Les solls ja vessen, s’hi rebolquen els prínceps i els reis que maten l’esperança del poble i el resplendor dels astres Els palaus cauen perquè els intemperaires hi calin foc i s’espantin les rates grasses de l’opulència El poble espera sempre el que mai no arriba el que s’allunya de l’àngel de la guarda dels
Amb la solitud no es mercadeja: un vell coix dona la mà a dos infants davant la boca d’una mina que començaren els romans i acabaren els feixistes. Un joc de claus en terra, l’aire glaçat que surt de la galeria que estopeja els somnis dels infants i la derrota del vell. Amb la solitud
Nit inquieta convulsions de l’aire fiblons de vent que desmunten empares i embrollen l’alenada El llop udola mentre la mort davalla lenta l’escala blanca del sanatori que li fa de refugi Un déu que prega l’almoina que cotitza un pobre, rei el bé que emmalalteix i el poble que amorria
El blau desacredita el groc i la migranya foragita el silenci que cal per femar l’agre del seny i les aurores. Cap veu de les que criden fort no valen les palles on jeuen les misèries els que nodreixen l’odi i argollen les paraules. Pesen molt els capvespres quan la maledicència ha segrestat la llum
el pit que altera l’aire el dit que acusa l’ull la mà que desalmoina el ball de la cintura la treva dels exordis els malucs que reciten versos abans de l’alba
La pell deleja s’exciten els alens s’obren els traus els mugrons s’amotinen el crit reclama seda. Pels descosits s’escampen tots els somnis regalimant per les cuixes rebels pels colzes de la veu. La lluna crida els llavis que defugen el tacte tebi dels cossos constel·lats de nits tumultuoses.
Un escar vell i cansat esguarda la mar, que li somriu. Les dunes dormen mentre el temps medita. S’encalcen els colors i el gust de sal pren les boques que secretegen amb les ones. La salina no s’immola: tracta de tu el sol perquè li apregoni el blanc i els vidres saborosos. Algú volta per
No s’albiren les roses en puny ni els oracles. Cap remor que no sigui el preludi de la dansa dels cavalls que ha d’encantar les criatures. Queda la calma estranya que embruta els vidres, l’enteniment dels nous demiürgs i l’esma del refugiat que s’inventa la vida per fugir del dolor que provoca la misèria. Les
Vent contra rellotge, la petja d’una peça de jazz cansada, l’avorriment de les galtes cercant l’illa i els nàufrags que baten les maixelles contra les onades. El riu deixa de ser-ho sense cap estridència oblidant el solc que ha estat i la naixença rendint-se a la mar que mai no fuig, que sempre cerca arrecerar-se,
La nit defeca i la foscor n’escriu inintel·ligiblement la crònica. S’enreden les hores orbes en la malenconia dels rellotges antics i no saben com rompre el silenci de la serp voladora que mata abans de ser devorada per la determinació de la llum. Els plats buits a disposició dels moixos més canalles parlen de trens
Callen els absents, avui. Sols es deixen veure entotsolats, enredats els ulls. Guaiten per foradins imaginaris espiant plaers i besos errants. No volen conversar, els que partiren de cop sense encomanar-se a ningú. N’hi ha un que es queixa com ho feia quan encadenava dolors i deliris, i un altre el conhorta tot recordant-li que
La mare mai no mor, sempre és mar vegetal on germinen la rosada, la boira i la tempesta d’odi incontinent. La vida desafia els deserts de silencis i les flors sobre les tombes escriuen la memòria dels ossos tot proclamant que els sepulcres protegeixen l’existència. El plaer fa cobrar seny i coneixement, diu l’epitafi de
No em vull cloure, mai!, ni que cicatritzi la boca que escup les dents i el cargol de la gargamella que apaga la veu que s’exalta i mira el no-res del vespre i el desig de set. S’apressen la sang i la llengua fera a rompre el mirall feréstec que em deixa sense mans ni
El vent obre avantguardes i senyoreja els terrats convertint en vexil·les la roba que resisteix la seva força. I fa cantar les coves perquè diguin tot allò que callen des de l’inici del gel i de la música de l’alenada. Mentrestant, els núvols s’enlairen i es distreuen: no saben com dir que l’aigua vol dansar
Istmes de mocs i llàgrimes, atols de paraules mortes que descuiden els alens perquè l’alenada s’ha convertit en vici. I un alè que no respira, no pot ser alenat. S’ignora a posta que les arrels dels alens brosten dels somnis i la terra de la voluntat de ser desig desitjós. Com sigui, no cal patir,