marginàlies

A les cinc de la matinada la ciutat descansa. Dir que dorm seria excessiu. L’autopista i tot permet comptar els cotxes que van i vénen. Els dos ocupants de l’auto gris que va a l’aeroport estan més pendents de la son insatisfeta que de parlar. De tota manera, les matinades són poc xerraires d’habitud. I no obstant, inesperadament, la dona mira amb un somriure estrany -per l’hora que és- qui condueix i li diu que l’autopista, en el preludi de l’alba, sembla una artèria neta de colesterol. Quines ocurrències, fa ell. I vés per on, aquell estirabot agradós i tot, li obre el camí per dir que, mentre ella contemplava l’amabilitat salvatge de l’autovia, ell es distreia amb la capota del cel, més intuïda que no constatada.

Vol dir que el plugim que cau –escorrialles de l’aigua que raig seguit ha corregut fins aleshores- ha de contemplar necessàriament una volta de cel convulsionada i ennegrida. I que, tot i l’aparença inquietant i emporuguidora, aquell sostre amb cara de pomes agres,segueix protegint. Ves per on, s’alliçona: el mateix sostre que a mi m’allibera perquè el visc ensostrat, a un intemperaire, a un sense capot, oprimeix o, com a poc, ninguneja. Redéu, quin dimecres que es despert, riu a les totes, ell. I para esment que just botar del llit, mentre es dutxava, pensava en la mar encovada o en la cova emmarada –“covamar”, li diu Biel Mesquida- que Miquel Barceló ha penjat a la seu de l’ONU a Ginebra; que li agradaria contemplar-la fins a quedar-ne sadoll. I de les genialitats del felanitxer als oxímorons, a les llibertats esclaves de les rutines i altres contrasentits que no ens deixen medrar. Quin dimecres, torna exclamar, mentre creu veure dibuixada a una paret amb poquíssima llum prop de ca seva la casa on va néixer. Per si faltava res, una al·lucinació. Quin dimecres! En tocar nit el farà renegar a les totes.