marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
PARADISOS SENSE CINEMA
Si tanquen els cinemes de poble que durant tant de temps ens aixoplugaven els somnis -que mai no deixaren de ser casolans-, com, on i quan podrem encendre les metxes de les faules i de les il·lusions, per vanes que siguin, fer-ne correfocs? Cranquejar o recular mai no és recomanable en naturaleses inquietes. Tampoc no ho és la recerca obstinada dels suposats paradisos afortunadament extraviats.
Emperò no podem clausurar la memòria, aquesta nostra personalíssima central d’intel·ligència que desemmascara els impostors i els franctiradors apostats als finestrons de la confiança. Sense ella i la determinació de no retre’s al cant engranotat dels imbècils, ens podem donar als cans de les foteses, dels empireumes, dels no-res absolut. Ara mateix en necessit un, de paradís amb cinema, per seure’m a la butaca del racó de la darrera filera per poder empaitar negrors i fantasmes. Necessit veure la boca de tretze anys d’en Xavier que cerca el coll de na Lupe per deixar-hi un xuclet de devoció i trempera. Em cal saber que en el tram final de la pel·lícula vindrà el bo i em rescatarà d’aquest malson que em presenta l’esperança envellida i compixada.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una vegada anant a Barcelona, ja fa anys, dins l’avió hi havia en Rafel Sergent (en Rafel Salas, l’empresari de cinemes) i em va advertir ben advertida.
–Nina, si no anau vius al Moll us quedareu sense ‘felufio’.
–És que ara Rafalet tornam festejar a la camilla davant la tele.
–Això et dic: hauré d’amarrar el ‘felufio’.
No em pensava mai que en Rafel Sergent seria escapaç de fer-ho, però se coneix que no li va quedar un altre remei. Probet, ja és mort. Fa poc que va morir.
A Pollença encara hi ha el Capitol. No mir na Joana del Capitol tan inhumana de tancar-lo.
Ah: no pensava a dir que nosaltres, quan inventaren el cine, com que era una cosa diferent i no sabíem com dir-ne i també la volíem dir en pollencí, li vàrem inventar un nom: el ‘felufio’.