miozz mirades

Aquest és un abril ben especial: mentre la vida política i associativa bull a foc ràpid, mentre les experiències vitals em sacsegen i em gronxen a ritme intensament marcat, i mentre l’agenda de compromisos ineludibles – professionals, cívics – m’omple el dies de feina, gestions i intervencions que generen més feina… el meu bloc resta callat.

És un abril calmós al bloc, com si la típica calma mexicana o la pròpia de les terres de l’Ebre – els darrers llocs on he estat, seguits, en els darrers quinze dies – m’hagués impregnat la vida.

Són tants els apunts pendents, els títols imaginats i les fotografies escollides, tantes les paraules que volen dançar per la pantalla i tant poques les oportunitats d’asseure’m davant d’ella amb prou temps i la calma necssària, que no n’escric cap. En quinze dies només dues novetats.

Em miro el roser del jardí (el nostre pati de sempre al que no em surt dir-n’hi Badiu, perquè no és com els badius típics i mai l’hem anomenat així…) i m’impressiona el paisatge: quan vam marxar el roser era tot verd, amb prou feines s’aponcellava. Qui sap, potser el bloc farà una florida de cop, una hora o altra…