marginàlies

Vent contra rellotge,
la petja d’una peça de jazz cansada,
l’avorriment de les galtes
cercant l’illa i els nàufrags
que baten les maixelles contra les onades.
El riu deixa de ser-ho
sense cap estridència
oblidant el solc que ha estat i la naixença
rendint-se a la mar
que mai no fuig, que sempre cerca arrecerar-se,
que defuig les àncores que li rebenten els ossos
i anhela els balcons que mai no s’obren
al desert que tostemps ens vetlla.