“Vull llibreta i llapis”
Fa dos anys, escrivia aquestes línies al meu blog. Encara són oportunes. Podríem dir, fins i tot, que avui encara són més pertinents que aquell 21 d’abril de 2009. “Ara sabem –deia aleshores– que la ciutat per la qual treballem és la que diumenge va ‘ocupar’ la plaça de la Vila per parlar moltes llengües, però que feia servir el català per passar d’una a l’altre, amb accents ben diversos; la Badalona en la qual una guitarra flamenca dóna pas a un poema d’un menorquí, Pons Ponç. La Badalona que aprèn a reconèixer-se en pells i cares que no són les dels avis i que té coses per explicar-se i versos per compartir en una rotllana. Els pessimistes diran que l'”A tota veu” és un oasi, una excepció. Naturalment. Però som idealistes, no enzes. Perquè… si va funcionar una vegada… per quina llei no escrita no hauria de funcionar-ne més? L'”A tota veu” de diumenge va servir per això mateix: per mostrar-nos que una Badalona com la que ens imaginem no només ‘pot funcionar’, sinó que… funciona!.”
Ja són quatre edicions de l’A tota veu. Lletres del món, promoguda per l’Espai Jove de Converses Interculturals i organitzada per Òmnium Cultural.
Ahir jo vaig tenir el plaer de llegir un poema de la Nadia Ghulam, guanyadora amb Agnès Rotger de l’últim Prudenci Bertrana per ‘El secret del meu turbant’. Només quatre versos, però amb quina força, i què oportuns!, llegits, ella en pashtu i jo en català.
Són aquests:
”No vull tant menjar, papa
?Vull llibreta i llapis
?No vull fer altra feina?
Fora d’escriure i llegir.”