aigua amb sucre), s’embotella amb els envasos més bonics, i es torna a deixar reposar uns mesos. Es consumeix a partir de Nadal.

S’anomena “Complot del Garraf” a un atemptat frustrat al rei Alfons XIII “el Cametes” (1886-1941) que s’havia de realitzar aprofitant la seva visita  a Barcelona (26-05-1925). Des de setembre de 1923 es vivia sota la dictadura de Primo de Rivera, afavorida pel propi monarca.

El Cametes havia patit d’altres atemptats. Quan es va casar (31-05-1906) l’anarquista català Mateu Morral li llençà un ram de flors amb una bomba que explotà damunt del cotxe de cavalls i provocà una seixantena de morts, però la parella reial sortí il·lesa. Un any abans a la Rue Rohan de Paris, el rei patí un atemptat que tampoc l’afectà.

Els autors del “Complot del Garraf” eren membres de Bandera Negra (una suborganització d’Estat Català) i de la Santa Germandat Catalana d’Acció Catalana, organitzacions creades per lluitar per les llibertats de la nostra nació. D’antuvi, el pla era posar una bomba als túnels de la Mussara (Baix Camp) al pas del tren reial, però es va desestimar per estar massa allunyats de Barcelona. La idea es va consolidar en els túnels entre Garraf i Sitges.

El dia 23 van intentar col·locar la bomba (Jaume Compte, Domingo Perelló, Jaume Julià, Francesc Ferrer,….), però no portaven les eines adients per aixecar la grava de sota els rails i amagar l’artefacte. Guardaren la bomba darrere la vegetació i tornaren cap a Barcelona. El dia 24 no pogueren anar-hi perquè van perdre el tren. El dia 25 quan hi van arribar el túnel i les vies estaven ocupades per la Guardia Civil.

Sense defallir van decidir executar el rei quan passegés a peu per la Rambla de Barcelona per anar al Liceu. L’escamot, armat amb pistoles i una bomba, no pogué realitzar el regicidi a causa de la forta vigilància policial. Ja que portaven l’explosiu ho van aprofitar per posar-lo a la casa de la baronessa de Maldà, que el dia abans havia ofert un ball en honor del rei borbó. El dia 29, sembla ser, que hi ha un altre intent, però no van poder llençar la bomba dins el cotxe reial, perquè el rei no va obrir la finestra.

Malgrat la dissort encara els hi quedava la possibilitat de fer esclatar un explosiu dins el túnel del Garraf quan el rei tornés a Madrid. En arribar a l’estació de Garraf confongueren uns guàrdies civils per uns “anarquistes amics” i van ser “enxampats”. La policia tingué temps de retirar la bomba de quaranta tres quilos que havien posat dins el túnel per fer saltar el tren.

Arrel de l’atemptat frustrat hi va haver moltes detencions. En el judici van  condemnar a mort Jaume Comte i tres companys més, posteriorment els commutaren la pena per cadena perpètua. D’altres tres foren condemnats a dotze anys de presó. La caiguda de la dictadura (1930) propicià l’indult. A la Diada de Sant Jordi d’aquell any es va celebrar un dinar popular de germanor per homenatjar els alliberats del Garraf.

Avui també és festa grossa al santuari de la Mare de Déu de Montserrat a Montferri (Alt Camp) al costat del Penedès. Singular santuari situat en un petit turó, projectat per Josep M. Jujol, deixeble de Gaudí i començat a construir l’any 1925. La iniciativa de la seva construcció va partir del jesuïta Daniel Maria Vives, fill del poble, amb l’objectiu d’acostar la Verge de Montserrat als pobles de la comarca i el terreny va ser cedit per la seva família. Les peces per a l’obra, bàsicament barreja de ciment i sorra o grava, van ser fabricades pels mateixos pagesos de Montferri. Tot i això, la manca de recursos va fer que l’obra quedés aturada l’any 1931 i no es reprengués fins al 1987, en aquest cas sota la direcció de l’arquitecte Joan Bassegoda Nonell. Es va inaugurar l’any 1999.

L’edifici, amb una planta en forma de vaixell, està orientat cap a Montserrat i coronat amb formes orgàniques que evoquen aquelles muntanyes. L’estructura està formada per arcs parabòlics, amb dos eixos que conformen dues semi cúpules i arcbotants que fan la funció de contrafort. La part central evoca un castell com els que aixequen els xiquets de Valls, amb una agulla central a l’interior de la qual hi ha un medalló de trencadís ceràmic. El cambril de la Verge, a semblança del de Montserrat, té planta octogonal i s’hi accedeix per unes escales a dreta i esquerra.

A pocs metres del santuari hi ha la Cova, una petita capella que aprofita una obertura natural de la roca. I al seu costat, un modern campanar de formigó.

La mona de Pasqua o els ous de Pasqua son una tradició ben viva, anterior al cristianisme, que acumula segles d’història i que ha anat evolucionant al llarg del temps. Hem d’anar a buscar els orígens en els rituals més primigenis de la cultura humana quan es feien ofrenes relacionades amb la fertilitat i l’equinocci de primavera. Va ser durant l’edat mitjana que l’Església va voler anar assimilant i donar un sentit cristià, a les festes paganes que es continuaven celebrant, festes ancestrals relacionades amb el cicle solar i de la vida i de les collites durant l’any.

Com passa amb la festa de Sant Joan al solstici d’estiu, quan els dies comencen a escurçar-se, la tradició de fer fogueres era un ritual per donar força al sol, que coincidia amb l’època de sembra, una festa que el cristianisme va santificar. O per Nadal, amb el solstici d’hivern, moment en el qual es va situar el naixement de Jesús quan els dies es comencen a allargar, quan torna la llum, sinònim de Déu. En el cas de la Setmana Santa es fa coincidir amb l’equinocci de primavera, més concretament amb el primer pleniluni següent.

L’origen de la paraula “mona” no és clar; podria procedir del l’àrab, el llatí o el grec; però en qualsevol cas es refereix a un “regal” o “ofrena”. La mona tradicional, és un pastís en forma de tortell de coca ensucrada, decorada amb ous durs. El temps de les Mones coincideix amb el moment en què les gallines ponen més. Al Penedès la mona es feia amb farina de blat i es pastava exclusivament amb ous, sense aigua ni llet, però aromatitzat amb matafaluga i celiandre.

Tal com explica Amadeu Carbó, folklorista i escriptor, l’ou és un element simbòlic que a la major part de cultures evoca una qüestió positiva relacionada amb la regeneració i amb la fertilitat. Els ous són símbol de fecunditat, de vida i de resurrecció de la natura -per això el cristianisme relaciona la festa amb la resurrecció de Crist-. Ja es troben ous com a ofrena als morts, en tombes prehistòriques, segons explica l’arqueòloga Teresa Gilisbars al seu bloc.

El nombre d’ous durs a les mones ve determinat per l’edat de l’infant, n’hi ha d’haver tants com anys tingui. L’encarregat de regalar la mona és el padrí, una figura que es manté vigent, però que tenia encara més rellevància en el passat. En èpoques en què la medicina no estava avançada ni existien sistemes públics de protecció, el padrí exercia de garant de la supervivència i benestar de l’infant en cas de necessitat o mort dels seus progenitors. Era habitual escollir com a padrí un avi o un oncle i es tenia en compte la seva capacitat econòmica. Com explica Josep Fornés, el ritual de la mona és “la renovació anual del compromís del padrí per tot un any amb el seu fillol o fillola”. Així, la mona és una mena de contracte de cura que s’ha d’anar renovant cíclicament, fins que es considerava que el fillol era prou gran i, per tant, que el padrí ja no havia de renovar el compromís amb ell, això passava entre els set anys i els dotze anys.

Pel calendari cristià la Pasqua Florida -Pasqua de Resurrecció, Diumenge de Glòria, Diumenge de Pasqua, Pasqua de les Flors-, és el moment més rellevant, commemora la resurrecció de Crist, després de la seva passió i mort per crucifixió. És el moment amb què culmina Setmana Santa i acaba la prohibició de menjar carn, llet i ous que regeix durant la Quaresma.

El Dilluns de Pasqua és un moment de joia i alegria, d’aplecs i fontades per festejar col·lectivament la diada de menjar la mona. Per la gent dels Monjos (Santa Margarida i els Monjos), de Moja (Olèrdola) i per alguns vilafranquins, l’aplec a l’ermita de Penafel és el lloc ideal. Els veïns de la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos) i els de Sant Marçal (Castellet i la Gornal) van a l’ermita de Muntanyans. Per a tothom és, encara, una joia col·lectiva.

Darrerament estem escoltat entitats barcelonines que demanen la inclusió del Penedès dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), aquest és un debat amb implicacions territorials, econòmiques i polítiques importants. Hi ha arguments tant a favor com en contra i ajuntaments penedesencs que ja han vist amb aquesta iniciativa una possibilitat de creixement poblacional i qui sap si el camí polític per alguna autoritat municipal.

Santa Margarida i els Monjos, municipi que té un dels percentatges de creixement més alts del Penedès amb la conseqüent pèrdua d’identitat, ja ha posat a disposició dels nous projectes urbanístics tres solars municipals. Quan els socialistes van accedir a l’Ajuntament de SMMonjos (1979) al municipi hi vivien 3.325 habitants. Actualment, amb el mateix color polític al consistori, hi viuen 7.718 que representa un creixement del 232%. L’Alt Penedès des de 1979 ha crescut el 169%. Una pressió urbanística, que de contagiar-se a d’altres ajuntaments, diluiria -encara més- la identitat del territori.

Existeix un problema real d’habitatges a Catalunya i Illa ha promès la construcció de 50.000 habitacles, ara busca solars per edificar-los i el Penedès és un espai on trobar terrenys més econòmics. Integrar-se a l’AMB pot incentivar un creixement desmesurat dels municipis amb bona comunicació amb BCN, indrets on es concentraran les inversions, deixant zones interiors del Penedès en segon pla. El Penedès en la seva integritat, té una personalitat diferenciada i una tradició vitivinícola que podria quedar diluïda dins de l’AMB, amb el risc de pèrdua d’espais agrícoles i naturals. Políticament i administrativament al Penedès tenim en construcció la nostra Vegueria i entrar a l’AMB podria generar conflictes competencials.

Tot fent volar coloms, la integració del Penedès a l’AMB podria (hauria de…) facilitar millors connexions amb Barcelona, especialment amb el transport públic (rodalies, autobusos interurbans). Però aquestes són promeses que fa anys que escoltem i mai han realitzat. Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial i Obres Públiques amb el tripartit, l’any 2008 ja va prometre la realització del  Pla d’Infraestructures de Transport de Catalunya, pla que havia d’acabar les obres l’any  2026. No han fet res, ni tan sols la transferència dels equipaments ferroviaris.

Certament hi ha serveis metropolitans com la gestió de residus, l’aigua o polítiques d’habitatge, que estan més desenvolupades dins l’AMB que a la vegueria Penedès. També es veritat que degut a que no hi ha cap interès en promocionar la marca Catalunya la vinculació amb Barcelona podria afavorir noves inversions i oportunitats laborals a casa nostra. En definitiva, la decisió dependrà de quin model territorial es vulgui pel Penedès, un territori més autònom o un més integrat en la dinàmica metropolitana de Barcelona.

Davant la feblesa d’alguns ajuntaments i els cants de sirena amb pudor de promesa incomplerta, ara més que mai ens cal defensar i articular la Vegueria com la única eina capaç de defensar el territori, la seva identitat i els seus interessos. Una administració pròpia que sense perdre autonomia de gestió i fugin de la possible corrupció que comporta el creixement immobiliari, sigui capaç, si s’escau, d’establir convenis puntuals de col·laboració amb l’AMB en matèries específiques.

La planta aromàtica, que al Penedès anomenem farigola, també és coneguda amb els noms de timó, timonet, tomell, tem, tomaní o frigola. Es originària dels països mediterranis, tot i que actualment ja es conrea arreu. És una mata més aviat petita, que creix com un arbust en timonedes o farigolars, sovint prop de roques i pedres, on pot arrelar amb força. Les seves flors són molt petites i de color blanc o rosat, floreix a partir del mes d’abril i fins als mesos de juny-juliol, segons l’any. El primer moment de recol·lecció és pels volts de la primera lluna plena de la Primavera, a finals de març o principis d’abril. És una planta  associada a les festes de Setmana Santa i Pasqua.
La farigola no faltava mai a cap casa. Sempre s’ha considerat un antibiòtic natural que serveix per guarir qualsevol tipus d’infecció, té una gran quantitat de propietats medicinals: antisèptiques, antibacterianes, expectorants, antiespasmòdic, diürètic, és digestiva (afavoreix la digestió) i activa la circulació i el sistema nerviós. La farigola s’utilitza per a combatre la tos, el mal de coll i altres inconvenients de les afeccions del sistema respiratori (refredats, bronquitis, asma, sinusitis, etc). Ha estat utilitzada per afavorir la gana, com a tònic i revitalitzant general, i especialment a nivell capil·lar, i també per a combatre el mal alè i altres infeccions de la boca. També ha servit per perfumar lligada en remets o com a encens natural per purificar.  A l’edat mitjana era habitual posar-ne al coixí per fer venir la son i evitar els malsons El refranyer recull algunes d’aquestes propietats medicinals: “Per la gola, farigola, “Si et fa mal el païdor, farigola és el millor…..”
A la cuina, des de temps dels grecs i romans,  ha estat sempre molt preuada. La podem trobar en moltes receptes tradicionals, en guisats, sopes, per adobar carns, llegums, cargols, vins i formatges. Hi ha qui alimenta els cargols amb farigola per tal que aquests mol·luscs siguin més gustosos quan són al plat. També és utilitzada per a la preparació d’olis, vinagres i altres adobs i salses, com el romesco, i en l’elaboració de tot tipus de mels i de begudes, com la ratafia.

Com a planta perenne que ressuscita cada any, la farigola ha estat relacionada des d’antic amb la immortalitat i la resurrecció. Considerada una herba sagrada que assegurava el pas a la pròxima vida, la farigola degué ser utilitzada en el marc de cerimònies arcaiques relacionades amb el destí de les ànimes. Per això, la feien servir els egipcis, per a embalsamar els morts i momificar-los i en tot tipus de ritus funeraris. A l’Antiga Grècia, l’utilitzaven com a encens, que cremaven davant l’altar dels déus. A casa nostra la farigola està sobretot relacionat amb la Setmana Santa i la mort i resurrecció de Crist. Les celebracions de la Setmana Santa i Pasqua són sempre sota la llum de la primera Lluna plena de Primavera, que té lloc després del 21 de març, aquest moment de la fase de la Lluna és el millor per a la recol·lecció doncs quan hi ha lluna plena les propietats i virtuts de les plantes i herbes estan reforçades (la lluna plena altera la sàvia). Collida en lluna plena les propietats i virtuts de la farigola augmenten.

La tradició assenyala que els millors dies per anar a collir farigoles són Dijous Sant al vespre i Divendres Sant al matí, sempre abans de la sortida del Sol. Aquests dies eren molts els que, sols o en companyia, sortien als boscos a buscar-ne: “El Divendres Sant anem a collir farigola al camp”. És una creença molt estesa que la farigola collida el Divendres Sant al matí no perd la flor i té virtuts especials. La tradició cristiana explica que el dia de la mort de Jesucrist el Calvari va florir de farigola. Per això, Dijous i Divendres Sant, mentre Jesús és al monument, era costum que els fidels portessin farigola florida a les esglésies. Així, amb aquesta acció, amb la farigola, una planta que ressuscita cada any per aquestes dates, es pretenien contribuir no només a perfumar extraordinàriament l’ambient, també a la resurrecció de Crist. Antigament, a les portes de les esglésies de Barcelona les venedores ambulants venien poms de farigola florida als que es dedicaven a “visitar o seguir monuments”. Fins a la dècada de 1960, als porxos del Mercadal de Reus, per tal que els fidels poguessin disposar de farigola el Divendres Sant, hi havia parades que en venien.

Per algunes persones ja estem a les jornades de la disbauxa, per a les feministes i defensors de la igualtat de gènere unes dates de vergonya, per els ecologistes un atemptat al medi ambient, pels polítics municipals defensors del populisme una possibilitat per captar vots, per a d’altres una desfilada impersonal a ritme de sorolls musicals amb accent foraster. Per  a molts aquets són dies on sorgeix la pregunta, com cal anomenar la festa, Carnaval o Carnestoltes? Consultats llibres i enciclopèdies he de respondre que  totes dues paraules són correctes, designen la setmana de divertiments i d’excessos previs al Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma, que aquest any s’escau el dimecres 5 de març.

El Carnaval-Carnestoltes és una celebració pertanyent al culte i calendari lunar. (Ni Quaresma sense pluja, ni Carnestoltes sense lluna). Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern (Nadal). El Carnaval troba els seus orígens en les antigues celebracions dionisíaques gregues i en les festes romanes  de Saturnalia i Lupercalia que es celebraven el mes de febrer. La cristianització del calendari rural va comportar que el Carnaval oferís  un lapsus de permissivitat amb mascarades d’arrel pagana, acompanyades d’un enorme consum de carn, especialment de porc, i l’accés a l’imminent Quaresma, plena de repressions dels instints i de severa formalitat litúrgica.

Des de l’antigor les festes del Carnaval eren  un canvi de rols, els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, la disbauxa i la gatzara omplien tots els racons. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades moltes vegades al llarg de la història. Els qui manen sempre han tingut por de les llibertats de paraula i d’obra que caracteritzen el període carnestoltesc,  per això han inventat i subvencionen unes festes de Carnaval amb uniformitzades cavalcades a ritme de música estrident i vestits d’imitació. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.

Les festes de Carnaval comencen el Dijous Gras, Dijous Llarder, amb truites de botifarra i coques de llardons. El Divendres de Carnaval és el dia de l’arribada del rei del Carnaval o del Carnestoltes, que és el rei dels poca-soltes, personatge arrauxat i burleta que ens convida a gaudir de la vida de manera desenfrenada i a capgirar-la, encara que sigui per uns dies amb el seu sermó satíric.

Recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc, a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i  acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses. El Dissabte de Carnaval hi havia balls de mascares arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a Santa Margarida i els Monjos es van perdre l’any 1939 i és van recuperar l’any 1953 a la Societat Coral i Recreativa Margaridoia. Tot i així aquell any encara van haver de fer constar al programa que els balls i festa eren tan sols per a socis casats, condició que no va ser respectada pels organitzadors i, tal com sempre havia estat, van entrar a la sala casats i solters, grans, joves, adolescents i infants, disfressats o endiumenjats. El diumenge, desfilada de les comparses i més balls.

A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga. El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava,  a ells i a tot el poble; moment en que  començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball. El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. A els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) s’anava a enterrar la sardina a la Font de la Massiana.

El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de  fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”.

I amb el sepeli de la sardina s’encetava l’abstinència, perquè si el pare fa sempre Carnestoltes, els fills hauran de  fer Quaresma.

Un renec és un mot o locució indecorosa o de maledicció, pot ser una imprecació vexatòria, de condemna, o una mostra d’enuig i, en molts casos, un simple ajut del llenguatge. Per ser efectiu, ha de ser emprat amb èmfasi. El renec té una funció catàrtica, d’alliberament d’emocions contingudes i també de sentiments humans. Serveix per expressar força, ràbia i frustració, va lligat a una transgressió del codi moral i sovint suposa un crit espontani contra els bons costums i el bon parlar.

Si es defineix com una paraula o una expressió injuriosa a Déu o una cosa sagrada és una blasfèmia (mot del llenguatge religiós). Una imprecació que utilitza símbols religiosos, suposo per la raó de donar-hi més força: Déu, Jesucrist, el nen Jesús, la Mare de Déu, els sants, els estris litúrgics, etc. L´estament eclesiàstic sempre ha condemnat severament la “blasfèmia”, antigament la foguera inquisitorial podia ser el destí del blasfem; a l´Islam, segons la xaria (llei islàmica, vigent a molts països) el renec és castigat amb la pena de mort.

El sexe, l’escatologia, i els animals de tir també són temes recurrents dels renegaires. Això, sobretot, als països mediterranis, catòlics i ortodoxos, ja que en el món protestant i nòrdic, en general, el renec és molt diferent, sense la creativitat desfermada que té entre nosaltres. El qui blasfema, renega o diu flastomies és el malparlat, el renegaire o el cagadéus.

Amb la desaparició de l’ofici de carreter es va perdre una de les fonts renegaires més importants de la nostra cultura, eren persones capaces d’ inventar recaragoladíssims i llargs renecs a l´instant. No fa gaire, un esmorzar a la Llacuna -terra de grans carreters- em va permetre escoltar una història que transcric. Diu que -abans de la guerra- amb un carro pujaven cap al poble un capellà i un pagès. El ritme era lent i el religiós, que tenia por de fer tard per fer una missa, es va queixar: a aquest ritme no arribarien mai!. El pagès va respondre que si viatgés sol ja hi seria, de manera que el mossèn li va dir que s’oblidés de la seva presència i que actués com sempre. Alliberat de tota pressió el carreter va començar a proferir els renecs i les blasfèmies habituals, en sentir-ho l’animal que arrossegava el carro va accelerar el pas.

La professora Carme Plaza va fer l’estudi El renec i la paraulota dels pagesos i, en un sol poble, va identificar 200 paraules i 50 expressions renegaires. Només de la paraula hòstia en va relacionar setze varietats diferents, per quinze del mot collons i onze de consagrat. En la relació hi havia des del collons clàssic fins a collonada, collonassos, collonets, collonut i torracollons, i expressions que queien en el terreny de la blasfèmia com els collons de Déu o, els collons de la Maria Santíssima, i altres d’iròniques com els collons que t’aguanten. “mecago’m la mare que t’ ha parit, tens uns collons com una catedral, llamp de déu”. O bé invocacions més elaborades com “així t’arrosseguessin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos”.

Un dels indicis més preocupants de la degradació del català i de l´espanyolització del nostre llenguatge, és la desaparició del riquíssim repertori de renecs, blasfèmies, paraulotes i flastomies de casa nostra. Algunes persones ja només saben renegar en espanyol, joder!!!.