marginàlies

… i vas, i obris qualsevol llibre dels que estimes, dels que t’has tatuat al sentiment; o et dónes a qualsevol música, a una de tantes cançons que t’escambuixen la supèrbia i tot tu queda reduït a una esquerda. I et demanes si encara hi ha paraules per les quals val la pena comprometre un alè. I et desglaces lentament en el vas de l’aprenent de demiürg, rebolcant-te en els baixos de la xicoira que t’han servit –i et prens- com si fos cafè. I t’adones que vas tan de gambirot que els somnis i tot han cobrat eima i vesteixen de frac; i no els fa res assistir a desfilades militars. I surts de casa sense paraigua tot i sabent que cau un aiguat de bombolla perquè la pluja va beguda i aprofitaràs les ziga-zagues d’embriac que fa per no banyar-te.

I vas a la tanca que no en diu ni una, de paraula amable, com un nin adustament descarat, i veus com les ovelles, eixutes de carn i bel, van deixant la poca llana enganxada als ametllers vells com el desig de revenja. I et demanes quan encendràs els tarongers per edificar carnatges, per aixecar els escorxadors d’on han de néixer les fonts de la memòria. I és quan veus les garses que sobrevolen aquests carners i els voltors que besen les hienes que esperen la ració pactada de carronya. I és quan veus la gavina que t’indica la direcció que han pres els delits i els devots de la lascívia. I és quan penses que voldries una bona mort medieval, una mort en santedat trobada en un bordell cardenalici. I és quan t’adones que estàs molt cansat i que el cansament et mata; i que la mort mai no es cansa de xitar-te.