miozz mirades

Jo me’l prenc sempre natural. Ja ho sé que no totes les taronges estan lliures de metzines, i no sempre en tinc d’ecològiques. Però posats a fer, prefereixo les meves taronjades als sucs envasats, per molt que em facin creure que aquests conserven totes les virtuts de la taronja acabada de collir de l’arbre. I quan no hi ha aquesta possibilitat, o bé m’abstinc de beure’n, o bé em refio més d’un suc refrigerat que d’un que no ho sigui, i, per descomptat, més de qualsevol suc que d’un refresc amb gas. La marca? Tret de si aplico boicots ideològics – tant com puc – busco confiança i bon paladar. I no és pas que no en tingui, avui, de taronges a casa. Però passa que en fer-me el suc, aquest matí, tot pensat en política, encara amb gags del Polònia al cap i amb un bullidor local que no tinc temps de pair, les taronges m’han explicat una lliçó del seu món que m’ha semblat de sociologia política. Una lliçó que vaig escoltant mentre assaboreixo la meva taronjada – com enyoro les taronges de Rafelcofer, a veure quin dia baixem!!! -,  i pensant que altre cop se m’escola el matí …    (segueix)

En el sistema consumista, la publicitat dels productes és la principal
inversió. Sense publicitat no hi ha opcions d’entrar al mercat, i qui
se’n queda fora opera als marges. Hi ha diferents estils publicitaris, i
un univers de cervells i disciplines posades al servei d’aquest món.
Els canals per on connectar amb el consumidor potencial – i per on convertir en consumidor a qui no sabia que volia ser-ho – són múltiples, i
els publicistes van a totes basant-se en coneixements antropològics,
psicològics, emocionals, sociològics, fisiològics, conductuals…/…; i usen tot tipus de recursos i
cops d’efecte, tot tipus d’estils i tècniques, i fins i tot moltes vegades recursos
enganyosos i demagògics.

Però si haguéssim de classificar els anuncis
publicitaris del mercat actual obligatòriament en dos grans grups, d’una forma simplificada, caldria
començar per dos estils clarament diferenciats: els que venen el
producte únicament posant l’ènfasi en les seves virtuts, i els que ho
fan posat l’ènfasi en desqualificar la competència. Fent una mirada als
que ho fan sobretot desqualificant i confrontant-se amb la competència,
una anàlisi ràpida i concloent:

La màxima desqualificació i
confrontació es produeix entre productes molt semblants: així, en la gran batalla del món dels sucs de taronja, la Minut Maid
de Danone no atacava a les begudes amb gas, o als refrescos en general, que són
l’univers contraposat al seu producte, ni tan sols als sucs fets a casa, sinó que s’acarnissava amb Don
Simon, i viceversa, amb qui coincideix en els trets fonamentals del producte que està oferint al consumidor. (la fotografia de l’apunt és treta d’un bloc que parla precisament de que “Don Simon ha ganado a Pascual la batalla de los zumos refrigerados” )

Aquesta pràctica es
contradiu amb altres lleis naturals del mercat com les que coneixien tan
bé els nostres artesans medievals: l’agrupament gremial permet reforçar
el sector, i la concentració d’establiments en suposada competència (en
el cas dels carrers dedicats a un mateix producte, per posar un
exemple) és en realitat un reclam molt efectiu. Les cooperatives vinícoles i d’altres productes en són una bona mostra.

Així, si tots els fabricants de
sucs naturals s’uneixen i fan propaganda de les virtuts del seu producte
tenen moltes més probabilitats de guanyar terreny a les begudes amb gas
i refrescos en general que no pas si desqualifiquen una marca d’un
producte semblant, ja que, en fer-ho, alimenten l’imaginari contra el
producte com a tal. Però sembla que aquest estil cooperatiu no s’adiu amb el tipus d’empreses que fabriquen aquests productes.

Cooperació efectiva que sí han comprovat els productors de taronja, ofegats per les práctiques abusives de les empreses de sucs, i amants d’un producte final de qualitat d’acord amb l’esforç de la producció a peu de taronger. Decidits a fer front comú i afavorir el consum de la taronja natural, tenen moltes més probabilitats d’obrir mercat directe units que si cadascun fa la competència al veí. L’invent de les Cooperatives és molt antic… Per sort aquest és un camí emergent. Un camí que coneixen bé els qui opten per un consum més responsable, ecològic, sostenible… alternatiu. Curiosament, aquesta opció alternativa fa una publicitat diferent, i no entra a confrontar-se amb les marques de sucs. Es pot dir que treballen als marges, que  no entren de moment als circuits publicitaris de ferotge competitivitat, i que mantenen un estil basat en les virtuts del seu producte.

Arribats aquí, recapitulo què he après, barrejant les lliçons publicitàries comercials amb la política:

– la competència entre els més semblants és més ferotge, però a la vegada fa mal al sector tirant-se pedres en pròpia teulada (el sector independentista podria aprendre’n alguna lliçó???)

– la contra és que si els més semblants uneixen esforços el sector es reforça i creix, guanya espai (s’entén…?)

– la competència entre els més semblants és tan ferotge, i s’emporta tanta energia, que es fa sentir poc i sembla menys efectiva la seva lluita contra la competència autèntica del sector (en parlava a desenfocant l’objectiu)

– les propostes alternatives que circulen al marge perquè ofereixen productes fora del sistema (en el cas de les taronges) no entren en estils publicitaris de confrontació directa ferotge amb marques concretes: obren camí i el seu creixement és l’autèntica transformació del mercat (un estil difícil en política, imagino, però un estil a tenir en compte, sobretot per coherència, no???)

A aquestes alçades ja no sé si el suc d’avui se m’indigestarà ni si tantes lliçons em porten enlloc. Som gairebé migdia i tinc una feinada!

Em miro el calaix de taronges i encara m’expliquen que darrere d’elles hi ha molta història, i només per tastar-ne una mica entro a l’apassionant  recorregut de les Perles  de Carcaixent . Però ho deixarem per a un altre dia. Mai m’hauria imaginat que em pogués dir tantes coses una taronja…