NOSAL3 en som + de tres

Esperem que a la plaça Urquinaona d’aqui a una estona se senta la força del nostre poble.
 Ens adherim a la campanya de penjar l’estelada en tan memorable dia, però hem posat la sense blau, que ens fa una mica de nosa. (Ja sabeu com van les coses pel País Valencià…)

Us remetem, a més, un enllaç per donar una nova empenta al català a Europa i al seu Parlament:
“Cal que entreu a la pàgina web del parlament europeu i cliqueu a la
pestanya del català, i després reenviar el correu. Si la visitem molta
gent no eliminaran la versió catalana!

Web del Parlament Europeu.

www.europarl.cat

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable de la web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida.

Ho sembla, però no és el web oficial.
Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües europees,moltes de les quals amb molt menys parlants que el català (*), el Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer tancar la versió catalana.
   Si fins ara no s’ha tancat és simplement perquè s’han quedat sorpresos de les moltes visites que ha rebut.
Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació als vostres contactes:com més visites més possibilitats hi ha que s’ho repensin!
Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua europea en importància, no té cap reconeixement en l’àmbit europeu.

En els darrers apunts hem dit una mentida: Hi tenim un altre llibre d’Edgar Morin traduït al català per edicions La Campana. Aquest és el que il•lustra l’apunt de hui, que ens sembla va a ser extens, ja que hi tenim ganes, i que, a més, aporta extractes de l’assaig de G. Steiner “Gramàtiques de la creació”
   De l’assaig d’Edgar Morin, llegit a l’abril de l’any passat, us farem la ressenya que apareix a la contraportada que diu:

   “Com més ens veiem submergits en la massa creixent d’informacions i sabers, més necessari és tenir un cap clar per establir ponts entre els diversos aspectes del món d’avui.
   “La primera virtud d’aquest llibre és la claredat”, ha escrit Le Monde, confirmant que Edgar Morin predica amb l’exemple. I en aquest llibre, el prestigiós pensador examina un dels problemes més angoixants d’aquest nou segle: l’expansió incontrolada de coneixements.
   No es tracta, doncs, d’acumular sabers, sinó de tenir un cap ben construït per poder relligar tants coneixements separats.
   Edgar Morin també dedica la seva atenció a l’ensenyament, que compartimenta els coneixements en comptes d’articular-los com un teixit útil: cal establir relacions entre tot allò que afecta el ser humà i donar a tothom una capacitat de pensar adaptada a la realitat d’un món global. Per això, diu Morin, convé resistir la pressió dels experts i els tecnòcrates.
   En definitiva, el gran objectiu és aconseguir formar un cap ben clar en comptes d’un cap ben ple, ensenyar la condició humana i iniciar-se en l’experiència de viure amb la ment i l’esperit oberts.”

   La segona part de l’apunt de hui, és l’extracte de part del capítol V i del capítol final: “Conclusió” de l’assaig de George Steiner “Gramàtiques de la creació” que pensem són bastant representatius:

   “Hem vist que els conceptes de “creació” i “invenció” depenen sempre del context. El seu camp semàntic és el de la història en els components socials, psicològics i materials. Allò que pretén tractar amb l’eternitat està limitat temporalment. Hem vist que fins i tot la construcció social més solipsista, l’acte articulat més privat i neològic, té una matriu social i col•lectiva, i encara més marcadament quan té l’objectiu de subvertir, de transgredir aquesta matriu. Una rima absurda, una vocalise dadaista, una composició aleatòria de música, faran servir marcadors heretats, més o menys públics i convencionals, a fi de pertorbar l’expectativa i “fer el nou”. Aquest llegat compartit, aquesta intel•ligibilitat definitiva són factors procedents d’un entorn històric, comú, tècnic.
   Aquesta temporalitat i arrelament en el disponible –no hi ha cap mòbil de Calders anterior a certes tecnologies de la soldadura- sembla posar barreres al concepte i l’empresa de la invenció. La invenció és filla i motor del temps històric en la seva linealitat percebuda i constitutiva. Les relacions de l’experiència de la temporalitat, del calendari seqüencial de la història, amb la idea de la creació són, per contra, extremadament desconcertants. El “soroll de fons” teològic a les zones del significat de la “creació”, la retòrica de la temporalitat i la perpetuïtat irreemplaçable que s’associa a la poesia, les arts, la música, el discurs metafísic, semblaria postular “un temps fora del temps” només tangencial al de la història i la ciència. Aquest postulat organitza la tradició occidental del clàssic i el canònic. La poesia èpica homèrica, el diàleg platònic, el paisatge urbà de Vermeer, la sonata de Mozart, no envelleixen ni es fan obsolets com els productes de la invenció. Un aparell de vapor del segle XIX ara és una curiositat històrica. Una novel•la de Dostoievski no. La distinció és alhora òbvia i insoluble. Suggereix diferències molt problemàtiques però dràstiques en les existencialitats del temps a la consciència individual i la cultura. Si el passat, el present i el futur de la Commedia de Dant no són els de la hipòtesi de Riemann, què són?”. […]

CONCLUSIÓ

   “Costa creure que la història iniciada amb el Gènesi s’hagi acabat. El joc i contrajoc entre la “creació” i la “invenció” ha estat sempre, en part, subjectiu i flexible. Per Alexandre Pope, la “invenció” és la capacitat màxima de l’home, un atribut quasi diví: “A Homer se li reconeix haver tingut una invenció més gran que mai cap altre escriptor”. Paul Celan veu la “invenció” com un equivalent de la falsedat. La inversió dels dos termes en el dadaisme va arribar per la paròdia i la negació. Tanmateix, aquetes dues formes són en si intensament creatives. Conviden a una reflexió ulterior, encara que sigui especulativa.
   Estem entrant en una cultura planetària i una jerarquia de valors cada cop més dominades per les ciències i la seva aplicació tecnològica. Aquestes estan en progrés constant quan el coneixement engendra coneixement. És precisament la il•limitació d’aquest moviment endavant –només l’extinció de la ment humana podria aturar-lo- el que substitueix la categoria i els símils de l’infinit que caracteritzaven el Déu de sant Tomàs d’Aquino i Descartes.
   Hem vist que el ritme exponencial d’especialització a les ciències, junt amb el volum d’informació nova que genera aquesta ramificació, podrien portar possiblement cap a una crisi. Podrien portar a alguna mena d’implosió o col•lapse interior. Avui, tanmateix, aquesta entropia negativa sembla improbable. En termes d’energia cerebral i prestigi social, de recursos econòmics i rendiment pràctic, les ciències i la tecnologia tenen davant seu un futur il•limitat.
   Hem vist que les relacions entre l’epistemologia i les ciències i la noció de “creació” han estat sempre equívoques. Per a molts científics al llarg de la història el terme de referència ha estat “descobriment”; la tecnologia ha tingut com a objectiu la “invenció”. Les noves cosmologies veuen la “creació” com a ambigua, mitològica i fins i tot tabú. Preguntar què va precedir el Big Bang i el primer nanosegon de la compactació i l’expansió del nostre univers, se’ns instrueix, són ximpleries. Els temps no té significat abans d’aquesta singularitat. Tant la lògica elemental com el sentit comú ens haurien de dir que una sentència com aquesta és un bluf arrogant. El simple fet que puguem formular la pregunta, que hi puguem arribar amb els processos de pensament normals, li dóna sentit i legitimitat. El postulat del no-res i la intemporalitat inqüestionable (“que no ha de qüestionar-se”), que ara són dogma en astrofísica, és tan arbitrari, té en certs aspectes més de místic que les narratives de la creació del Gènesi o d’arreu. La intuïció raonada de la vinguda a l’ésser que no entenem, però l’eficàcia de la qual es deixa endevinar a través de les analogies de la creativitat humana, no ha perdut res del seu desafiament. El que aquest llibre ha intentat ensenyar és de quina manera el recurs a aquestes analogies pot esdevenir una convenció buida, fins i tot corrosiva, quan les assumpcions de la fe i d’una metafísica transcendental es descarten. La ridiculització de la hipòtesi de Déu té un preu.
   Però, com va escriure càusticament el gran matemàtic i astrònom Laplace, és precisament d’aquesta hipòtesi que les ciències (i la tecnologia) no en tenen necessitat imperiosa. Són el descobriment científic i la invenció tecnològica els que ordenaran, cada cop més, el nostre sentit de la història i de l’idioma apropiat a aquesta història. Cal trobar ja bon tros de l’elegància, de l’aventura estètica, en l’arquitectura i en el disseny industrial. Són les sinapsis entre les arts en qualsevol sentit tradicional, l’àlgebra de l’enginyer i el virtuosisme de l’artesà (a Cellini l’hauria encantat un Ferrari). En aquesta simbiosi, les divisions entre el creat i l’inventat han perdut nitidesa. Després de sentir Duchamp, Brancusi va incorporar les curvatures dansadores de l’hèlice a la seva escultura. Fa l’efecte que aquest serà el nou capítol a les arts.
   Amb tot, l’exultació i la tristesa, l’angoixa i la joia, l’amor i l’odi humà, continuaran demanant expressió formal. Continuaran fent pressió sobre el llenguatge que, sota aquesta pressió, esdevé literatura. L’intel•lecte humà persistirà a plantejar preguntes que la ciència hagi sentenciat com a il•lícites o incontestables. Encara que potser condemnada a una circularitat final, aquesta persistència és pensament fet urgent, és a dir, metafísic. Un follet de trivialitat demònica habita al règim imperial de les ciències. Podria ser que la música ho sabés millor, tot i que no hi ha res que es deixi definir tan malament com la naturalesa d’aquest coneixement.
   Hem vist que l’armadura de la poiesis ha estat, en un sentit ampli, teològica; que recolza en l’extrem oposat de la física (la metafísica). Hi ha un compromís explícit amb la transcendència en un Esquil, un Dant, un Bach o un Dostoievski. Està en acció, amb força no específica, en un retart de Rembrant o en la nit de la mort de Bergote a la Recherche de Proust. El batec d’ala del desconegut ha estat el cor de la poiesis. Pot haver-hi, hi haurà filosofia, literatura, música i art de primer rengle d’origen ateu?
   Fins ara, l’autèntic ateisme ha estat rar. I no ridiculitza la hipòtesi de Déu. Pot donar testimoni d’una privació pessimista. “No existeix, el malparit” (Samuel Becket). L’ateisme pot exigir una disciplina moral i un altruisme de la mena més severa. Imposa a l’escriptor o el pensador una solitud encara més austera que la que la nostra forma de viure ha malbaratat actualment. L’assumpció de l’autèntic ateu del zero tenebrós en el moment i després de la mort fa els seus actes alhora immanentment responsables i, en cert sentit, sense esperança. Suposem que un ateisme genuí substitueixi l’agnosticisme d’aspirina, el “ni fred ni calor” que inunda la nostra postmodernitat. Suposem que l’ateisme arribi a posseir i energitzar els que són mestres d’una forma articulada i constructors del pensament. Les seves obre rivalitzaran amb les dimensions, les formes de persuasió transformadores de vida que hem conegut? Quin podria ser l’equivalent per a un ateu d’un fresc de Miguel Àngel i El rei Lear? Seria impertinent excloure’n la possibilitat. O negar la fascinació de la perspectiva. Avui dia, la cerca d’un contacte amb éssers intel•ligents de l’espai exterior és gairebé obsessiva. És un intent premonitori d’alleugerir la solitud?. D’oblidar, a través del murmuri amplificat del radiotelescopi, el tro ara massa llunyà de la creació?
   Hem estat molt de temps, crec que encara som, convidats de la creació. Devem al nostre hoste la cortesia de l’interrogant”.

   Com podem comprovar, tenen certa relació un text i l’altre. Esperem que us animeu a descobrir a aquests grans autors…

   Un altre text per ajudar-nos a entendre la complexitat humana.

   “Sovint he evocat el “gran paradigma d’occident”, formalitzat per
Descartes i imposat pels desenvolupaments de la història europea a
partir del segle XVII. El paradigma cartesià separa el subjecte de
l’objecte, amb l’esfera pròpia de cadascun, la filosofia i la
investigació reflexiva aquí, la ciència i la investigació objectiva
allà. Aquesta dissociació es perllonga, travessant l’univers de banda a
banda:

Subjecte                        Objecte
Ànima                                Cos
Esperit                        Matèria
Qualitat                        Quantitat
Finalitat                        Causalitat
Sentiment                         Raó
Llibertat                      Determinisme
Existència                        Essència

        Sens dubte es tracta d’un paradigma: determina els conceptes sobirans i
prescriu la relació lògica: la disjunció. La desobediència a aquesta
disjunció només pot ser clandestina, marginal, desviant. Aquest
paradigma determina una doble visió del món, de fet, un desdoblament del
mateix món: d’una banda, un món d’objectes sotmesos a observacions,
experimentacions, manipulacions. D’altra, un món de subjectes que es
plantegen problemes d’existència, comunicació, consciència, destí Com
hem indicat (…), la disjunció entre ciència i filosofia s’efectua als
segles XVII i XIX; una cultura científica va a separar-se de la cultura
de les humanitats i obeir a regles totalment distintes.

        El gran paradigma regeix la doble naturalesa de la praxi occidental,
fundada una en la autoadoració del subjecte individual (individualisme),
humà (humanisme, antropocentrisme), nacional (nacionalisme), ètnic
(racisme), fundada l’altra en la ciència i la tècnica objectives,
quantitatives, manipuladores i gèlides des del moment en què es tracta
de l’objecte (fins i tot quan un individu, una ètnia, una cultura són
considerades com a objecte). Ara bé, els desenvolupaments antagonistes
de la subjectivitat, la individualitat, l’ànima, la sensibilitat,
l’espiritualitat i els de l’objectivitat, la ciència, la tècnica
depenen d’un mateix paradigma.

        La subjectivitat s’ha construït els seus regnes propis no només en la
metafísica (on triomfa l’Ego transcendental), en la literatura, la
novel•la, la poesia, la música (i particularment en el romanticisme que
assumí plenament els drets i les veritats del somni, la passió, el segon
estat); s’implantà cada vegada més profundament en la religió que, al
veure’s cada vegada més rebutjada del cor organitzacional de les
societats, s’aboca cada vegada més a la salvació subjectiva i a les
necessitats subjectives. (Com hem vist igualment, la raó i la ciència
només feren una neteja superficial de pensament mitològic i religiós,
que es va reintroduir de sota mà per a construir els ideo-mites
providencials del racionalisme i el cientifisme).

        D’aquesta manera, dos universos es disputen les nostres societats, les
nostres vides, els nostres esperits; es reparteixen el terreny però
s’exclouen mútuament; un només pot ser positiu si l’altre devé negatiu;
un no pot ser real si no remet a l’altre a la il•lusió: en un, l’esperit
no és sinó una eflorescència, un fantasma, una superestructura, mentre
que en l’altre la matèria no és sinó una aparença, una pesantor, una
cera que petrifica l’esperit.

        L’humanisme occidental consagra la disjunció entre els dos universos al
mateix temps que s’instal•la en un i altre. Així, en la ciència no veu
l’aspecte que fa de l’home un objecte de ciència entre altres i ignora a
qualsevol subjecte humà, sinó l’aspecte que fa d’ella l’instrument de la
dominació humana sobre la naturalesa i tendeix a fer del seu manipulador
el subjecte de l’univers.

        Des del punt de vista cognitiu, la ciència fa de l’home un objecte
determinat cada vegada més minúscul en un univers cada vegada major.
Però, des del punt de vista pràctic, li dona a l’home el poder i la
potència que li permeten domesticar, esclafar, anorrear el seu propi
univers. La ciència que, d’una banda elimina el subjecte, es converteix
per l’altre en el seu braç secular. L’humanisme és una mitologia que
intenta articular la ciència que nega a l’home amb l’home que cerca
omnipotència. Així, per efecte de la ciència, l’home tendeix còsmicament
a zero però, per efecte de l’humanisme, tendeix antropològicament cap a
l’infinit.” […]
        “Per tot arreu  se sap que l’home és un ésser físic i biològic,
individual i social, però enlloc pot instituir-se un lligall entre els
punts de vista físic, biològic, antropològic, piscològic, sociològic. Es
parla d’interdisciplinareitat, però per totes bandes el principi de
disjunció continua tallant a cegues. Aquí i allà es comencen a posar en
qüestió el regne dels experts i els tecnòcrates, però no es posa en
qüestió el principi d’hiperespecialització que els produeix i
reprodueix. Per tot arreu, les visions mutilants comencen a revelar els
seus efectes manipuladors i destructors en relació a l’home, la
societat, la guerra, la biosfera, però la presa de consciència segueix
sent fenomènica, limitada, fragmentada.”

   Us reproduïm la carta que com a socis hem rebut del Bloc Jaume I de l’Alcúdia per a que esteu informats de les activitats per al present i proper mes.

   Després de l’estiu, de les vacances, comencem de nou amb les activitats que tenim programades i que ara  vos recordem per  si voleu acompanyar-nos.

SETEMBRE

Dissabte 20. Celebrarem el Dia de la Muntanya Neta anant a la Murta, i des d’allí farem algun itinerari. Cal que porteu una bossa. Eixirem des de la Casa de la Cultura a les 9 del matí. Porteu l’esmorzar, i a dinar a casa.

Dijous 25. Reunió del Grup de lectura al Casal, a les 10 de la nit. Ens reunirem per comentar el llibre ‘La balena blanca’ amb el seu autor, Joan Garí.

 Dissabte 27. Visita a la ciutat d’Utiel. Eixirem a les 9 del matí des de la Casa de la Cultura. Com altres vegades cal que ens digue-ho si veniu per encarregar el dinar. És urgent ja que ho hem de comunicar a l’Oficina de Turisme i al restaurant.

OCTUBRE

                        Dijous 2. A les 20 hores, Concert en la Casa de la Música.

                        Divendres 3. A les 20.30 h Correllengua i a les 22.15  Lliurament              dels XIII Premis Jaume I. El sopar, com altres vegades, a la Sala                                 Jucais.

                        Dissabte 11. Visita guiada a la ciutat de Vinaròs. Eixida des de la             Casa de la Cultura a les 8 del matí.

                        Dissabte 18. V caminada per la Senda dels Barrancs                                            (L’Alcúdia). Eixirem a les 9 del matí des de la Plaça del País                                  Valencià.

                        Dissabte 25. XV  Marxa a Millars

Anirem informant-vos de totes les iniciatives. Estem preparant les activitats per al 2008, si voleu fer-nos alguna proposta passeu qualsevol dijous  des de les 20 a les 21 hores, pel Casal. El dijous 16 d’octubre planificarem tots els actes del 2009.

Salutacions. 

(El correu del Bloc Jaume I és blocjaume@mesvilaweb.cat)

“M’agradaria començar tot esbossant una antropologia de la barbàrie humana. Al llarg dels meus treballs, he intentat demostrar que les idees d’Homo sapiens, Homo faber i Homo economicus eren insuficients:
l’Homo sapiens, amb el seu esperit racional, pot al mateix temps ser l’Homo demens, capaç del deliri, de la demència. L’Homo faber, que sap fabricar i utilitzar eines, també és capaç és capaç, des del començament de la humanitat, de produir uns mites innombrables. L’Homo economicus que es determina d’acord amb el seu propi interès, és també l’Homo ludens de qual va parlar Huizinga fa alguns decennis, és a dir, l’home del joc, de la despesa, del malbaratament. Cal integrar i relacionar aquests trets contradictoris. A l’origen del que considerarem com la barbàrie humana es troba, evidentment, aquest costat “demens”, productor de deliri, d’odi, de menyspreu i d’allò que els grecs anomenaven l’hybris, la desmesura.

   Es pot pensar que l’antídot al “demens” es troba en el “sapiens”, en la raó, però la racionalitat no es pot definir d’una forma unívoca. Molt sovint pensem que ens trobem en la racionalitat quan de fet estem en la racionalització, un sistema del tot lògic però mancat del fonament empíric que permet justificar-lo. I sabem que la racionalització pot servir a la passió, fins i tot conduir al deliri. Existeix un deliri de la racionalitat tancada.

   L’Homo faber, l’home fabricador, també crea mites delirants. Dóna via a déus ferotges i cruels que cometen actes bàrbars. He agafat de Teilhard de Chardin el terme de “noosfera”, que en la meva concepció designa el món de les idees, dels esperits, dels déus produïts pels humans en el si de la seva cultura. Tot i que produïts per l’esperit humà, els déus van adquirir una vida pròpia i el poder de dominar els esperits. Així, la barbàrie humana engendra uns déus cruels que, al seu torn, inciten els humans a la barbàrie. Modelem uns déus que ens modelen. Però no es pot reduir aquesta possessió per mitjà de les idees religioses com a únic aspecte bàrbar. Els déus que dominen els creients poden obtenir d’ells actes no només més horribles, sinó també més sublims.

   Com les idees, les tècniques nascudes dels humans es giren contra ells. Els temps contemporanis ens mostren una tècnica que es desencadena escapant de la humanitat que l’ha produït. Ens comportem com aprenents de bruixots. A més, la tècnica aporta també la seva pròpia barbàrie, una barbàrie del càlcul pur, fred, gelat, que ignora les realitats afectives pròpiament humanes.

   Pel que fa a l’Homo ludens, hom pot remarcar que té jocs cruels, com els jocs del circ o la tauromàquia, tot i que hi ha innombrables jocs que no tenen un caràcter bàrbar. Finalment, l’Homo economicus, que fa passar l’interès econòmic per sobre de tot, tendeix a adoptar conductes egocèntriques, que ignoren tot el que no sigui l’homo mateix i que, justament per això, desenvolupen la seva pròpia barbàrie. D’aquesta manera veiem aparèixer les potencialitats, les virtualitats de la barbàrie, en tots els trets característics de la nostra espècie humana.

   Dit això, aquestes virtualitats de barbàrie no són les mateixes en les societats arcaiques i les societats històriques. Les societats arcaiques es van estendre per tot el planeta fa unes quantes desenes de milers d’anys. Van produir una extrema diversitat de llengües, de cultures, de músiques, de ritus, de déus. Totes tenen una característica comuna: són petites societats, d’alguns centenars d’individus que es dediquen a la caça i la recol•lecció. Són pràcticament autosuficients, no tenen la necessitat de conquerir el territori d’una societat. Segurament coneixen les guerres locals i potser també els assassinats.

   Aquestes societats no tenen res en comú amb les societats històriques sorgides d’aquella metamorfosi formidable que va començar a operar-se potser fa vuit mil anys a l’Orient Mitjà, a la conca de l’Indus, a la Xina, després a Mèxic i als Andes. Aquesta, metamorfosi va produir les grans civilitzacions d’unes societats que comptem amb milers, fins i tot milions de membres, que practiquen l’agricultura, que construeixen ciutats, creen estats, grans religions, inventen els exèrcits i desenvolupen considerablement la tecnologia. Encara que alguns trets de barbàrie podien caracteritzar les societats arcaiques, és a les societats històriques on es veuen aparèixer els trets d’una barbàrie lligada al poder de l’Estat i a la desmesura demencial, a l’hybris. Es van empendre conquestes per assegurar les matèries primeres o les reserves de subsistència per als períodes de sequera o d’excés de pluja. Però sobretot es produeix un veritable desencadenament de conquestes que va més enllà de la simple necessitat vital i es manifesta amb massacres, destruccions sistemàtiques, pillatges, violacions, esclavatge. Hi ha, doncs, una barbàrie que pren forma i es desencadena amb la civilització.

   A més, aquestes grans societats es caracteritzen per un desenvolupament urbà sense precedents, formen Babilònies on s’apleguen poblacions diferents, classes diverses basades en la dominació dels amos i l’asserviment generalitzat. En els baixos fons es desenvolupen la delinqüència i la criminalitat. En les societats arcaiques, demogràficament limitades, la majoria dels individus s’integraven en la col•lectivitat, la marginalitat devia ser una excepció. Hi regnava una mena de superioritat de la col•lectivitat, encara més important pel fet que aquestes societats estaven regides pel mite dels avantpassats comuns que encoratjava la fraternitat de tots els seus membres.”

   Seguiríem copiant encara més text, ja que és molt interessant, però pensem que amb açò ja podem fer-nos cinc cèntims de la manera de pensar de l’autor. Si podeu, llegiu-lo perquè us canviarà la manera de pensar. Segur.

El passat juny ens llegirem el llibret “Cultura i barbàrie d’Europa”, únic llibre que hem pogut aconseguir fins el moment tradït al català d’Edgar Morin. La setmana passada ens acabàrem “El Método 4. Las ideas” del mateix autor. Hi ha més…

El gènere literari de l’assaig sempre ens havia atret/repel·lit pel seu llenguatge críptic, que sembla escrit per a persones amb molta cultura. Açò és cert i no ho és. Hi ha assajos que parlen de coses properes, com poden ser els de Joan Fuster, i amb els quals podem sentir-nos-hi representats. D’altres, però, si no hem adquirit un cert (bastant) bagatge lector, ja podem llegir-nos-els que no traurem gaire trellat d’ells.
   Edgar Morin ens el va “descobrir” Antonio Benedito, professor de “Sociologia de l’Educació” durant el curs 2006/2007 (tercer en la nostra carrera de Magisteri a València). Pensem que aquesta assignatura hauria de donar-se en el primer curs de carrera, ja que, almenys a nosal3, ens va obrir moltes noves maneres d’entendre què és l’educació i els seus possibles fins/objectius. En aquesta assignatura ens llegirem “Los siete saberes capitales para la educación del siglo XXI”, del qual hi havia traducció catalana, però que no hem tingut ocasió d’aconseguir. Aquest autor ens va picar la curiositat i ja ens hem llegit els quatre primers “El Método” (en castellà, per a quan alguna traducció més de les seues obres a la nostra llengua?) : 1: La naturaleza de la Naturaleza”, 2: “La vida de la Vida”, 3: “El conocimiento del conocimiento”, 4: “Las ideas”.  Com ja hem dit, l’altre llibre que hem trobat traduït al català és “Cultura i barbàrie d’Europa”, del qual escriurem alguna citació més endavant, per picar-vos la curiositat, si no el coneixeu. Un altre llibre d’ell que ens hem llegit també és “Introducción al pensamiento complejo”. Encara que els conceptes i les idees que exposa semblen per a entesos, quan ja has llegit un parell dels seus assajos vas agafant-li la seua manera de pensar, que al mateix temps ens ajuda a pensar a nosal3.

   L’altre autor que ens va descobrir aquest professor va ser Pierre Bourdieu, del qual ens haguérem de llegir “Cortafuegos” (després ens enteràrem que també està publicat en català, mecaguen!…) i anem a acabar-nos d’ací a uns dies el seu “Esbós d’autoanàlisi”, publicat per P.U.V. (Publicacions de la Universitat de valència), on l’autor s’agafa com a objecte d’estudi i analitza la seua evolució… ens ensenya com fer-nos-el nosal3, l’autoanàlisi.

   Ja per acabar, la “Gramàtica de la creació” de George Steiner, que ens el llegirem el 2003, un any abans de posar-nos a estudiar als 40 anys! (Mai és tard, però) i que ara ens l’estem repassant a estones, i que després de llegir-nos el quart Mètode d’E. Morin encara li hem tret més suc.

   Tres llibres per a començar a pensar d’una altra manera a com ens ha acostumat a fer-ho el paradigma occidental del coneixement. Més endavant us farem arribar tres extractes d’allò més representatiu d’aquests grans autors del pensament contemporani.

L’altre dia vam dir que no hi havia més activitats del Bloc Jaume I de l’Alcúdia fins desembre, cosa que hem de rectificar, ja que encara queden dues excursions (de les què ara mateix no tenim referència, ja us les anirem indicant) de l’activitat “Conèixer ciutats”, i a més, el Correllengua amb el sopar final de lliurament dels premis Jaume I al voltant del 9 d’octubre, i el “Mes de les lletres” a novembre.

L’activitat que volem ressenyar ara és la del grup de lectura, instaurat aquest any i que ja porta quatre “sessions” (que recordem): Vicent Ortega, Josep Lozano, Vicent Alonso i Ferran Torrent. Nosal3 només hem pogut assistir a la darrera i us hem de dir que és molt interessant. Podem gaudir de la lectura de la novel·la (o l’assaig en el cas de Vicent Alonso) i després comentar-la amb l’autor.

La propera convocatoria està programada per al 25 de setembre, dijous. Ho diem amb temps per a que no ens pille com altres vegades i ho anunciem el darrer dia, sense donar temps per a res. Es tracta de llegir la novel·la de Joan Garí “La balena blanca”. Afegim el fullet explicatiu en arxius adjunts. Nosal3 no sabem si podrem asistir-hi, ja que (suposem) estarem treballant a Tarragona, però de tota manera farem tots els possibles per acudir. Quedeu convidats.

Mentre ens llegíem les dues anteriors novel·les comentades, i acabats una mica després , ens hem rellegit una altra novel·la i un recull de contes que pensem hem de ressenyar.

El primer, que il·lustra la capçalera de l’”apunt” el trobàrem a la biblioteca d’un amic i li’l demanàrem, ja que a clase de Literatura catalana del Segle XX, estiguèrem llegint i comentant alguns dels contes que hi apareixen en aquest recull, a més d’altres, com per exemple “El gelat rosa”, també de l’autora Mercè Rodoreda, i de qui enguany celebrem els cent anys del seu naixement. Vam considerar la seua lectura indefugible.

L’ús d’un narrador-personatge, que no desenvolupa la historia, sinó que ens la transmet directament, amb un text on sovint l’oralitat és total ( “Zefarina”, “La mainadera”,), o pren la forma de carta o confessió (“Una carta”, “Record de caux”, “La sala de les nines”), o de conversa interior (“Aquella paret, aquella mimosa”, “La gallina”), és un recurs que defuig la forma clàssica de desenvolupar una història. Ens recorda alguns textos de Manuel Puig, escriptor argentí el qual empra també aquesta manera d’escriure. L’acció en aquests contes és el mateix acte de parlar, de comunicar, de pensar… Per recordar els cent anys, llegíu-vos un llibre de Mercé Rodoreda (per als més gossos –que no tenen les ganes de fer l’esforç- els deixarem que vegen la pel·lícula de “La plaça del diamant”, si encara no l’han vista).

“13’99 €” de Frédéric Beigbeder

La següent novel·la que ens hem rellegit, podem dir que és la primera part de la ja comentada “Auxili perdó”, del mateix autor, perquè en aquesta segona part feia referencia a uns fets que no recordàvem. Ës genial! Arremet contra el món de la publicitat des de dintre i ens l’explota en el nos3 nassos. Afegim algún paràgraf per fer boca. Si podeu llegiu-vos-el abans que l’altre, i a més seguidets, s’ho passareu bé…

“Voldria que es recordés que he intentat resistir, encara que sabés que participar en les reunions ja era col·laborar. Des que t’asseus a la seva taula, en aquelles mòbides sales de marbre climatitzades, participes del descerebrament general. El seu vocabulari bèl·lic els traeix: parlen de campanyes, d’encertar el blanc, d’estratègies, d’impacte. Planifiquen objectius, una primer onada, una segona onada. Els fa por la canibalització, refusen ser vampiritzats. He sentit dir que a la casa Mars (el fabricant de barres de xocolata que porten el nom del déu de la Guerra), numeren l’any en 12 períodes de 4 setmanes; no dieun pas el primer d’abril, sinó “P4 S1”! Senzillament, són militars a punt d’engegar la Tercera Guerra Mundial. Permeteu-me recordar-vos que la publicitat és una tècnica d’intoxicació cerebral inventada per l’americà Albert Davis Lasker el 1899. però que, sobretot, ha estat desenvolupada amb molta eficàcia per un tal Joseph Goebbels durant els anys trenta, amb l’objectiu de convèncer el poble alemany que calia cremar tots els jueus. Goebbels va ser un conceptista creatiu-redactor eminent: “DEUTSCHLAND ÜBER ALLES”, “EIN VOLK, EIN FÜHRER”, “ARBEIT MATCH FREI”… Tingueu sempre present: amb la publicitat, no s’hi juga.

No hi ha gaire diferència entre consumir i consumar”.

Hui hem provat l’enllaç en un altre ordinador i sí que ha funcionat i ja hem fet el fet. DIGUEM NO!:

http://www.levante-emv.com/secciones/seccion.jsp?pRef=0000000000_46_0__Formula-1–ValenciaPaco

L’amic Òscar Briz ens ha enviat una postal comunicant-nos (ja ho sabíem, però) la propera publicació del seu nou disc. Us la fem extensiva a tots vosaltres.

Es titularà “ASINCRONIA” i esperem que siga tan bo o millor que els altres quatre anteriors. Enhorabona i endavant!

Nosal3 estem esperant com qui espera que ploga en temps de sequera la primera quinzena de setembre per a poder saber on anirem a parar treballar de mestre, a Catalunya. Hem demanat la comarca de les Terres de l’Ebre, però no sabem si ens enviaran a alguna altra part. Estem neguitosos per deixar el treball a “Correos” que ens té molt cremats (sis anys treballant a l’estiu, ufff!).

Hem passat alguns dies al Cabanyal, ja us ho diguérem, i eixírem fugint quan començaren els preparatius de la Fórmula 1. Ens hem enterat que el diari Levante està fent una enquesta perquè votem si volem o no aquest tipus “d’events”, però no hem pogut fer-nos amb l’enllaç, de moment. Si algú el troba (bo, el que ens han enviat no entra) li pregaríem que ens l’enviara al correu per poder-la posar a l’abast de tothom i fer força per demostrar-li al govern valencià que no tothom està disposat a hipotecar el futur dels nostres fills i de la nostra salut (eliminació de barracons escolars i més places hospitalàries) per unes “farolades” amb molt de “glamour”. Quins pallassos estan fets!!!

Per cert, el correu encara no us l’hem donat, és aquest:

tonimontes@mesvilaweb.cat

(Segona edició) Aquest “apunt” (hem decidit donar-li aquest nom fins que hi vinga algú i ens done l’estàndard forma part indisoluble amb l’anterior. Si ja l’heu llegit podreu seguir, si no, haureu d’obrir la primera part per poder entendre el tot i no quedar-vos amb les parts.
(Primer Eduició) El motiu de fer dos “posts” (…) és que en un no ens cabien les dues fotos de les portades dels llibres, i així n’hem hagut de fer dos, perquè una imatge també té el seu preu (això que val més que mil paraules ho deixarem estar).

El següent llibre que anem a comentar, ens el vam llegir del 30 de juliol al 5 d’agost, com veieu, no costa tant de llegir. Desplega tota una sèrie d’històries ben travades que porten a un final sorpressiu. Escrit per Anna Grau, té uns comentaris que suposem les dones deuen entendre millor que nosal3. De vegades en diu algunes de bastant grosses, que no pensàvem que puguessin eixir d’una dona. A la faixa de promoció (es diu així?, ajuda!), diu que és “La novel·la que funda el neofeminisme” i en un subtítol hi diu “Tan cega estàs que encara creus que el teu enemic és l’home?”.

Ens ha semblat entretingut, de vegades divertit i fins i tot ens fa proposicions per a què reflexionem sobre si anem cap a una igualtat de gèneres o en realitat cadascú i cadascuna va a la seua i “campi qui pugui” que diuen per allà dalt.

Hem trobat una lleugera incorrecció que esperem que no ofenga ningú, i molt menys a l’escriptora, la diem per si es torna a reeditar que es corregisca. A la página 46, en el darrer paràgraf hi diu:

“Sense afegir ni un mot, el coll de toro sota els rínxols caoba va girar tres-cents seixanta graus i va iniciar la retirada. Repassem geometría i veurem que si gires 360º fas la volta sencera i no pots retirar-te, haurien de ser cent vuitanta!. De res.

“- Oh, el compartiré amb tú. Moltes vegades m’he preguntat perquè t’alimenten abans de matar-te. També fan venir el metge i et fan un examen de pre-execució. T’ho imagines? Es volen assegurar que estàs bé per poder-te matar. I tenen un psiquiatre, entre el personal que t’examina abans de l’execució, que ha d’informar l’alcaid per escrit que està sprou bé mentalment perquè et gassin. I tenen a la nòmina un sacerdot que pregarà i meditarà amb tu per tal d’assegurar-se que la teva ànima se’n va cap a la direcció adequada. Tot pagat pels contribuents de l’estat de Mississipí i administrat per aquestes encisadores persones que ens envolten. I no t’oblidis de la visita conjugal. POts morir amb el desig sexual satisfet. Pensen en tot. Són molt considerats. Es preocupen realment de la teva gana, de la teva salut i del teu benestar espiritual. I a l’últim moment et posen un catèter al penis i et tapen el cul perquè no facis tot un mullader. Això és per al seu benefici, no per al teu. No et volen haver de netejar després. Així doncs, t’alimenten bé, et donen tot el que vols i després et tapen. És fastigós. Realment fastigós de debó”.
   Hi ha més, entreu, entreu…

Els dos llibres que anem a comentar tenen una curiosa historia que pensem cal contar-la. El que comentem en aquest “post” (hi ha traducció catalana d’aquest mot anglés?, digueu-m’ho si algú la sap) ens va tocar en una rifa el 16 de desembre del 2005. El següent, ens va tocar en una altra rifa com l’anterior el dia que vingué a sopar Ana Aguado i Higon i del qual hi diguèrem la nostra. Aquests sopars-xerrada els promou el Bloc Jaume I de l’Alcúdia dintre de les diverses activitats que desenvolupa al llarg de l’any i que ara per ara estan parades per vacances estivals. A mitjan desembre farem la presentación de les activitats per l’any que ve, i els sopars els començarem de nou en gener i s’allargaran fins a juny, amb periodicitat mensual i dels quals us farem saber puntualment els dies i quins serán els contertulians, no patiu.

Els llibres que rifem abans de la xerrada són cedits pel company Eduard Guillot, que treballa com a distribuidor de l’Enciclopèdia Catalana al País Valencià i a qui mai agraïrem prou tot el que ens aporta…

Una vegada aclarit l’origen del llibres (sempre és ben curiós com arriba un llibre a les nostres mans), comentarem en aquest escrit el primer, titulat “La cambra de gas”,i escrit per John Grisham el 1994. Aquesta és la primera edició del llibre en català, el 1995 per Proa-Columna. Sempre hem tingut una mica de recel pels “best-sellers” i tanmateix, ens vam llegir ja fa bastant de temps un altre llibre d’aquest autor “Legítima defensa” que ens va enganxar, com aquest que comentem, des de la primera página. El teníem tant de temps en espera perquè el tema d’aquest, la pena de mort als Estats Units, se’ns feia una mica pesat (això pensàvem), a més el desplegament d’advocats i judicis per ajornar el dia fatídic… fins que un dia (el divuit de juliol passat) el vam agafar i en començar a llegir-lo ens va enganxar (ja ho hem dit) de seguida. Amb una prosa ágil, Grisham ens descriu l’ambient de crispació a Mississipí, on el K.K.K. havia fet de les seues i després de molt de temps i per imperatius polítics, s’havia de matar a algú. Aquest era Sam Cayhall, el qual havia renunciat a tindre cap advocat, però vet aquí que el seu nèt s’ofereix a defensar-lo. Ens han comentat que hi ha una pel·lícula, ara mateix no sabem de quin director, que per als qui no tenen ganes de llegir (dir no tinc temps és dir una mentida), la poden veure. A l’entradeta teniu un extracte, el que més ens va impactar i que pensem que reflecteix bastant bé la barbaritat que suposa la pena de mort.

   Doncs no exactament, ja sabeu que estem treballant, però hi hem anat al Cabanyal, a ca la nostra bona amiga Dolors i el seu fill Natxo a passar uns dies i no hem trobat cap connexió fins ara.

   Aquesta vesprada tornem al poble i podrem reprendre l’actualització del bloc (o blog). Ací hi ha molt d’enrenou per la puta fòrmula 1 al port. Al passeig de la Malva-Rosa han muntat estands de tot i no paren d’empalagar-nos amb cintetes, propaganda, ja n’hi ha prou! “´Déjame en paz, déjame vivir” (que deia aquell torero en “El intermedio”).

   Ens queden per comentar dos llibres que ja ens hem acabat: “La cambra de gas” de John Grisham i “Dones contra dones” d’Anna Grau. D’ací a poc ho tindreu.

  La connexió hui la fem des del bus de la biblioteca pública a la platja de la Malva-Rosa, una bona oferta, per la qual hem de felicitar a qui ho haja fet.

Xúquer Viu ens han fet un lloc al seu correu i ens enviaran les notes de premsa que remeten als diaris. Nosal3 ens comprometem a reproduir-les íntegrament, com segurament no ho faran els mitjans de comunicació de masses que tenim al País Valencià. Així doncs, aquesta és la nota:
(També adjuntem la carta que li van remetre a Cristina Narbona comunicant-li el premi “Aigua Clara” i la seua contestació)

400 PERSONES PARTICIPEN EN EL SOPAR POPULAR I FESTA DE XÚQUER VIU
 
Juan José Moragues, president de la Confederació, replegà el guardó d’Aigua Clara
per a Cristina Narbona
 
Canal 9 aconsegueix en votació popular el premi “Tarquim Pudent”
 
 
En un ambient festiu i, malgrat la quantitat d’activitats que tingueren lloc a la
Ribera en la nit de dissabte, 400 persones es reuniren a la Plaça de la Cort
d’Albalat de la Ribera, en un poble abraçat literalment pel Xúquer, per commemorar
el tercer aniversari de la històrica manifestació del 28 de maig de 2005, quan
15.000 persones es manifestaren a Sueca contra el transvasament projectat del Xúquer
al Vinalopó des de Cortes de Pallàs. Majoritàriament de la Ribera, però també de la
Costera, de la Canal, de València i d’altres comarques valencianes. Entre els
assistents es trobaven desenes de regidors de la majoria dels pobles de la comarca,
els alcaldes d’Albalat, de Sueca i de Benicull, el secretari general de la Unió de
Llauradors, i representants d’organitzacions ecologistes, sindicals o socials. 
 
En el transcurs de l’acte, que comptà amb la col·laboració especial de l’Ajuntament
d’Albalat i de la Comunitat de Regants de Sueca, es lliuraren per tercer any els
guardons “Aigua Clara” i “Tarquim Pudent”.
 
El guardó “Aigua Clara” li va ser atorgat a Cristina Narbona per la labor que com a
Ministra de Medi Ambient havia realitzat, assumint i defensat, en temps difícils i
amb moltes pressions, els postulats de la Nova Cultura de l'Aigua. Es va afirmar de
Cristina Narbona que sense la seua valentia, anul·lant el transvasament des de
Cortes de Pallàs, el Xúquer estaria en pitjors condicions i la seua defensa seria
més difícil. 
 
En la carta que Narbona va enviar a Xúquer Viu agraïa a aquesta organització el
permanent esforç per defensar arguments que segueixen, en gran mesura, absents en el
debat públic sobre l’aigua. “Demasiadas personas siguen hablando de los ríos sin
comprender todo su valor, a pesar de cada vez hay más instancias internacionales,
que exigen la protección de los ecosistemas, en particular los fluviales, como
garantía imprescindible de la salud, la calidad y la seguridad de nuestras vidas, y
de la durabilidad de nuestro desarrollo económico.”
El guardó va ser recollit, en nom de l’ex-ministra, per Juan José Moragues,
president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.
 
El premi “Tarquim Pudent” va ser triat, com és tradicional, per votació popular,
alçant-se amb el premi per ampla majoria “Canal 9” per la seua descarada manipulació
i desinformació permanent en temes relacionats amb l’aigua. Es va citar que el cas
de “Canal 9” ja és estudiat en les universitats com exemple d’informació manipulada
i partidista. En segon lloc va quedar Andrés Martínez, el president de la Junta
d’Usuaris del Vinalopó i promotor immobiliari i en tercer lloc, el conseller de Medi
Ambient, Aigua i Urbanisme José Ramón García Antón. 
 
En el transcurs de l’acte es va tindre un emotiu record per a Antonio Estevan, de la
Fundació Nova Cultura de l’Aigua, i premi “Aigua Clara” 2007, que no va poder
assistir a l’acte per trobar-se malalt.
 
L’Alcalde d’Albalat de la Ribera, va parlar de la necessitat de defensar el Xúquer i
el Parc Natural de l’Albufera,  i va afirmar que qualsevol nova agressió cap al riu
trobaria la resposta unànime dels pobles de la Ribera. Finalment el president de
Xúquer Viu, Roger Pons, va fer un recompte de tot el que s’havia avançat en aquests
anys, demanant a les persones de la Ribera i d’altres comarques valencianes que
continuaren pressionant per aconseguir la plena recuperació del Xúquer, amb un cabal
ecològic adequat i una millora substancial de la qualitat de les aigües del riu.
__________________________________________________
 
ESCRIT DE XÚQUER VIU A CRISTINA NARBONA
 
Des de Xúquer Viu volem fer-te arribar el nostre reconeixement per la labor que com
a Ministra de Medi Ambient has realitzat. I en particular per assumir i defendre, en
temps difícils i amb moltes pressions, els postulats de la Nova Cultura de l'Aigua.
La teua defensa dels rius en particular i del medi ambient en general es mereix el
millor dels reconeixements. Sense la teua valentia, anul·lant el transvasament des
de Cortes de Pallàs, el Xúquer estaria en pitjors condicions i la seua defensa seria
més difícil. No obstant això, sabem que les amenaces sobre el nostre riu continuen i
que no podem baixar la guàrdia. El teu exemple ens ajudarà a perseverar en la
defensa d'uns rius vius.
I no sols des de Xúquer Viu. El conjunt de les organitzacions ecologistes i de les
persones compromeses amb la defensa i recuperació  dels valors ambientals, tenen el
mateix sentiment. Ens sentim, tots i totes, un poc orfes. Per a nosaltres continues
sent la persona que es va atrevir de manera conseqüent a fer un canvi real en les
polítiques mediambientals i hídriques. Et desitgem, en les teues noves
responsabilitats, tota la sort i èxit possible, sabent que seràs tan coherent com
vas demostrar com a ministra.
 
ESCRIT DE CRISTINA NARBONA ACCEPTANT EL PREMI AIGUA CLARA
 
Muchísimas gracias a todos los amigos de Xuquer Viu por el reconocimiento a mi tarea
en defensa del Júcar. En realidad, no hubiera podido hacer nada sin vosotros, sin
vuestro permanente esfuerzo por defender argumentos que siguen en gran medida
ausentes en el debate público sobre el agua. Demasiadas personas siguen hablando de
los ríos sin comprender todo su valor, a pesar de cada vez hay más instancias
internacionales – la propia OCDE -, que exigen la protección de los ecosistemas, en
particular los fluviales, como garantía imprescindible de la salud, la calidad y la
seguridad de nuestras vidas, y de la durabilidad de nuestro desarrollo económico.
Sigo comprometida con los ideales que compartimos, ahora desde una tarea que me
permite profundizar en numerosos aspectos de la globalización, ampliando así mi
capacidad de argumentar y de actuar con rigor. Os deseo mucha suerte, y espero tener
ocasión de veros pronto.
Con todo mi cariño,
Cristina Narbona
 

Sí, ja ho sabem, som uns pocavergonyes (“poca” seria tindren, que diem per ací). Ací us deixem uns comentaris de la iniciativa portada a terme per Néstor de la llibreria l’Esplai de l’Alcúdia. Això és treballar pel foment de la lectura!

També comentem les dues darreres actuacions musicals a les quals hem assistit: Els Heptones i la Basque Dub Foundation al Greenspace i el Pop al carrer. Afegim dos enllaços: un de l’actuació de Willy DeVille, editat pel Xuli i els Ix des del Tteatre La Clau a l’Alcúdia el dia del Innocents del 2006 (creiem que era eixe any).

Anem a comentar totes les coses (sempre ens en deixarem alguna, però bé…), ja que fa temps que anem “d’arrapa i fuig”.

En primer lloc fer referencia a les activitats que ha dut a terme el nostre amic Néstor Ferrando a la seua llibreria L’Esplai de l’Alcúdia. Enguany és el segon any que ens proposa activitats el mes de juliol, com ja han estat la del divendres 4 de juliol, on es va presentar la novel·la “Pell de pruna” de Joan Olivares amb il·lustracions de Jordi Albinyana. El següent divendres 11 de juliol es va presentar el llibre “La Ribera en bici” de Pedro Domínguez, amb projeccions dels itineraris. No havíem fet cap comentari perquè no puguerem assistir-hi a cap d’aquestes trobades amb els autors. Encara queda per alproper divendres 25 de juliol a les 20 hores i a la mateixa llibreria ( C/ Blasco Ibànyez, 92), la presentación d’un conte de Dani Miquel (ara no trobem el títol) i suposem que també actuarà, encara que siga una mica… Felicitem a Néstor per emprendre aquestes accions de difussió del llibre i la lectura, i encoratgem a altres comerços de l’Alcúdia a que ho facen!

El passat dimecres anarem l’equip de sempre, al qual es va sumar un nou fitxatge: Andreu Penalti a veure La “Basque Dub Foundation” i a “The Heptones”. Va ser una nit de Reggae molt divertida i no paràrem de ballar fins que es va acabar. Els B.D.F. varen fer una introducció bastant engrescadora, amb una versió del “Take Five” de David Brubeck pasada pel tamís del reggae que ens va fer udolar. Ah!, va ser com sempre al Greenspace, i aquesta vegada el Xuli no va dur la càmera, així que no hi ha vídeo, una llàstima! Després de tres quarts d’hora, apareixeren els Heptones, dels quals coneixíem el nom i poc més, encara que el dissabte anterior estiguèrem veient vídeos al you tuve per anar coneixent-los. Són uns supervivents de l’època d’eclosió del reggae a Jamaica, en compañía dels Wailers amb el Bob Marley i Peter Tosh, uns clàssics vaja!. Per cert, ací va l’enllaç per veure l’Spanihs stroll de Willy DeVille que ja us comentarem: http://es.youtube.com/watch?v=6asn809mnBc

El divendres 18 anàrem al Pop al carrer de Tavernes de la Valldigna (us convocàrem, és cert, no ens recordàvem!). Començaren els “Emma Get Wild”, amb el seu pop en anglés, que ens recordava de vegades als Jefferson Airplane, no sabem per què… després va eixir Xavier Baró, al qual no coneixíem, i l’Òscar ens va fer cinc cèntims: és un incombustible de tota la vida d’allà dalt (Catalunya) i la seua pinta dels seixantes/setantes ho deia tot. Va eixir a pèl i això va afectar la possible valoració que podría haver estat molt més grata amb una bona banda al darrere, suposem que el pressupost no deu ser per anar tirant traques!, però de tota manera va estar molt correcte. El seguiren els Sanjosex, que encara no havíem vist, però si llegit a l’Enderrock i ens van agradar bastant. Seguidament els “Ix”, alcoiano-cocentainencs residents a Barcelona que sí que coneixíem i per que us feu una idea del seu rotllo us afegim un enllaç de quan van actuar al Teatre La Clau de l’Alcúdia (del qual haurem de parlar algún dia, ara que pensem…): http://es.youtube.com/watch?v=O6FiBBbBc5o

Finalment acabaren la festa els Reigbord, que aquests sí que no els coneixien de res i va ser una grata sorpresa, amb la seua rumba-pop-moderna-no-sabem-què-més-dir… no els acabàrem de veure perquè s’havia fet tard i ens quedaba una horeta fins a l’Alcúdia…

Del sopar del dissabte organitzat per Xúquer Viu ja us comentarem alguna cosa demà (si pot ser) i de pas ens esperarem a veure si ens envien alguna foto per a afegir-la.

Açò NO és tot amics! Un altre dia més…