Hi va haver un temps en què hauria volgut viure-hi. M'atreia l'amplitud, el sol, la verdor i aquest paisatge mig rural mig urbà que em semblava molt òptim per trobar-hi l'habitatge on fer la vida amb els fills. Molt més òptim que el que teníem llogat al centre de Badalona, al barri de Baix a Mar, una casa gran i antiga, en un entorn que m'estressava enormement i em complicava molt la mobilitat del dia dia amb criatures: (segueix)un carrer gris i estret, sense clavegueram efectiu, sense ni una engruna de sol en tot l'hivern, sense cap parc proper, amb voreres de mig metre bonyegudes, intransitables, cotxes aparcats a tocar de la porta i un trànsit rodat de vehicles més semblant al d'una carretera que no pas als d'un carrer d'aquelles dimensions. Era un temps en què Badalona m'era molt inhòspita, i Montornès, en canvi, m'oferia un entorn acollidor que anava més enllà de les meves obligacions professionals. Avui he enfilat la carretera de Font de Cera per tornar-hi, després de molts anys, per celebrar la jubilació de tres companyes de l'escola Can Parera. I ha estat des d'allà des d'on, avui, he vist pondre's el sol.
Can Parera ha deixat una emprempta molt especial al meu cor i al meu bagatge professional, en aquest camí d'aprenentatge inacavable de l'ofici de ser i fer de mestra. No sóc sola a considerar la qualitat i la força del mestratge que aquesta escola ha impregnat en desenes de professionals que hem passat per allà. Força i qualitat embolicades en un clima de centre, en un ambient relacional d'equip, que no és fàcil de tornar a trobar. Indiscutiblement, fossin quins fóssin els plans per avui, calia fer un espai per arribar-se a Can Parera, i per ser-hi amb tots els sentits. Abraçar les companyes, retrobar-se, refer fils comunicatius, recordar, sentir l'absència dels qui ens han deixat massa d'hora i sentir la presència i la profunditat de tot el que ha anat molt més enllà del simple fet de coincidir treballant en un mateix lloc, per un mateix projecte.
He enfilat Font de Cera com vaig fer tants cops llavors, descartat el transport públic per la paradoxal distància que construeix entre dos espais físicament tan propers. Fins i tot ho havia fet en bicicleta, de tant com em pesava la contradicció de moure'm diàriament en vehicle privat, i de gasolina. Però el trànsit de camions i l'absència d'arcens em feia massa vulnerable, i al final tornava a quedar el cotxe. Com avui.
Després de la preciosa vinya que hi ha just a tocar del Camí de la Cornisa, un parell de corbes més enllà, he recordat aquell espectacle matutí que em sorprenia tants dies d'hivern: com si fos el fum espés d'una olla on bullís brou, la boira sobre-eixia per damunt de la carretera, just allà on la carena comença a fer pendent cap a la obaga. I venint de la llum i les vistes al mar, entrava a la fosca profunda, boirosa i frondosa. Normalment el camí s'aclaria passat Vallromanes, i la verdor del paisatge, arribant ja a Vilanova, feia difícil d'imaginar el Montornès que s'amagava més enllà, sota el barri de Marinada, carregat de polígons industrials. El Montornès per on jo entrava era el dels camps de Can Vilaró i els boscos de Can Xec, just fins a Can Parera, al costat del Parc.
Verd i terra, terra i verd.
El sol s'ha post rere la pista del pati, i el petit espai obert que queda entre els edificis que de mica en mica, en els darrers anys, han anat rodejant el seu entorn, ens deixen veure les muntanyes del fons: entre mig, els polígons i el barri de Marinada amaguen la realitat d'una població que entre el 1960 i 1970 va créixer amb 6.000 habitants vinguts de la immigració espanyola, passant de tenir poc més de 1000 habitants a tenir-ne més de 7000, i arribant als 12.000 en la propera dècada. Va passar de ser un entorn rural a ser un poble amb suburbis. I més tard, en l'època de la bombolla immobiliària, va recollir altra cop una nova arribada de població (d'una banda de l'anomenada nova immigració, i de l'altra de moviments interns de població del cinturó, a la recerca de sòl més barat) i un creixement urbanístic destacable. Ara tot això em queda lluny, de mica en mica he anat perdent la pista demogràfica, política i social d'aquest poble que durant tants anys va ser central en la meva vida.
El sol m'enlluerna, el cel ja és ataronjat. Me'l miro amb estima per aquests anys i aquests vincles fets aquí i m'adono que l'aire encara porta aquella olor de terra i verd que fan els pobles del Vallès, que encara que tinguin indústria, asfalt i blocs de pisos, es com si la frescor dels seus camps i els seus boscos ho tapés...
Can Parera ha deixat una emprempta molt especial al meu cor i al meu bagatge professional, en aquest camí d'aprenentatge inacavable de l'ofici de ser i fer de mestra. No sóc sola a considerar la qualitat i la força del mestratge que aquesta escola ha impregnat en desenes de professionals que hem passat per allà. Força i qualitat embolicades en un clima de centre, en un ambient relacional d'equip, que no és fàcil de tornar a trobar. Indiscutiblement, fossin quins fóssin els plans per avui, calia fer un espai per arribar-se a Can Parera, i per ser-hi amb tots els sentits. Abraçar les companyes, retrobar-se, refer fils comunicatius, recordar, sentir l'absència dels qui ens han deixat massa d'hora i sentir la presència i la profunditat de tot el que ha anat molt més enllà del simple fet de coincidir treballant en un mateix lloc, per un mateix projecte.
He enfilat Font de Cera com vaig fer tants cops llavors, descartat el transport públic per la paradoxal distància que construeix entre dos espais físicament tan propers. Fins i tot ho havia fet en bicicleta, de tant com em pesava la contradicció de moure'm diàriament en vehicle privat, i de gasolina. Però el trànsit de camions i l'absència d'arcens em feia massa vulnerable, i al final tornava a quedar el cotxe. Com avui.
Després de la preciosa vinya que hi ha just a tocar del Camí de la Cornisa, un parell de corbes més enllà, he recordat aquell espectacle matutí que em sorprenia tants dies d'hivern: com si fos el fum espés d'una olla on bullís brou, la boira sobre-eixia per damunt de la carretera, just allà on la carena comença a fer pendent cap a la obaga. I venint de la llum i les vistes al mar, entrava a la fosca profunda, boirosa i frondosa. Normalment el camí s'aclaria passat Vallromanes, i la verdor del paisatge, arribant ja a Vilanova, feia difícil d'imaginar el Montornès que s'amagava més enllà, sota el barri de Marinada, carregat de polígons industrials. El Montornès per on jo entrava era el dels camps de Can Vilaró i els boscos de Can Xec, just fins a Can Parera, al costat del Parc.
Verd i terra, terra i verd.
El sol s'ha post rere la pista del pati, i el petit espai obert que queda entre els edificis que de mica en mica, en els darrers anys, han anat rodejant el seu entorn, ens deixen veure les muntanyes del fons: entre mig, els polígons i el barri de Marinada amaguen la realitat d'una població que entre el 1960 i 1970 va créixer amb 6.000 habitants vinguts de la immigració espanyola, passant de tenir poc més de 1000 habitants a tenir-ne més de 7000, i arribant als 12.000 en la propera dècada. Va passar de ser un entorn rural a ser un poble amb suburbis. I més tard, en l'època de la bombolla immobiliària, va recollir altra cop una nova arribada de població (d'una banda de l'anomenada nova immigració, i de l'altra de moviments interns de població del cinturó, a la recerca de sòl més barat) i un creixement urbanístic destacable. Ara tot això em queda lluny, de mica en mica he anat perdent la pista demogràfica, política i social d'aquest poble que durant tants anys va ser central en la meva vida.
El sol m'enlluerna, el cel ja és ataronjat. Me'l miro amb estima per aquests anys i aquests vincles fets aquí i m'adono que l'aire encara porta aquella olor de terra i verd que fan els pobles del Vallès, que encara que tinguin indústria, asfalt i blocs de pisos, es com si la frescor dels seus camps i els seus boscos ho tapés...
M'ha agradat molt, Dolors, m'ha fet sentir melangia, m'ha fet tornar a recordar aquells moments, irrepetibles..... Petonets!!!!!.