marginàlies

S’insinua amb grolleria –i ofenent- la sensació profunda de derrota. El victimisme grimpa com un cuc i satisfactòriament. Per paga, no hi ha doblers ni paraules amables. I la pell s’ha convertit en un membre retràctil pensat només per atacar l’evidència i per defensar-se de les al·lucinacions.

Això pensava el conferenciant, bevent-se l’alba, xicra de cafè en mà, i així ho va escriure a la plagueta que sempre anava amb ell. S’havia aixecat molt d’hora per acabar de perfilar la conferència sobre Darwin, els dos-cents anys dels seu naixement i els cent-cinquanta de “L’origen de les espècies” que li havia demanat la universitat, i en aquella hora fetillera li feia una vessa infinita posar-s’hi. S’estimava molt més orejar les pensades que s’entretenien passant els dits per la rada calma i gargotejant versos:

La llum es bevia la mar
i la vergonya s’engolia
l’infant –tot ulls- que badocava.
Hem de poder estendre terrasses
sobre el seny sense pietat,
sobre la virtut inflamant.
S’encén la verdor marinera,
riu sardònicament l’aigua.
L’infant treu el cap per prendre aire.