miozz mirades

De sobte estic sense agenda. Sense telèfons a mà. És impressionant la sensació de desconnexió i de certa impotència…ni a mà, ni fàcilment recuperables. Ni tan sols a una altra agenda. Eren virtuals, i s’han esfumat. S’ha mort el mòbil, i talment com explicava la Carme fa un temps, al Cóc Ràpid, penso en la seva ànima. Mort i ben mort. Menys l’ànima, per sort. O només a mitges…  

Ja la tinc allotjada al mòbil antic del meu fill – a casa ho hem fet
sempre així, ells innoven i jo aprofito el que deixen, la meva és com
una innovaciçó de segona fila per dir-ne d’alguna manera – però ha
passat el pitjor: tots els contactes adquirits durant els darrers anys
no s’havien desat a la targeta, que ja era plena, es veu, sinó a
l’aparell. I per molt que la targeta segueixi viva, no conté tota la informació que fins fa unes hores era imprescindible en el meu dia a dia, a un gest de clic; la que tenia a mà amb tanta facilitat, sense
consultar llibretes ni agendes de cap altra mena: del mòbil directament, en un instant. I al mòbil directament, que fàcil era capturar els contactes…!
I ara, un buit enorme al meu cap: no me’n sé ni un de sol de
memòria. Amb prou feines identifico les darreres dues xifres d’alguns
dels més habituals, així que si no us identifiqueu, no us estranyi el
meu missatge: qui ets? qui parla? Qui m’envia aquest missatge? Ja ho deuré
recuperar, de mica en mica. Però em canso només de pensar en la feinada. I alguns, ja no, alguns potser ja mai més. On buscar-los?
Ruca de
mi, em resisteixo a llençar aquest esquelet inert, el deso a la capsa
amb d’altres d’acumulats al llarg de la meva història amb mòbil: si els
pogués activar i recuperar tots els telèfons que amaguen! Alguns serien
noms gairebé oblidats. D’altres, valuosos contactes difícils de refer.
Alguns noms amb pòsit en la meva trajectòria, d’altres contactes
circumstancials, ocasionals, alguns ben útils, d’altres imprescindibles, o no?. Buf, quin nyap! No n’hi havia cap que hi fes nosa!