Josep Arasa i Ferrer

El 6 de desembre, és el dia de Sant Nicolau. “Sant Nicolau obre les festes de Nadal amb clau”, amb ell a Catalunya i a la majoria d’Europa, comencen les manifestacions nadalenques. Guardo grans records i bons amics de les cantades de Sant Nicolau, quan els nens sortíem a cantar per les cases del poble una cançó adreçada al sant. Les colles de nenes sortien a cantar per Santa Llúcia.

Sant Nicolau, altrament conegut com Sant Nicolau de Bari, és un barbut personatge que a d’altres indrets nomenen Sint Niklaus, Santa Claus o Pare de Nadal (Noel). Sant Nicolau és el patró dels mariners, comerciants, arquers, lladres penedits, cervesers, penyers, fabricants de joguines, solters, nens i estudiants de diverses ciutats i països d’Europa.

Nicolau (260-343) era fill d’una família benestant. Criat com a cristià, va quedar orfe de petit i heretà un ric patrimoni que dedicà a l’ajuda dels necessitats, especialment els nens. Va ser ordenat sacerdot. A la mort del seu bisbe, Nicolau va ser aclamat pel poble com a nou bisbe. Quan ja era bisbe va passar per una fonda. L’amo hauria matat tres nens i els hauria posat a macerar per a fer-los servir com a carn als àpats. Nicolau els va ressuscitar i va castigar l’hostaler. A causa dels nombrosos miracles atribuïts a la seva intercessió, també se’l coneix com a Nicolau Taumaturg.

A Catalunya el dia del sant els nens són tractats popularment com “nicolaus” o “nicolauets”, celebren la seva festa organitzats en colles, recorrent el poble cantant casa per casa. Els cantaires amb les estrenes que els hi donen a les cases després de cantar -dolços, begudes, fruits secs, ous, taronges, figues seques, mandarines, nous, olives, diners…- fan un dinar o un berenar. En alguns llocs afegien un gall que portaven de casa seva, o que compraven amb els diners recollits a la capta. Hi havia pobles on els nens anaven armats amb espases i sabres de fusta, ja que sembla que, antigament, aquest dia, els infants tenien llicència per empaitar i matar els galls que es trobaven pel camí.

Aquesta festa havia estat molt arrelada arreu del Penedès fins els anys 70 del segle passat, mestres forans i responsables municipals no mostren cap interès en recuperar-la. La cançó que els nens cantàvem per la capta de Sant Nicolau deia:Sant Nicolau / bisbe de pau, / panses i figues, / nous i olives / i tot el que vulgueu, / fora garrotades / del jutge de pau!. / Virolet Sant Pere, / virolet Sant Pau, / que veniu de Roma, / i porteu corona / de Sant Nicolau / Caritat senyora, / caritat, si us plau, / doneu-nos la paga, / i adéu siau. / Caritat ens han donat, /panses i figues, / panses i figues. / Caritat ens han donat, / panses i figues i codonyat.

Recull Joan Amades, en el seu Costumari, que antigament el dia del sant a Vilafranca es practicava un estrany costum, “s’alçava a la plaça un cadafal, en el qual se situava un noi disfressat d’emperador; al seu davant s’enterrava un gall viu, del qual sols es feia sortir el cap, i els de la colla l’havien de matar a cops de pedra tirada amb fona. La colla era formada per un noi, amb una bandera on hi havia, pintada, la figura de sant Nicolau; d’altres quatre (o sis) nois, amb fones, els quals feien com de guàrdia de la comitiva; altres , amb una bacina de l’església, i tots els restants, amb cabassos que aguantaven de dos amb dos. Anaven voltant per les cases i cantant, mentre ballaven un ball rodó, i posat al mig el de la bandera, a l’entorn de la qual feien la dansa. Solien recollir fruita seca i raïms i algun cèntim, i ho portaven tot a l’estudi, on el mestre els ho repartia junt amb una llesca de pa blanc, comprada amb els cèntims recollits o pagada pel mateix mestre”.

Les relíquies de Sant Nicolau, l’any 1087, es dugueren a Bari (avui dia a Itàlia), ciutat amb la qual quedà relacionat des d’aleshores. El dia del santoral dedicat a aquest sant, hom creu que comença el viatge que portarà al barbut personatge des del nord del continent, portant regals a les cases que l’esperen.

José Zorrilla y Moral (Valladolid, 21 de febrer de 1817 – Madrid, 23 de gener de 1893), fou un poeta i dramaturg castellà, universalment conegut per la seva obra “Don Juan Tenorio”, l’any 1868 va viure i escriure durant mesos a la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos).

En Pere Ferrando Romeu en un extraordinari article ens parla de “la bona relació existent llavors entre Zorrilla i el vilafranquí Josep Puig i Llagostera (1835-1879), un industrial i polític rellevant a l’època, de pare vilanoví i mare vendrellenca que li va obrir les portes de casa seva de bat a bat quan Zorrilla va marxar de la població burgalesa d’Estépar per venir a viure al nostre país, ja que havia rebut l’encàrrec d’escriure  una llegenda amb gravats de Gustave Doré per part de l’editorial barcelonina Montaner i Simón”.

“Assabentat del compromís, i segons paraules del mateix Zorrilla “el excéntrico fabricante Pepe Puig i Llagostera […] me ofreció hospitalidad en su casa de Barcelona y en su fábrica de Esparraguera”. El reputat empresari vilafranquí era propietari de la colònia tèxtil allí establerta, que duia el seu nom, i que més tard fou coneguda com la Colònia Sedó, en funcionament fins a l’any 1980”.

“Repassant la correspondència entre els dos personatges, dipositada i consultable per internet a l’Archivo Municipal de Valladolid, ens adonem de l’enorme complicitat entre ells dos. Zorrilla l’anomena com el “querido Josué” o “mi querido Pepón”. El desembre del 1867 diu que “necesito recogimiento y silencio”. El gener del 1868 li confessa que “no tengo mas amigos que usted”, explica l’encàrrec de l’editorial barcelonina, i li pregunta “si es possible que yo llegue a esa [ciutat] sin ruido, me encierre en su casa de V. de absoluto incognito y saliendo a tomar el aire solo a primera hora de la noche y sin V. para que no me atisben, acabe yo mi leyenda…” . Més, endavant, a finals de febrer, Zorrilla insisteix: “pero ¿cree V. en conciéncia que yo pueda vivir largo tiempo en Barcelona? Yo odio las ciudades y me jodo en los hombres reunidos en sociedad. Hace catorce años que vivo en el campo por que necesito mucho aire, mucha luz y mucha soledad”

“Les intencions de Zorrilla, doncs, estan prou clares: volia estar tranquil, passar desapercebut i tenir temps per escriure. Continuant amb el repàs del contingut de les cartes entre ells dos sabem que Zorrilla va arribar a Olesa de Montserrat –a prop de la colònia d’Esparreguera- el dilluns 23 de març. I aquí s’acaben les cartes, lògicament per que ja eren junts. Com hem vist, el mateix poeta reconeix que el seu amic li va oferir la seva hospitalitat a la casa de Barcelona i a la fàbrica d’Esparreguera: en aquesta població del Baix Llobregat és on es va instal·lar en primera instància. Però, i Barcelona? No odiava les grans ciutats?”

“La resposta a aquestes preguntes les trobem al diari madrileny El Imparcial del 31 de març, tan sols vuit dies després de la seva arribada: “según tenemos entendido, el Sr. Zorrilla fijará su residencia en una casa de campo, cerca de Villafranca del Panadés, dedicándose á continuar sus Ecos de las montañas, que ha empezado á publicarse en Barcelona”. L’encàrrec ja tenia nom: Ecos de las montañas, i la seva publicació va anar apareixent per fascicles: el diari barceloní La Pubilla del 29 de març ja informa de l’aparició de les primeres entregues”.

“Però, quina era aquesta casa de camp a prop de Vilafranca? La solució l’hem trobat novament a la premsa, aquest cop local. Al setmanari Panadés del 26 de febrer del 1949 es comenta la lectura de l’obra Ecos de las montañas a la biblioteca de la Caixa de Pensions. I aprofita la conjuntura per transcriure la ressenya d’una excursió realitzada l’abril del 1879 per part d’un grup d’intel·lectuals barcelonins i organitzada per Puig i Llagostera. Entre els diversos llocs visitats hi havia el convent de Sant “Domingo” situat a la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos) de la seva propietat (1). A l’esmentada ressenya s’afirma que l’expedició va poder admirar “el precioso panorama que se extiende a los pies del edificio, donde el inspirado poeta castellano señor Zorrilla escribió buena parte de su preciosa obra ‘Ecos de las montañas’”. Tot i que no hem pogut trobar d’on va sortir aquesta ressenya ni el seu autor, és evident que la informació la va donar el mateix Puig i Llagostera als integrants de l’excursió, ja que havien passat onze anys de l’estada de Zorrilla al convent. I acaba la notícia de l’acte a la biblioteca ponderant sobre la importància de la presència del poeta en aquest indret:  “Si don José Zorrilla ha alcanzado la inmortalidad por su obra ‘Don Juan Tenorio’, ello no quiere decir ni en mucho que ésta sea su obra cumbre. ‘Ecos de las montañas’ cuya cuna puede decirse fué nuestro cercano San Domingo, es una colección de Leyendas históricas ilustradas nada menos que por el artista Gustavo Doré…”

El convent fou posat a la venda amb la desamortització del 1836.  L’industrial Miquel Puig Catasús, pare del Josep, el va adquirir en subhasta pública a l’Estat el 1851 i, a la seva mort, el 1863 l’heretà el seu fill, que el va convertir en residència senyorial rural de la família.

“I aquí és on Puig i Llagostera va poder satisfer els desitjos del seu íntim amic: gaudir de pau, tranquil·litat, estar lluny de les grans ciutats, poder passar desapercebut i tenir concentració per escriure. Arran d’aquestes troballes vam tenir el goig (de la ma del company de recerques Josep Arasa) de passejar-nos pels entorns del convent, on vam descobrir que el camí que mena a la font de Sant Llorenç no te res a envejar a alguns dels gravats del francès Gustave Doré que acompanyen el text de Zorrilla…”

“…la tan cobejada tranquil·litat i el desig de passar desapercebut no es van poder acomplir del tot. La premsa del moment ja anava donant compte d’alguns dels actes en que el poeta era present. Es molt probable que algunes d’aquestes excursions tinguessin com a punt de partida l’estació d’Els Monjos, ben a prop del convent de la Ràpita. La seva estratègica ubicació, just a mig camí entre les ciutats de Barcelona i Tarragona, van possibilitar la mobilitat de Zorrilla pels diferents compromisos que anaven sorgint”.

En Pere Ferrando Romeu acaba el seu article explicant la presencia de José Zorrila a la festa Major de Vilafranca de 1868 i amb la següent reflexió “Sigui com sigui, el cas és que, amb el present treball podem afegir una altre il·lustre espectador de la festa major vilafranquina. Si ja ho van ser el Baró de Maldà a l’any 1805, el periodista barceloní Pau Pifarrer cap el 1839, i el polític i músic Anselm Clavé el 1863, ara hi hem d’afegir el nom de José Zorrilla per la edició del 1868. I es que, com diu la crònica de la festa major d’aquell any publicada en un diari barceloní “La festa de Vilafranca, unida al franc caràcter dels vilafranquins, deixa inesborrables records als forasters”.

1.- L’any 1603, al paratge idíl·lic del costat del Foix davant del molí de l’Abadal, els frares dominics edificaren el convent al que anomenaren Convent de Sant Domenech -Domingo en castellà- en recordança a qui fou fundador de l’ordre, Sant Domènec de Guzmán Garcés. El lloc precís del naixement d’en Raimon de Penyafort es desconeix. Consta que simplement era una torre de guaita que depenia del castell d’Olèrdola i que els seus pares n’eren els guardians. Edificació que l’any 1405 ja havia desaparegut, i encara avui, no se sap a quin lloc estava situada.

L’any 1990 l’ajuntament socialista de Santa Margarida i els Monjos sense cap fonament històric, va rebatejar l’edifici. El Convent de Sant Domènec (o de “Sant Domingo”) va esdevenir Castell de Penyafort. No queda clar si aquest canvi-invenció respon a la ignorància o disposen d’algun argument garneu secret.

Santa Margarida i els Monjos implementarà aquest mes els contenidors “intel·ligents” com a formula de recollida de les escombraries. Aquest sistema on s’ha aplicat no millora els resultats de la recollida selectiva, si no va combinat amb  sistemes més eficients com és el “porta a porta”.  A Santa Margarida i els Monjos es va demostrar, fa un parell d’anys, quan l’Ajuntament i la Mancomunitat Penedès-Garraf van fer un assaig.   L’experiència va acabar en fracàs dos mesos més tard, quan es van haver de retirar tots els contenidors “intel·ligents”, per abandonar-los inutilitzats en un racó de la deixalleria on van trobar repòs durant més d’un any. Ara, de nou, intenten imposar-los pel broc gros.

En Salvador Pérez, l’any 2024, després que l’ajuntament de la seva localitat hagués col·locat  els contenidors “intel·ligents” publicava el següent article: “El problema és no tenir memòria històrica, anem reproduint les deficiències i anem improvisant sense saber ni que fer, ni com resoldre el problema dels residus, tot és un veritable despropòsit, això si, els costos econòmics els paga la ciutadania, i els mediambientals també, i el grau de confusió encara més… Els contenidors anomenats “intel·ligents”, que només vol dir que porten un xip d’identificació de l’usuari res més, tampoc poden garantir que el residu dipositat sigui la fracció correcte. A més, si els brètols de torn el volen obrir, ho podran fer, i els costos de compra i manteniment son més elevats. … Demostrat el seu fracàs, ara ens gastarem una nova morterada de diners, per a anar a un sistema que no resoldrà el problema, això si, a efectes publicitaris i de propaganda, s’intentarà justificar. Si no s’implanta en el 50% del municipi la recollida “porta a porta” que és la més eficient fins ara, amb la resta del municipi amb contenidors convencionals o mal anomenats “intel·ligents”, no es resoldrà ni el problema dels residus, ni s’aconseguirà arribar als objectius de recollida selectiva i prevenció. I es fals que es digui, que en a municipis com el nostre no es pot implantar un sistema porta a porta. Municipis de la mateixa magnitud ho estan fent” (a Sant Sadurní ho fan “porta a porta”).

Carles Teixidor de Girona, un temps després que la ciutat hagués implantat la recollida d’escombraries amb contenidors “intel·ligents”, escrivia a la premsa local un article titulat “Utilitzar contenidors intel·ligents… missió impossible”. “Aquests tipus de contenidors, tot i que poden semblar una solució innovadora i útil, a hores d’ara no són eficients a causa…. a) Dels costos molt elevats: Els costos de compra i posteriors manteniment d’aquests contenidors són molt elevats. b) Estructures adequades: Perquè siguin eficients, han de ser part d’una infraestructura més completa (han d’incloure sistemes de recollida i reciclatge més eficients). c) Els usuaris: Molts usuaris poden o no volen entrar en aquest sistema d’utilitzar correctament aquests tipus de recollida d’escombraries i sobretot no estan prou motivats per seguir les pautes establertes de separació de residus com la separació adequada en dies establerts, també cal recordar que hi ha molts d’habitatges de lloguer (o ocupats) i aquests no saben res de targetes magnètiques. e) Rebut municipal d’escombraries: Per acabar-ho d’adobar, volen que reciclem correctament, i a canvi el rebut de l’impost que ens passen des del consistori, cada vegada és més elevat….”.

Davant del despropòsit de la recollida de brossa amb contenidors “intel·ligents” l’Agencia de Residus de Catalunya de la Generalitat de Catalunya escriu ”Els resultats de recollida selectiva assolits en els municipis que tenen en marxa sistemes “porta a porta” són en general superiors, tant en quantitat recollida com en qualitat de la separació (en general se situen entre el 60 i el 80% de recollida selectiva). Amb el sistema “porta a porta “es retiren els contenidors de la via pública (més espai a la via pública, no cal mantenir i netejar els contenidors, no hi ha desbordaments). Desapareix l’anonimat en el lliurament dels residus. El percentatge de població que tendeix a participar a la recollida selectiva és major…..”.

Properament La Granada i el Pla del Penedès, aplicaran el sistema porta a porta. Que pretén amb els contenidors “intel·ligents” l’ajuntament de Santa Margarida i els Monjos? Algú creu que a SMMonjos som diferents i que amb els contenidors “intel·ligents” s’assoliran els nivells de reciclatge que exigeix la Unió Europea i avançarem cap a una gestió més eficient i respectuosa amb el medi ambient?.

La ciutadania necessitem claredat i honestedat, no anar-nos enredant de forma permanent com passa a Santa Margarida i els Monjos. Cal dir-nos la veritat, i aplicar els sistemes més eficients per a afrontar els problemes de la recollida de brossa. No pot ser que implementem els contenidors “intel·ligents” després de comprovar el fracàs de la prova feta al municipi o de l’experiència d’altres municipis. Utilitzar a les veïnes i els veïns maltractant-los amb aquesta farsa com a única solució, és un despropòsit que pagarem car i fa molta pudor.

Necessitem formació i explicacions, transparència i claredat amb les mesures perquè la nostra col·laboració sigui útil, per tant, més que gastar en els mal anomenats contenidors “intel·ligents”, cal invertir en sensibilització i informació, i en l’aplicació de sistemes eficients de recollida. Ens cal un ajuntament amb alguna estratègia mínima coherent, i deixar-se d’anar copiant models ineficients que tan sols generen despesa.

Tota la història del referèndum d l’1 d’Octubre -el Procés- cal situar-la en el context de les mentides d’Espanya, la més real: la suposada Transició espanyola cap a la democràcia. S’havia repetit una vegada i una altra que sense violència es podia parlar de tot, fent referència a la via basca d’ETA. Mentida que gran part de la població catalana va comprar. Sense aquesta mentida, el Procés, per via absolutament pacífica, que va engrescar a milions de catalans no s’hagués produït mai. Però cal què no oblidem altres enganys que hem patit i patim.  L’Estatut del 2006 no va ser una cruel enganyifa? On para el suposat federalisme dels socialistes? I allò que els comuns en deien “procés constituent no subordinat”? Què hi ha del boicot clar, farcit de mentides del Corredor Mediterrani,? O de com ha mentit el govern espanyol amb el sistema de finançament, amb la presa de pèl de les inversions mai executades? I del dèficit fiscal que cada dia ens enfonsa una mica mes. Què dir del “democràtic” espionatge massiu contra els dirigents independentistes, que encara ara es nega tot mentint descaradament?.

El camí del Referèndum sorgí de la iniciativa d’organitzacions de la societat civil catalana, singularment de l’Assemblea Nacional Catalana. El president Carles Puigdemont acceptà la proposta i convocà oficialment el referèndum pel dia 1 d’octubre de 2017,  amb la pregunta “Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. El caràcter unilateral del referèndum estigué determinat per la negativa reiterada del govern espanyol —que el declarà il·legal— a pactar-lo.

El 6 de setembre, el Parlament de Catalunya aprovà la Llei del referèndum, i a partir d’aquest dia començà una operació repressiva de l’Estat adreçada a impedir-ne la celebració. A mitjan mes, el Ministeri d’Hisenda intervingué les finances de la Generalitat, i la Fiscalia General de l’Estat unificà el comandament dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional en el coronel Diego Pérez de los Cobos. Diversos milers d’efectius d’aquests dos cossos foren traslladats des d’altres punts de l’Estat espanyol a Catalunya. Des de abans de la seva convocatòria l’Ajuntament socialista de Santa Margarida i els Monjos actua contra les accions de l’ANC. Els veïns i veïnes del municipi reaccionaren a aquesta repressió antidemocràtica amb diferents manifestacions i ocupant la Casa de la Vila un parell de vegades.

Tot i les mesures repressives, l’Estat no pogué desmantellar el nucli de la logística del referèndum. Abans del diumenge 1 d’octubre de 2017, la peça més buscada pels serveis d’intel·ligència espanyols i per milers de policies i guàrdies civils, van ser les urnes. Unes peces anomenades en clau ”twperwares” que centenars de voluntaris, amb molta discreció, vam transportar i amagar. Rajoy les va fer  buscar gairebé tant com les butlletes electorals i va afirmar repetidament que no es podria fer el referèndum “il·legal” perquè no es podrien comprar les urnes o, fins i tot, que ja les havien trobat.

El camí entre l’empresa xinesa que les va fabricar, Smart Dragon Ballot Expert, i Santa Margarida i els Monjos va passar per Elna, a la Catalunya Nord, i per Vilafranca del Penedès. Smart Dragon Ballot Expert va confirmar oficialment que havia enviat una comanda de 10.000 urnes a França, però no a Espanya.

A SMiMonjos les urnes van arribar una tarda calorosa al garatge d’una casa no vigilada propera a la del cap del grup municipal socialista i responsable de la Policia Municipal. Un regidor que al Ple municipal del dia 25 de setembre va dir que els independentistes “érem fills del franquisme i no teníem ideologia”. Al garatge les urnes es van posar al maleter d’un luxós cotxe antic que per obrir-lo necessita disposar de connexió elèctrica. Òbviament, va desaparèixer la bateria del vehicle.

Davant l’actitud repressiva de l’alcaldessa -actualment ocupa un seient al Parlament- i de la majoria socialista de l’Ajuntament  que es van negar a cedir els locals del poble per poder anar a votar i van fer actuar la policia i la brigada municipal per a fer desaparèixer tota la informació de la campanya electoral, els responsables del referèndum vam decidir concentrar la votació municipal en un sol lloc: l’Institut del Foix. Per arribar-hi es va preveure una línia d’autobusos que gratuïtament el comunicava amb les principals poblacions del municipi.

Per evitar les actuacions policials o municipals a l’Institut es van organitzar activitats des de el mateix divendres a la tarda fins diumenge al matí amb una gran participació dels veïns, les veïnes i els alumnes. A ple dia, dues persones van anar al garatge on dormien les urnes i, a porta tancada, les van canviar de vehicle. Dins una furgoneta de treball les van posar a un contenidor d’escombraries amb un rètol que posava “contenidor per ús exclusiu del jardiner” i les van tapar amb fullaraca.

Arribats a l’Institut a l’hora de dinar, quan joves i grans estaven distrets, un parell de persones amb roba de feina van entrar el contenidor “d’ús exclusiu del jardiner” i el van encadenar a un arbre relativament discret i proper a la sala de votacions. La sorpresa va venir quan els Mossos i la Policia Municipal van aparcar els seus vehicles a l’exterior de la tanca de l’Institut, visualment al costat de l’arbre on hi havia el contenidor. Diumenge al matí, quan a les 8 del matí les “forces de l’ordre” feien la seva ronda, van sortir les urnes del seu cau entre gran aplaudiments del veïnat i l’emoció dels qui les portàvem.

El “sí” va obtenir a Catalunya 2.044.038 vots (90,18% del total) i el “no” 177.547 (7,83%). Els vots en blanc foren 44.913 (1,98%) i els vots nuls, 19.719 (0,89%). Tanmateix, l’aspecte que més transcendí foren les brutals càrregues de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra els votants i els ciutadans que impedien amb resistència passiva la requisa de les urnes. Segons l’informe del Departament de Sanitat publicat tres setmanes després, el balanç de les càrregues policials fou de 1.066 ferits.

A Santa Margarida i els Monjos malgrat que, a un hotel del municipi s’allotjava un escamot de Guàrdies Civils, de la repressió municipal, de les dificultats tècniques i de les noticies repressives que anaven arribant, van votar afirmativament 1.874 votants. Cap partit ha obtingut un nombre tant elevat de votants en unes eleccions.

Aquells anys Oriol Junqueras proclamava “Doneu-me 68 diputats i declaro la independència aquesta mateixa tarda”, no ho va fer quan els va tenir. Gabriel Rufian aixecava la veu per dir ”En 18 mesos deixaré el meu escó al Congrés dels Diputats i tornaré a la República Catalana”, d’això ja fa gairebé 10 anys. En el supòsit que els líders del Procés haguessin mentit, el seu engany el van pagar ben car a la presó o l’exili. L’exili ha estat l’únic que ha torpedinat amb èxit una part de l’estratègia repressora de l’Estat espanyol.

El Procés es va donar quan el conflicte nacional arribà a punts de màxima tensió, però aquesta tensió retorna cíclicament, s’ha donat al llarg de tota la nostra història i es continuarà donant, tot depèn de com de conscients en siguem i com ens hàgim preparat per quan torni a passar.

El 22 d’agost de 1936 els milicians del “camió fantasma” van anar a Can Pere de Ferran a buscar en Pere Casals. El van afusellar al pont del Lledoner. En Pere Casals Piñol era un petit propietari agrícola, de dretes.

Ferran és una de les entitats de població que composen el municipi de Santa Margarida i els Monjos. En Pere havia estat alcalde del municipi. El “camió fantasma” és el nom que es donava al camió que transportava les víctimes i els seus executors, habitualment circulava de nit. El majestuós i alt viaducte del torrent del Lledoner està  passat l’Ordal, direcció Barcelona, per la carretera N-340. Als inicis de la darrera Guerra Civil el pont va servir d’indret per afusellar i el torrent de fossar. Els milicians situaven els condemnats al voral del pont i els convidaven a saltar o morir afusellats. Alguns condemnats van saltar aquella imponent alçada per mal morí amb la caiguda. Els que es quedaven a dalt morien més rapit..

El primer cop que es troba el nom d’en Pere Casals, entre els càrrecs municipals, és el curs 1904-1905 fen les feines de síndic, es a dir d’encarregat dels interessos i les gestions administratives de la corporació. De l’any 1906 fins el mes de juny de 1909 va ser l’alcalde del municipi. Els anys 1922 i 1923 va ser regidor.

Eren anys d’inestabilitat social amb vagues, atemptats i aldarulls. L’any 1923 el general Primo de Rivera -amb el vistiplau del Borbó Alfons XIII, el suport de l’Exèrcit, de la burgesia, dels terratinents i dels medis eclesiàstics- produí un cop d’estat que va comportar un règim polític autoritari. La dictadura va restablir l’ordre públic basant-se en una forta repressió. A Catalunya va ser inicialment aplaudit pels sectors de la burgesia conservadora. En l’àmbit polític, es creà la Unión Patriótica, una mena de partit únic.

El primer alcalde de “Santa Margarita y Monjos” nomenat pel Govern Militar, (02-10-1923) no era, per alguns,  prou reaccionari i el regidor Vicens Caraltó es va queixar que a l’ajuntament encara hi havia “encubiertos catalanistas”. El mes d’abril de l’any 1924 el governador militar de Barcelona va nomenar a Pere Casals alcalde del municipi, càrrec que va exercir fins la fi de la dictadura, l’any 1930.

Explica en Ramon Arnabat a “La Gent i el seu temps”, que una de les primeres coses que feu el nou ajuntament va ser “adquirí una  gran bandera espanyola per fer-la onejar el dia de la Festa Major (21 juliol), ja que feia molt de temps que no es posava”. Aquell consistori fou un ajuntament prodictadura ja que s’apuntà a totes les celebracions oficials: homenatge al capità general, la sol·licitud de títol nobiliari per a Primo de Rivera o el nomenament d’Alfons XIII com batlle honorari del municipi (14-02-1926).

El dia 28 d’octubre de 1927 el municipi va tenir la visita inesperada d’Alfons XIII i la seva família. L’Alcalde els va atendre en una improvisada rebuda oficial en la qual els monarques foren saludats per l’Ajuntament i victorejats pels nens i nenes de les escoles. A la tarda, quan tornaren de la passejada, foren rebuts pels domassos dels veïns i amb un arc de triomf aixecat a l’entrada del municipi i el luxe de l’enllumenat elèctric.

En Pere Casals també va ser el vici-president de la secció local de la “Unión Patriotica”, el president era en Josep Romeu Freixa, propietari d’una de les fàbriques de ciment. L’any 1927 en Pere Casals va esdevenir president comarcal del partit únic.

Durant la seva alcaldia es començaren a construir les escoles i l’església de la Ràpita, es feu el nou traçat del camí dels Monjos a Cal Rubió, la plaça de davant l’església nova dels Monjos, la plaça del costat del ajuntament vell, l’escorxador municipal, alguns carrers,  es posà el rellotge “monumental y moderno” del campanar parroquial amb campanes de bronze, compraren el primer carruatge per portar els morts al cementiri, etc…Una feina ingent que va transformar el municipi. Un dels consistoris més productius que mai ha tingut Santa Margarida i els Monjos.

Els conflictes, però, s’aguditzaren: dreta- esquerra, propietaris- rabassaires, monàrquics-republicans,  etc…, i les societats culturals foren l’instrument de canalització de tot el malestar. Pere Casals va tenir enfrontaments amb la Societat Coral La Margaridoia, entitat on confluïen els interessos rabassaires, catalanistes i d’esquerres. La Margaridoia -que posteriorment es va anomenar Societat Coral Republicana la Margaridoia- s’havia negat a cantar per l’Ajuntament a la Festa Major i posar la bandera d’Espanya a la seva façana. Casals va clausurar l’entitat i el seu cafè. La nit de Nadal de 1929 van esclatar un parell de bombes -d’escassa potència- a  can Pere de Ferran.  El batlle i el jutge -Salvador Samaranch- manaren detenir tres dirigents de la Margaridoia que no sortiren de la presó fins el 12 de febrer. Aquestes detencions van ser tan impopulars que li van comportar,  fins i tot, el litigi amb el rector.

Finalitzada la dictadura, el mes de febrer de 1930 es constituí un nou ajuntament, en Pere Casals restà al marge dels càrrecs municipals. Malgrat tot, el 15 de maig de 1931, posaren prop de casa seva un altre petard.

Els odis socials acumulats al llarg dels anys esclata a començaments de la guerra civil (1936-1939). Alguns dels dirigents de la dreta foren empresonats i d’altres afusellats. A Santa Margarida i els Monjos deu persones foren empresonades al llarg de la guerra i cinc foren executades pel “camió fantasma”. El mes d’agost de 1936, els milicians entraren a Can Pere de Ferran saquejaren la casa, i, sortosament, tan sols pogueren emportar-se a Pere Casals Piñol, el fill ja feia dies que havia fugit.

L’octubre de 1939 els franquistes obriren el fossar del Lledoner, identificaren les restes d’en  Casals per la seva roba. Traslladaren les despulles, amb una caixa de zenc, fins els Monjos. El dia 1 de novembre de 1939 el soterraren al cementiri de la Bleda (Santa Margarida i els Monjos), en una cerimònia que va començar a la Casa de la Vila. “Don Pedro Casals Piñol, caido por Dios y por España, vilmente asesinado en el pueblo de San Pablo de Ordal. Santa Margarita y Monjos, Año de la Victoria”.

Avui és 8 de setembre, Benvingut Moya ens explica “El dia 8 de setembre se celebren les Marededéus Trobades. Una marededéu trobada és una imatge de Maria (la marededéu), que segons la llegenda hauria estat amagada durant la conquista musulmana, i un cop restaurada la religió cristiana hauria aparegut, o hauria estat trobada en algun indret, sovint per pastors, infants o altres persones amb personalitat candorosa. El lloc de l’aparició, o trobada, és gairebé sempre un indret recòndit, lluny de poblat: un rocam elevat, un arbre singular o un cova. La llegenda afegeix, gairebé sempre, que els qui van trobar la imatge (o els seus convilatans) van voler traslladar-la a poblar, però la imatge, miraculosament, sempre tornava al lloc on s’havia mostrat”

Penafel és el nom d’una marededéu, una fortificació, una ermita i una font del terme de Santa Margarida i els Monjos. Recentment Penafel ha tingut el desgraciat protagonisme que l’hi ha donat l’Ajuntament negant-se a catalanitzar el nom i mantenint el castellanisme “Penyafel”.

El primer esment conegut de Penafel és del segle XI. Consta que en aquest lloc s’havia construït una fortificació, que pertanyia a la família dels Santa Oliva, com s’esmenta en el testament de Gombau Ramon de Santa Oliva de l’any 1097 en el què aquest cedí al seu germà  Guillem Ramon fortitudine de Penna fedel, ambdós eren fills de Ramon Enimbert i néts d’Enimbert de Santa Oliva.

Altres documents al llarg de tota l’edat mitjana certifiquen l’existència d’aquesta compacta fortificació, citant Guillem Ramon de Santa Oliva l’any 1143, o Ramon de Penafel (1181)i Pere de Penafel vers al segle XIII. Prop de la fortificació s’aixecà una capella que no està esmentada fins el 1300 com a propietat de l’Ordre del Temple. Torna a ser consignada el 1488 i el 1496 amb el nom de Beata Maria de Penafel. L’església de Santa Maria de Penafel és un exemple del que va passar durant la Guerra de Successió a Catalunya. La seva situació permet una visió privilegiada de tot l’Alt Penedès i part del Baix. Fou destruïda per les tropes castellanes i franceses del Borbó Felip V durant la guerra de Successió entre  els anys 1701-1715.

Després de la destrucció l’església es reformà gairebé totalment al segle XVIII i va substituir l’església anterior. Fou beneïda de nou el 1747. De l’església primitiva es conserva  ben poc, alguns trossos de paret i la porta lateral de mig punt amb la portada, reaprofitada  com accés del temple i muntada en la seva façana nord, dins un porxo, prop de l’angle nord-oest de l’església.

Fins fa pocs anys es conservava la imatge gòtica i bruna de la Mare de Déu de Penafel, feta amb terra cuita. Conta la llegenda que la imatge bruna de Penafel fou amagada, en temps de les invasions àrabs, en un forat a la roca de la font del mateix nom. Segles mes tard, fou trobada per uns pastors. Pel seu color rebia el qualificatiu de “germana de la Mare de déu de Montserrat”.  Una absurda restauració contemporània de la imatge la transformat amb una figura impersonal de raça blanca.

La imatge de Penafel era considerada miraculosa i invocada per la sequera i per la seva eficàcia sobre les dones estèrils “donat-les-hi la gràcia de parir fruits per Déu”. Aquesta veneració penedesenca omplia les parets del temple d’ex-vots. Encara actualment acull gent el dilluns de la primera Pasqua que es fa un aplec.

Fou destruïda el 1936 però, amb la paciència d’en Canela, l’ermità, es va refer enganxant els fragments que es recuperaren. La imatge era venerada per tot el Penedès i anyalment visitada el dia de Sant Marc per la comunitat de preveres de Vilafranca. També acollia molta gent el dia 25 de Març, l’Encarnació, en que es feia una processo des dels Monjos a la qual assistien molts feligresos ja que era un vot de poble que “s’acomplia des de temps immemorial”.

Fins al començament del segle XX l’ermita conservà dos retaules gòtics del pintor penedesenc Joan Mates (1390-1431), un dels pintors cabdals del gòtic internacional a Catalunya.  El retaule de Santa Llúcia i el de  Sant Miquel van ser pintats entre els anys 1410-1420 i van estar a Penafel fins a l’any 1912 en que van ser traslladats a la parròquia de Santa Margarida del mateix municipi. Posteriorment el clergat els va vendre a una col·lecció privada. Actualment s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La presentació pública del cinema a Catalunya s’efectua l’any 1896 al taller de fotografies Napoleón de Barcelona. A Vilafranca la primera projecció del “Cinematografo” es feu durant la Festa Major de 1898.

Les primeres projeccions a Santa Margarida i els Monjos, talment com a la majoria de pobles, s’improvisaren en sales, places i carrers que s’habilitaven quan alguns forasters, de manera itinerant, portaven un projector. Els “Ceguets de l’Arboç” n’eren un exemple, ells arribaven en tartana al municipi i passaven pel·lícules mudes acompanyades de piano. Després d’haver fet els pregons corresponents anunciant la projecció, a l’hora convinguda, els veïns i les veïnes dels Monjos cada un amb la seva cadira i alguna cosa per fer un mos, es reunien habitualment a la Placa de Cal Quiteri (actual Plaça Sant Pere o de Cal Ritu) per veure algunes pel·lícules. Aquesta practica va durar fins ben entrat els anys 50 del segle passat.

Els anys 1920 Santa Margarida i els Monjos tenia uns 1.700 habitants. Pocs municipis poden gaudir del privilegi de haver tingut dues sales de cinema amb aquesta escassa població. Ens explica en Joan Torrents i Sivill que la primera sala on és projectà cinema amb regularitat dominical fou al Centre Cultural Recreatiu Rapitenc (CCRR) de la Ràpita. El 14 d’abril de 1921 la junta del CCRR va decidir comprar dues-centes cadires pels espectadors. A partir de 3 de maig de 1922 s’inicien les projeccions regulars. L’empresari Isidro Aguilera era el propietari dels aparells i responsable de la instal·lació i el consum elèctric, per l’electricitat de la sessió pagava una pesseta a l’entitat. ”El programa era format per un seguit de pel·lícules mudes de curta durada i estaven acompanyades pels acords d’un manubri”. L’any 1928 l’explotació del cinema la fa en Josep Ribas, un “recader” d’Els Monjos, que, posteriorment,  també gestionarà el cinema de la Margaridoia.

La Margaridoia comença a projectar cinema -mut evidentment- l’any 1924, de la ma d’en Pepito Filoses, en Josep Ribas, Ramon Vinyals i Amadeu Torres. Les pel·lícules més significatives d’aquells primers anys foren Terra Baixa (1907), Barcelona sota la neu (1922), La Costa Brava (1924), Baixant de la font del Gat (1927), Les Caramelles (1929), etc.

L’arribada del cinema sonor (1926) va provocar una certa crisis a les entitats  obligant-les a canviar els projectors i suprimir l’acompanyament amb piano o amb manubri.

El 1937 la sala de la Margaridoia va esdevenir un taller de muntatge d’avions i el 1939 va servir per allotjar més de 200 presoners de guerra republicans utilitzats per reconstruir els ponts de la carretera i ajudar a la construcció de l’església parroquial. Tota la fantasia de la pantalla va desaparèixer.

L’any 1942 amb l’impuls de Ramon Surià, la Margaridoia torna a projectar cinema. Les sessions començaven sempre amb la interpretació de l’himne espanyol i el públic dempeus. Abans de la projecció de les pel·lícules era obligatori passar l’informatiu governamental NO-DO. Amb els anys es va suprimir l’himne però no la censura, a la qual eren sotmeses totes les pel·lícules. Van ser anys molt grisos, durs, anys de racionament i repressió.

La dècada de 1960 un monjenc que tenia una distribuïdora cinematogràfica i gestionava cinemes a Barcelona, el Quiteri, va possibilitar que la Margaridoia pogués canviar les incomodes cadires de voga per unes butaques de fusta que, malgrat fossin de segona mà, certament eren més còmodes.

Les pel·lícules més preuades durant aquells anys foren Raza, Tierras lejanas, Los gansters no se jubilan, El rey de Africa, Cleopatra, Sisi emperatriz, Quo Vadis, Casablanca, Panico en el Transiberiano, Los diez mandamientos, El ultimo cuplé, Lo que el viento se llevo, Marcelino pan y vino, etc…

Entre els anys 60 i 70 les projeccions de cinema tingueren un gran èxit de públic. El 1960 la Margaridoia tornà a canviar de projector. Entre 1960 i 1990 el principal responsable i programador de les projeccions cinematogràfiques fou Jaume Usina. Ell era la persona que s’encarregava de fer els contractes de les pel·lícules amb les empreses distribuïdores, de fer els programes de cada setmana, de que li arribessin al transportista, fer els papers pel Govern Civil, de Protecció de Menors, per a la Societat General d’Autors d’Espanya, portar els comptes, etc, tc.etc..Els cartells promocionals els penjava setmanalment en Jaume Farré de Cal Espardenyer a les parets de Cal Barriga.

Cada pel·lícula estava composta de dues bovines i cada sessió cinematogràfica projectava dues pel·lícules. Per tal de disminuir costos les projeccions es feien d’acord amb alguna sala de la contornada -la Mùnia o la Ràpita- de tal manera que quan una projectava la primera pel·lícula l’altra sala projectava la segona. A la mitja part un transportista, habitualment amb bicicleta, duia les bovines d’una sala a l’altre. Els primers anys el trasllat de les  pel·lícules entre el CCRR i la Margaridoia, el feia en Josep Ribas.

El anys van transcorre, el cinema del diumenge a la Margaridoia seguia com  punt de trobada d’infants, joves i grans. Cada un al seu espai, la canalla davant de tot, els adolescents al galliner i els festejadors a les darreres files. Figures importants d’aquells moments foren l’agutzil i el capellà, ambdós, Josep Matalonga i Mn. Anton Costa, vigilaven els espectadors i la foscúria, el soroll, els petons, les abraçades i fins tot les carantoines innocents.

Al cinema l’espectador podia somiar, apropar-se a mons desconeguts, sortir de la grisor, i rosegar els cacauets, xufes i els gelats de crema que venien “Pepe el Cacauero” i la seva esposa Hilaria.

El capellà Mn Anton Costa -un carlí il·lustrat defensor abrandat de la inquisició- transformava la seva vigilància al cinema de la Margaridoia amb  arguments per sermonejar des de l’altar amb frases que han quedat a la memòria local “Si els pits de les dones d’aquest poble fossin trompetes el cine seria una orquestra”.

El naixement de la televisió terrestre a l’Estat va ser el 28 d’octubre de 1956. Aquest inici només es va poder veure a Madrid i en pobles propers i per un parc de televisors (aproximadament 300). El temps d’emissió era tan sols de 3 hores al dia.

El juliol de 1961, amb satisfacció, la Margaridoia rebia el regal d’un televisor ofert per en Bertran Cusiné i el “cafè” s’omplia de gent delerosa de poder mirar aquell prodigi tecnològic on es veia el futbol, festivals de cançó, pel·lícules i “toros” en blanc i negra.

A finals de la dècada de 1970 la popularització de la televisió competia amb el cinema. El Rapitenc i a la Margaridoia van anar perdent espectadors, i malgrat que s’haguessin actualitzat els seus aparells de projecció, no van poder resistir els nous costums socials i, poc a poc, desaparegueren les projeccions dominicals. La televisió havia guanyat.

Rogeli Duocastella va néixer a Anglesola l’any 1914, fill d’un mestre que va ensenyar a les escoles dels Monjos (Santa Margarida i els Monjos). Explicaven els avis que el van tenir com mestre que va ser un ensenyant molt estimat i una família molt recordada. Del curs 1920-1921 ja hi ha testimonis gràfics del pas del mestre i la seva família pel nostre municipi.

Rogeli Duocastella va viure des dels 5 anys, tota la infantessa, l’adolescència i  joventut als Monjos i aquí va deixar i mantenir la seva colla d’amics d’infantessa, joventut i maduresa. Quan li preguntaven quin era el seu lloc de naixement, no reconeixia mai ser fill d’Anglesola, sempre deia que era fill dels Monjos.

Va estudiar per capellà i la guerra civil (1936-1939) va trencar la seva pau i dedicació. L’any 1938, amb un amic dels Monjos va fugir a peu de les penúries que provocaven els, mal anomenats, milicians. Van travessar Catalunya, Aragó, fins arribar al País Basc on van trobar el paraigües del govern basc. D’allà ell va anar a Paris.

Rogeli Duocastella va ser un dels primers estudiosos de la sociologia a Catalunya. Es va doctorar en Ciències Socials i Econòmiques per l’Institut Catòlic de París amb la tesi Sociología religiosa de una ciudad industrial: Mataró.

L’any 1955 torna de París i el 1958 funda el Centro de Estudios de Sociologia Aplicada (CESA), que actualment es coneix amb el nom d’Institut de Sociologia i Psicologia Aplicada (ISPA). Va ser el director de CESA i de la seva revista Documentación social, i posteriorment director de ISPA fins a la seva mort (1984). L’objectiu de l’Institut de Sociologia i Psicologia és promoure la investigació sociològica i afavorir l’aplicació pràctica del coneixement psicosociològic a la solució dels problemes que afecten la nostra societat. Va crear les Sección Social de Càritas i des del seu càrrec va impulsar la creació de moltes escoles de treball social.

El van cridar al Vaticà per elaborar ponències preparatòries pel Concili Vaticà II (1962-1965). En la seva recerca, a més de la sociologia religiosa, va cultivar els estudis sociològics del turisme i la vellesa, va publicar multitud de llibres i d’articles: “Como estudiar un municipio; Perspectivas socio-religiosas del urbanismo; Como estudiar una parroquia; La aportación del Servicio Social en la atención a la infancia y a la adolescència, Mataró; Estudio de sociología religiosa sobre una ciudad industrial espanyola; Poblemas sacerdotales en España; Problemàtica de la tercera edat a Catalunya; Estudio socioeconómico y de planificación de servicios sociales de la ciudad de Gijón; Aspectos educativos y religiosos en la España de los años 80; Sociologia y pastoral; Informe sobre la tercera edat, estudi sociològic sobre la ancianitat a Catalunya; etc; etc. “ .La Fundació “la Caixa” atorga anyalment un premi amb el nom del sociòleg Dr.Rogeli Duocastella.

Va morir l’any 1984 i sempre va mantenir un lligam estret i afectuós amb el seu municipi de joventut, Santa Margarida i els Monjos. Malauradament el seu municipi l’ha oblidat.

PS.- Als arxius de TVE-Catalunya guarden una entrevista que li va fer Laia Massana a  Rogeli Duocastella el 9 de novembre de 1978. Es tracta d’un arxiu on esta guardada també una entrevista amb Miquel Coll Alentorn, el líder d’Unió Democràtica, la qual he preferit conservar per la seva importància històrica. L’entrevista a Rogeli Duocastella esta entre els minuts 4,26 i 8,34 https://www.rtve.es/play/videos/arxiu-tve-catalunya/arxiu-tve-catalunya-miquel-coll-alentorn-rogeli-duocastella/5816567/

El “Diccionario geográfico-estadistico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar” escrit per qui fou Ministre d’Hisenda del govern espanyol, Pascual Madoz (1806-1870), explica que al Penedès de 1849 hi havia un hostal “regular” a l’Ordal, dos de bons a Vilafranca, un parell més als Monjos i un al Vendrell.

Al llarg de la historia els hostals i els hostalers han gaudit de mala fama. Al Tratado Legal y Politico de Caminos Publicos y Possadas del Dr. Don Manuel Fernandez de Mesa de l’any 1755, es pot llegir la consideració que mereixien els hostalers a l’autor, “son hombres viles y zafios, no solo en sus hechos si no en su apariencia”. “Pocos mesoneros deixan de ser malos”….”tanto que convendria poner en este oficio a los extrangeros, los quales seria menos perjudicial que se hicieran malos”.

El Tratado especifica la geografia arquitectònica dels hostals, havien de disposar de dues portes d’entrada, una pels criats i el poble pla i l’altre per la gent distingida, perquè “una señora principal no se vea atemorizada y ofendida por el caballo que se alborota,  por el arriero que reniega, del calesero que fuma, y de toda esta turba que forma una confusion aborrecible a los ojos, al olfato y al oido”. I així “se aparten los brutos de los racionales y no se junten los hombres viles, destrozados y mendigos, con los ilustres”.

Les habitacions del criats –comunitàries- calia que estesin situades veient les menjadores dels cavalls i dels muls, per poder vigilar l’alimentació i la tranquil·litat dels animals. La cambra de l’hostaler havia d’estar a dalt de tot per controlar si algú entrava a robar a les habitacions. Els hostals, destinats lògicament als forasters, no podien acollir la gent de la localitat, ni a dones de mal viure. Els nobles, els eclesiàstics i els soldats tenien preferència d’estatge per davant del poble pla. Quan tots els espais per dormir estaven plens i un privilegiat arribava, l’hostaler havia de fer-li lloc fen fora a una persona de categoria inferior malgrat que aquesta dormís.

En Jeroni Pujades en el seu Dietari (1601-1605), ens explica que a un hostal dels Monjos, el 24 d’octubre de 1602 (guerra dels Segadors), uns bandolers encapçalats per en Pay Català, van entrar de nit i ho van robar tot, especialment el que duien una colla de traginers de Valls.

Al mateix poble, a l’Hostal Nou de la Riera (possiblement fos l’edifici conegut com la Casa Gran?) la nit de reis de 1778 hi morí el Duc de Medina Sidonia, fet luctuós que va generar un litigi entre el clergat vilafranquí i el de santa Margarida. El duc va ser enterrat a Vilafranca amb tocs de campana, professó, molta cera i boato,  el capellà de Santa Margarida en veure tot el que van pagar els del Duc, va reclamar una paga suplementaria al·legant que el de Medina Sidonia havia mort a la seva jurisdicció.

Però no cal buscar en temps tan reculats per trobar malifetes d’hostal, al mateix poble l’any 1916 van servir un vi que va provocar forts dolors d’estomac als comensals. Segons les anàlisis fetes per l’Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca del Penedès, el vi tenia un contingut d’àcid sulfúric superior al límit legal.

No fa gaires anys l’ajuntament, sense cap respecte històric o cultural, va autoritzar l’enderroc de l’edifici conegut com la Casa Gran, per a construir-hi habitatges. L’altre hostal va desaparèixer els anys 1930-1940 per a fer la Casa de la Vila actual; en enderrocar-se van trobar revoltons vermells que, segons els entesos, era el senyal d’hostal a l’època dels romans i diuen, que entre les pedres va sortir un important tresor.

A mitjans del segle XX es va construir entre la Ràpita i els Monjos un hostal de celebracions, actualment mig enderrocat, refugi de ocupes i passavolants, que ha esdevingut una de les imatges icònicament vergonyoses del municipi.

La Margaridoia perenne (Bellis perennis) és una planta herbàcia molt comú arreu del Penedès que creix de forma silvestre als prats o a les vores dels camins. Fa una flor semblant a la margarida que floreix per primavera.
Al centre del nucli urbà dels Monjos (Santa Margarida i els Monjos), al carrer d’Anselm Clavé 10/14, hi ha el local social de la Margaridoia, una entitat nascuda a l’entorn d’un cor masculí l’any 1890 (legalitzada el 1892). Seguien les directrius del polític, compositor i escriptor Josep Anselm Clavé i Camps, per tal d’elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant. Cantaven a l’església durant els oficis religiosos, a les Caramelles per Pasqua, i als grans esdeveniments. El primer director del cor de la Margaridoia fou el Pinxo de Vilafranca.

Amb els anys la Margaridoia va créixer i amplia els seus objectius socials. L’ampliació dels objectius de l’entitat requeria un local. El local es construí amb l’esforç dels socis, i s’inaugurà l’any 1914. Fou ampliat posteriorment l’any 1921. Un edifici eclèctic realitzat per mestre de cases Garriga i Jeroni.
Santa Margarida i els Monjos ja era un municipi industrial des de les acaballes del segle XIX amb tot el que comportava de lluites sindicals de les quals la Margaridoia no en va ser aliena.. “Al llarg dels anys vint i trenta La Margaridoia esdevingué una entitat de primer ordre als Monjos pel que feia a la vida social i política: intervingué en la lluita entre monàrquics i republicans, entre esquirols i vaguistes, entre propietaris i pagesos …”.(La Margaridoia, 100 anys d’història. Ramon Arnabat, Raquel Castillero)
Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) la Margaridoia va mantenir una actitud d’enfrontament amb l’Ajuntament governat pels defensor de la monarquia borbònica, el dictador i l’ordre reaccionari. El primer alcalde de “Santa Margarita y Monjos” nomenat pel Govern Militar, (02-10-1923) no era, per alguns,  prou reaccionari i el regidor Vicens Caraltó es va queixar que a l’ajuntament encara hi havia “encubiertos catalanistas”. El mes d’abril de l’any 1924 el governador militar de Barcelona va nomenar a Pere Casals alcalde del municipi, càrrec que va exercir fins la fi de la dictadura. L’alcalde Pere Casals Piñol era un petit propietari de Ferran (Santa Margarida i els Monjos), home d’una  dreta molt monàrquica que -sortosament- durant els anys que va estar a l’alcaldia va treballar molt i va fer moltes obres públiques. El jutge era Salvador Samaranch Fina.

L’ajuntament declarà la guerra a la Margaridoia i intentà que clausuressin el local en diverses ocasions, al·legant que “ha servido desde siempre como centro de reunión de elementos netamente politicos de caràcter perturbador… desarrollaron en la misma toda classe de accidentes sociales, mediando muchos palos, tiros, detencions judiciales y perversos embrutecimientos….”.

A la festa major de l’any 1929 el Cor de la Margaridoia, conscient dels valors catalanistes i republicans, es negà a cantar davant aquell ajuntament reaccionari. El mes d’octubre d’aquell any la junta de la Margaridoia, presidida per Damià Olivella Martí, es nega a col·locar la bandera d’Espanya al balcó de l’entitat. L’ajuntament suspèn la junta i tanca la Margaridoia durant dos mesos, li requisen els llibres d’actes, el registre de socis i el llibre de comptes. Mesos més tard, la nit de Nadal de 1929 van esclatar un parell de bombes, d’escassa potencia, a can Pere de  Ferran, a ca l’alcalde.  El batlle i el jutge manaren detenir tres dirigents de la Margaridoia acusats injustament dels fets, no sortiren de la presó fins el mes de febrer, 48 dies.

El rector va estar al costat dels empresonats i realitzà nombroses gestions per alliberar-los. A començament de 1930 es presentaren al consistori 268 signatures demanant la reobertura de la Margaridoia i el retorn dels empresonats, cosa que finalment  aconseguiren.

L’any 1931, any de la proclamació de la II República, l’entitat passa a denominar-se Societat Coral Republicana la Margaridoia. Comença 1931amb Bartolomé Cañellas Jané com a batlle i es proclama la República amb Joan Vidal Miró a l’alcaldia. El president de la Margaridoia és en Jeroni Bertran Miró. L’actuació de Pere Casals contra la Margaridoia no la va oblidar el poble i el 15 de maig de 1931 esclata, prop de casa seva, un altre petard.

Santa Margarida i els Monjos, per moltes raons, és un municipi peculiar. Ultra la festa Major petita o d’hivern, celebra tres festes majors. La de Santa Margarida el 20 de juliol, festa major dels Monjos; la festa major de Cal Rubió, el 12 d’octubre i la festa major de la Ràpita, el 4 d’agost. La Festa Major de la Ràpita és una festa històrica lligada als frares dominics, al convent de Sant Domènec i als antics rituals de l’aigua.

Amb anterioritat a l’any 1300 a l’espai de l’actual municipi de Santa Margarida i els Monjos, hi havia sis esglésies romàniques i un bon grapat de construccions militars: tres fortaleses (Penafel, Espitlles, La Bleda) i set torres de guaita (la Torre de Santa Margarida segle X, la Torre de Llitrà o Vitrà (1013),  la Torre de la Vall (978), la Torre de Rovira de Fontcavallera (985), Torre de Magrinyà (997),  Torre de la Torta (979) i la de Penyafort (segle XI). La de Penyafort simplement era una torre amb lloc pels guardes que depenia del castell d’Olèrdola. Torre que al segle XV (1405) ja consta que havia desaparegut, i avui, malgrat les excavacions, no se sap on estava situada.

L’aigua és un element primordial del calendari festiu i és la font i l’origen de la vida. Els antics cultes a les aigües: dones d’aigua, sirenes… van sobreviure a la predicació del cristianisme, fins al punt que l’església va acabar integrant-los a la litúrgia i al santoral.  Els demiürgs de l’aigua van ser substituïts per sants: Magí, Domènec, Carme, Grau, Antoni de Pàdua…

Una tradició, entre els seguidors de Sant Domènec de Guzmán Garcés -fundador de l’ordre dels dominics- ha consistit en beneir el dia de la festa del sant -4 d’agost- l’aigua del pou que es trobava a l’interior dels claustres dels convents dels dominics. Escriu Joan Amades al “Costumari Català” fent referència a la celebració a Barcelona: “La pagesia del pla de la ciutat feia festa, i en llargues corrues, qui a peu qui en carro, venien a cercar aigua miraculosa de Sant Domènec. Perquè es conservés amb més puresa se l’emportaven en càntirs nous que compraven expressament en una fira exclusiva de càntirs que tenia lloc pels voltants del convent de Santa Catarina” (convent on primer va ser enterrat Sant Raimon). Encara actualment a Argentona, on fan la festa de l’aigua, es manté una fira de terrissaires. A la Ràpita aquesta exaltació s’ha transformat en la Festa Major d’estiu.

L’any 1603 els frares dominics van construir en un espai bonic, curull d’aigua, al costat del riu Foix, davant del molí de l’Abadal proper a la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos), un convent sota l’advocació de  fundador de l’ordre, Sant Domènec.   Cada dia 4 d’agost, festivitat de Sant Domènec, els frares beneïen l’aigua del pou del convent, a la qual s’atribuïa la virtut de guarir les “febres”, per la qual cosa en donaven profusament a tothom que en demanava. La benedicció de l’aigua es convertí en un aplec molt concorregut per gent d’arreu del Penedès.

Un document parroquial de Santa Margarida del Penedès de l’any 1858 reproduït per Joan Torrents a “Centre Cultural Recreatiu Rapitenc 1905-2005”  diu que “el dia del Sant a les 9 hores se canta lo ofici en la Iglesia del convent…Acabat se cantan los goig. En tots los dias assisteix lo Ajuntament en tot” . Quan els frares, per raó de la desamortització de Mendizaval (1836), van deixar el convent i el va comprar en Puig i Llagostera l’any 1851, ell va ser qui va mantenir la tradicional benedicció de les aigües conventuals i es va fer càrrec de les despeses.

El 13 d’agost de 1865 el periòdic l’Eco del Panadés”  explica que el dia de l’aplec “de Sto. Domingo….en el ultimo tren subieron …quinientas personas en la estación de Santa Margarita y Monjos….ademas concurrieron gran numero de carros ocupados por gente joven, .. que al regressar entonaban los cantos populares mas en boga…”

I amb el pas del temps aquella festa, aquell aplec, per la benedicció de les aigües del pou, es va transformar en la Festa Major de la Ràpita. El 19 d’agost de 1904 Joan Basany rector de la parròquia de Santa Margarida escrivia “A les 9 en punt del 4 d’agost , ´s diu missa en la Esglesia del Convent de S. Domingo, propietat avuy de la Vda. de Puig i Llagostera, Dª Rosa Amat. La festa principal ´s fa lo diumenge següent en que en lloc de la 2a missa de la parroquia ´s va a S. Domingo hont’s celebra ofici sé tota orquestra. Lo Parroco ´s queda a menjar ab los amos y cobra 10 pts.  La barriada de la Rápita celebra la seva festa major….”

Tal com deia en començar, per moltes raons, Santa Margarida i els Monjos és un municipi peculiar, des de l’any 1979 és governat pel mateix partit polític. La història municipal d’aquets anys ha deixat moltes curiositats vergonyoses. Una d’elles és el canvi de denominació del Convent de Sant Domènec (o de “Sant Domingo”) realitzat per l’ajuntament socialista els anys 1990. Sense cap fonament històric l’ajuntament va rebatejar l’edifici del Convent com “el castell de Penyafort”. No queda clar si aquest canvi-invenció respon a la ignorància o disposen d’algun argument garneu secret.

Per ajudar-los a corregir aquesta bestiesa antihistòrica em permeto copiar la definició de Castell que trobem a la Vikipèdia “Un castell és una fortificació per a ús militar. El castell és una fortalesa autocontinguda, generalment de l’edat mitjana”. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix un castell com “Edifici fortificat situat generalment al cim d’un turó o en el punt dominant d’una població”, i un Convent és una “Casa on habita (habitava) una comunitat de religiosos o de religioses”.

Caldrà demanar al bisbe, prior de dominics, que vingui a explicar al consistori de Santa Margarida i els Monjos que és un convent i que és un castell?