En els darrers apunts hem dit una mentida: Hi tenim un altre llibre d’Edgar Morin traduït al català per edicions La Campana. Aquest és el que il•lustra l’apunt de hui, que ens sembla va a ser extens, ja que hi tenim ganes, i que, a més, aporta extractes de l’assaig de G. Steiner “Gramàtiques de la creació”
De l’assaig d’Edgar Morin, llegit a l’abril de l’any passat, us farem la ressenya que apareix a la contraportada que diu:
“Com més ens veiem submergits en la massa creixent d’informacions i sabers, més necessari és tenir un cap clar per establir ponts entre els diversos aspectes del món d’avui.
“La primera virtud d’aquest llibre és la claredat”, ha escrit Le Monde, confirmant que Edgar Morin predica amb l’exemple. I en aquest llibre, el prestigiós pensador examina un dels problemes més angoixants d’aquest nou segle: l’expansió incontrolada de coneixements.
No es tracta, doncs, d’acumular sabers, sinó de tenir un cap ben construït per poder relligar tants coneixements separats.
Edgar Morin també dedica la seva atenció a l’ensenyament, que compartimenta els coneixements en comptes d’articular-los com un teixit útil: cal establir relacions entre tot allò que afecta el ser humà i donar a tothom una capacitat de pensar adaptada a la realitat d’un món global. Per això, diu Morin, convé resistir la pressió dels experts i els tecnòcrates.
En definitiva, el gran objectiu és aconseguir formar un cap ben clar en comptes d’un cap ben ple, ensenyar la condició humana i iniciar-se en l’experiència de viure amb la ment i l’esperit oberts.”
La segona part de l’apunt de hui, és l’extracte de part del capítol V i del capítol final: “Conclusió” de l’assaig de George Steiner “Gramàtiques de la creació” que pensem són bastant representatius:
“Hem vist que els conceptes de “creació” i “invenció” depenen sempre del context. El seu camp semàntic és el de la història en els components socials, psicològics i materials. Allò que pretén tractar amb l’eternitat està limitat temporalment. Hem vist que fins i tot la construcció social més solipsista, l’acte articulat més privat i neològic, té una matriu social i col•lectiva, i encara més marcadament quan té l’objectiu de subvertir, de transgredir aquesta matriu. Una rima absurda, una vocalise dadaista, una composició aleatòria de música, faran servir marcadors heretats, més o menys públics i convencionals, a fi de pertorbar l’expectativa i “fer el nou”. Aquest llegat compartit, aquesta intel•ligibilitat definitiva són factors procedents d’un entorn històric, comú, tècnic.
Aquesta temporalitat i arrelament en el disponible –no hi ha cap mòbil de Calders anterior a certes tecnologies de la soldadura- sembla posar barreres al concepte i l’empresa de la invenció. La invenció és filla i motor del temps històric en la seva linealitat percebuda i constitutiva. Les relacions de l’experiència de la temporalitat, del calendari seqüencial de la història, amb la idea de la creació són, per contra, extremadament desconcertants. El “soroll de fons” teològic a les zones del significat de la “creació”, la retòrica de la temporalitat i la perpetuïtat irreemplaçable que s’associa a la poesia, les arts, la música, el discurs metafísic, semblaria postular “un temps fora del temps” només tangencial al de la història i la ciència. Aquest postulat organitza la tradició occidental del clàssic i el canònic. La poesia èpica homèrica, el diàleg platònic, el paisatge urbà de Vermeer, la sonata de Mozart, no envelleixen ni es fan obsolets com els productes de la invenció. Un aparell de vapor del segle XIX ara és una curiositat històrica. Una novel•la de Dostoievski no. La distinció és alhora òbvia i insoluble. Suggereix diferències molt problemàtiques però dràstiques en les existencialitats del temps a la consciència individual i la cultura. Si el passat, el present i el futur de la Commedia de Dant no són els de la hipòtesi de Riemann, què són?”. […]
CONCLUSIÓ
“Costa creure que la història iniciada amb el Gènesi s’hagi acabat. El joc i contrajoc entre la “creació” i la “invenció” ha estat sempre, en part, subjectiu i flexible. Per Alexandre Pope, la “invenció” és la capacitat màxima de l’home, un atribut quasi diví: “A Homer se li reconeix haver tingut una invenció més gran que mai cap altre escriptor”. Paul Celan veu la “invenció” com un equivalent de la falsedat. La inversió dels dos termes en el dadaisme va arribar per la paròdia i la negació. Tanmateix, aquetes dues formes són en si intensament creatives. Conviden a una reflexió ulterior, encara que sigui especulativa.
Estem entrant en una cultura planetària i una jerarquia de valors cada cop més dominades per les ciències i la seva aplicació tecnològica. Aquestes estan en progrés constant quan el coneixement engendra coneixement. És precisament la il•limitació d’aquest moviment endavant –només l’extinció de la ment humana podria aturar-lo- el que substitueix la categoria i els símils de l’infinit que caracteritzaven el Déu de sant Tomàs d’Aquino i Descartes.
Hem vist que el ritme exponencial d’especialització a les ciències, junt amb el volum d’informació nova que genera aquesta ramificació, podrien portar possiblement cap a una crisi. Podrien portar a alguna mena d’implosió o col•lapse interior. Avui, tanmateix, aquesta entropia negativa sembla improbable. En termes d’energia cerebral i prestigi social, de recursos econòmics i rendiment pràctic, les ciències i la tecnologia tenen davant seu un futur il•limitat.
Hem vist que les relacions entre l’epistemologia i les ciències i la noció de “creació” han estat sempre equívoques. Per a molts científics al llarg de la història el terme de referència ha estat “descobriment”; la tecnologia ha tingut com a objectiu la “invenció”. Les noves cosmologies veuen la “creació” com a ambigua, mitològica i fins i tot tabú. Preguntar què va precedir el Big Bang i el primer nanosegon de la compactació i l’expansió del nostre univers, se’ns instrueix, són ximpleries. Els temps no té significat abans d’aquesta singularitat. Tant la lògica elemental com el sentit comú ens haurien de dir que una sentència com aquesta és un bluf arrogant. El simple fet que puguem formular la pregunta, que hi puguem arribar amb els processos de pensament normals, li dóna sentit i legitimitat. El postulat del no-res i la intemporalitat inqüestionable (“que no ha de qüestionar-se”), que ara són dogma en astrofísica, és tan arbitrari, té en certs aspectes més de místic que les narratives de la creació del Gènesi o d’arreu. La intuïció raonada de la vinguda a l’ésser que no entenem, però l’eficàcia de la qual es deixa endevinar a través de les analogies de la creativitat humana, no ha perdut res del seu desafiament. El que aquest llibre ha intentat ensenyar és de quina manera el recurs a aquestes analogies pot esdevenir una convenció buida, fins i tot corrosiva, quan les assumpcions de la fe i d’una metafísica transcendental es descarten. La ridiculització de la hipòtesi de Déu té un preu.
Però, com va escriure càusticament el gran matemàtic i astrònom Laplace, és precisament d’aquesta hipòtesi que les ciències (i la tecnologia) no en tenen necessitat imperiosa. Són el descobriment científic i la invenció tecnològica els que ordenaran, cada cop més, el nostre sentit de la història i de l’idioma apropiat a aquesta història. Cal trobar ja bon tros de l’elegància, de l’aventura estètica, en l’arquitectura i en el disseny industrial. Són les sinapsis entre les arts en qualsevol sentit tradicional, l’àlgebra de l’enginyer i el virtuosisme de l’artesà (a Cellini l’hauria encantat un Ferrari). En aquesta simbiosi, les divisions entre el creat i l’inventat han perdut nitidesa. Després de sentir Duchamp, Brancusi va incorporar les curvatures dansadores de l’hèlice a la seva escultura. Fa l’efecte que aquest serà el nou capítol a les arts.
Amb tot, l’exultació i la tristesa, l’angoixa i la joia, l’amor i l’odi humà, continuaran demanant expressió formal. Continuaran fent pressió sobre el llenguatge que, sota aquesta pressió, esdevé literatura. L’intel•lecte humà persistirà a plantejar preguntes que la ciència hagi sentenciat com a il•lícites o incontestables. Encara que potser condemnada a una circularitat final, aquesta persistència és pensament fet urgent, és a dir, metafísic. Un follet de trivialitat demònica habita al règim imperial de les ciències. Podria ser que la música ho sabés millor, tot i que no hi ha res que es deixi definir tan malament com la naturalesa d’aquest coneixement.
Hem vist que l’armadura de la poiesis ha estat, en un sentit ampli, teològica; que recolza en l’extrem oposat de la física (la metafísica). Hi ha un compromís explícit amb la transcendència en un Esquil, un Dant, un Bach o un Dostoievski. Està en acció, amb força no específica, en un retart de Rembrant o en la nit de la mort de Bergote a la Recherche de Proust. El batec d’ala del desconegut ha estat el cor de la poiesis. Pot haver-hi, hi haurà filosofia, literatura, música i art de primer rengle d’origen ateu?
Fins ara, l’autèntic ateisme ha estat rar. I no ridiculitza la hipòtesi de Déu. Pot donar testimoni d’una privació pessimista. “No existeix, el malparit” (Samuel Becket). L’ateisme pot exigir una disciplina moral i un altruisme de la mena més severa. Imposa a l’escriptor o el pensador una solitud encara més austera que la que la nostra forma de viure ha malbaratat actualment. L’assumpció de l’autèntic ateu del zero tenebrós en el moment i després de la mort fa els seus actes alhora immanentment responsables i, en cert sentit, sense esperança. Suposem que un ateisme genuí substitueixi l’agnosticisme d’aspirina, el “ni fred ni calor” que inunda la nostra postmodernitat. Suposem que l’ateisme arribi a posseir i energitzar els que són mestres d’una forma articulada i constructors del pensament. Les seves obre rivalitzaran amb les dimensions, les formes de persuasió transformadores de vida que hem conegut? Quin podria ser l’equivalent per a un ateu d’un fresc de Miguel Àngel i El rei Lear? Seria impertinent excloure’n la possibilitat. O negar la fascinació de la perspectiva. Avui dia, la cerca d’un contacte amb éssers intel•ligents de l’espai exterior és gairebé obsessiva. És un intent premonitori d’alleugerir la solitud?. D’oblidar, a través del murmuri amplificat del radiotelescopi, el tro ara massa llunyà de la creació?
Hem estat molt de temps, crec que encara som, convidats de la creació. Devem al nostre hoste la cortesia de l’interrogant”.
Com podem comprovar, tenen certa relació un text i l’altre. Esperem que us animeu a descobrir a aquests grans autors…