en el racó on hom creu que hi mor el temps que no troba mans ni llengua hi descansa el ganivet que desafià la veu que proclama que és en el llit de la mar on s’apaivaguen les tempestes de la memòria i en els sepulcres on millor es protegeix la vida
el pare, tota la setmana amb les paletes a escarada, en tocar la nit del dissabte de poble de pedra sotmesa, es posava el millor vestit que tenia, s’encorbatava i anava a la sessió golfa de cinema de vila pobra per desitjar, bellugadisses les ninetes, que per un cop, la vida es convertís en film
viure el temps de les feres ser el rellotge dels cargols la minutera de les tarantes comptar com els corbs fantasiejar com els rats penats manar des de baix com les boes ser bon vivant com la paparra pensar com els goril·les jugar com els cabirols emprenyar com les lladelles assumir la lleialtat dels cans
Sembla que encara hi som amb la boca fresca per un glop de vi blanc que sembla que cridi la menta per fer-la més convidadora. Hi som, com la recerca obstinada del temps que s’amaga, que ha trepanat la terra i fuig desesperat, que no es vol manifestar, que no vol fer de terrissaire de
la sang que ens han fet les pues dels mots indòmits s’engleva voltada d’abelles damunt les peònies on hem de signar la rendició
la suor s’enganxa a la llum i la penombra al llibre obert com si fos una espatlla amant la claror queda lluny del bes a la distància mateixa que els set colors de l’arc en cel on descansa el vent remoreja el plany de qui està fart de beure aigua i no assaciar la set
Escolta la seva pròpia veu agotzonat rere la paret seca que tot ho empara i desafia, el condemna i renega d’ell. S’asseu perquè la memòria reculi i proscrigui els colors i les paraules proparoxítones, i faci retornar el cavall de cartró esbudellat i la pepa de la germana lligada al capçal del llit. I l’essència
llegir-te entre cuir i carn entre bes i mur estremeix la solitud i l’ortografia com qui troba un crui i el fa brostar
a l’epicentre del col·lapse els colors s’aigualeixen els matisos s’asfalten i les llengües s’udolitzen s’imposa el baf ofegador dels cotxes folls i incontinents i el desconcert extenuat dels que van sense mirada el soroll és brut i emporca penetra i prem els sentits omple les boques de sutja i arranca les ungles dels alens
cadascú amb el seu rellotge de sang amb el seu ben particular big bang sense guardià de la consciència cercant el millor camí per tornar al ventre i percebre la ingravidesa del sentir, la densitat del silenci en crear amb llàgrimes per placenta desitjosos de saber per què ens crida més matar que viure per
així com declina en un instant incomptable la mirada en flames que penetra en una altra ansiosa amb qui prepararies el joc del plaer i dels dits que el rastregen i que mai més tornaràs a veure no coneix la cendra el foc de l’ànima
els versos escomesos amb ulls d’enclusa no apaivaguen el descoratjament ni la pruïja de la gola ni llegir qui més et fa sentir a plaer amb la vida dels altres decau la llum i s’apregona el tremolor de dents i mans en pensar que no són pocs els qui viuen per matar el temps qui
llegir el passat sense cap gràcia en els mots, sense passió per poder dir que com més amo, més esclau, impedeix trobar el refugi de les paraules introbables, les que bé saben que la solitud enforteix la llibertat, que el fang sedós espanta el domini del mal i que l’única veritat que ens val neix
vindran els llops a destruir la teranyina que ens atrapa i ens consola a estroncar el cant fred de les copes que ens consenten i ens disculpen les gateres a llepar-nos la sang que ens fan les mossegades de les flors i la set de l’aire vindran els llops a dar-nos de franc la pell
mai és l’adverbi dels anys la clau del pany del misteri mai és la petja del temps l’any llum on viu el plaer mai serem res més que mai