Tombant pel Mascançà

Potser m’agrada tant el que l’envolta que ella en si mateixa, tant se val. En tot cas, fa molts anys que em declaro lector de novel·la negra.

Per això celebro que Pagès Editors s’hagi posat al davant d’una nova iniciativa cultural a Ponent: «El Segre de negre», dedicada a la novel·la negra i que es farà a Lleida el 3 i 4 de juny.
Crida la presència d’Andreu Martín, però també m’agrada la possibilitat de saber de les darreres novetats del sector i un parell de taules rodones amb escriptors (molts ponentins) i persones relacionades amb el sector.

Els diversos actes es faran al pati de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) una de les entitats organitzadores amb l’Ajuntament de Lleida, el Departament de Cultura i el Gremi de Llibreters de Lleida. Només per voltar pel pati de l’IEI ja paga la pena…

Els que anyoreu el «…amb tinta negra», que fa anys va organitzar la Biblioteca Comarcal Jaume Vila de Mollerussa, o us atanseu, quan podeu, al BCNegra o a qualsevol altre festival del sector no us podeu excusar i deixar de visitar Lleida el primers dies de juny.

Pel que vulgueu més informació, en trobareu en aquest enllaç a l’acte de presentació es va fer dimecres, 25, a la seu de Pagès Editors, amb la participació de la regidora de Cultura, Montse Parra, l’escriptora Montse Sanjuan, l’editora Eulàlia Pagès, el director territorial de Cultura a Lleida, Josep Borrell, la directora de l’IEI, Montse Macià, i el president del Gremi de Llibreters de Lleida, Jordi Caselles.

Fa dies que li donava temps a fer un petit vídeo de que envolta la vida de pagès. Una cosa curta, d’un parell de minuts com a molt.

La certa tranquil·litat de l’entorn rural, amb sorolls puntuals que la trenquen. Quan vaig poder vaig agafar la càmera compacta i la primera prova és el que podeu veure a continuació…

Seguirem provant…

Com l’anterior apunt de la BCNegra, també faig tard en parlar de l’exposició fotogràfica “Gènesi” de Sebastiao Salgado (a la darrera a del nom hi va un accent horitzontal ondulat que, ara mateix, no se com posar) al CaixaForum de l’avinguda Francesc Ferrer i Guardia (a tocar de les fonts de Montjuïc). Tanca el diumenge, 8. Demà.

Anar a una exposició de l’anomenat millor fotògraf viu del món, d’una obra que és el fruit d’un munt d’anys de treball i que hom considera el summum de la seva trajectòria, que l’has vist en un llibre a peu plantat en una llibreria (i ara veig que no és la millor manera de mirar). Tot plegat va fer que hi anés amb certs prejudicis. Allò que dius “vols dir que n’hi per tant”. I, sí. N’hi ha per tant i més. I no sabria explicar ben bé perquè. En la meva ignorància de fotògraf afeccionat sempre he cregut que moltes fotografies agafen reconeixement per la firma de qui les ha fet més que pel que realment valen.

Però a “Gènesi” les imatges et van xuclant. Una parella, crec, de gavines de celles negres en primer pla que passes de veure-hi una imatge bucòlica a passar a ser inquietant quan et fixes en la seva mirada. La tortuga de les Galàpagos, emprenyada. I les nombroses en que l’ésser humà, més que protagonista, forma part del paisatge.

Fins que arribes al lleopard. Una imatge sòbria, de nit. El felí bevent en un riu (tot i que sembla una tolla). Foscor i una franja de llum que t’atreu. Fins que et veus reflectit en la imatge. I t’adones que Salgado t’ha fet entrar en la fotografia… Una sensació inquietant i meravellosa alhora. Si podeu, no us la perdeu.

I si encara us sobra temps, només entrar al vestíbul del CaixaFòrum hi ha una exposició gratuïta de Brian Sokol. “The most important thing” que s’ha titulat o subtitulat (ja que no té res a veure amb el títol original) “Retrats d’una fugida”. Famílies desplaçades on mostren un objecte que s’han emportat en la seva fugida. Aquí impressiona la fotografia i el text. Llàstima que només li vaig poder fer una ullada per fora.

Coincidències van fer que dilluns podés assistir a un parell de xerrades de la BCNegra 2015. He de dir que fa anys que em van captivar les portades grogues i negres de la Seleccions de la Cua de Palla i, de manera intermitent, segueixo llegint llibres de lladres i serenos que va dir algú.

Si mal no recordo és la primera vegada que hi vaig (enguany fan deu anys. Per molts anys!) i en vaig sortir amb ganes de tornar. I encara que només quedi un dia, el dissabte, 7,  recomano, a qui sigui, d’assistir-hi (hi ha un acte a la llibreria Negra y Criminal i alguna exposició, com la de La Casa del Llibre, a la Rambla de Catalunya, sobre la novel·la gràfica La Princesa del Gel).

Del que vaig escoltar a la sala del Conservatori  del Liceu (que em va semblar gran a l’entrar i es va quedar petita, plena de públic) apunto, tot i que es van dir coses, potser fins i tot més, interessants, la frase de l’escriptor William C. Gordon . Si fa no fa “a vegades els personatges et surten simpàtics encara que siguin uns fills de puta”.

I escoltar de nou a Paco Camarasa. Encara que ni fos per donar instruccions de com anava el traductor simultani (interessant experiència escoltar tot el que es deia en català). Del Paco Camarasa recordo la seva estada a Mollerussa en la primera “…amb tinta negra” una versió en petit, però molt digna i interessant de la Biblioteca Comarcal Jaume Vila de fer una setmana de novel·la negra (malauradament es va quedar en el segon any, en el que hi va participar, entre altres, el jutge Santiago Vidal, de convidat). No en  vaig poder quedar a tota la xerrada del Paco Camarasa, però recordo que em va costar marxar. Tot i parlar de personatges coneguts la seva apassionada explicació ens va tenir a tots embadalits.

Per això no m’estranya que amb persones com el Paco Camarasa empenyent la BCNegra, al sortir d’una sala plena en trobés un munt de persones fent cua.

I ara un prec, encara que potser no s’ho mirarà ningú dels qui els hi demano. Estaria bé poder afegir algunes intervencions al canal de youtube de TotBCNegra (on hi ha una entrevista a Gordon): més que res pels que som de fora i pels que són de prop però no poden assistir a tot. Gràcies i per molts anys.

Aquest migdia s’han aplegat a Torregrossa, convidats per l’ANC local, la catedràtica de Dret constitucional i analista política Montserrat Nebreda; el cap de política del diari Ara Ferran Casas i la parlamentaria torregrossina Marta Vilalta. Del que han parlat podeu llegir la crònica que he fet a VilaWeb Mollerussa.

Avui, però, volia deixar un apunt del que ha estat una pregunta que ha formulat el públic assistent i que fa uns dies un conegut també em va formular (i no vaig saber respondre).

Si la residència del DNI no és la d’on visc i estic empadronat ara, on he d’anar a votar? La resposta, donada per Vilalta,  és allà on diu el DNI. S’ha donat, però, una segona opció. Després del 9N hi ha quinze dies per votar en la delegació del Govern de la demarcació on un viu (en aquest cas la que hi ha a Lleida) amb el DNI i un motiu justificat. Fins i tot s’ha apuntat una tercera que es fer-se un DNI nou (amb l’adreça actual) tot i que queda pocs dies i, sembla ser i han comentat, que aquest servei està col·lapsat.

Casas ha explicat  que és un problema de l’ofensiva jurídica (de l’Estat espanyol) que ho ha complicat i que en el primer forta del 9N no hauria passat.

Un, en principi, problema que el comentari de Nebreda ha capgirat al dir que “la dificultat és un valor més” en aquest procés i ha recordat un comentari anterior on es preguntava que està disposat a fer cadascú per aconseguir la independència.

Un esforç extra com el que també hauran de fer la gent de Mollerussa, que per votar hauran d’anar als instituts (tots a les afores i un parell a la Serra) o els de Vallverd d’Urgell que no tindran taula i hauran d’anar a Ivars.

Un esforç més per aconseguir el Sí-Sí.

Des dels que encara porten el dol a la cara als que els capfica el preu que deu valer aquest o aquell ram, gairebé en totes les converses se sent la mateixa expressió. Fer la visita. Pot ser un tomb ràpid per les tombes de les persones estimades o un llarg recordatori de noms i cares, moltes oblidades.

Avui, però, la meva visita s’ha allargat davant d’una tomba sense cadàvers i sense cementiri. De fet és un monument, una llosa de pedra amb una placa “En memòria dels caiguts a causa de la Guerra Civil Espanyola”. Es troba al passeig, el camí del Poal, que uneix el Palau amb el cementiri.

M’ha cridat l’atenció un parell de rams, petits, discrets al peu del monument. Encara ara, 75 anys després, n’hi ha molts que s’han de conformar amb recordar els seus avantpassats d’aquesta manera perquè altres no han pogut o, pitjor, no han volgut buscar a certs caiguts.