Dos breus apunts recents sobre Sant Roc: de l’Agnès Rotger (aquest) i de la Laura Garcia (aquest altre). No volem parlar de, volem parlar amb. L’aprenentatge que mai acaba. Estem en camí. Res més, res menys.
Cinc fenomens que poden passar a Badalona els pròxims quatre anys, cinc breus apunts, sense ànim de tancar conclusions, per sí amb la voluntat de convidar a la conversa.
1. Efecte ‘metro’: l’arribada de l’L2 al centre de la ciutat (plaça Pompeu Fabra) i la millora de la connectivitat als barris de la Serra d’en Mena ja estan obligant a reconsiderar la relació de Badalona amb la capital. En sortim reforçats, però caldrà ajustar polítiques… en el camp de la cultura, però també enfortint determinades sinergies de col·laboració en aspectes educatius i socials. Badalona sempre ha estat un actor metropolità de primer ordre. Ara, la ciutat es quedarà sense excuses per a no actuar com a tal (finalment).
2. Efecte comarca: la millora de la connectivitat afavorirà un debat llargament ajornat sobre la inexcusable coordinació de polítiques culturals, socials, infrastructurals i econòmiques entre els municipis que formen part del Barcelonès Nord. El Fòrum de municipis treballa en aquesta línia des de fa un temps i això es començarà a veure en diferents projectes. Caldrà estar al cas.
3. Efecte nova governança: la crisi econòmica obligarà a les associacions a reinventar-se. S’aprofundirà el treball en xarxa. Associacions més petites, vinculades a l’emprenedoria social, fórmules cooperatives… L’economia com a via de solució per als reptes de ciutat. Serà clau tenir a punt nous i més potents eines de participació i informació ciutadana. La governança serà més complexa, però també assegurarà majors i millors oportunitats.
4. Efecte ‘relat’: com reconquerim l’espai públic segrestat en una idea de ciutat atemorida i problemàtica? Aquest és un treball de fons que requereix el finançament adeqüat i bones polítiques… però més que això, al procés de vertebració li cal un lideratge pacient, imaginatiu i militantment optimista, un lideratge inexcusablement compartit. Els polítics hauran (haurem) d’estar a l’altura i parar bé l’orella.
5. Efecte 2015: aquestes setmanes s’han multiplicat contactes per consensuar solucions i propostes per part de les forces situades a l’esquerra, a la ciutat. Ha estat un tastet del que podria passar els pròxims quatre anys. La fortalesa de l’espai representat per l’esquerra nacional és clau en una ciutat com Badalona on la crisi pot allargar (encara més!) la inquietant ombra de la intolerància. Cal assegurar, en aquest sentit, l’impuls de polítiques eficients, properes i exigents; sorgides d’un diagnòstic rigorós i d’un compromís clar per una ciutat més justa.
Els cinc efectes descrits crec que jugaran un paper en els pròxims 4 anys. He dit jugaran… i potser hauria d’haver escrit ‘ja juguen’…
Un dels principals problemes de la cultura de Badalona és la proximitat de Barcelona. Els sona? Vet aquí un argument que cal pronunciar amb aire greu i un cert fatalisme. La sentència en qüestió allargava l’ombra en moltes discussions i debats entre la gent preocupada per la ciutat.
Qui anava a dir que tot plegat es solucionaria amb una estació de metro? L’arribada de la L2 a cinc minuts dels principals equipaments culturals de la ciutat ha desplaçat Badalona en el mapa. Ara estem més a prop de Barcelona. Si és veritat que ‘un dels principals problemes de la cultura a Badalona és la proximitat de Barcelona’, ara devem estar perduts. I no, ben al contrari. L’estació de Badalona-Pompeu Fabra ha fet caduc el debat. Un d’aquells debats laberíntics, tan badalonins, ha quedat superat. Bé, molt bé. Ja era hora!
A Badalona, ara coincideixen dues exposicions molt interessants: a l’Espai Betúlia la mostra sobre l’Argenté; al Museu, la restrospectiva dels Santilari. L’inici del cicle de concerts de Bankrobber a la Sargantana també és remarcable. Són tres exemples recents: la ciutat és a l’aparador metropolità.
La ciutat està situada de fa temps en un continu urbà que no només no ens amenaça, sinó que és oportunitat. Avui Badalona és més competitiva, hem d’acabar de creure’ns-ho: haurem d’adaptar els horaris de les nostres representacions al metro? haurem de revisar les polítiques de comunicació per fer-les més eficients fora del terme municipal? Sí, segur, i encara algunes coses més, algunes de les quals ja s’han començat a aplicar. Entendre que la ciutat està interconnectada obre la porta a sinèrgies molt interessants amb centres de creació i producció d’arreu del territori i en especial amb la sempre temuda Barcelona. D’altra banda, també hi ha una lògica en la programació dels teatres i centres del Barcelonès Nord que caldria explorar, i coordinar; al capdavall, el metro també ens apropa a Santa Coloma, no?
El metro ens ha ajudat a superar un debat esgotat. Una bona notícia. Això ens ajudarà a explicar millor el que, de fet, fa temps que està passant a la ciutat… que Badalona, si ho vol i s’ho creu, forma part d’una de les cartelleres culturals més potents d’Europa.
Avui he respost un breu qüestionari que m’ha fet arribar la Gina de Tera, periodista. Es tracta d’una breu entrevista que sortirà, previsiblement, a El Tot Badalona de la setmana vinent. Repassem els més prop de 8 anys al capdavant d’Òmnium Cultural de Badalona. Acompanya aquestes línies el vídeo que es va projectar dimarts 11 de gener després de la meva darrera junta com a president, al llarg d’un sopar molt emotiu amb gent que ha format part de l’equip d’ÒC en els últims anys.
– Quan mires enrere i veus la feina feta en tots aquests anys, quins pensaments et venen al cap?
Que va ser un encert plantejar el ‘nou’ Òmnium amb ganes de sumar amb les persones que havien fet feina fins al moment. En aquest sentit, jo m’he sentit molt acompanyat de l’anterior president, en Carles Amat. És una persona molt generosa, amb un gran sentit de ciutat i de país. Tots plegats, hem pogut engrescar un equip ampli i jove, ric en coneixements, amb ganes i amb habilitats per ajudar a assentar l’entitat i transformar la ciutat. Quan miro enrera, penso que el gran capital de l’entitat és la seva gent. I que aquest capital ha estat renovat i que avui ha convertit Òmnium en una referència pel que fa a una manera de fer informada, ambiciosa i constructiva.
– Si et dic llengua, què em dius?
Et dic oportunitat, riquesa… conversa. Et dic que llengua és invitació, somriure, creativitat, troballa… plaça comuna. Per aconseguir-ho, però, calen moltes complicitats: l’acompanyament de la llei, el consens polític, el compromís ciutadà. Malauradament, ara és un moment (…)
(…) molt complicat. Pel compromís ciutadà no pateixo… pels altres dos aspectes, sí.
– I País?
Catalunya viu avui una segona transició. Fa temps que ho dic. I cada vegada n’estic més convençut. Vivim un procés constituent: ha començat a sacsejar la societat civil. Ara ha d’arribar a la política. Òmnium té un espai important a jugar, aquí. Representa molt bé, crec, l’esperit del 10J: la necessitat de trobar els punts comuns, no només per defensar-nos millor, sinó per proposar i parlar de futur; no només volem ser un país normal, volem ser un país millor.
– I Cultura?
La cultura és l’eina. És el fil que cus el país, que el fa més crític i exigent. I també que el fa més feliç. Cal augmentar els diners que es destinen a aquest àmbit. En clau nacional i en clau local.
– Has estat el president del nou segle, quines línies marca aquest nou món?
Les associacions, avui, han de ser més àgils i flexibles. Han de programar activitats, però sobretot han de saber escoltar i després han de fer feina de discurs, han de tenir un paper de lideratge més actiu. A Òmnium hem mirat de treballar en aquesta línia.
– Era necessari que OC s’adaptes a les necessitats socials de Badalona (molt diferents a les d’altres ciutats catalanes)?
Una de les feines que hem tingut a Òmnium és adaptar la manera de fer de l’entitat a la realitat metropolitana. Això vol dir entendre que el treball per la cohesió social és prioritari. I això vol dir que cal entendre també que la nostra manera d’entendre la cultura no pot ser ‘a la defensiva’, sinó que hem de fer un esforç, tots plegats, per entendre la seva realitat necessàriament dinàmica. Ens queda molta feina a fer, però. Aquesta conversa tot just l’hem iniciada.
L’entrevista continua la aquí.
Fa uns dies que inverteixo hores (hores, sí, en serio) a parlar amb gent. Tinc una seu oficiosa al Cafè de les Antípodes i una altra a la Sargantana (naturalment). Amb un peu a Baix a Mar, l’altre a Dalt la Vila, ja ho veieu. Els explico, a aquesta gent amb qui em vaig trobant, que amb un grup de gent hem constituït un grup d’independents. Accent, ens diem. I estem debatent la manera d’incorporar-nos coaligadament amb ERC. La trobarem, la manera. Segur. Aportem gent preparada i compromesa, idees i habilitats per dur-les a terme i un compromís per una Badalona més eficient, més participativa, més ben cohesionada. En les pròximes setmanes anirem ampliant la base d’aquest projecte i el nostre menú d’idees.
De moment, avui, El Punt en publica això:
Però tornem a les meves rondes de contactes. En saber de la notícia, molts reaccionen amb prevenció, d’altres intenten articular alguns consells, uns pocs més arriben fins i tot als advertiments. Ja us ho heu pensat bé? En aquest grup de persones pesa un aire de dol. Però n’hi ha d’altres. Altres que es prenen la nova d’una altra manera. Són la majoria, de fet. Em feliciten, ens feliciten. No pas perquè pensin votar l’opció amb la qual anirem a les eleccions (en algun cas, sí, clar). La felicitació ve, en tot cas, perquè entenen que aquest és un pas important, que ha estat ben meditat i que avui el país necessita això mateix a ERC i també en tots els espais ideològics. En Jordi Ballesteros ho explica molt bé, això, en el seu últim apunt al blog.
M’agafo a ells, als que em feliciten, tot donant-los les gràcies per recordar-me, per recordar-nos, el que és significatiu, aquí. Que benvingudes siguin totes les noves incorporacions al debat polític. D’això es tracta, no? De treballar pel país, de continuar treballant pel país, preciso. De veus en calen moltes, en calen més.
Ah, i no m’he cansat d’explicar-me davant d’un cafè ben negre (o d’una cervesa ben rossa). En parlem aviat.
Va, sí, busquem un forat?
Hi ha un lloc on no hi cal cap mur:
ell hi té pins i jo un pomerar.
Els meus pomers no aniran mai
A menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.
Però ell respon: “Bones tanques fan bons veïns.”
La primavera em fa tornar rebel, i em pregunto
Si li puc fer entendre això:
“Per què fan bons veïns? ¿No és només
Quan hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.
Abans de construir un mur voldria saber
Què és el que encerclo o separo,
i a qui podria jo mai perjudicar.
Alguna cosa hi ha que no estima els murs,
Que els vol a terra.”…
Que serveixi aquest fragment de ‘Reparar la tanca’ del poeta nordamericà Robert Frost de recordatori del manifest per la cohesió social ‘Badalona som tots’, obert a les signatures. La fotografia està presa en un mural situal a l’avinguda del Congrés Eucarístic, just darrera del mercat de Sant Roc. Du el títol de ‘Gent del barri’, tal i com està penjada al meu àlbum fotogràfic, accessible aquí.
* El poema està traduït per Teresa Sàrries, i està inclòs dins ‘Antologia de poesia anglesa i nordamericana contemporània’, volum 86 de Les millors obres de la literatrua universal, segle XX, editada per Edicions 62.
El poeta i amic Joan Argenté ens va regalar, dissabte passat, una lectura de poemes privilegiada. Va ser al final d’un dinar molt agradable al restaurant Sant Romà, camí de la Conreria, ja al terme de Tiana. Un luxe, aquest, que vam compartir la Dolors Sabater, en Jordi Lleal, l’Andreu Solsona i jo mateix. Aquesta era la petita delegació d’Òmnium Cultural que; d’acord amb el cosí d’en Joan, l’Agustí Pons; va visitar el poeta a la residència on l’atenen de fa uns mesos. Vam dinar uns fantàstics macarrons –que l’Argenté, amb cortés sol·lícitud, va insistir a que provéssim– i vam parlar de la Badalona d’abans i la d’ara –oportunament barrejades, perquè al capdavall la feina que ell i altres com ell feien a l’Albeniz o al Sant Josep als anys cinauanta tampoc difereix gaire de la que avui fem nosaltres–. En Joan ens mirava amb atenció i interès, i de tant en tant deia la seva: jocs de paraules, algun vers, anècdotes i bromes. Vam tornar contents, tranquils i també una mica impressionats. En Joan està gran –és clar– i també una mica desorientat, però llegeix poesia com sempre ho ha fet, amb senzillesa desafiant. La veu ha perdut potència, d’acord; però manté aquella intenció, continua cercant l’interlocutor amb la mirada clara. Les ulleres una mica caigudes, sobre el seu nas rotund: un gest capritxós, teatral, joganer, 100% Argenté. En Joan no ha perdut la poesia, amics. I això és, malgrat tot, una bona notícia.
No
m’esperava acabar el dissabte comptant els àngels que hi ha al
capdamunt del campanar de l’església del meu poble. Més que res, que el
divendres ni m’havia passat pel cap que al capdamunt de Santa Maria hi
habitaven més alades criatures que coloms i rat penats. “Quants àngels hi ha dalt del campanar de Santa Maria?” Aquesta era la
pregunta del dissabte del Joc de Badalona,
potser la més divertida de les proposades fins al moment. Cap al migdia
corria el rumor que un dels àngels tenia cara de granota i entre els
feligresos ludòpates s’havia extés un interrogant majúscul: comptava
com a àngel? “Els ciutadans, astorats decidiren associar-se i formar
les CCOO (Contestar Correctament On time i Online)”, deixava escrit la
meva germana, la Maria. En Carlos Casado, tot un enginyer, s’atrevia a
apuntar una possible resposta a l’enigma: l’àngel-granota és en
realitat un príncep blau (i no s’ha de comptar, per tant). Mentrestant,
a peu pla, el rector, Mossèn Andreu, rebia la Laura Garcia, que
passejava per allà, tot dient-li… “què, tu també vens a comptar els
àngels?”. “No jo només venia a fer un tomb”. No és gens estrany que la
Dolors Sabater escrivís al cap del dia: “saludo gent que no conec que,
com jo, busquen
la placa, i passejo per primera vegada per un passeig on hi ha
avallaners! aquest joc és fantàstic!”. La descoberta, l’imprevist,
l’impossible… ¿àngels amb cara de granota que en realitat són un
príncep blau? Uau, i jo, clar, arribats a aquest punt, ja feia estona que
m’havia deixat d’importar si al campanar hi ballaven vuit o nou angelets… Participar no és el més important… és el més divertit.
L’humor és una de les millors portes per conèixer un país. I no és un fet habitual poder conèixer la manera com riuen els nostres veïns del mediterrani, secció sud. Mohamed El Khiyari va actuar diumenge passat al teatre Zorrilla, en un espectacle que, si bé és cert que hagués hagut de meréixer una major entrada, crec que marca un abans i un després en la programació cultural de la ciutat. El Khiyari és una persona molt coneguda al Marroc –i també, especialment, entre la diàspora de la immigració– i va portar al teatre badaloní una mostra dels seus monòlegs amb traducció simultània al català (un aspecte a millorar, aquest). Una part important del públic s’estrenava a la platea, i era tota una lliçó comprovar la diversitat de la població marroquina: noies vestides a l’europea, d’altres amb xador van riure de valent, comentant els acudits entre elles o entre els acompanyants masculins. Les nostres ‘etiquetes’ prefixades resisteixen ben poca estona davant la realitat d’una joventut badalonina d’orígen magrebí que, de forma simbòlica, però significativa, es va asseure en les butaques del teatre, amb tot el dret, i també amb normalitat. La temàtica de l’espectacle era interessantíssima: El Khiyari tracta els problemes de la població immigrada. La tornada a casa a l’estiu, les aduanes, la discriminació, la corrupció, els sense papers… Hi havia qui deia, al sortir, que l’espectacle havia sigut de consum molt intern per a la població marroquina… Crec que no. Que El Khiyari parlava dels problemes de l’immigrant. I això valia per un búlgar, un peruà o un senegalès. La notícia és que aquests problemes s’exposaven en primera persona, i es reien, també en primera persona. Això és, em sembla, el que marca aquest ‘abans i després’. El monòleg de diumenge subratllava que una de les feines d’un teatre –fer d’altaveu de les preocupacions dels seus ciutadans, servir d’espai de debat, compartir coneixement, trencar estereotips– es donava de forma reeixida, i ho feia de forma oberta a la ciutat, amb traducció a la nostra llengua. És un camí interessant a anar explorant. Anem concretant allò de ‘Badalona som tots‘. Donem-hi valor a partir d’iniciatives com aquesta.
Foto: O.L.
“Tants espais i moments, i el debat de debò comença a la xarxa, des d’un bloc… interessant”. Aquest comentari de la Dolors Sabater, escrit ahir a la nit al seu estatus de Facebook, es feia ressò del comentari que el responsable tècnic de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament havia deixat en el post que vaig fer dilluns sobre el concert de Manel. El meu apunt anava més enllà del concert, i el comentari del Daniel Gelabert, també. Apuntava algunes pistes sobre com hauria de ser una comissió de festes. Doneu-hi un cop d’ull aquí.
Si Badalona hagués tingut una comissió de festes el concert d’ahir de Manel s’hagués desenvolupat en un espai més adeqüat, no hi haguéssin hagut cadires de per mig i a l’acabar, hi hagués hagut una barra de bar per fer una cerveseta tot comentant la jugada. I això no vol dir que la tan esperada comissió solucionarà el que no funciona per art de màgia, i tampoc vol dir que s’hagi dubtar per defecte de la feina dels tècnics municipals. Això vol dir el que vol dir, ni més, ni menys. Que les coses funcionen quan hi ha complicitat, que les decisions funcionen quan sumen. Si hi hagués hagut una comissió de festes, l’esborrany de programació s’hagués discutit en una taula àmplia i representativa, en la qual diverses persones haguéssin fet notar als tècnics municipals que programar el grup revelació de la música popular del país en un lloc tan petit i amb tantes dificultats d’accés no tenia gaire sentit, i que Manel actua generalment amb el públic dret i que esgota les entrades allà on va, i que en acabar un concert de festa major el mínim que s’ha de demanar és poder prendre alguna cosa, i més si el concert es dóna per acabat abans de les 11 de la nit. Alguns veuen l’impuls d’una comissió de festes com una pedra a la sabata, una complicació més en un escenari que ja és prou complicat. Malament, malament, malament. La comissió de festes significa la incorporació de més mirades, de més veus en la feina de fer festa. Més ulls que miren, més orelles que escolten… on és el problema? Al capdavall, la nova cultura emergent es basa, precisament, en compartir i col·laborar: en l’època dels google docs, resulta que a Badalona encara passem llista! Fer festa és una feina, una feina important, una feina de ciutat. “Participar no és només fer d’usuari ni de peó de l’engrenatge: és sentir-se part activa real, és exercir l’esperit crític, l’estat d’opinió, saber valorar el què aporten els altres, discutir, proposar, acordar…”, deia la Dolors Sabater aquest cap de setmana en un imprescindible apunt. Que la política sigui l’art de fer aflorar el talent… no el de normativitzar-lo.
Foto: Xavier Giró / Vilaweb Badalona.
El dia que en Jordi Ballesteros ens va explicar la idea del ‘Joc de Badalona‘, un taulell virtual amb preguntes diaries sobre la ciutat, ens vam mirar amb l’Ignasi Niubó, de la Sargantana, com dient… “ai!”. Però mira, han passat unes poques setmanes i tot un grup de gent molt entusiasta i eficient, articulada al voltant dels Amics de la Sargantana, s’ha posat a la feina i han aconseguit el que semblava impossible. ‘El joc de Badalona’ és el “tema” de les festes de maig: famílies, amics i coneguts discuteixen acaloradament respostes i preguntes i es troben amb sorpresa davant la façana del Círcol intentant esbrinar quins són els compositors presents en els serigrafiats de la façana lateral. Més de 1200 persones s’han llençat amb un entusiasme encomanadís a respondre les preguntes diàries enviades per correu electrònic i ho han fet perquè la idea és molt bona, perquè està molt ben executada (el disseny gràfic a càrrec d’en Carles Ballesteros i la Paloma Valdívia és notable) i perquè ha sabut generar complicitats amb un munt de gent. Fins i tot ha provocat un intent de ‘sabotatge’ a l’article del dimoni a la Viquipèdia! Tot plegat ha sortit de la mà de gent com nosaltres, al marge de programa oficial; de nou, lluny dels despatxos. Ha sortit per la cara. Ha sortit per la ciutat. I, de fet, diria que cada vegada són més explícites les senyals que indiquen que a la ciutat van naixent-li nous brots, d’un verd intens i que la nova saba s’obre camí malgrat els gestors de la mediocritat instal·lats a la casa de la vila, malgrat els advertiments del ‘tot està perdut’ dels vells patricis de l’opinió publicada més previsible incapaços de fer néixer res d’interessant del desànim i el cinisme. La tecnologia sense la idea és ben poca cosa, però una idea, avui, amb una bona adeqüació tecnològica… té resultats impressionants. És un deure explorar-los. En clau cívica, també. Aquesta és la lliçó del Joc de Badalona.