postes d’estiu (1): quan el sol es pon
La posta del sol sempre em fascina. Sigui on sigui. I a l’època que sigui. Però és a l’estiu quan més oportunitats tinc de veure-la. I viure-la. Temps d’aturar-se i deixar-se seduir per la bellesa del moment, pel misteri repetit dia rera dia, des de l’origen del temps. Sempre igual i sempre diferent. Repetició que cada cop és totalment nova. Temps de fer revenir la lletra d’una cançó, i cantar-la per dins. Una cançó de les que parlen profundament amb paraules senzilles. Vigent encara, com el sol que es pon cada dia, vell i nou a la vegada, (segueix)
Ll/M: Yarrou (?)
Adap: J. Soler/ Xesco Boix
Digue'm, per què plores, fill meu?
Jo sé que veus en els ulls de la gent
un cel de dubtes, ennegrit de pors,
però tu saps que jo estic vora teu,
vora teu.
Si em dons la mà, __
jo et vetllaré el son, _ Bis
blau i vermell, _
quan el sol es pon. __
Quan es pon, _
quan el sol es pon, _ (3 veg)
quan es pon.
Per què de neguits i afanys
els homes grans han omplert el món;
tu em preguntes, vols que et digui per què;
jo només et sé dir: som estranys,
som estranys.
Tornada
Guarda el teu somriure, fill meu,
mai no te'l venguis ni l'omplis de nit,
res no envegis que no puguis guanyar,
i el sol d'or, dia clar, serà teu,
serà teu.
Tornada ]bis