marginàlies

Istmes de mocs i llàgrimes,
atols de paraules mortes
que descuiden els alens
perquè l’alenada
s’ha convertit en vici.
I un alè que no respira,
no pot ser alenat.
S’ignora a posta
que les arrels dels alens
brosten dels somnis
i la terra de la voluntat
de ser desig desitjós.
Com sigui, no cal patir,
el seu vòmit
no és de llibertat.