una entre tants

Aprofitant l’avinentesa, reciclo part d’un article que vaig escriure a Mèdia.cat sobre què va suposar aquell atac per al periodisme. L’atac al Marmara també fou un atac a la llibertat de premsa:

(més…)

Les innovacions tecnològiques avancen a la velocitat de la llum. Recordo
els debats que teníem deu fer uns cinc anys sobre quin seria el futur
de la premsa en paper i com aquesta havia de recol·locar-se,
readaptar-se i reinventar-se, davant l’aparició dels mitjans digitals.
Hom deia que els diaris en paper desapareixerien si no es reinventaven i
que havien d’avançar cap a un periodisme de més aprofundiment, anàlisi i
opinió, perquè la informació pura i dura ja apareixia a la xarxa de
manera força immediata.

(més…)

Som uns quants els periodistes que tenim clar quin és el nostre marc de referència i que, dia a dia, reivindiquem i treballem per un espai comunicatiu propi, fet i pensat des dels Països Catalans. Que ens mirem la nostra societat des de la perspectiva de sí mateixa i així ho reflectim en la nostra tasca diària. Sense anar més lluny, els qui formem part del grup Barnils. I una bona colla més, ho sé del cert. Aquesta capacitat d’identificar els interessos col·lectius propis, d’observar-se, relacionar-se i interactuar amb si mateixa, aquest
autocentrament, és bàsic perquè una societat tiri endavant. I el paper dels mitjans de comunicació, com a reflex de la societat en qüestió i per la seva influència, és fonamental.

(més…)

“Els informem que els periodistes dels mitjans públics no signem les informacions durant la campanya electoral en protesta pel còmput exigit per llei, perquè creiem que això impedeix donar una informació sense condicionants”. Ja m’he après la cantarella, molt bé, i ara què?

Ja dic per avançat que parlo (i escric) des de l’òptica d’algú del gremi que ho viu des de fora, però penso que això no serveix absolutament per a res. Algú creu que a l’especador del TN li importa que la notícia que veu i escolta no vagi signada? Si en la majoria de casos, la resta de l’any, tampoc s’hi fixa pas. I la cosa arriba a extrems tan surrealistes com que no aparegui el rètol amb el nom del conductor, com si ningú conegués el Pellicer o la Núria Solé. O tallen el final de la crònica parisenca perquè al periodista se li ha escapat signar-la, com si ningú sapigués que la notícia havia d’acabar amb un Carles Costa-TV3-París.

Realment, és vergonyós i inacceptable que els professionals no tinguin llibertat per decidir sobre la seva feina. Però penso que cal actuar amb mesures molt més dràstiques. Amb l’acord del màxim de periodistes possibles. Jo aposto per desobeir la norma, i tinc dues propostes.

Una és donar les informacions de campanya sota criteris periodístics, ignorant i desobeint la llei. Aleshores, la cantarella seria una cosa com: “Els informem que els periodistes dels mitjans públics hem decidit no fer cas a les normes, conscients del que això podria comportar, i regir la informació de campanya per criteris estrictament periodístics, ja que creiem que el còmput exigit pels polítics va en detriment del seu dret a obenir una informació sense condicionants”.

L’altra opció seria deixar de donar les notícies de campanya, com a protesta. Un sol dia sense fer-ho i segur que molts es posarien les mans al cap. En aquest cas, la cantarella podria ser: “Els informem que els periodistes dels mitjans públics hem decidit no
donar les informacions de campanya electoral, com a protesta pel còmput exigit per llei, perquè creiem que això impedeix donar una informació sense condicionants”.

Bé, només són propostes, però si realment els periodistes creuen que l’exigència de còmputs és una intromisió, que actuïn perquè això canviï.

Doncs resulta que dimarts passat es va celebrar el ple ordinari del mes de gener. La cosa extraordinària va ser que es va retransmetre en directe per la televisió local de Vilafranca per primera vegada. Una de les operadores de càmera era una servidora, que resulta que avui surt en portada al Punt Penedès. Semblo tota una professional, eh? Ara només cal allargar-me mig metre cada cama per no desnucar-me…

Per cert, el contrapunt d’avui em sembla encertadíssim:

Penedès. L’efecte mirall
A.M.

Les
càmeres de TV Vilafranca es van convertir dimarts en el centre de les
mirades de molts vilafranquins, no només dels ciutadans que seguien en
directe el primer ple de la corporació sinó també dels polítics. A la
sala es veia alguna americana de més, poques barbes i fins i tot algun
polític no es va poder estar de començar el seu discurs mirant a
càmera. La televisió sedueix però també hipnotitza. Van estar més de
quaranta minuts debatent dos punts que prèviament s’havien deixat sobre
la taula. El discurs a la tele sortia gratis.

Si alguns plens ja s’allargaven fins la matinada, ara que el pilot roig és encès tota l’estona, no és difícil preveure què passarà… Proposo fer un càtering i alguna pausa per anar al lavabo; això és el que fan els programes de televisió en directe, no?

Em sumo a la iniciativa de l’Albert.

He llegit poques vegades El Jueves, hi ha coses que no m’agraden gaire. Però ara això són nimietats. Ara toca donar-los suport i estar de la seva part; de part de la llibertat d’expressió.

Ja n’hi ha prou de tractes privilegiats a la monarquia espanyola. Una institució imposada pel franquisme que ha anat construint al seu voltant un mur d’acer inoxidable: jo no em moc d’aquí, i pobre de tu que em toquis. Articles especials a la constitució espanyola i al codi penal, tractes especials per part de la majoria de mitjans de comunicació, etc, que no fan més que enfortir el mur.

Segrestar la revista per un dibuix que vés a saber qui considera ofensiu és dels actes més feixistes dels últims anys. Se’n desprenen tics que indiquen que la justícia i tantes altres institucions espanyoles són a anys llum de considerar-se democràtiques, tal i com s’hauria d’entendre aquest mot.

Un segrest que recorda les clausures d’Egunkaria i d’Egin, i que donen una idea de qui interpreta les lleis i qui les aplica…

Ara mateix, a la web d’El Jueves pot llegir-se aquest petit article:

¿
20 de Julio de 2007?

Escribimos
esta nota el viernes, 20 de Julio de 2007, a las 19h. Tenemos la redacción llena de
medios de comunicación que nos preguntan el por qué del secuestro de la
revista. No sabemos qué responderles. El Jueves ha publicado decenas, cientos
de dibujos sobre la familia real ( y sobre políticos, famosos, la ETA y todo lo que se mueve).
Incluso hemos publicado un libro, TOCANDO LOS BORBONES, un tomazo de 350
páginas que recopilaba los dibujos más divertidos.

Somos humoristas gráficos y trabajamos conscientes de que nuestra
obligación, lo que nos piden los lectores, es que exploremos el límite de la
libertad de expresión. Podemos aceptar que, incluso, en alguna ocasión, lo
podamos traspasar . Gajes del oficio. Si nos pasamos para eso están los
tribunales pero…¿un secuestro? ¿ la policía recorriendo los quioscos de todo
el país retirando nuestra revista? ¿ De verdad escribimos esto el 20 de Julio
del 2007?

La cadena holandesa BNN començarà a emetre, divendres que ve, ‘El Gran Donant’, un altre programa de reality show que sobrepassa l’inimaginable: tres concursants malalts hauran de lluitar per aconseguir el premi, un transplantament de ronyó. La persona donant és una malalta terminal de càncer cerebral. Serà ella qui decidirà quin dels tres concursant ‘mereix’ el seu ronyó.

Em costa de creure que passin coses així. A més, es veu que el Ministeri ha dit que no pot fer res per evitar que s’emeti el programa perquè se l’acusaria de censor.

Un programa com aquest atempta contra la dignitat humana, i aquesta ja és raó suficient per prohibir el programa. No, no es pot fer TOT en nom de la llibertat d’expressió. I menys això, que no penso que sigui cap exercici d’aquest dret. ‘El Gran Donant’ s’aprofita de les necessitat vitals d’unes persones i de la morbositat dels espectadors. 

Imagineu la situació: tres persones que es troben en una llarga llista d’espera per rebre un ronyó. Que no saben si l’òrgan els arribarà a temps. Uns executius es presenten davant d’elles: només han de tancar-se un temps en una casa (només, eh? total, segur que no necessiten cap atenció mèdica), caure simpàtiques, i ja tindran un ronyó. De fet, el programa atempta contra molts altres drets, a banda de la dignitat i l’honor. Atempta contra principis mèdics. La persona receptora d’un òrgan no sap mai qui ha estat la seva donant. Aquí no només ho saben, sinó que es tracta de conèixer-la i caure-li simpàtica.

Vergonyós, aberrant, indecent, impropi d’una societat que s’autoanomena civilitzada. Més valdria tornar als micos.  

Tret de Telenotícies.cat:

L’Organització Catalana de Trasplantaments qualifica de desastre ètic el programa de la televisió holandesa en què una dona amb un càncer terminal ha de triar entre tres malalts renals a qui donarà un dels seus ronyons. La directora de l’entitat, Roser Deulofeu, ha dit al programa "Catalunya matí", de Catalunya Ràdio, que a l’estat espanyol el programa seria il·legal. El govern d’Holanda ha dit que no hi pot intervenir perquè no es vulnera cap llei al país, i l’associació de donants del país dóna suport al format. L’emissió del programa està prevista per demà.

Els Telenotícies i els butlletins de Catalunya Ràdio ens ho repeteixen cada dia: els periodistes no signen les cròniques durant aquests quinze dies de campanya en protesta per la imposició d’un criteri polític a l’hora d’informar sobre els actes de campanya electoral.

Ho trobo completament inútil.

Com a periodista, em sembla vergonyós que una llei estipuli quin ha de ser el criteri d’informació. Des del primer dia de classe de la llicenciatura, el professorat et repeteix quins han de ser els criteris: noticiabilitat, actualitat, novetat, temporalitat, i algun altre que em deixo. Tot això se’n va en orris perquè als polítics els surt dels nassos.

I què fan els periodistes per protesta contra una intromissió tan barroera en la seva feina (que per cert no passa en cap altra professió)? No signar les notícies. Realment creuen que això afecta d’alguna manera? L’espectador que mira els informatius gairebé mai no es fixa en el nom del/de la periodista que li dóna la informació. I si no fos perquè els presentadors ho repeteixen cada dia, durant la campanya continuarien sense adonar-se’n.

Cal anar molt més enllà. Si realment els periodistes dels mitjans públics no estan d’acord amb aquestes condicions, que prenguin mesures dràstiques. Que deixin de donar la informació política durant un sol dia, i ja veuríem com reaccionarien els polítics. O que ingnorin directament la llei, i apliquin criteris periodístics a les informacions. A totes les imformacions. A consciència i assumint les conseqüències. El que cal és anar tots a una.

Quan aparegui al YouTube el Polònia d’avui, aviseu-me siusplau!

Un 10 per la intervenció final del Queco-Maragall, dient les coses pel seu nom. Cosa que, per cert, no han fet pas al TN vespre: com és que no hi ha hagut ni una sola notícia sobre el tancament de TV3 al País Valencià? Arriba un punt que no entenc res i que m’ho espero tot…

No pot ser que els periodistes es quedin de braços plegats davant d’una violació tan flagrant de les llibertats d’informació i d’expressió, cal moure’s i evitar que es prengui una mesura com aquesta.  “Què faran els valencians que ens miraven?”, es preguntava el Queco-Maragall. Espero que continuïn tenint l’opció de mirar TV3, i que no sigui un partit polític o un jutge qui decideixi quins canals de televisió es poden mirar en segons quins territoris.

“Visca els Països Valencians” que ha dit aquell!

UPF.Ràdio,
l’emissora pionera en l’àmbit universitari català i espanyol a emetre per
Internet en format de podcast, va començar ahir regularment la seva
emissió amb l’objectiu d’oferir uns continguts de caràcter
universal i professionalitzats.

L’emissora, que estarà gestionada pels
Estudis de Periodisme de la Universitat, actualitzarà la seva programació
els divendres de cada setmana.El projecte d’UPF.Ràdio busca els objectius
de posar a disposició de la comunitat universitària una eina d’expressió;
augmentar la visibilitat exterior de la Universitat; contribuir
al desenvolupament professional dels alumnes de Periodisme i de
Comunicació Audiovisual, i extreure’n conclusions docents i de projecció
de futur del mitjà ràdio.

UPF.Ràdio
està dirigida per Josep Maria Palau, professor dels
Estudis, i inclou els apartats d’informatius, reportatges, entrevistes,
esports, nous formats, musicals i arxiu. La programació està
realitzada a partir del treball d’entre trenta i quaranta alumnes
de la Universitat, majoritàriament de Periodisme ?molts d’ells amb
l’assignatura Taller de Ràdio ja cursada?, però també de
Comunicació Audiovisual. El format
podcast permet escoltar els continguts de l’emissora a qualsevol
lloc i moment gràcies a un reproductor portàtil mp3, copiar-los
en un CD, o bé descarregar-los a l’ordinador personal o al telèfon
mòbil.

La UPF va signar el passat 11 de gener
un conveni amb Catalunya Ràdio. L’acord, entre d’altres punts, contempla la cessió
dels estudis de l’emissora i el suport tècnic
necessari per a la gravació puntual de programes -que després s’emetran
per UPF.Ràdio-, o la creació d’una comissió d’estudi
conjunta, que possibilitarà l’aplicació de les conclusions
extretes a la programació real de Catalunya Ràdio.

És el que passa quan
ets deontològicament impecable. Quan et deus a la veritat i a la
responsabilitat. Que hi ha a qui no li agrada. Aquell 15 de juliol, el ministre
d?Interior, Jaime Mayor Oreja, va sentenciar: ?Està clar que Egin no sortirà
demà?. Però l?endemà, el diari tornava a ser als quioscos. Amb una altra
capçalera, però amb el mateix esperit.

?Avui tornem a estar
al carrer. També hi serem demà, que ningú ho dubti. I d?aquí un mes. Oreja es
va equivocar. El futur és d?aquest poble i té nom de llibertat. I Egin serà
allà. ?Egin, egingo dugu? ?.

Foto: portada del segon número d’Euskadi Información, amb la rotativa que va fer possible l’edició del dia 16 de juliol.

3. Resolució del cas

Tenint en compte la
protecció especial de la que gaudeixen els drets i llibertats fonamentals, no
és possible que una llei penal s?hi sobreposi. La pròpia Constitució, en el seu
article 55, preveu que la llibertat d?expressió i la d?informació, entre
d?altres drets, només poden quedar suspeses ?quan s?acordi la declaració de
l?estat d?excepció o de setge?, cosa que no va passar pas.

Hi ha molts elements
que no encaixen, en la interlocutòria del jutge Baltasar Garzón. En primer
lloc, ordena unes mesures cautelars gravíssimes sense tenir, ni tan sols,
proves del que diu: tanca el diari i després hi fa anar la policia perquè hi
busqui proves.

Per altra banda,
utilitza tota una pirueta per aconseguir la seva finalitat, tancar Egin. Ens
expliquem. Les mesures cautelars recollides a l?art. 129 CP només poden
aplicar-se ?en els supòsits previstos en aquest Codi?, això és, els que recull
l?art. 515 en relació amb el 520. De fet, per als delictes de terrorisme (arts.
571-580) no es preveuen aquestes mesures cautelars. D?això es desprèn que
l?única raó jurídica que permetria el tancament d?Egin seria la pertinença a
banda armada (art. 515). I aquesta va ser l?acusació, sense proves, i el motiu
de la clausura del diari. Que no hi va haver proves queda clar quan, al cap d?un
any i mig, acabada la instrucció del cas, l?Audiència Nacional només va acusar les empreses de
col·laboració amb banda armada, delicte no previst a l?art. 515 i, per tant, el
tancament quedava desautoritzat. Però, com hem dit, ja era massa tard.

A més, no estem
davant d?una empresa qualsevol, sinó davant d?un mitjà de comunicació. Està pel
mig el dret fonamental a la llibertat d?expressió, i això hauria de tenir algun
valor afegit. De fet, el té. No hi ha penes que valguin quan estem davant de
drets humans. El tancament d?un diari és una mesura inconstitucional, inhumana,
i no hi ha justificació possible. Cap llei pot decretar la suspensió d?aquests
drets, i una prova és la STC
199/1987 que hem esmentat abans: a instància dels Parlaments basc i català, el
Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional un precepte de la llei
antiterrorista que preveia el tancament de mitjans de comunicació com a mesura
cautelar.

El motiu de fons és
un altre. Iñigo Iruin, advocat de la defensa, ho diu així: ?La clausura
temporal d?Egin i Egin Irratia era un dels objectius polítics de Mayor Oreja,
manifestat en privat en més d?una ocasió. És a dir, la decisió política estava
presa, i només faltava que un jutge li donés cobertura política?.

El tancament del
diari basc és una vulneració de la llibertat d?expressió feta a tota
consciència amb l?únic objectiu de fer callar veus dissidents. Carlo Fabretti,
matemàtic i escriptor, deia a les pàgines de Gara el 5 de setembre de 2003:
?Podem dir el que vulguem, però els mitjans de comunicació només estan a
l?abast de qui diu allò que el poder vol. Qualsevol pot publicar un periòdic,
però el poder es reserva el dret a tancar-lo quan li vingui de gust i torturar
impunement els seus responsables [en referència al tancament d?Egunkaria i les
denúncies per tortures dels detinguts]?.

Crec que els
responsables del tancament del diari, començant per Baltasar Garzón, haurien de
respondre davant la llei per una violació tan flagrant dels drets i les
llibertats. Com a desig personal, només espero que algun dia, es deixi de
perseguir judicialment la ideologia de la gent.

2. Codis aplicables i principis afectats

Aquest treball vol
fer una petita anàlisi dels drets afectats en el cas que ens ocupa. No pretén
tractar el periodisme des d?un punt de vista ètic (tot i que seria el més
normal, tenint en compte l?assignatura) sinó des de la visió del Dret.
Tanmateix, n?estic convençuda, el rerefons no deixa de ser una qüestió ètica.
Ho veurem.

Estem davant d?un
suposat delicte, de manera que la principal llei aplicable és el Codi Penal, i
la corresponent Llei d?Enjudiciament Criminal. En concret, els articles
relacionats amb el cas, els al·legats per Garzón i els al·legats per la
defensa, són els següents:

Art. 127.1 CP: Tota pena que s?imposi per
un delicte o falta dolosos comportarà la pèrdua dels efectes que d?ells
provinguin i dels béns, mitjans o instruments amb què s?hagi preparat o
executat, Aixa com els guanys provinents del delicte o falta [?]. Tots seran
decomissats [?].

Art. 129 CP: El jutge o tribunal, en els
supòsits previstos en aquest Codi, i sens perjudici d?allò establert en
l?article 31 del mateix, […] podrà imposar, motivadament, les següents
conseqüències:

a. Clausura de l?empresa, els
seus locals o establiments, amb caràcter temporal o definitiu. La clausura
temporal no podrà excedir de cinc anys.

b. Dissolució de la societat,
associació o fundació.

c. Suspensió de les activitats
de la societat […] per un període màxim de cinc anys.

[…]

2. La clausura temporal prevista en el subapartat a) i la suspensió
assenyalada en el subapartat c) de l?apartat anterior, podran ser acordades pel
Jutge Instructor també durant la tramitació de la causa.

3. Les conseqüències accessòries previstes en aquest article estaran
orientades a prevenir la continuïtat en l?activitat delictiva i els efectes de
la mateixa.

Art. 515 CP: Són punibles les
associacions il·lícites, tenint tal consideració:

1) les que tinguin per objecte cometre algun delicte o, després de
constituïdes, promoguin la seva comissió, així com les que tinguin per objecte
cometre o promoure la comissió de faltes de forma organitzada, coordinada i
reiterada.

2) les bandes armades, organitzacions o grups terroristes.

3) les que, tot i tenir per objecte un fi lícit, emprin mitjans
violents o d?alteració o control de la personalitat per a la seva consecució.

4) les organitzacions de caràcter paramilitar.

5) les que promoguin la discriminació, l?odi o la violència contra
persones, grups o associacions per raó de la seva ideologia, religió o
creences, la pertinença dels seus membres o d?algun d?ells a una ètnia, raça o
nació, el seu sexe, orientació sexual, situació familiar, malaltia o
minusvalia, o ho incitin.

Art. 516.2 CP: En els casos previstos en el
número 2) de l?article anterior, s?imposaran les següents penes: als integrants
de les esmentades organitzacions, la de presó de sis a dotze anys, i la
inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un temps de sis a
catorze anys.

Art. 520 CP: Els Jutges o Tribunals, en
els supòsits previstos en l?art. 515, acordaran la dissolució de l?associació
il·lícita i, en el seu cas, qualsevol altra de les conseqüències accessòries de
l?article 129 d?aquest Codi.

Si hi ha un precepte
que ha estat al·legat i reivindicat en contra de les mesures cautelars, aquesta
ha estat l?article 20 de la Constitució Espanyola, que preveu la llibertat
d?expressió i la d?informació dins el seu títol de drets fonamentals. Recordem
que aquests drets, per la seva naturalesa, tenen una protecció especial que els
fa prevaldre per sobre d?altres.

Art 20 CE:

1. Es reconeixen i protegeixen els drets:

a. a expressar i difondre
lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l?escrit o
qualsevol altre mitjà de reproducció.

[…]

d. a comunicar o rebre
lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió […].

2. L?exercici d?aquests drets no pot restringir-se mitjançant cap tipus
de censura prèvia.

4. Aquestes llibertats tenen el seu límit en el respecte als drets
reconeguts en aquest Títol, en els preceptes de les lleis que el desenvolupen
i, especialment, en el dret a l?honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a
la protecció de la joventut i de la infància.

5. Només podrà acordar-se el segrest de publicacions, gravacions i
altres mitjans d?informació en virtut de resolució judicial.

Art. 55.1 CE: Els drets reconeguts en els
articles […] 20, apartats 1 a)
i d) […] podran ser suspesos quan s?acordi la declaració de l?estat
d?excepció o de setge en els termes previstos en la Constitució.

Però a banda de les normes
legals, també és important tenir en compte la doctrina del Tribunal
Constitucional. En aquest sentit, diversos advocats i juristes van referir-se a
la STC 199/1987
de 16 de desembre, que declarava inconstitucional l?article 21 de la Llei Antiterrorista.
Aquest precepte permetia al jutge clausurar un mitjà de comunicació quan així
ho sol·licitava el Ministeri Fiscal, en el cas que a través del mitjà s?hagués
comès algun dels delictes compresos en la Llei.
El Tribunal afirmava que ?una finalitat preventiva no
justifica una restricció tan radical de les llibertats d?expressió i
d?informació? i va sentenciar que ?(el tancament preventiu) resulta contrari a
l?art. 20 de la
Constitució i ha de ser declarat inconstitucional?.

Veiem, doncs, que el
principi de llibertat queda flagrantment afectat: la llibertat d?expressió i la
llibertat d?informació són drets fonamentals, l?espina dorsal del periodisme, i
han de prevaler per sobre d?altres drets. L?article 20 CE que acabem de veure
especifica quins són els seus únics límits.

En deu minuts, he d’entregar el treball de Deontologia. Va del tancament d’Egin, i el reprodueixo a continuació i en els propers posts. 

1. Descripció del cas

La matinada del 15 de
juliol de 1998, per ordre del jutge Baltasar Garzón, totes les delegacions
d?Egin i Egin Irratia van ser precintades per la policia. Era l?anomenada
?Operació persiana?, en la que van ser detingudes 11 persones. Segons la
interlocutòria dictada per Garzón a 15 de juliol, s?acordava ?la mesura
cautelar consistent en la clausura cautelar i suspensió d?activitats de les
empreses Orain SA, Egin, Egin Irratia, Lema 2000, Hernani Imprimategia i
Ardatza SA?, totes elles acusades de pertinença i integració en banda armada.

Aquell mateix dia,
l?aleshores president del govern espanyol, José Maria Aznar, es trobava de
visita oficial a Turquia. Quan en una roda de premsa un periodista li preguntà
sobre els fets, va respondre: ?Creien vostès que no ens atreviríem??. I és que,
en paraules seves, el tancament formava part de la política antiterrorista del
govern.

El número 7.200 va
ser el darrer d?Egin, que havia nascut el 27 de setembre de 1977. L?endemà,
però, i per sorpresa de molts, apareixia un nou periòdic als quioscos, Euskadi
Información, la capçalera que els treballadors d?Egin havien creat per tornar a
sortir al carrer. 8 pàgines en blanc i negre fetes aquella nit a contrarellotge
amb una vella rotativa, i que va arribar a la resta del país a base de
fotocòpies i Internet. ?Un gest de rebel·lia davant la injustícia?. Jabier
Salutregi, últim director del diari Egin, concloïa en l?article de portada:
?poden matar avui la paraula, però el seu eco els ensordirà. Seguim, seguirem.
Que no ho dubti ningú!?. Euskadi Información va viure 198 dies, després dels
quals li prengué el relleu Gara, que actualment podem trobar als quioscos i a
Internet.

Una setmana després
dels fets, Baltasar Garzón decidia la presó incondicional i incomunicada per a
8 dels detinguts, i la llibertat dels altres 3, dos dels quals sota fiança. Acabada
la instrucció del cas, que va durar més d?un any, l?Audiència Nacional va
rebaixar l?acusació a ?col·laboració amb banda armada?, cosa que feia injustificat
el tancament. Però era massa tard, ?cap diari pot subsistir tancat tant de
temps? (havia previst l?advocat Iñigo Iruin), i Orain SA ja havia fet fallida.

El cas continua
obert, sense que els acusats hagin estat condemnats ni indemnitzats.

Ja està penjat!

El vam gravar dimarts passat… Vull crítiques, però tampoc sigueu gaire durs, que era la meva primera vegada…

+ Escolteu: A dues veus