Josep Arasa i Ferrer

Darrerament estem escoltat entitats barcelonines que demanen la inclusió del Penedès dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), aquest és un debat amb implicacions territorials, econòmiques i polítiques importants. Hi ha arguments tant a favor com en contra i ajuntaments penedesencs que ja han vist amb aquesta iniciativa una possibilitat de creixement poblacional i qui sap si el camí polític per alguna autoritat municipal.

Santa Margarida i els Monjos, municipi que té un dels percentatges de creixement més alts del Penedès amb la conseqüent pèrdua d’identitat, ja ha posat a disposició dels nous projectes urbanístics tres solars municipals. Quan els socialistes van accedir a l’Ajuntament de SMMonjos (1979) al municipi hi vivien 3.325 habitants. Actualment, amb el mateix color polític al consistori, hi viuen 7.718 que representa un creixement del 232%. L’Alt Penedès des de 1979 ha crescut el 169%. Una pressió urbanística, que de contagiar-se a d’altres ajuntaments, diluiria -encara més- la identitat del territori.

Existeix un problema real d’habitatges a Catalunya i Illa ha promès la construcció de 50.000 habitacles, ara busca solars per edificar-los i el Penedès és un espai on trobar terrenys més econòmics. Integrar-se a l’AMB pot incentivar un creixement desmesurat dels municipis amb bona comunicació amb BCN, indrets on es concentraran les inversions, deixant zones interiors del Penedès en segon pla. El Penedès en la seva integritat, té una personalitat diferenciada i una tradició vitivinícola que podria quedar diluïda dins de l’AMB, amb el risc de pèrdua d’espais agrícoles i naturals. Políticament i administrativament al Penedès tenim en construcció la nostra Vegueria i entrar a l’AMB podria generar conflictes competencials.

Tot fent volar coloms, la integració del Penedès a l’AMB podria (hauria de…) facilitar millors connexions amb Barcelona, especialment amb el transport públic (rodalies, autobusos interurbans). Però aquestes són promeses que fa anys que escoltem i mai han realitzat. Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial i Obres Públiques amb el tripartit, l’any 2008 ja va prometre la realització del  Pla d’Infraestructures de Transport de Catalunya, pla que havia d’acabar les obres l’any  2026. No han fet res, ni tan sols la transferència dels equipaments ferroviaris.

Certament hi ha serveis metropolitans com la gestió de residus, l’aigua o polítiques d’habitatge, que estan més desenvolupades dins l’AMB que a la vegueria Penedès. També es veritat que degut a que no hi ha cap interès en promocionar la marca Catalunya la vinculació amb Barcelona podria afavorir noves inversions i oportunitats laborals a casa nostra. En definitiva, la decisió dependrà de quin model territorial es vulgui pel Penedès, un territori més autònom o un més integrat en la dinàmica metropolitana de Barcelona.

Davant la feblesa d’alguns ajuntaments i els cants de sirena amb pudor de promesa incomplerta, ara més que mai ens cal defensar i articular la Vegueria com la única eina capaç de defensar el territori, la seva identitat i els seus interessos. Una administració pròpia que sense perdre autonomia de gestió i fugin de la possible corrupció que comporta el creixement immobiliari, sigui capaç, si s’escau, d’establir convenis puntuals de col·laboració amb l’AMB en matèries específiques.

Tenir entre les mans un llibre contemporani i de qualitat que a la llista d’agraïments fa constar el sant aragonès Garapasio ja flaireja singularitat.

“Flora medicinal del Penedès. Plantes remeieres de camps, vinyes i marges” dels vendrellencs M. Pilar (Piua) Lopez i d’en Francesc Caralt es un acurat treball de recuperació del receptari popular penedesenc i de divulgació de la flora de la vegueria “amb el propòsit que sigui coneguda, respectada, estudiada i utilitzada; perquè els seus usos tradicionals es conservin i siguin transmesos a petits i grans”.

Durant segles per carrers i masies del Penedès era habitual la presència d’herbolaris baladrers que oferien manats d’herbes remeieres: “Dones! Romaní i mata!”; “Sajolida, farigola i borratxes!”; “Per les sangs, compreu les bones herbes!”; “Herbes per curar brians, per inflamacions i per enfortir la boca”; “Herbes pel mal de queixal, per la melsa i el fetge!” “Herbes per rebaixar les sangs i per curar les morenes!”. “Compreu herbes de Montserrat!”.

Els baladrers i les trementinaires són avui uns oficis perduts que havien complementat la saviesa guaridora dels nostres avis. La “Flora medicinal del Penedès” omple aquest buit i descriu acuradament més de 150 plantes, el seu us, el calendari de recol·lecció, les seves curiositats, les dites més populars, etc.

Del card marià explica que s’ha considerat antioxidant, antibiòtic, hipertensor, antial·lèrgic, antiespasmòdic, antiinflamatori, protector hepàtic, colerètic, antidepressiu, tònic venós, digestiu diürètic, vasoconstrictor, hemostàtic, febrífug, aperitiu i vulnerari. Que internament ha estat utilitzat per a qualsevol problema de fetge, fins i tot per la cirrosi, l’hepatitis i la vesícula…..Arrel, tija, flors i fulles reforcen els cabells. Els fruits es prenen o bé en tintura, o bé triturats i bullits 8 minuts, o bé en infusió de 15 minuts… Amb les fulles pelades es netejaven ferides i es preparava esperit per l’artrosi. Els pètals són indicats per fer-ne oli o banys hidratants. La decocció de 3 minuts de tota la planta s’aplica a ferides, llagues, hemorroides; la de l’arrel a cops i contusions. A la cuina, tiges, penques i fulles del primer any, pelades i remullades una estona són comestibles crues i cuites, etc, etc.

Amb les flors del card marià, els padrins confeccionaven collarets, bossetes i rams protectors de serps i llamps. Per eliminar hemorroides, es posava un tros d’arrel a cada butxaca i deien que, tal com s’assecava l’arrel, minvaven.

En aquets moments de grips, el receptari recomana per la tos bullir duran 10 minuts un grapat de tàrrec, unes branques de farigola, una figa seca, una garrofa, i unes branques d’orenga amb 500 ml d’aigua. Es cola i s’afegeix mel. Es pren a cullerades.

Publicat a El 3 de vuit el 19-01-18

Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

• Quan els socialistes van accedir a l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, al municipi hi vivien 3.325 habitants. Actualment després de tres alcaldes/alcaldesses hi viuen 7.718 habitants, el que representa un creixement del 232%. En el mateix període de temps l’Alt Penedès -SMMonjos inclòs- ha crescut el 169%. (de 64.834 a 110.000 hab).
• Aquest increment poblacional desmesurat s’ha realitzant amb el corresponen augment de la construcció i alliberant el padró. Segons les darreres dades el nombre d’estrangers del municipi és de 963 persones, el 12,62% del total d’habitants. A Sant Sadurní és del 9,24%.
• Aquets increment poblacional no s’ha realitzat paral·lelament a una tasca social i cultural d’integració. Al municipi el percentatge de persones que no entenen el català era del 6,21%.  Més del doble de la mitjana comarcal, el 2,95%.
• El nombre d’habitants de Santa Margarida i els Monjos que han cursat Educació Superior és del 24,3%. A l‘Alt Penedès és del 31,2%.
• Increment de la població que no ha representat una millora econòmica per a la majoria. La Renda Familiar Disponible per Habitant a Santa Margarida i els Monjos és de 17.732 €. La Renda Familiar Disponible per Habitant a Catalunya és de 18.356 €.
• Santa Margarida i els Monjos va acabar l’any 2024 amb una taxa d’atur del 8,59 %. Sant Sadurní amb un 7,96%. Gelida amb 7,78%.

Aquestes dades obren tot un seguit d’interrogants i més quan aquest ajuntament ja ha tingut dos casos de corrupció. Quin ha estat el motiu provocador d’aquest creixement desmesurat? Qui ha tret benefici de tanta construcció, la majoria de vegades d’escassa qualitat? És tan sols electoral el motiu del creixement? Que hi ha al darrera? Cal demanar una auditaria independent a l’ajuntament? L’aspiració socialista és fer de Santa Margarida i els Monjos un barri marginal barceloní?…..

El fuster-poeta-folklorista vilafranquí Antoni Massanell, de qui el passat mes de novembre vam celebrar el centenari del seu naixement, va escriure uns versos dedicats a la Font de Sant Llorenç: A la font de Sant Llorenç / vaig conèixer una herba, / de toc aspre, apelagós, / i de flor groguenca. / No en busqueu de més humil: /  viu a les esquerdes de les roques. / El bon sol li diu amoretes….

El fondo de Sant Llorenç està situat al Parc del Foix, a Santa Margarida i els Monjos, entre la Senabre i cal Noi. Hi predomina l’alzinar, el  marfull, el boix, el galzeran i el te de roca, herba a la que es refereixen els versos d’en Massanell. Sant Llorenç és un espai frescal que va ser important per les seves fontades on acudien gent d’arreu de la comarca, hi ha un parell de fonts, la que dona nom a la fondalada i la del Pouet del Cagalló,

Sant Llorenç fou un cristià cremat viu en una graella el 10 d’agost de l’any 258 a Roma. Per commemorar-ho, cada  10 d’agost, el reliquiari que conté el seu cap rostit és exposat al Vaticà per ser venerat. El Sant és patró  dels bibliotecaris, i és l’advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció contra els incendis. La seva festa s’escau quan hi ha la pluja d’estels coneguda popularment com a Llàgrimes de Sant Llorenç.

Davant la font de Sant Llorenç, hi ha una cova utilitzada com cripta sepulcral a l’època del coure on s’han trobat restes: un ganivet de sílex, fragments de ceràmica i ossos de cranis humans i animals. Sobre el turo de la cova, a 344 metres d’alçada, hi ha una petita ermita romànica en ruïnes, Sant Llorenç de la Senabre. El topònim “Senabre” fa referència a la mostassa borda o ravenissa groga, Sinapis en llatí.

L’ermita fou construïda el darrer terç del segle XI i documentada a partir de 1305, actualment te la volta esfondrada, però  manté en peu uns trossos de les parets laterals i de l’absis semicircular, on s’observen dues bandes llombardes i tres finestretes de doble esqueixada. Annexa a l’ermita hi ha les restes d’una possible sagristia amb tres habitacions. Durant la prospecció arqueològica realitzada l’any 2011 es va constatar que  al segle XVI l’església havia esdevingut un mas on la cuina amb forn de llenya estava a l’absis. En el moment de les excavacions es va trobar ceràmica dels segles XV al XVIII. De l’ermita existeixen  testimonis gràfics (1912) que mostren el bon estat en que es trobava a principis del segle XX.

Actualment l’ermita es troba en un “estat total d’abandonament” segons fan constar els autors de la “Memoria de la prospecció arqueològica a l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre” (A.Mauri, P del Fresno, E. Travé). Malgrat que l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre està declarada Be Cultural d’Interès Local inclòs en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català, la gran degradació soferta a partir de 1980 i especialment  des de l’any 2000 són un mostra més (El 3 de vuit 15-10-10, Santa Margarida) del desinterès del consistori per mantenir i respectar el patrimoni cultural.

Un altre poeta vilafranquí, Josep Parera, va deixar a la font, gravats en marbre, aquests versos: Lloc d’esplai del qui matina / font humil de Sant Llorenç / dolç repòs del qui camina / aigua fresca i cristal·lina  /que bevent-te el cos em prens. Tens per marc un bell paisatge / tens perfums, tens cants d’ocell / tens els besos de l’oratge / i del cel reps l’homenatge, / perquè et dona el seu mantell.

La Wikipedia diu “El xató és una salsa feta amb ametlles i avellanes torrades, molla de pa amb vinagre, all, oli, sal i, l’ingredient que la fa diferent, la nyora. Aquesta salsa acompanya una amanida d’escarola, amb anxoves, tonyina i bacallà”.  Jo em permeto afegir que aquesta salsa és germana de la salsa “romesco” i de la “salvitjada dels calçots”, una família gastronòmica amb ingredients comuns i una paternitat territorial discutida; qui és la mare del xató?

El vilafranquí Ramon Marrugat en el seu llibre “Narracions llegendàries del Penedès” entra en el debat del Xató, malgrat que tampoc en treu l’entrellat. Fa esment del origen sitgetà de la salsa, relacionant-la amb Santiago Rusiñol -com no podia ser altrament- i amb l’expressió francesa “Ça c’est un chateau!!” (això és un castell!!) dita pel seu amic Ramon Canudas quan va tastar la salsa. La pronunciació francesa  la comparació amb un castell van plaure tan a l’artista que va batejar aquella salsa amb el nom de “xató”.

Oriol Pi de Cabanyes no està d’acord amb l’origen francès del mot i considera que la salsa es descendent de la paraula “deixetar”. “Deixetar és dissoldre una substancia solida fins a fer-la liquida. Per fer la salsa del xató s’han de “deixetar” o desfer en un morter uns quants ingredients”. Joan Coromines al Decat diu que l’origen del xató és situat en el món del vi i no pas de cap château o de cap chef francès. Una vegada el vi estava a la punta i a punt de ser tastat, es procedia a aixetonar la bota, una cerimònia cabdal en tot el procés que consistia a posar una petita aixeta (l’aixetó) que permetia que el vi sortís. Aquest moment marcava l’inici de la festa del vi nou, una celebració que anava acompanyada d’una menja composta per ingredients salats com el peix, que es trobaven a les cases dels pagesos, servida amb les fulles de la verdura de la temporada d’hivern i amanida amb una salsa especial. Aquesta menja ritual que acompanyava la cerimònia d’aixetonar la bóta de vi és doncs a l’origen de l’actual xató.

Tornant al lloc de naixement del plat i la salsa, l’olerdolec Pere Sadurní a “Retalls de Folklore” reconeix que el Xató té el seu origen a Vilanova. En Xavier Garcia Soler a “Vida marinera” precisa que “és una menja típica vilanovina del dijous gras”. Del mateix parer també és l’escriptor i activista cultural, Bienve Moya.

El gran folklorista Joan Amades reconeix que era un plat d’estiu, però que “a la fonda vilafranquina de Cal Vicens també el servien a l’hivern”. Cal reconèixer que actualment ja no hi ha data per gaudir-ne. Faci fred o calor, el Xató i les xatonades van aparellades a les eternes discutides del seu origen, que si el primer es va fer a Sitges, que si ja ho feien els pescadors de Vilanova, que si els del Vendrell, que va néixer a Vilafranca,……etc, etc. A la propera xatonada ens caldrà introduir un nou indret de naixement. L’historiador de Sant Sadurní, Carles Querol, reivindica el protagonisme de tot el Penedès, tot introduint-li una nova partida de naixement. Escriu “Eren famoses les xatonades de l’Abadal a Santa Margarida i els Monjos, sempre ben arrelades a la tradició pagesa, molt abans que aquest plat agafés anomenada a l’espai mariner de Sitges, Vilanova i la Geltrú o al Vendrell”.

Tal com explica en Joan Rovira a “El riu de Foix”, el molí fariner de l’Abadal, també conegut com a molí de la Malamort, ja està documentat l‘any 1350, està situat al costat del riu Foix i proper a l’antic Convent -ara mal anomenat castell de Penyafort-. El nom d’Abadal està associat amb l’abat o abadia de Santes Creus. Amb l’exclaustració de l’ordre del Cister al 1835, el moli va passar a ser de Can Guineu de Sant Sadurní. L’enginy va funcionar fins a les darreries del segle XIX. Paulatinament les estances i els mecanismes del moli es van reconvertir per altres menesters. L’Abadal per la bellesa i qualitat de les aigües era un indret idíl·lic, molt preuat per fer fontades, i és així com es va reconvertir en un establiment que donava menjar a la gent de la comarca que anava a passar el dia. La bassa que mantenia l’aigua per fer girar les moles es va conservar fins l’any 1940 quan la van omplir de terra i plantar una vinya.

El Xató, doncs, és un plat penedesenc que ja es menjava al Moli de l’Abadal abans que a Sitges, Vilanova, el Vendrell o Vilafranca?. Si és així, la qual cosa no puc posar en dubte per l’autoritat de l’historiador que ho constata, a la llista de mèrits culturals de Santa Margarida i els Monjos -mai reivindicats per l’autoritat municipal competent- cal afegir-hi la paternitat del Xató.

Alguns pobles tenen un origen llegendari, d’altres en alguna batalla històrica. Santa Margarida i els Monjos deu la seva formació moderna en una industria cimentera. Al segle XIX el municipi estava format per masies i esglésies escampades a la muntanya, pel pla hi passava el Camí Ral amb un parell d’hostals, un curt carreró (el dels Maons), alguns molins i un convent. En aquell moment el municipi  ja havia perdut el seu grup de Ball de Valencians, mantenia la festa Major de Santa Margarida, la Festa de l’aigua al Convent de Penyafort, els aplecs de Pasqua i el vot del Poble. Santa Margarida i els Monjos reneix i creix amb el segle XX gràcies a una cimentera.

La pedra calcaria de les muntanyes de Santa Margarida i els Monjos ja havia permès implantar-se al municipi la fàbrica de ciments naturals Miret, coneguda popularment com la fàbrica del Renet. El gran salt esdevingué amb l’important inversió d’Antoni Freixa i Coma. Antoni Freixa va ser el banquer que va canviar la història del municipi. De ser un petit municipi agrícola que sortia de la fil·loxera, insalubre per les seves aigües entollades – del qual fugien fins i tot els capellans- va esdevenir un conjunt de petites i dinàmiques poblacions d’obrers industrials.

L’any 1901 Antoni Freixa va crear una empresa amb un capital social de 1.500.000 pessetes. Va demanar permís a l’Ajuntament per fer una fàbrica de calç en una partida veïna a l’estació dels Monjos anomenada “Les casetes del Rec” i, el dia 25 d’abril d’aquell any, va posar la primera pedra de la fàbrica “Cementos y Cales Freixa”, coneguda popularment com la Fàbrica Nova. El 1903 comença a instal·lar les vagonetes –ferrocarril aeri- que portarien la pedra des de la pedrera a la fàbrica. Aquell any l’empresa, a més de la calç, comença a fabricar ciment natural. Els dies 3 i 4  d’agost es produeixen a la fabrica Freixa les primeres vagues.

El dimarts 28 de novembre de 1905 la Vanguardia publicava la nota següent “Verdadera manifestación de duelo resultó ayer el entierro del cadáver del que fue en vida don Antonio Freixa Coma. El ataúd fue conducido en hombros por antiguos empleados de la casa bancaría del finado, que con ello quisieron testimoniar el aprecio en que lo tenían. Abrían el fúnebre cortejo buen número de asilados de la Casa provincial de Caridad y de los talleres Salesianos, empleados del Banco de España, siguiendo el clero y la escolanía de la iglesia de Nuestra Señora de las Mercedes. El duelo lo presidían el barón de Viver…., el presidente de la Diputación…” .

A la mort d’Antoni Freixa, va heretar l’empresa el seu nebot Darius Romeu Freixa (1886-1970) que llavors tenia 19 anys. L’empresa canvià de nom pel d’ “Herederos de Antonio Freixa”. Darius Romeu Freixa era fill del primer baró de Viver, Darius Romeu i Torrents.  La Baronia de Viver és un títol nobiliari espanyol creat el 16 d’octubre de 1901 pel rei Alfons XIII.  Darius Romeu no va ser gaire brillant amb els estudis, va deixar inacabada la carrera de dret, però va seguir amb les activitats industrials i bancàries  del seu oncle i l’any 1908 va ser cofundador de l’Associació de Banquers de Barcelona.

L’any 1910 es crea als Monjos la “Sociedad Mutua Obrera de empleados y operarios de la Fabrica de Cemento de los señores herederos de A.Freixa, bajo la advocación de San Antonio Abad”. Una mena de societat de socors mutus mixta, amb participació dels treballadors, però sota tutela empresarial. L’empresa pagava el 100% en cas de baixa per accident laboral. Aquesta entitat tingué molta força fins la darrera guerra civil i comptà amb una mitjana de d’un centenar d’afiliats.

A la dècada de 1910 i degut a les necessitats de mà d’obra de la fàbrica de ciment “Herederos de Antonio Freixa”, arriba a  Santa Margarida i els Monjos la primera onada d’immigrants, el que comportarà  un creixement demogràfic.  La Fabrica Nova va tenir una estructura propera a les colònies febrils de la zona del Llobregat, escoles gratuïtes pels fills dels treballadors, economat, la mutua, etc, etc…L’any 1912 l’empresa canvia el nom pel de “Cementos y Cales Freixa”, i fa una ampliació de capital social (5.000.000 pts).

El dia 16 de juny de 1919 els obrers de Freixa engegaren una vaga, a la qual participaren 170 obrers, dels 200 que hi treballaven, per reivindicar un increment d’una pesseta de jornal –era de 4- i la reducció de mitja hora de treball, que era de nou hores i mitja diàries. La vaga va ser tan intensa que els propietaris anaren a La Unión (Murcia), on havien tancat unes mines de plom i havia molts aturats, a buscar esquirols.

Al municipi aquest allau de forasters trenca-vagues va provocar un profund malestar. Després de dues setmanes de vaga els obrers es reincorporaren al lloc de treball amb un sou de cinc pessetes però amb les nou hores i mitja. La vaga rebrotarà a finals d’any i consolidarà la divisió del municipi en dos bàndols que duraria fins la Guerra Civil.

La població de Santa Margarida i els Monjos rebutja l’arribada dels esquirols i se’ls tanca la porta a les botigues i de l’entitat d’esbarjo existent, la Margaridoia. El mes de juny de 1921 es constitueix una nova entitat social, la Sociedad Cooperativa Agricola, coneguda popularment com el Xiringuito que,  constituïda pels grans propietaris, la dreta local, i els empresaris del municipi, especialment la fàbrica de ciment Freixa. El Xiringuito  va acomboiar el lleure dels nouvinguts fins que va ser destruïda en un bombardeig de l’aviació franquista.

El propietari de la fàbrica de ciment, Darius Romeu i Freixa, va ser un dels impulsors de la Unió Monàrquica Nacional l’any 1919 i tingué una important intervenció política. Entre 1920 i 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, fou regidor del consistori barceloní degut a la seva proximitat ideològica amb els sectors més conservadors. Assumí la cartera de cultura de la Mancomunitat de Catalunya intervinguda, de la qual també en fou sotspresident i, sota les ordres del dictador, es dedicà a la dissolució d’aquesta institució. Va ser alcalde de Barcelona entre 1925 i 1929, va realitzar projectes urbanístics de gran vàlua: prolongació de l’avinguda de la Diagonal fins a Esplugues de Llobregat, urbanització de la plaça Catalunya, inici de la zona franca del port, primera campanya contra el barraquisme, cobertura de la via fèrria del carrer Balmes; va inaugurar el metro, la primera emissora de ràdio de l’estat, i  l’Exposició Internacional de 1929. La dictadura de Primo de Rivera va comportar pel municipi una etapa de moltes obres públiques amb l’alcaldia de Pere Casals Pinyol vinculat a l’Unió Monarquica.

L’activitat de Darius Romeu com alcalde barceloní, especialment l’Exposició Internacional de Barcelona, repercutí en la producció cimentera. L’any 1926 “la Freixa” va començar la producció de ciments Pòrland. El 1930 la producció anyal de la fàbrica superava les 30.000 tones i donava feina a uns 300 obrers.

Amb l’arribada de la República, els mitjans catalans van ser molt durs amb Romeu, a qui sovint es considerava un traïdor al país per les seves connivències amb el règim de Primo de Rivera i per les seves polítiques en contra de la llengua catalana. Això si, la nova legislació republicana (1936) li va servir per demanar el divorci de la seva esposa, amb qui mantenia una relació tempestuosa.

Darius Romeu encapçalà el moviment civil de suport als militars sollevats el 1936. La connexió entre la fracció de l’exèrcit compromesa amb el cop militar a Catalunya i els elements civils es va fer la darrera setmana del mes de juny de 1936 a la seva casa d’Argentona. Durant la Guerra Civil, la fàbrica Freixa fou col·lectivitzada pels sindicats CNT i UGT. Malgrat les dificultats de l’època i l’escassetat de matèries primeres i d’accessoris continua funcionant. La FAI va assassinar a qui havia sigut alcalde Pere Casals Pinyol.

Després de la Guerra Civil, Darius Romeu, fou conseller privat d’en Joan de Borbó i visqué intensament la pugna entre el comte de Barcelona i el general Franco per restablir la monarquia a Espanya. En la clandestinitat en què s’havia de moure tot moviment polític aliè a la Falange Española, liderà els monàrquics liberals catalans. Pretenien que com a conseqüència de la finalització del conflicte, es produís una ràpida restauració de la dinastia d’Alfons XIII. El fet que aquesta alternativa no es veiés prou clara el 1939 per part dels militars sollevats, només com una possibilitat a molt llarg termini, tendí a situar aquest grup de monàrquics en actituds crítiques envers el règim. Malgrat les seves discrepàncies amb el franquisme, fou rellevant el seu poder en les finances: el 1944 fou president del Banc Hispano Colonial, formà part del consell dels Ferrocarrils de Catalunya i del consell regional de Banc Central, i vicepresident de la Companyia Espanyola de Petrolis. El seu poder econòmic i social sempre el va acompanyar i això li va servir per tenir un estatus que no li va treure la dictadura. Com exemple podem dir que va formar part de la comissió consultiva per organitzar el XXXV Congrés Eucarístic a Barcelona, el maig de 1952.

L’any 1946 havia començat a dirigir l’empresa José Antonio Rumeu de Delás, però la greu crisi provocada per la guerra civil encara repercutia en la producció de ciment. L’any 1952 la fàbrica tan sols produïa 7.532 tones de ciment i patia un elevat nombre d’accidents laborals.

No serà fins l’època dels seixanta i dels setanta que Ciments Freixa no experimentà un important creixement impulsada per l’activitat de la construcció i de l’exportació. L’any 1973 es va crear Uniland, quan es van fusionar Cementos y Cales Freixa amb Cementos Fradera. Es tracta d’una de les primeres i escasses fusions empresarials realitzades des d’aleshores entre empreses competidores a Catalunya, un exemple per augmentar en dimensió que no ha creat escola. Els Romeu i els Fradera van controlar Uniland Cementera, una societat que van portar a la borsa el 1989. Els Romeu, l’any 2005,  vengueren el seu paquet d’accions a la firma irlandesa CRH per 300 milions d’euros. El 6 de juny del 2006 Portland Valderrivas va pactar l’adquisició del grup cimenter UNILAND després d’un procés judicial.

Amb aquella cimentera de l’any 1901 va néixer i créixer un municipi industrial generador de totes les avantatges i inconvenients que aquesta qualificació comporta.

El diumenge farà 90 anys dels fets del 6 d’octubre de 1934, quan l’anhel de llibertat del nostre poble va empènyer al President Companys a proclamar l’Estat Català.

“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.…L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!». Lluís Companys (Dissabte, 6 d’octubre de 1934).

Les eleccions generals de novembre de 1933 van ser guanyades pels partits de centre i dreta. A principis d’octubre de 1934 el govern de la república de Ricardo Samper va dimitir, i va formar un nou govern -centralista i autoritari- el Partido Republicano Radical de Alejandro Lerroux i la dreta catòlica, feixista i castellanista de la CEDA, el qual  pretenia anul·lar las reformes socials, polítiques i econòmiques dels anteriors governs d’esquerres. Això les esquerres no ho van tolerar, i l’Aliança Obrera convocà arreu una vaga general que te el màxim seguiment a Astúries, on els sindicats arribaren a controlar tota la conca minera durant quinze dies, fins que l’exèrcit marroquí, dirigit pel general Francisco Franco, acabà amb la revolta a sang i foc.

“Si ara no proclamem la independència de Catalunya, és perquè no volem. Que escoltin les nostres autoritats aquest clam que surt del nostre fons; obrers, intel·lectuals, idealistes, que batega dins vostre un anhel de llibertat: a les armes per la República Catalana.» La Nació Catalana  Òrgan del Partit Nacionalista Català.

És en aquest context que el president Companys, aconsellat pels seus homes de confiança més nacionalistes, proclamà l’Estat Català dins de la República Espanyola. Els motius foren la involució conservadora del govern de la República, però aquí, en el fons, surava el plet rabassaire. No en va, fora de Barcelona va ser al Penedès un dels llocs on més virulència van tenir els esdeveniments. L’enfrontament electoral entre dretes i esquerres reproduïa força bé l’enfrontament social entre propietaris i pagesos, entre amos i treballadors, entre monàrquics i republicans, i entre clericals i anticlericals. La divisió s’havia anat covant al llarg dels anys vint i s’havia radicalitzat els anys trenta, i tenia expressions tan quotidianes, com les dues societats culturals i recreatives que hi havia a la majoria de pobles de la comarca.

A Vilafranca a partir del divendres 5 hi hagué vaga general, es racionalitzà la benzina i l’Ajuntament es va apoderar de la capella de Sant Joan per fer-la servir de presó. El dissabte una gran manifestació va ocupar el Centre Agrícola com a seu del Comitè Revolucionari i al seu balcó s’hi van penjar 4 banderes: l’estelada, la roja dels socialistes i comunistes, la roja i negra dels anarquistes i la roja i verda dels rabassaires. A partir de les 8  del vespre, a la plaça de l’Ajuntament, es van concentrar els camions i autobusos que arribaven amb gent de la comarca; per la ràdio es va sentir la proclama de l’Estat Català que el president Companys estava fent a Barcelona. A dos quarts de 9 es proclamà l’Estat Català des del balcó de l’ajuntament. Els manifestants van iniciar un recorregut per la vila, primer es dirigiren al carrer de Sant Joan, a la seu del Partit Republicà Radical, i el van assaltar. A continuació, es van dirigir al carrer dels Ferrers, a la seu de l’Associació Catòlica, van llençar els mobles pels balcons, inclòs un piano. D’aquí es dirigiren al carrer de la Font, a la seu de la Lliga Catalana, que també fou assaltada i destrossada.

La multitud seguí fins a l’encreuament dels carrers  de Santa Clara i l’avinguda de Barcelona, on havia la capella de Sant Magí que va ser assaltada i cremada. Continuaren les destrosses al Convent del Carme i es dirigiren a l’església de la Trinitat on van cremar la capella del Remei i part del claustre. Els col·legits de Sant Elies i Sant Ramon es salvaren de les flames.

Al voltant de les 11 de la nit els manifestants van saquejar i cremar les capelles de Sant Pelegrí i dels Dolors, i la Basílica de Santa Maria. La basílica va estar cremant durant tota la nit i l’incendi no es va sufocar fins al migdia de l’endemà. Vers la 1 de la matinada la majoria de manifestants es van dissoldre.

Del Pla del Penedès, Sant Sadurní i d’altres pobles de la comarca sortiren alguns camions i autocars que havien d’anar cap a Barcelona a prestar l’auxili que el Conseller de Governació demanava per ràdio, tot i que no aconseguiren arribar-hi perquè la Guàrdia Civil els féu tornar enrere a Martorell i a l’Ordal.

A Gelida l’alcalde (Bertran), sortí al balcó consistorial i manifestà l’adhesió al president Companys, tot proclamant la República Catalana. Després, alguns elements exaltats de l’Esquerra, lligats a “Estat Català”, intentaren sortir en un camió cap a Barcelona. La repressió posterior comporta la detenció de vint gelidencs, el tancament de la Societat Coral una de les dues grans entitats socials del poble, la destitució de l’alcalde i el consistori municipal.

Als Monjos anaren a confiscar un parell d’autobusos del Figuerons de la Munia, i intentaren cremar les portes de l’església construïdes feia poc. La feble convicció política  dels “revolucionaris” locals no els va permetre anar voluntaris a Barcelona a defensar la Generalitat, i per la força obligaren a anar-hi a una dotzena de “dretaires de la Lliga”; una avaria en el vehicle que els portava els hi va permetre fugir. Tretze veïns dels Monjos foren detinguts per aquets fets.

A Sant Jaume dels Domenys el dissabte al vespre cremaren l’església. A la matinada del diumenge el Comitè Revolucionari va ordenar que tots els veïns més grans de 14 anys acudissin a la plaça amb armes i eines de treball, saquejaren la rectoria i obligaren al capellà a vestir de paisà. El diumenge a la tarda va arribar la tropa al poble i proclama l’estat de guerra.

A Vilanova hi va haver combats amb morts i ferits després de la rendició del govern de la Generalitat. A més hi hagueren aldarulls a Sant Sadurní d’Anoia,  Sant Quintí, Torrelavit, Subirats, i les Cabanyes.

La matinada del diumenge 7 d’octubre la revolta a Barcelona havia estat esclafada per l’exèrcit deixant 74 morts i 252 ferits. La conseqüència fou la suspensió de l’autonomia i l’estatut, la dissolució de centenars d’ajuntaments catalans governats per les esquerres; una repressió social i política generalitzada l’empresonament de més de 4000 persones, entre d’altres el president Companys, el seu govern i desenes d’alcaldes i regidors, la militarització de la vida pública, la clausura d’entitats socials, polítiques i culturals, la fi de la catalanització popular i l’empitjorament de les condicions laborals d’una bona part de la població. Alguns van parlar d’una derrota fecunda que, el juliol de 1936, va permetre derrotar el cop d’Estat militar i feixista a Catalunya.

El setmanari “El 3 de Vuit” publicava un article sobre el reciclatge de les escombraries a les comarques de l’Alt i el Baix Penedès. En matèria de reciclatge encara s’està “lluny” del que marca la normativa europea, que fixa pel 2025 arribar al 55% de residus reciclats.

Catalunya tan sols recicla el 40%. La mitjana del reciclatge a l’Alt Penedès és del 46,88%, a Santa Margarida i els Monjos tan sols es reciclà el 41,48%,  lluny del que es recicla a Sant Sadurní, on ja fa uns anys que va implantar la recollida porta a porta i actualment reciclen el 74,75% de la brossa que generen els seus veïns. Torrelavit recicla el 91,92%, Sant Pere de Riudebitlles recicla el 91,26%, Olèrdola el 91,36%. També es cert que hi ha municipis que estan pitjor, Castellet i la Gornal tan sols recicla el 30,86% dels residus.

Ja deu fer uns 10 anys que, vistes les queixes dels veïns per l’estat de la recollida de les escombraries, l’ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va encarregar un estudi sobre la millora de la recollida de brossa al municipi. Va ser un estudi que va costar diners al contribuent. L’estudi va arribar a la conclusió  que el millor mètode, el més eficient pel municipi, és la recollida porta a porta. El mateix estudi explicava el procés d’implantació que s’havia de seguir per a l’optimització dels resultats. Calia començar la recollida porta a porta sectorialment, primer les entitats de població més petites (Cerdanyola, Moscarola, La Rovira, La Riba,  Cal Rubió…..). El consistori va pagar l’estudi però, malgrat els anys transcorreguts, encara no ha fet cas als autors, ni està fent res malgrat la proximitat del 2025. L’estudi continua adormit -o amagat- en algun calaix del despatx de l’alcaldessa-diputada.

A un barri dels Monjos es va fer un assaig amb uns contenidors intel·ligents que va fracassar. Els contenidors especials reposen entre rates a la deixalleria municipal. Mai s’han publicat els costos de l’assaig. No s’han fet publiques les raons del fracàs, però no es gaire agosarat pensar que la falta d’informació, la ubicació dels contenidors, o la mateixa deixadesa municipal pel medi ambient, poden incloure’s entre els motius.

Si no hi ha una millora molt substancial i urgent del sistema de recollida de la brossa a Santa Margarida i els Monjos d’aquí pocs mesos -a partir de 2025- el municipi de Santa Margarida i els Monjos apareixerà a la llista de municipis sancionats per incompliment de la normativa europea.

La importància del municipi de Santa Margarida i els Monjos en el món casteller ja es reconeguda documentalment des de l’any 1770 quan, el 23 de gener, es va inaugurar a l’Arboç la nova capella del Santíssim Sagrament. Amb aquest motiu es van organitzar unes festes populars on actuaren les colles del Ball de Valencians del Vendrell, els de la Riera, els del Catllar i els de Santa Margarida. Els del Catllar van guanyar “feu el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina, es reputà pel millor”.

Així ho explica el reverend Gaietà Viaplana l’any 1927 a les “Notes històriques de la parròquia i vila de l’Arboç”. L’escrit de Gaita Viaplana ha estat repetidament reproduït per constatar que el Ball de Valencians –una dansa tradicional la coreografia de la qual inclou diferents parts de ball que culmina amb l’elevació de petites construccions humanes- era el precedent immediat dels actuals castells.

D’aquella colla de castellera, o Ball de Valencians, de Santa Margarida tan sols en van quedar les contalles a la vora del foc. Al local de la festa major que hi ha a Mas Catarro (Els Monjos), no se’n fa cap esment. Tampoc es recorden les històries d’aquells homenots del poble, forçuts i valents, que pujaven al carro de la colla de Valls per anar a fer els castells de Sant Felix a Vilafranca. El pas de carros de Valls pels Monjos era habitual ja fos per anar a Vilafranca o nord enllà. Del seu pas han quedat algunes històries. A l’hostal dels Monjos, el 24 d’octubre de 1602, uns bandolers encapçalats per en Pay Català, van entrar de nit i van robar tot el que duien una colla de traginers de Valls.

Dels joves forçuts i valents que feien castells amb els de Valls, a la història oral de Santa Margarida i els Monjos tan sols ha quedat en Salvador Olivella Soler (1871-1951) pubill de Cal Salines, que als tombants de segle pujava al carro vallenc quan passaven els castellers de Valls. Pagès de soca-rel, era altot, carregat de bonhomia, d’ell deien “que aixecava un carro carregat”. Curiosament, la seva dona, Antonia Salines Saloni, era menuda i primeta, tot un sac de mal geni. En Salvador Olivella cada any esperava els vallencs al peu del camí.

Si recordar els protagonistes de  les històries populars sempre és important, aquest anys té un motiu preferent. Recordant el viatge en carro que feien els castellers de Valls per actuar per Sant Fèlix, la Colla Vella dels Xiquets de Valls recupera enguany -tal com ho van fer el 1992 i el 1993- l’anada en carro des de la capital de l’Alt Camp fins a Vilafranca. Set carros sortiran de Valls el dia 26 d’agost direcció a la Bisbal, on faran nit. L’endemà enfilaran cap a Sant Jaume dels Domenys, des d’on es desviaran cap a Santa Margarida i els Monjos per encarar el tram final fins a Vilafranca, on arribaran el dia 27 d’agost. Es preveu que a Vilafranca, a l’avinguda de Tarragona, a l’alçada de la Creu de Sant Salvador, es faci una recepció de la comitiva.

Un bon moment per inscriure amb lletra grossa el besavi Salvador Olivella i tots els castellers anònims que amb el seu esforç han llaurat la història de la nostra cultura popular. Força, equilibri, valor i seny.

El rei José de l’Arboç és un personatge arbocenc, estrafolari i delirant, de principi de segle XX. A la Fira Modernista de l’any 2016, un grup de veïns el van recuperat de la memòria popular.

El singular veí, Josep Plana i Romagosa,  s’autodenominava rei “Don José Gran Rei de l’Arboç”. Va ser un veí respectat i estimat per tothom, malgrat titular-se rei espanyol. Vivia al numero 28 de la Rambla, entre l’antic Cafè de la Rambla i cal Punet.  El rei José sempre estava present en totes les celebracions. A l’Ajuntament, i en tots els actes, es col·locava entre les autoritats com a monarca que era.

Explica el traspassat Esteve Cruanyes i Oliver en el seu llibre “Noms Renoms i Malnoms, l’Arboç 1930, Radiografia d’una vila” que el Café de la Rambla estava al numero 26, era el cafè habitual dels comerciants i menestrals de la vila. Al final de la Rambla, a l’inici del passeig de Panxita, al numero 30, abans de construir-se el palau Gener -actualment un col·legi-residència- hi havia una petita casa que fou enderrocada i absorbida pel palau. Casa en la qual havien viscut Josep Rabentos (1846), El Punet, casat amb Dolors Altet i els seus fills, un dels quals Josep Rabentos i Altet, el Pepet Punet, va acabar fent de masover i majordom de Josep Gener i Batet (1831-1900), el constructor del palau.

L’arbocenc Josep Gener va marxar a fer fortuna a Cuba als 13 anys. Ben aviat es pogué comprar una plantació de tabac anomenada el Hoyo de Monterrey. El 1865 fundà la marca La Escepción, amb una gran producció de cigars. També comercialitzà la marca de tabac cubà Gener, coneguda encara avui en dia, i inclogué en la seva activitat el comerç de sucre. Tampoc deixà de banda la política d’aquell moment, doncs fou director de la Societat de Beneficència Catalana  i vetllà per la unió de Cuba dins Espanya, tot i que al final es separés. Enriquit, el 1873 retornà a Catalunya. Fou un gran mecenes per la vila. A l’Arboç patrocinà la portada d’aigües a la població, pagà també la restauració de l’altar major de la parròquia de Sant Julià i la urbanització del Raval, l’actual Rambla. El 1873 inicià la construcció del Palau Gener que s’acabà el 1889, any en que tornà a Catalunya. Va morir a Barcelona el 1900.

Entre els dos edificis esmentats, Cal Punet i el Café, va viure Josep Plana i Romagosa, nascut l’any 1850 a Cal Viló. Tenia les facultats mentals un xic alterades i s’imaginava que era rei, un rei especial, aquest era inofensiu. Anava vestit estrafolàriament i fou un personatge molt popular tant a l’Arboç com a la comarca. Per afició feia escultures i pintava. La façana de la casa estava tota pintada i la presidia una inscripció que deia “Don José G. Rey de España- Posado año 1896”.

El rei de l’Arboç va morir l’any 1925.

Als cafès de Santa Margarida i els Monjos -la Margaridoia,  la Rapitenca i cal Agapito- una de les begudes més demandes els anys 1950, a mitja tarda a l’hora de la brisca, era un zuau.  El zuau o suau, també conegut com un “soldat”, era una beguda refrescant, barreja de gasosa i de cafè. El nom de la beguda té un origen militar que es va mantenir arrelat al Penedès. A La familia Ulises, una sèrie publicada a partir de 1945 a les historietes del TBO, la iaia Filomena prenia suaus, ella era el personatge rural i més tradicional de la sèrie.

L’historia dels zuaus neix l’any 1830 amb els regiments de mercenaris d’infanteria de l’exèrcit francès, que inicialment foren un cos mixt indígenes algerians i europeus. A imatge dels zuaus francesos van néixer els “Zuaus Pontificis”, que foren una unitat de soldats d’infanteria sorgits el 1860 per la defensa dels Estats Pontificis sota Pius IX. Els zuaus pontificis foren catòlics solters, fonamentalment voluntaris, disposats a lluitar contra el procés de reunificació italià a les ordres del Papa. La majoria dels voluntaris foren alemanys, francesos, holandesos i belgues, però també s’hi podien trobar romanesos, canadencs, espanyols, irlandesos i anglesos.

La Tercera Guerra Carlina fou una guerra civil que va tenir lloc del 1872 al 1876. La crida a les armes feta pel pretendent al tro del Regne d’Espanya, Carles VII, va ser escoltada principalment al País Basc i a Catalunya. Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).

Amb motiu de l’assalt carlí a la ciutat d’Igualada comandat per Savalls, Auguet i Miret el dia 18 de juliol de 1873, Antoni Carner i Borràs escrivia a “Historia de Igualada en 30 minutos” (1966, Ajuntament de Igualada) “Después de 36 horas de enconada resistencia, las fuerzas carlistas mandadas por don Alfonso Carlos, a quien acompaña su esposa doña Maria de las Nieves (popularmente “doña Blanca”) se adueñan de la Villa. El asalto fue efectuado por 2.200 hombres, entre ellos el batallón de Zuavos pontificios, cuyo comandante, don Ignacio Wils, murió dando el pecho a las balas, en una barricada tendida en la embocadura de la Rambla de San Isidro. Según “El eco del Noya” los asaltantes sufrieron 400 bajas. Los defensores tuvieron 30 muertos, todos ellos paisanos”.

Els carlins van ocupar Igualada i el mateix dia, després d’obtenir un generós botí, van abandonar la ciutat i es van emportar ostatges. Ho feren hostilitzats per les forces de Joan Martí i Torres, el Xic de les Barraquetes. El text no dona molta informació, però sí que explica la mort d’un personatge –Ignace Wils- a Igualada en circumstàncies que podem entreveure com heroiques o, si més no, que denoten un cert grau de valentia,  i ens parla d’un cos militar que va combatre a la vegueria: els zuaus –“zuavos”.

Els Zuaus Carlins van ser creats pel germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya, Alfonso Carlos, després que hagués lluitat amb les tropes dels Zuaus Pontificis. Els zuaus carlins foren una unitat de xoc i assalt dins l’exercit carlí de Catalunya i del Maestrat, i va esdevenir la guàrdia d’honor d’Alfons Carlos. El seu uniforme estava inspirat en els Zuaus francesos amb influencies dels Zuaus Pontificis: pantalons bombatxos de color gris, jaqueta curta gris clar pels oficials i gris fosc per la tropa, armilla, faixa i polaines. Completava l’uniforme una boina basca amb borla. La tropa portava la boina blanca amb borla groga i els oficials boina vermella amb borla groga. Per bandera, duien l’espanyola monàrquica amb una imatge gran del Sagrat Cor a un costat i per l’altre la Verge Maria.

Ignace-Marie-Alphonse Wils va ser coronel dels zuaus carlins, va morir lluitant a Igualada, era un mercenari nascut a la localitat holandesa de Revenstein, en el si d’una família catòlica d’origen francès. Va estudiar a diferents escoles de jesuïtes i el 14 d’octubre de 1865, a l’edat de 16 anys, s’enrolà a les unitat de zuaus pontificis, on va fer amistat amb Alfons de Borbó, germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya.  Va ser promogut al grau de caporal l’any 1866 i un any més tard al de sergent. Participa a la batalla de Monte-Lupino contra els partidaris de Garibaldi i, poc temps després, agafa unes febres la qual cosa l’obliga a allitar-se durant quatre mesos.

La mediocritat i la rutina de la vida de la caserna l’avorreixen, i l’any 1868 obté un permís que aprofita per reunir-se amb les tropes carlines que el general solsonenc Rafael Tristany i Parera intentava organitzar a Catalunya. Escriu a la seva mare “He marxat amb la finalitat de defensar els drets de Don Carlos (el pretendent carlí) perquè el Sant Pare trobarà en ell un defensor quan sigui rei d’Espanya”. Wils, home d’acció, quan fracassa Tristany amb el seu intent d’aixecament militar, es refugia a França. Allà, en esclatar la guerra francoprussiana (1870-1871) s’afegeix als exercits francesos en una partida de guerrillers i es fet presoner pels prussians i s’escapa de la presó.

L’acabament de la guerra amb Prussia li permet uns mesos de tranquil·litat a casa els seus pares, fins que l’any 1872, amb l’inici de la Tercera Guerra Carlina, entra a Espanya com a guerriller amb una partida de voluntaris carlins. Posteriorment comandarà una columna de 400 homes a Cataluña. Amb l’ajuda del seu amic i company dels zuaus pontificis, Alfons de Borbó, aquesta tropa es transforma en el cos de Zuaus Carlins.

Wils convoca als seus ex-companys dels exèrcits papals  perquè s’inscriguin a la nova unitat de zuaus carlins. La convocatòria porta zuaus espanyols papals, com Gabriel Llompart, promogut a tinent-coronel, diversos holandesos incloent el seu germà Auguste Wils, un belga Defrance, Murray Hugh canadenc, O’Bryan irlandès, francesos, alguns altres portuguesos… suficients per formar la direcció del nou batalló de 500 homes, sis companyies. Wils, en aquell moment, tenia 24 anys i es nomenat comandat del batalló amb grau de coronel.

La seva primera gesta, com cap de zuaus, va ser sorprendre i detenir tres sicaris que havien entrat a la tenda del germà del pretendent carlí per assassinar-lo. A partir d’aquest fet els zuaus van esdevenir el batalló d’escolta d’Alfonso Carlos de Borbó i de la seva esposa Maria de las Nieves.

Els zuaus participen a les batalles de Prats de Lluçanès, Oristà, Alpens, Manresa i Igualada sempre com la punta de llança de les tropes carlines. El coronel Wils s’exposà sempre a la primera fila. En pocs mesos, cinc cavalls van morir sota seu. A la rambla de Sant Isidre de Igualada, al front de les seves tropes, el coronel Ignace  Wils va morir intentant saltar una barricada el dia 18 de juliol de 1873. Les seves restes reposen a l’església de Pinós (Solsonès).

La tercera guerra carlina va acabar l’any 1876 quan després d’haver perdut la Batalla de Montejurra (17 de febrer de 1876), Carles VII passa a França i, el mateix dia Alfons XII entra a Pamplona.

De totes aquelles lluites tan sols en van quedar els dolços suaus dels diumenges a la tarda al cafès de Margaridoia,  la Rapitenca i cal Agapito.

El mes de maig de 1936, Acció Catòlica -setmanari vilafranquí- oferia la relació de misses a Sant Francesc i Sant Joan de Vilafranca i explicava que els veïns de Moja i els Monjos havien realitzat el seu romiatge a Montserrat.

Al Diari de Barcelona, òrgan d’Estat Català, el dia 26 de juliol de 1936, dies després de aixecament militar es podia llegir: Nosaltres sospitem que si deixem en peus els temples, tornaran a sortir processons… Sobre les runes de les esglésies, cal construir escoles, biblioteques, laboratoris, fàbriques. No hem de permetre que sectes de cap mena emmetzinin les consciències lliures”.

No és estrany que alguns historiadors de dretes presentin l’església catòlica com a víctima de la Guerra Civil (1936-1939), però no és cert que hi hagués a Espanya persecució religiosa en temps de la República. Els temples protestants, les mesquites o les sinagogues van continuar sense cap intervenció dels moviments socials. No és cert que els sacerdots i els monjos fossin assassinats per les seves idees religioses. Van ser assassinats per la seva pertinença a una institució que havia demanat que l’exèrcit fes un cop militar contra la República.  Va ser l’església catòlica la que va celebrar i va donar suport a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i a la monarquia. Va ser l’església la que es va oposar per tots els mitjans a l’establiment de la República, tot encoratjant els catòlics a rebel·lar-se contra aquesta.

Amb aquestes actituds era predictible que la gran majoria de la ciutadania els hi tingués animositat; fet que es va fer palès, sobretot, quan va tenir lloc el cop militar, al qual l’església va donar suport i definir com “Cruzada Nacional”. Animositat que en cap cas podia justificar l’assassinat dels clergues i monjos i la destrucció d’edificis i obres d’art.

Els militars es van sollevar a Catalunya el diumenge 19 de juliol de 1936. Tot i que a Catalunya no van triomfar,  l’alçament va fer perdre el control de la situació al govern republicà.  Les organitzacions antifeixistes van agafar el control enmig del  desordre i el desconcert del  poder. Especialment els dos mesos següents a l’aixecament militar  les esglésies i convents del Penedès foren cremats i saquejats. A la diòcesis de Barcelona moriren 277 sacerdots (22%), 537 religiosos i 46 religioses a més de nombrosos seglars relacionats amb l’Església. A Lleida moriren el 65% dels capellans, a Tortosa el 61%, a Vic el 27%, etc.

L’informe de Vilafranca, afirma que el 5 d’octubre de 1934 tots els temples de la Vila, menys el de Sant Joan i el de l’Hospital foren incendiats. En la revolta de 1936 la Basílica fou únicament profanada i no incendiada.

A Lavern la gent del poble va cremar l’església de Sant Pere el juliol de 1936. En la crema desaparegué l’altar major, barroc, considerat com una de les millors obres d’aquest estil a Catalunya. El campanar quedà intacte però s’endugueren les campanes. La casa rectoral fou espoliada i sofrí greus desperfectes.

Santa  Maria de Bellver de Font-rubí fou totalment arrasada el 24 de juliol del 1936, així com destruïts els objectes de culte i l’arxiu. El cos de l’edifici, que pogué restar dempeus, esdevingué la seu del Sindicat d’Unió de Rabassaires, i, posteriorment, faria les funcions de dipòsit de benzina del camp d’aviació del Pla del Penedès. Les campanes foren estimbades i robades. Desaparegué un retaule renaixentista de l’altar major, amb plafons pintats, un retaule neoclàssic de l’altar major, i una imatge barroca de la Mare de Déu del Roser. La pila baptismal serví per rentar els plats.

A Cubelles, el dimecres 22 de juliol de 1936, es va presentar davant l’església un cotxe amb un grup de milicians. Van començar a saquejar l’església i la rectoria, obligant a alguns homes de la vila a col·laborar-hi, sobretot els que tenien carros, per llençar a la riera tot el que anaven traient i destrossant. Van agafar el capellà, mossèn Jaume Rosell, “me sacaron de la Iglesia y de la Rectoria y me quitaron la sotana y me tuvieron en la Plaza de la Rectoria  por espacio de 5 horas y media sentado en una silla delante del motor de un auto,…..teniendo a mi lado izquierdo un hombre pistola en mano apuntándome en la cabeza” va escriure ell mateix. Molts cubellencs van salvar de la destrucció imatges i relíquies guardant-les a casa seva i  retornant-les un cop acabada la guerra.

Aquella mateixa nit va arribar a la vila un altre grup de milicians, que havien sortit de Vilanova i es dirigien a Saragossa per participar en el front d’Aragó. En aturar-se a Cubelles, van sentir que el rellotge del campanar tocava l’hora i van anar al temple. En veure que l’altar major havia resultat il·lès de les destrosses del matí, van decidir incendiar l’església. Van anar a buscar benzina a cal Pep Federico, la botiga del carrer Major, amenaçant amb una pistola el botiguer, que inicialment els la volia cobrar. Van ruixar l’altar major amb el líquid  i hi van calar foc.

El magnífic altar major, d’estil barroc-florit, construït per l’escultor Gaspar Grayella, va quedar completament malmès per les flames, igual com el de la Mare de Déu del Roser. L’incendi, així mateix, va provocar l’esfondrament de la volta de la nau central. L’edifici fou convertit en magatzem del sindicat agrícola local. La rectoria fou convertida en ajuntament, en col·legi de nenes i destacament de carrabiners. Durant el període de la guerra civil sofrí alguns desperfectes i modificacions. L’arxiu parroquial se salvà. La reconstrucció del temple i de la casa rectoral fou iniciada el 1941 per Mn. Miquel Estruch.

Al Pla del Penedès, l’església de Santa Magdalena fou saquejada i incendiada el juliol de 1936 per individus de la mateixa població coaccionats per elements forasters i de comú acord amb les autoritats locals. La fàbrica del temple resistí l’acció del foc, per això més tard es destinà a magatzem. Tots els objectes de culte es perderen, foren cremats o robats, i només es pogué recuperar una creu processional de plata i dos calzes. La casa rectoral sofrí escassos desperfectes: es destinà a habitació pel mestre del poble, i posteriorment a alberg de refugiats de guerra. L’arxiu parroquial desaparegué per complet.

El temple de Sant Sadurní de Castellví de la Marca fou saquejat i serví com a dipòsit de material de guerra. La rectoria fou respectada i es destina com a habitatge de milicians. Tot l’arxiu desaparegué.

A la Gornal els dirigents locals ajudaren a fugir els sacerdots. De l’església de Sant Pere desaparegueren  diversos retaules barrocs entre els quals hi havia el retaule de l’altar major i un dedicat al Santíssim Sagrament, un retaule neoclàssic dedicat a la Circumcisió, i un retaule rococó. També desaparegueren les imatges barroques d’una Immaculada, un Sant Crist, una Mare de Déu del Roser, un Sant Antoni, i una Mare de Déu del Remei; una capa pluvial de vellut vermell, la creu processional del segle XVIII, i una veracreu de plata daurada. Una imatge romànica de Santa Margarida, i una altra gòtica del Roser.

A Sitges, pocs dies abans d’esclatar la guerra, es celebraren conferències i manifestacions contra l’església catòlica. Els comitès o patrulles de control (escamots formats per militants d’organitzacions obreres i/o d’esquerres) assassinaren a varis sacerdots. Aquell mes de juliol saquejaren l’església, desaparegueren: un orgue del qual es va conservar la caixa, una veracreu, dos reliquiaris, la creu parroquial gòtica, i les imatges del Roser i de Sant Telm, ambdues barroques. La fàbrica del temple parroquial, construït el 1658, quedà en bon estat. Els altars foren destruïts en gran part, conservant-se no obstant els de més valor artístic al Museu Mar i Cel. Desaparegueren quatre campanes. El temple es destinà a magatzem i a mercat. La rectoria resultà també molt malparada. L’arxiu parroquial fou robat, però més endavant es pogué recuperar.

A Sant Quintí de Mediona els altars i demés objectes de culte foren tots destruïts i cremats. En quedar l’edifici en bon estat, fou convertit en estable. Desaparegué el retaule major renaixentista de 1589, i les campanes entre les quals n’hi havia una que mesurava més d’un metre de diàmetre. La casa rectoral la destinaren a local social.

L’any 1936 circulaven molts rumors sobre l’enverinament de les aigües dels pous per part de frares i capellans, sobre les monges que distribuïen caramels emmetzinats, o els dipòsits d’armes que tenien els feixistes a les esglésies i rectories. Aquell estiu els “menja capellans” van sortir a cremar esglésies, defecar a les piques d’aigua baptismals, a treure els ulls a les imatges, a martiritzar els capellans, o rebentar confessionaris, com resposta a una església catòlica que, acostumada a viure del pressupost, es va enfrontar a una República que volia garantir la laïcitat del govern i la plena llibertat de consciència.