Connexions des de #Badalona

Això de la samarreta groga és important. Una pila de pares i mares de la ciutat es van trobar ahir a la Rambla per reclamar més atenció (i més recursos) per a l’ensenyament públic. L’ensenyament és, potser, l’eina més important de la que disposa una ciutat que es troba en una situació econòmica tan precària com la nostra, on plou sobre mullat de fa tant de temps. L’ensenyament públic de qualitat és el millor i més eficient instrument de cohesió i construcció cívica del qual podem disposar. Retallades en aquest eix estratègic? Ara? Aquí? 

Aquest moviment és important, però no ho és tant (crec) per la seva capacitat de reconduir les actuals polítiques del govern català (que tan de bo!) sinó pel que suposa de ‘canvi de xip’. Hi ha orgull (i moltes raons), en aquestes samarretes grogues. Els mestres les duen, els nanos també, i els pares i les mares… Segur que ja les heu vist! Desafien amb un somriure –malgrat això desperti determinades susceptibilitats— el ‘retorn als vuitanta’ que sembla estar impulsant un govern català amb un discurs ben poc engrescador.

Jo he estudiat sempre a l’escola pública. Fins i tot la meva primera escola, que no era pública quan jo hi estava matriculat, era una de les més actives del país en el procés per voler-ho ser. Ep, que va haver-hi un temps que les escoles privades volien ser públiques. Imagineu! 

De fet, les samarretes grogues d’avui em fan pensar en aquelles escoles de la ciutat que formaven part del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana que al 1983 van aconseguir el reconeixement (via llei) del treball de suplència que aquestes escoles privades havien realitzat sota el franquisme, amb una tasca pedagògica caracteritzada per la catalanintat, l’ensenyament actiu, el funcionament democràtic i l’estreta relació amb les famílies (més informació, aquí) 

Ha passat molt de temps i la situació no és la mateixa. D’acord. 

La notícia no és la samarreta en sí, ni tan sols la cojuntura política (amb l’inevitable soroll derivat de la precampanya per les municipals)… La notícia és que un col·lectiu significatiu de persones han dit prou i s’han compromès a activament per a trobar solucions (siguem professors, alumnes o pares i mares). No és la queixa de sempre, això. Hi ha un saludable orgull per reivindicar allò que és de tots. 

La incorporació de la Rosa Bertran en el número 7 de la llista del Partit Popular; amb moltes opcions de ser regidora, per tant; dóna centralitat a un discurs que s’ha saltat tots els consensos de la convivència a la ciutat. Normalitza una opció política que, fins ara, havia prioritzat un discurs descarnat i aspre, movent fils amb habilitat en la Badalona de sobre l’autopista. En Xavier Garcia Albiol, el candidat del PP, s’havia especialitzat en la sintaxi del sensacionalisme televisiu de les A3 i Tele5 de torn, mentre treia rèdit d’una presència al territori molt professionalitzada, constant i empàtica. D’aquesta manera, el PP s’ha anat situant com un partit amb “opcions de”… Un ascens meteòric i bla, bla, bla… però ningú guanya les eleccions des d’un extrem que utilitza sense escrúpols els arguments de la xenofòbia.

En Garcia Albiol i els seus assessors (o potser caldria canviar l’ordre dels factors, aquí) necessitaven un element simbòlic que els ajudés a aflorar un discurs que necessitaven més “normal”. Fa unes setmanes, va ser la presentació al Principal, amb cares molt conegudes del món esportiu i cívic badaloní (en la coneguda foto que va il·lustrar moltes cròniques l’endemà ja hi sortia la Bertran, per cert); també ha estat el nou enfocament de campanya del conservador, molt més amable, molt més tranquila, amb les controvertides entrevistes a can Barça i can Perico. Intents valuosos però en el fons insuficients de redreçar la percepció del polític. Calia alguna cosa més: un missatge més clar i perdurable, per bé que igualment perillós i irresponsable, en el fons. La incorporació de l’empresària badalonina a l’equip és aquest ingredient.

No sé si la Bertran aportarà o no molts vots; però em dóna la sensació que, si els aporta, vindran de forma indirecta i no exactament immediata. La principal aportació de l’empresària és donar credibilitat a un “nou” PP, un PP que diu… això va de veritat i que ja no llença els tentacles en els votants del PSC i ICV sinó que centra la mirada en la Badalona del seny i l’ordre. Una Badalona, aquesta, infrarepresentada a les xarxes socials i cíviques de la ciutat, però que es manté amb hermètica salut des de fa dècades.

Crec que no hem valorat prou la significació del pas de Rosa Bertran al PP. “No parlem només de vots, no parlem només de les eleccions del maig. Alerta. Ha començat la fase 2. Ara sí, el PP ha començat a pensar en el 2015. Ells sempre s’avancen.

* I si algú es pregunta què pensa Accent de tot plegat? Els diria que Accent es presenta amb una candidatura amb ERC, enfortida amb l’aportació d’RCat i que té clar que els pròxims 4 anys ens tocarà treballar molts consensos; els diria que en els pròxims quatre anys, l’independentisme d’esquerres ha d’estar representat en l’ajuntament de la tercera ciutat del país; els diria que crec que ara toca oblidar les competicions per veure qui és més antiPP i que aquí calen arguments i polítiques eficients i coordinades entre tots, que això va ‘en serio’, que els nous problemes necessiten noves solucions.

Avui s’ha presentat el llibre ‘Primeres Pedres. La refundació permanent de la ciutat de Badalona’. El llibre explica les raons (potser més que raons, les preguntes) que van animar el projecte escultòric, emmarcat en els actes de la Capitalitat Cultural de Badalona 2010. L’actuació ha estat realitzada en quatre punts de la ciutat pels artistes Dionís Orrit, Joan Sansa, Paco Fanés+Joan Puch, i Estenent el Desastre i Teresa Mateu.

El volum, presentat a l’espai Betúlia, recull la documentació gràfica, la descripció dels processos creatius i diferents peces de reflexió. El llibre, com explicava en Joan Sansa, funciona en realitat com la ‘cinquena pedra’ i és un aliat perfecte que ens ajuda a afinar el necessari debat sobre què és ser una ciutat, avui; alguna cosa que té a veure més amb un procés i cada vegada menys amb un ‘resultat’.

De fet, és com si els artistes haguéssin volgut respondre a Enric Juliana i el seu “moviment dins el moviment” (Mobilis in mobili, com va dir el periodista en el pregó de l’any passat). I, en efecte: mai estarà acabada, aquest ciutat. I aquest missatge, contrastat en la muda inertesa de les quatre pedres, és avui, un advertiment (que es pot llegir com un consell) ben oportú.

“Durant anys, al pavelló del Joventut hi venia gent de tot l’Estat amb la mateixa actitud de qui va a veure una catedral”, apunta el promotor de concerts Gay Mercader, una de les figures crucials en la normalització del rock al nostre país, a mitjan dels anys 70. Badalona, gràcies, a la complicitat de l’aleshores president de la Penya, Antoni Mas Vilalta, va convertir-se en l’epicentre del rock internacional amb les actuacions de Traffic, Frank Zappa, Jethro Tull, els Genesis de Peter Gabriel, Elvis Costello, Eric Clapton, Patti Smith, The Clash… Aquesta i moltes altres informacions es troben en el llibre “La Música del Dimoni”, escrit per Ferran Amado, i que us podeu descarregar aquí. Fins al 17 d’abril, al vestíbul de l’estació Badalona Pompeu Fabra –un espai molt interessant per a la cultura– es pot veure la mostra “40 anys de rock a Badalona. La música del dimoni”, una exposició ràpida de veure, però amb molt de suc. Quatre dècades de rock donen per molt: cartells, fotografies (n’hi ha unes quantes de meves, per cert) i textos ben informats.

El millor de l’exposició, però, és que, si vols, també la pots ‘llegir’ en clau de present. Demà mateix, dissabte, 26 de març, s’inaugura un nou Blues&Ritmes amb Tony Allen, el millor bateria del món (Brian Eno dixit), i diumenge dia 3, sis dies després, es clou l’espectacular cicle Bankrobber a la Sargantana, amb l’actuació quasi en primícia de Guillamino, a punt de fer l’estrena mundial del seu nou disc.

Pilar Rahola, pregonera de la festa major a Badalona. Matins punt sí. Matins punt no.

Matins punt sí. M’explico.

És una periodista de referència: ho és per la qualitat de les peces que signa i per l’esmolada i rotunda valentia amb la qual escriu i parla. És escoltada i llegida; és estimada i criticada.

No estic d’acord amb la majoria de les coses que defensa, però argumenta les seves idees i sempre està disposada al debat. Ja em sembla bé.

Trobo faltar la Rahola idealista d’abans, i em sobta (encara em sobta) veure-la avui tan enfadada i impacient, tan taxativa. Però ja em sembla bé, insisteixo. Llegir-la no sempre és un plaer, però si que és un exercici inexcusable que m’obliga a contrastar, una invitació saludable a revisar o a reforçar allò que pensem.

És cert que hi ha altres pregoners de qui m’he sentit més a prop i que han representat millor la Badalona que m’agrada i amb la qual estic compromès… però em sembla que té tot el sentit que la Pilar Rahola sigui la pregonera de la meva ciutat, aquest 2011.

A un pregoner li hem de demanar que la seva tasca professional, artística, esportiva, etc sigui notable, que hagi tingut un compromís amb la ciutat, que n’hagi fet bandera… i no només que estigui a favor del que creiem i no només que sigui dels ‘nostres’.

* Per cert, que avui s’ha presentat el cartell de les Festes de Maig 2011, obra d’Enric Mestre.

Open data, dius? Què no saps què és l’open data? Fes un cop d’ull a iBDN, una aplicació (app) feta per a iphone per en Xavier Vinaixa. Un exemple concret que fa innecessària tanta literatura tècnica i tant d’anglicisme. iBDN agafa directament de l’agenda de cultura de Badalona les dates ‘alliberades’ (és a dir, preparades per a l’ús de tercers) i les presenta en un petit programa que es pot executar des d’un telèfon mòbil. L’app organitza la informació per categories (literatura, música, ptrimoni, etc.) i et permet ‘arxivar’ la informació al teu calendari, reenviar la cita o accedir a un mapa per saber com arribar a lloc. En Xavier Vinaixa ha pogut fer servir la informació disponible en l’agenda web de l’Ajuntament perquè estava preparada per a ser utilitzada en múltiples formats, ja que seguia la filosofia de les dades obertes. Badalona és avui una ciutat de referència en aquest àmbit (i ens n’hem d’alegrar!). El que ha fet en Xavier Vinaixa ho poden fer avui també altres: entitats, empreses, persones…

Aquest és un camí imparable i que com a ciutat (per fi!) sembla que estem encarant correctament (una altra cosa és si també cal –que cal– una agenda en format paper). Els serveis d’informàtica de l’Ajuntament lideren el procés tècnic, i l’àrea de Cultura està reajustant les seves rutines informatives (que ja li tocava!) fent-les més obertes i eficients. Ara és més fàcil entrar informació d’activitats, i hi ha una presència proactiva de l’àrea a les xarxes socials.

La filosofia de les ‘dades obertes’ ens interpel·la a tots, i això la fa molt interessant. Obligarà a les entitats i actors culturals a reconsiderar moltes coses. Per exemple: la conveniència de centralitzar la informació per assegurar que des d’un sol punt (la web municipal) les nostres activitats es redifonen amb eficència; la necessitat que tindrem de consensuar un sistema de categories per organitzar la informació (i que haurà de ser més senzill que el d’iBDN) i la urgència amb la qual ens haurem de reciclar tecnològicament com a associacions i col·lectius que fan cultura a la ciutat.

La veritat, són temes molt interessants per anar abordant els pròxims quatre anys.

“A Badalona som 220.000 veïns i veïnes, totes i tots” així comença el manifest que la plataforma Badalona som tots i totes ha preparat per a les eleccions municipals del mes de maig. “Assolir una bona convivència en la diversitat implica a tothom, sense excepció, i des de les entitats cal un compromís proactiu. (…) El comportament i el lideratge polític no han de posar en perill la convivència.” En el document s’apunta amb encert: “a situacions noves, respostes noves”. El manifest és molt més que un toc d’alerta, que també. (Nota al marge: no cal dir que ens convé, el toc d’alerta, especialement als que concorrem a les eleccions del maig).

El text és també, i potser de forma més important, una invitació en veu alta que ens interpel·la com a ciutadans a remirar-nos la ciutat, a replantejar-nos el nostre comportament. Cada dia. Perquè el canvi i la transformació no són l’excepcionalitat que cal abordar, sinó la realitat enriquidora, i inaplaçable, que hem d’entendre i fer nostra. El manifest parla d’un repte viscut amb present urgent i dramàtic (en algunes parts de la ciutat), però a la vegada ens anima a fer una reflexió de ciutat, que ha de ser necessàriament (continueu llegint, aquí.)

No parlis bé dels altres partits; respon sempre una desqualificació amb una altra desqualificació; no reconeguis mai que t’has equivocat, digues, passi el que passi, que tens solucions per tot, i que les teves són les úniques solucions que tenen sentit. Vam ficar-nos en política amb aquests consells escrits en el revers del tiquet d’entrada. Però resulta que era precisament aquesta política la que ens empenyia a voler canviar-la, la política! La política d’abans, s’entén. La baralla constant, el nyigonyigo del ‘i tu més’, la política que es mira el melic. És, fet i fet, la política que no ens agrada, la política que no ens representa.

És per això que en persona i també a la xarxa, a Accent ens hem saltat aquests consells. Conscientment. Parlem bé dels altres partits quan proposen coses que ens semblen interessants per la ciutat; responem a les desqualificacions amb arguments; reconeixem quan ens equivoquem; i tenim clar que, en els pròxims quatre anys, farem avançar Badalona només si aconseguim bastir un projecte construït de forma conjunta amb tots els partits i col·lectius que es vegin interpel·lats per fer una ciutat més cohesionada, competitiva i interessant.

I si no us queda clar, doneu un cop d’ull a aquest vídeo. 

1. Conseller @ferranmascarell: #femmuseucomicbdn
2. Coses que (potser) passaran fins al 2015
3. El metro i la cultura
4. En Joan Argenté no ha perdut la poesia
5. Aviat farà dos mesos
6. Benach 1.0
7. Aprenentatge sense fi
8. Accent, una invitació
9. El país es decideix aquí
10. Mirant endavant, sempre

Dissabte, 26 de febrer, va tenir lloc a la Fundació Ateneu de Sant Roc la segona trobada oberta de la Taula de Cultura. Ja fa dos anys que els representants d’una trentena d’entitats i col·lectius de Badalona es troben mensualment amb l’objectiu de posar al dia la cultura a la ciutat. Dissabte, i amb la inestimable col·laboració de Joan Soler, premi nacional de Cultura, vam trobar-nos per definir els eixos que haurien de conformar la política cultural el pròxim mandat. Aviat en tindreu notícia, d’aquest document, que serà presentat a totes les forces que concorreran a les eleccions del maig.   

Les reflexions que volia compartir són complementaries i, d’alguna manera, prèvies. 

El dissabte em mirava el plenari de la Taula i comprovava com, en dos anys, hem incorporat al discurs (i cada cop més, també, a la pràctica) alguns elements impensables fa un temps. Estic content, la veritat. Ens n’hem de felicitar les persones que hem estat rera el projecte, durant aquests mesos.

La Taula és avui (encara) un òrgan massa difús i precari organitzativament; és per això, segurament, que no ha impulsat grans projectes ni ha estat rera grans esdeveniments. Tanmateix, la Taula ha fet una altra cosa, que potser és més valuosa i tot. Aquest espai és discurs, un nou discurs. S’ha treballat de valent per redefinir el marc, tot estirant el fil del document Prioritats de la Cultura a Badalona, elaborat per Òmnium Cultural l’any 2007. La societat civil ha evidenciat lideratge, visió i habilitats. 

El cas és que, a Badalona, el treball de la Taula està ajudant a fer veure:

• Que quan parlem de cultura parlem també de vertebració i cohesió: la cultura s’ha d’entendre com a eina de transformació: l’especialització dels centres cívics pot ajudar a la vertebració dels barris; l’impuls de programes de coneixement del territori (com el Quedem?) pot ajudar a la cohesió social, etc.
• Que el repte, avui, és també en la manera com connectem els punts i en treiem tot el partit possible, més que no pas en l’impuls de noves propostes. Cal reivindicar, aquí, la perspectiva comarcal i nacional, en el disseny de les nostres polítiques culturals.  
• Que quan diem ‘cultura’ ens referim a un terme ampli i molt complex, que supera clarament les ‘set arts’: a la taula coincideixen en un mateix espai gent de la cultura, de l’educació del lleure, de l’assistència social… Vet aquí una visió transversal que reclama noves formes d’organització i interlocució. 
• Que quan discutim sobre finançament, cal superar la inèrcia de l’ajut ‘perquè toca’ i avançar cap al treball per projecte, molt més fàcil d’auditar i de situar dins d’una estratègia de ciutat consensuada. ¿Per què no incorporar un sistema de punts que premii en els projectes que opten a un finançament l’excel·lència i el compromís en la resolució dels reptes de ciutat (cohesió, fractura digital, participació)? 
• Que avui més que mai la cultura és conversa i és construcció, i no només consum. I que si això és així, cal proposar noves fórmules de participació, més obertes i flexibles, que no només siguin ‘paraules’. Les fórmules estan per veure i estudiar, però s’aventuren tres necessitats que segurament hauran de tenir tres tractaments: administració més eficient (extensió de la figura de Badalona Cultura), espai de debat i de decisió ampliat (consell de cultura), òrgan que articuli i validi projectes i finançament (consell de les arts i la cultura).
• Que les associacions de la ciutat ja no es fan la competència, i que volen treballar plegades i que de moment s’han començat a conèixer i a posar-se d’acord en els objectius a assolir i en la forma de treballar.

És temps de xarxes, deia la Dolors Sabater en un apunt al seu blog, fa uns pocs dies: “la xarxa crea ponts, –deia la Dolors–, trenca barreres, cohesiona, i aprèn d’ella mateixa.” És així mateix.

El conseller de Cultura Ferran Mascarell del govern de la Generalitat ha anunciat que posa en quarantena la data d’obertura dels museus d’Història Natural, Societat, Disseny, Castellers i Còmic i Il·lustració, equipament previst per a l’edifici de la CACI, al passeig Marítim de Badalona.

El conseller ha reconegut a la premsa que el futur museu badaloní queda ara en fase d’estudi, malgrat que el pressupost de l’Estat va incloure una partida pel museu (a petició d’ERC) i que ja s’havia anunciat oficialment que el museu seria una realitat el 2012.

Aquí van cinc raons perquè el govern de la Generalitat i el conseller Mascarell reconsiderin la decisió i mantenguin l’aposta i la inversió prevista per al Museu del Còmic i la Il·lustració a Badalona:

• Hi ha un deute històric amb el territori pel que fa a la inversió pública de l’administració (Generalitat, Estat…). És una pista ben eloqüent el mapa de projectes estratègics 2010 elaborat pel Pla Estratègic Metropolità, accessible aquí. 
• Badalona ha reforçat els seus actius culturals aquests darrers anys, però no té cap equipament cultural d’àmbit nacional. Si que el tenen altres municipis de tamany similar (o inferior). 
• El Museu del Còmic i la Il·lustració ajudarà a emarcar i potenciarà un col·lectiu dinàmic i de molta qualitat vinculat al còmic i la il·lustració, i avui mancat de referents. 
• Badalona, necessita subratllar més que mai (malauradament) que és alguna cosa més que una perifèria problemàtica. En depèn un objectiu comú d’aconseguir un relat de ciutat en positiu, eina clau per a treballar per la necessària cohesió social al municipi.
• El Museu del Còmic i la Il·lustració pot ser un motor econòmic significatiu, en la línia de l’economia del coneixement, en una de les comarques on la crisi s’està mostrant de forma més crua. D’altra banda, el museu ajuda a potenciar una zona clau a la ciutat, com és la del passeig marítim tot diversificant-ne l’ús. 

A l’espera del que decideixi la gent de la Plataforma del Museu del Còmic i la Il·lustració… podem anar insistint sobre aquests aspectes al conseller @ferranmascarell via Twitter amb el hashtag #femmuseucomicbdn. També podeu signar una petició via twitter, aquí. Jo ja ho he fet.

 
Algunes reaccions:

• El Museu del Còmic i la Il·lustració no corre perill (pàgina d’ERC)
• Estem congelats! (Plataforma Pro Museu del Còmic)
• El Museu del Còmic no és un caprici (Nautilus Comunicació)
• CiU lluitarà perquè la inversió es consolidi (pàgina de CiU)

Buf, tu, aquest dimarts farà dos mesos que vam sortir de l’armari. “Accent es presenta a les eleccions amb ERC, tot aplegant un seguit de noms ben coneguts en la societat civil badalonina”. La notícia sortia al diari El Punt a sis columnes un 15 de desembre.

Aquestes primeres setmanes hem fet tres coses que altres moviments triguen anys a fer. I no és estrany, que triguin tant. És el que toca, perquè no és gens fàcil. Gens.

Ens hagut de donar a conèixer (avui el nostre nom ja sona i genera curiositat, però no era òbvi); hem hagut d’explicar quin és el nostre marc polític i en quina línia situavem la nostra proposta (la construcció d’un espai polític sòlid a l’esquerra nacional amb la vista posada al 2015) i tot just ara hem començat a explicar què volem per a la ciutat (aportar aire fresc, aposta pels consensos, optimisme). Vindran, aviat, propostes més concretes. Hi hem començat a treballar.

Accent està en construcció, doncs. A mig fer, podríem dir; com nosaltres, com la ciutat. Amb il·lusió, amb moltes idees, amb un equip que va creixent i també amb coses que ens falten, amb alguna contradicció, amb dubtes, algun error… un projecte obert. Com nosaltres, com la ciutat. 

En aquests dos mesos ens han acusat de moltes coses: de suïcidar-nos cívicament (quines coses!), de falta d’honestedat, de ser ‘snobs’, de no ser prou patriotes, de ser ‘btv’, d’ingenus, de prepotents… fins i tot ens han acusat de fer el joc al PP. Ah, i de ser antisocialistes, de ser anticius, de ser anticups! Ja us heu atabalat? Imagineu-vos nosaltres… El cas és que una part de la política local (des dels partits més grans als més petits) ha reaccionat amb molta duresa. Senyal que hem mogut coses. No ha estat agradable de portar, –és natural, encara no tenim una bona armadura, nosaltres–, però si més no ha ajudat a fer-nos presents al debat. 

I hem decidit, finalment, afrontar aquest clima enrarit amb un somriure, tot mostrant-nos amb allò que som i parlant bé dels altres (doneu un cop d’ull al nostre canal de twitter, on hem anat recollint iniciatives d’altres partits que ens semblaven útils i interessants). Les maneres de fer la política són també Política, de la que s’escriu en majúscules. 

Ens agrada fer, no pas desfer 

Som gent que fa anys que treballem a la ciutat, que hem impulsat (i impulsem) projectes col·lectius en camps diversos, que van des de la cultura, la cohesió social o el lleure. Tenim al darrera una xarxa de complicitats teixida amb persones de moltes veus i colors. Sumem amics, coneguts i gent per descobrir! Ens agrada aprendre i no ens fa por equivocar-nos. 

És el que hem fet fins ara, a la societat civil. És el que volem fer ara en la política junt amb molts altres. Ajudar a definir, tot ajustant l’estratègia i incorporant noves veus al debat, com volem que sigui la nostra ciutat: una Badalona justa, interessant i… inclassificable. No tenim receptes perfectes ni solucions màgiques. Creiem que ens avala allò que hem fet fins ara. 

Escoltar, conversar, proposar… fer.