Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Passar-se de frenada

A hores d’ara l’amable lector ja deu estar familiaritzat amb la notícia de Sergio Moreno, el noi de Múrcia que es va enamoriscar (per dir-ho com Josep Carner) d’una noia al tramvia de la seva ciutat i que tot seguit va decidir penjar quatre cartells –quatre–per estacions i fanals en una maniobra desesperada per tenir una oportunitat de parlar amb la que ell considera (encara) que podria ser la dona de la seva vida.

El lector de Vilaweb, a més, també deu haver llegit el text de la gran Marta Rojals, en què aquesta qualificava el fet de “romantització de l’assetjament” i es preguntava què hauríem fet si els protagonistes de l’afer haguessin estat fills nostres o si la història fos al revés: que hagués estat la noia la qui hagués penjat els cartells a la recerca del Romeu que l’havia corprès al tramvia. Rojals concloïa el seu article felicitant-se perquè “molt de jovent” havia escrit als mitjans reprovant la conducta del noi i recriminant aquells titulars que “normalitzaven l’obsessió d’una persona per una altra”. La conclusió subratllava aquest fet: que les noves generacions ja no estan pel mite de l’amor romàntic i que el pretès enamorat, en el llenguatge políticament correcte d’avui dia, no és més que un assetjador, per molt bones intencions que tingués.

Com han canviat els temps! Recordo que, quan jo era un jovencell, també em vaig encaterinar d’una noia que anava al mateix col·legi que jo, però amb qui només coincidia a l’hora del pati i a l’entrada i sortida del recinte. Com que en aquella època m’agradava molt llegir i escriure poesia, vaig confegir una colla de sonets malgirbats dedicats a la noia en qüestió, tot imitant els poemes del Canzoniere de Petrarca que llegia en la magnífica traducció d’Osvald Cardona, de 1955, que encara conservo. Tímid i poruc com era jo aleshores, aprofitava les ocasions en què trobava la noia caminant sola de tornada a casa per encalçar-la fugaçment, aturar-la enmig del carrer i lliurar-li els poemes, els quals dipositava dins un sobre amb la meva adreça, amb la secreta i més aviat quimèrica esperança que ella m’escrivís –ni que fos una nota d’agraïment–a casa meva. Naturalment, això no es va arribar a produir mai, però el que sí que succeí, sense que jo ho sospités, fou que l’homenatjada es presentà amb els meus textos al despatx de la professora de català. Un parell d’anys més tard, quan jo ja anava a la Universitat i el record d’Edisa (aquest era el sobrenom que jo havia posat a la meva musa) ja era una pàl·lida il·lusió de l’esperit, em vaig topar un dia amb la professora de català de l’institut. Quina no va ser la meva sorpresa en constatar que la bona dona estava al corrent de les meves romàntiques expansions i que, a més a més, li havien semblat una pura meravella! En cap moment aquella mestra, que per a la seva època era d’allò més esquerrana i feminista, va tenir l’ocurrència de pensar que jo havia assetjat la seva alumna. Es va prendre l’incident com el que en realitat era –o almenys com el que era en aquell temps: com una ingènua carallotada i, sobretot, com un exercici estilístic de molt de mèrit.

Per a la noia, jo també era, com l’enamorat de Múrcia, un desconegut. I tanmateix, mai –segons em va explicar la mestra–es va prendre els meus sobtats abordatges com un assetjament. Probablement, ella esperava que algun dia jo, enlloc d’entregar-li el sobre i fugir esperitat, m’aturés una estona i la convidés a un cafè, o a un gelat. Però això és només una conjectura, perquè el cert és que ella mai no va respondre cap dels meus requeriments perquè em contestés per escrit. Em pregunto si encara deu conservar aquells sonets petrarquians en algun calaix de casa seva, com un record esvaït de la seva bellesa i la seva joventut.

Explico tot això per concloure que estem arribant a un extrem en què un gest maldestre com el de Sergio Moreno és percebut per part de la societat com una agressió insuportable. És així, si més no, com el van presentar unes noies de la Universitat de Madrid que van voler posar-se a la pell de la interpel·lada i van escampar per les xarxes una pretesa carta de resposta on acusaven el jove enamorat de psicòpata opressor: “¿Crees que un desconocido, que no me conoce, puede saber cómo hacerme feliz? ¿Qué clase de amor enfermo es ese? Si de verdad quieres sacarme una sonrisa, deja de buscarme”. Sí, ja ho sé: la noia del tramvia no va voler baixar-se’n quan el noi li ho va indicar, i amb això s’hauria d’haver acabat la història. Però estem atribuint a un jovenet de 24 anys unes intencions perverses que possiblement no tenia, i la prova és que ell mateix va afirmar que, si ella no li trucava aquesta setmana, donaria l’afer per liquidat, i en les entrevistes que he pogut llegir, es mostra aclaparat pel ressò que ha obtingut el seu gest impulsiu. Per cert, en una de les últimes entrevistes, al diari La Verdad de Múrcia, Moreno assegura que finalment la noia del tramvia li havia trucat i que havien quedat per veure’s quan hagués passat tot l’enrenou que s’havia creat al seu voltant. M’agradaria veure la cara que fan ara les hiperventilades universitàries que van atrevir-se a interpretar pel seu compte la reacció de la noia. “Yo soy la chica del tranvía”, deien en la seva missiva. Doncs mira, no.

La diferència entre la meva experiència juvenil i la del marrec de Múrcia és la que separa una època on es considerava normal que un home digués floretes a una dona que passava pel carrer a una altra època on les fembres s’han empoderat i reaccionen amb virulència a tot allò que elles relacionen amb el masclisme i l’heteropatriarcat. La diferència la marca també el poder de les xarxes socials, que magnifiquen tot allò que toquen i que tenen la capacitat de convertir una simple anècdota en un apartat de successos del Telenotícies. Ara bé, anem amb compte: si ens passem de frenada, podem arribar a l’extrem de considerar susceptible de sanció una simple mirada sostinguda o el fet d’abordar una desconeguda en un bar amb el proverbial “estudies o treballes?”. I mentrestant, es dóna carta de normalitat a infinitat de pàgines web on la gent xateja a cor què vols amb perfectes desconeguts –aquests sí–de qui no coneixem més que un sobrenom virtual i una foto gairebé sempre impostada.

Suposo que no hauria de sorprendre’m gaire pel que li ha passat al noi del tramvia. És un pas més en el procés de robotització de les relacions humanes que ens espera. Als Estats Units, els mestres no poden tocar els seus alumnes llevat d’una petita pressió a l’espatlla en senyal d’aprovació, i si un pobre nen massa apassionat pren la iniciativa d’abraçar el seu mestre, aquest ha de fer-se el mort i alçar les mans sota l’amenaça de ser denunciat per assetjament. És això el que volem? El DIEC defineix “assetjament sexual” com una “agressió reiterada a la llibertat sexual que no inclou la violació”, i el RAE com “acoso que tiene por objeto obtener los favores sexuales de una persona cuando quien lo realiza abusa de su posición de superioridad sobre quien lo sufre”. No veig enlloc que la conducta de Sergio Moreno incorri en cap d’aquests supòsits.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Martinezlàndia

Fa poques setmanes, el sempre hàbil Enric Juliana es va empescar dos termes que haurem d’incloure al glossari del procés: el primer, Vidalàndia, es refereix a aquells indepes que viuen en una mena de món virtual, on “la independència arribarà protegida pel Mossad israelià i finançada amb un crèdit pont de la Rússia de Vladimir Putin, davant el somriure seràfic de la Unió Europea”. Aquesta bombolla fictícia és la que anava desgranant el malaguanyat jutge Santiago Vidal en les seves conferències, i és també el món on encara avui dia habita bona part de l’independentisme, cegament confiat que la llibertat de Catalunya es produirà ràpid, aviat i sense traumatismes crani-encefàlics. Per contraposició, Juliana es va inventar un concepte antitètic, Cayetanolàndia, per descriure la visió de Cayetana Álvarez de Toledo i bona part de la dreta espanyola aglutinada al voltant de la FAES, consistent a creure que l’Estat espanyol sabrà parar els peus als sobiranistes amb “una gran ràfega d’inhabilitacions –inclosa l’alcaldessa Ada Colau–, l’aplicació sense contemplacions de l’article 155 i mà dura en l’ordre públic “fins que la dreta catalana reflexioni”. És la mateixa visió que fa uns dies Aznar va exposar en una entrevista a la revista “Expansión”. Amb aquesta classificació simplista, Juliana segueix la típica estratègia dels terceraviïstes del grup Godó, que asseguren que es troben asfixiats entre dos extrems que no gosen dialogar i fer concessions, atrinxerats en el seu maximalisme.

Doncs bé, ara estem assistint a la formació d’una tercera galàxia de tertulians i opinadors, que seguint el joc de Juliana podríem anomenar Martinezlàndia, nom que extrec del periodista d’El País Guillem Martínez. Martínez acaba de publicar un llibre substanciós titulat “La gran ilusión: mito y realidad del proceso indepe” (Debate, 2016), que la Casa del Llibre descriu així:  Un libro que demuestra que el Procés Independentista no existe y que todos hemos sido víctimas de una gran ilusión fomentada por los partidos que han participado en la animación o condena del proyecto. És un llibre escrit i dirigit als lectors habituals del diari madrileny (cada cop menys), que sosté que tot això del Procés és un invent del nucli dirigent de Convergència per tapar l’escàndol del 3% i apedaçar un partit que se’ls fon entre els dits. Al pròleg, Martínez parla d’un “Procés governamental que comença a formar-se de forma més tardana, el 2012, quan un govern assumeix defensar la idea d’un procés d’autodeterminació que mai no havia sigut seva. En certa manera, sense ganes i a contracor (a regañadientes), amb la secreta esperança de canalitzar-lo, de manera que culmini amb un intercanvi de cromos amb l’Estat”.

Precisament, aquests dies estem assistint al judici dels encausats del cas Palau, on el fantasma del 3% vagareja entre les sales del jutjat i plana sobre els periodistes que cobreixen l’afer, que es freguen les mans només d’imaginar quina serà la sorpresa que ens tenen reservada Montull i la seva filla –una sorpresa que només pot tractar-se d’una sonora plantofada judicial i mediàtica a la galta del PDCat. Sense saber encara com acabarà l’afer Palau, al meu parer és ben possible que el procés judicial proporcioni titulars de premsa suculents en forma de míssils contra la rebel burgesia catalana que es concentra al voltant del partit creat a partir de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya. De fet, estic convençut que aquests titulars ja estan redactats –i les columnes d’opinió també– per aquella part de l’opinió publicada que l’hi té jurada al partit de Mas i Puigdemont. En aquest sentit, no hi ha gaire diferència entre els opinadors espanyols d’esquerra i els de dreta: sortiran tots rabents a disparar a tort i a dret contra l’ex-CDC, confiats que amb això es carregaran l’enutjós Procés independentista, en provocar una escissió insalvable entre, d’una banda, els pèrfids “burgesos” catalans i, de l’altra, els revolucionaris franciscans de la CUP, sota la mirada complaguda d’una ERC que només aspira a asseure Oriol Junqueras a la poltrona del Palau de la Generalitat.

Ara bé, per molt que Guillem Martínez hagi signat un llibre brillant –té un estil àgil, divertit i alhora punyent que farà les delícies de qualsevol lector–, el seu constructe no deixa de ser això, un artefacte creat a partir dels seus propis prejudicis, que són els mateixos de tota la plana major d’El País i d’una esquerra espanyola entestada a continuar observant el que passa al nostre país amb el mirall deformat que va regalar-los Jordi Solé Tura, incapaços des de fa dècades de copsar la realitat catalana en tota la seva complexitat. Des de Catalunya, aquells que som independentistes i que hem participat més o menys activament en el Procés, aquells que desitgem la llibertat del nostre país sense deixar-nos enlluernar per les postveritats del jutge Vidal, ens mirem la jugada amb un punt d’autosuficiència que fóra bo que anéssim aparcant. Perquè si bé per a nosaltres és obvi que no hi ha un procés popular i un procés governamental divergents i contradictoris i manipulats a conveniència pels qui només esperen salvar els mobles d’un partit en decadència, el cert és que la mirada de Guillem Martínez és hegemònica entre les files de l’esquerra espanyola (i també d’un sector de l’esquerra catalana, com demostra Joan Coscubiela cada cop que obre la boca), i que tenim al davant, per tant, uns adversaris ben musculats en el combat dialèctic, que aprofitaran la més mínima ocasió per corroborar les seves tesis amb el doble objectiu de destruir el que queda de Convergència i el que queda del Procés.

Per Martínez, el Procés és tan sols l’encarnació a Catalunya de la crisi del règim del 78 (hola, Salvador Cot), i “és per tant i també, l’intent, seriós però desesperat i desorganitzat, de continuar existint per part d’una classe política que estava habituada, com tothom, a existir, fins que el seu món es va ensorrar”. La idea, grosso modo, és la mateixa que havia verbalitzat Lluís Bassets, director adjunt d’El País, a “Cinc minuts abans de decidir. Enmig del vendaval independentista” (RBA La Magrana, 2013): això és, que Artur Mas i la seva camarilla van saber aprofitar-se del “vendaval” desfermat per la manifestació de l’11 de setembre de 2012 per tal de sobreviure políticament al capdavant del país. “Bàsicament, és un procés –afirma Martínez– per mantenir amb vida una colla de partits que estaven molt tocats (…) Estem en un món on el que diuen els polítics no es correspon amb el que pensen, ni amb la realitat”. Segons el periodista barceloní, el Procés només consisteix en un “discurs propagandístic”, propagat pels periodistes catalans –generosament subvencionats– sobretot a partir de 2012, valent-se del descontentament popular que va causar la sentència de l’Estatut de 2010.

El pitjor, per a l’escriptor, és que la gent se l’ha cregut. S’ha cregut –ens hem cregut– que això anava a constituir un abans i un després, que era la creació d’un Estat a través de mecanismes democràtics: “hi ha un públic disposat a creure-s’ho, ciutadans honrats disposats a creure que es farà alguna de les consultes anunciades. Hi ha un secretisme màgic, respectat, que dóna peu a pensar que sempre hi ha alguna cosa amagada rera l’absència de resultats. Alguna arma secreta que farà possible el Procés”. Per Martínez, tanmateix, el Procés està mort, tot i que molts continuïn creient que continua bategant alegrement. Ho compara amb la creença, també falsa, per part de l’opinió pública espanyola, que les pensions no només no han estat retallades, sinó que estan laboriosament garantides per l’Estat. Ara bé, en el cas del Procés, al darrera de la propaganda no hi ha hagut mai res: “si no es fan lleis, si no es fa desobediència, no es fa res. I aquesta era la intenció inicial del Govern, em temo”. L’electorat català s’assembla molt a l’espanyol: vota bandera per evitar mirar de cara allò que amaga aquesta bandera. La consulta del 9-N (com ara demostra el judici contra Francesc Homs) va ser “un pacte cutre i ademocràtic entre cavallers”, un pacte que Artur Mas va trencar en sortir a valorar-ne els resultats.

Així doncs, el Procés, al parer del periodista, “ha possibilitat la mutació de Convergència, amb un cert èxit. Hauria d’haver desaparegut per la corrupció, per introduir a Espanya l’austeritat amb més violència que a Europa… i tot això ha quedat rera el núvol que és el Procés. La versió oficial és que el Procés ha servit per carregar-se Convergència. Jo diria que no, que ha permès prolongar Convergència. Ha permès prolongar el seu discurs i refundació”. Però si el Procés no és res, tampoc no és gaire cosa la reacció oficial de l’Estat, que “està recorrent per la via penal a una construcció propagandística. No ha legislat res, amb la qual cosa està caçant mosques amb canons. I això és molt contraproduent per als canons”.

L’únic real, al capdavall, no és el Procés sinó la crisi espanyola. “La crisi democràtica, social, d’Estat… una crisi bestial negada des de l’Estat. Probablement, l’únic que pot negar-la, perquè està en crisi des del segle XVII. La crisi passa per obrir temes fixats en la Restauració, que es van tancar amb set segells durant la Transició. (…) L’irreal és el Procés, que no ha fet res al respecte. No ha aprofitat la crisi espanyola. Els seus elements de pressió sobre l’Estat són folclòrics. No pots fer res efectiu manifestant-te amb una bandera i una samarreta i consumint productes catalans. Però, clar, al capdavall d’això es tractava”.

De manera que ja ho sabeu: el Procés no existeix, no és més que una manifestació folclòrica, i la bona gent que hi creiem hem estat astutament enganyats pel poder autonòmic detentat per Convergència, el partit responsable de les polítiques d’austeritat més agressives d’Europa. En això consisteix Martinezlàndia. Convergència, caca. La qüestió cabdal de tot aquest raonament és l’actitud d’Artur Mas. És sincera la seva conversió a l’independentisme? O va ser només un tapall per ocultar una fèrria voluntat de mantenir-se en el poder? Som els indepes uns ingenus que hem estat càndidament estafats per Mas i el seu pinyol? O qui peca de candidesa és aquest periodisme –madrileny i català– entestat a detectar en el Procés unes finalitats espúries que no tenen res a veure amb l’aspiració secessionista d’un país partit en dues meitats? I és que no deixa de ser contradictori que, d’una banda, es qüestioni l’existència del Procés perquè encara no ha saltat la paret de la legalitat espanyola, i de l’altra, quan es posen les bases per fer-lo efectiu, s’ataqui de manera visceral els partits que són coherents amb el programa electoral que va guanyar les últimes eleccions. En què quedem?

Decididament, com ja vaig escriure anteriorment en aquest blog, vivim en mons paral·lels. I com en el símil de Plató, algun dia no gaire llunyà algú ens descobrirà l’engany i despertarem a l’Autèntica Realitat. Serà Guillem Martínez qui ho faci? El temps ho dirà. Potser els que al final s’enduran una sorpresa seran els qui s’han entossudit a fabricar una realitat a la mida exacta dels seus prejudicis.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Marfany i la Renaixença

L’historiador Joan Lluís-Marfany acaba de publicar un considerable patracol (més de 900 pàgines) titulat “Nacionalisme espanyol i catalanitat”, la tesi principal del qual és que la burgesia catalana de la primera meitat del segle XIX va treballar activament en la construcció d’un projecte nacionalista espanyol sense renunciar a la seva identitat (catalana). La idea, d’entrada, sembla una mica agafada pels pèls, però l’extensa documentació que presenta l’erudit i les seves envitricollades argumentacions l’han catapultat a la categoria de manual de referència de tots aquells que en el seu dia van aplaudir a rabiar les tesis de Jordi Solé Tura sobre la maldat intrínseca d’una burgesia que hauria adoptat el nacionalisme (català) per poder mantenir el seu estatus social i, naturalment, l’opressió sobre les dissortades classes populars. Ara la jugada és exactament la inversa: aquella burgesia s’hauria implicat en la construcció de l’Estat espanyol modern amb la mateixa finalitat (protegir els seus interessos, mantenir l’opressió, etc.).

Fa temps que els llibres de Marfany proven de rebatre el relat hegemònic al voltant del catalanisme-nacionalisme català. Quan jo estudiava la carrera de Filologia, entre la bibliografia que havíem de llegir es trobava un volum de Marfany, “Aspectes del modernisme” (Premi Crítica Serra d’Or d’assaig, 1976), en el qual ja afirmava coses com ara que “la interpretació tradicional del Modernisme i el Noucentisme, de la història cultural catalana a començos de segle, és greument falsa i inexacta”. Si no recordo malament, Marfany defensava la idea que, contràriament a la creença habitual, els modernistes –abans que els noucentistes– havien protagonitzat el primer intent seriós de situar la cultura catalana al mateix nivell de les cultures nacionals europees del seu temps. Ara Marfany viatja més enrera, concretament a l’època de la Renaixença, per mirar d’esbotzar la imatge que n’havíem tingut fins ara.

Però anem al gra: com dèiem, el llibre de Marfany ha estat aplaudit en els cercles més benèvols de l’unionisme com una aportació fonamental que contribueix a revisar les idees que segons ell hem heretat de la historiografia romàntica. Un escriptor admirable com Jordi Amat en fa un panegíric a les pàgines del suplement de Cultura de La Vanguardia, anticipant que Marfany serà acusat pels intransigents sobiranistes del “pecat de lesa pàtria”. Escriu Amat: “La contundència investigadora del darrer assaig de Marfany, centrat en la primera meitat del segle XIX, hauria de ser definitiva. Perquè aquesta classe social, quan havia iniciat la seva consolidació en el trànsit de l’Antic Règim a la revolució liberal, s’havia dedicat, abans que res, a construir nació espanyola”. Està clar que tant Amat com Marfany persegueixen épater la classe intel·lectual del país, amb la finalitat de demostrar que des d’un principi la nostra burgesia va participar d’un doble patriotisme espanyol-català. Sospitosament, aquest doble patriotisme o doble adscripció nacional són els que ells mateixos, terceraviïstes de pedra picada, propugnen ara per a la ciutadania catalana. Davant d’aquesta maniobra gens subtil, la meva sorpresa és majúscula. A qui pretenen escandalitzar? És perfectament clar que la burgesia catalana del XIX era profundament espanyolista. La seva implicació en la causa, però, es produí per interessos fonamentalment pecuniaris (proteccionisme, mercat únic, control aranzelari). Que paral·lelament existí un catalanisme d’arrel popular també està fora de dubte, com van demostrar a bastament historiadors com Valentí Almirall, Josep Benet o Josep Termes. Només cal mirar el que passa ara: la burgesia catalana pota negra (Godó, Oliu, Fainé, etc.) continua sent desacomplexadament unionista. Per la seva banda, el moviment sobiranista és ple de Garcías i de Martínez que treballen a les fàbriques i al sector serveis del país. I ha estat la franja del mig, la diguem-ne menestral i catalanista moderada, la qui, fastiguejada pel tracte denigrant de l’Estat, s’ha fet sobiranista. Però els “burgesos i industrials” catalans de tota la vida no s’han mogut un mil·límetre, de fet porten 200 anys sense moure’s: són espanyols de nació i vagament regionalistes catalans. Són els mateixos que escrivien textos abrandats contra el moviment independentista cubà perquè aquest atemptava contra el seu dret de cuixa a la colònia antillana. Insisteixo, doncs: quina és la novetat? Amat es queixa amargament que els detractors de les tesis de Marfany  “instrumentalitzen (la història) per legitimar posicions del present a través d’un relat parcial i intencionat del passat”. En realitat, el moviment independentista és tot el contrari: va de baix a dalt, no té finalitats espúries –en el sentit que no persegueix objectius ocults o privilegis dissimulats– i a més i sobretot és transversal, és a dir que està totalment desvinculat dels interessos d’una classe determinada, perquè està convençut que amb la independència totes les classes socials catalanes hi sortirien guanyant. El volum de Marfany no pot ni que volgués “dinamitar els fonaments del temple sagrat” com diu Amat, perquè a aquestes altures de la pel·lícula, de temples sagrats ja no en queda cap dret. Fins i tot acceptant l’axioma marxista de l’origen burgès del nacionalisme català, a qui se suposa que hauria de molestar? Tal com jo ho veig, el fet de tenir una burgesia potent i emprenedora, capaç de projectar els seus interessos particulars en un marc històric determinat (sigui la modernització de l’Estat o la construcció d’un nacionalisme basat en raons lingüístiques i identitàries), més aviat em fa sentir-me’n orgullós. És clar que jo no sóc marxista, ai las! i de Solé Tura no en tinc una percepció “diabòlica”, sinó la d’un teòric que es va equivocar en el diagnòstic. Em sembla perfecte que Marfany refuti l’existència de la Renaixença tal com ha estat explicada fins ara. Els renaixentistes catalans eren provincians, en el sentit que per a ells “la província era Catalunya i Espanya la pàtria comuna”. Molt bé. I què? Ha plogut molt des d’aleshores. Cap independentista amb dos dits de front canviarà ara les seves conviccions per aquest motiu. De fet, si fos cert, com assegura Marfany, que aquells respectables senyors (Cortada, Balaguer, Aribau, Milà i Fontanals, Rubió i Ors, etc.) van col·laborar en la forja del nacionalisme espanyol sense abdicar del seu “anticastellanisme visceral i furibund”, això encara reforça el caràcter antiprovincià del sobiranisme actual: nosaltres no volem ser anticastellans ni antiespanyols ni anti-res, simplement volem ser catalans i europeus sense passar per cap filtre intermedi.

L’operació, en el fons, em recorda els esforços realitzats per innúmers “historiadors” i comentaristes partidaris de l’espanyolitat de Catalunya per tal de proporcionar una visió alternativa, en clau europea i espanyola, a la guerra de Successió. És la visió de Ciutadans: el setembre de 1714 l’únic que va passar és que un dels bàndols va perdre, però tots dos eren i se sentien inequívocament espanyols; la repressió posterior no va ser tan crua com es presenta; la llengua catalana no en va sortir objectivament perjudicada: i en qualsevol cas, malgrat els seus possibles excessos, la Nova Planta fou un intent reeixit de modernització del país. No he llegit encara el llibre de Marfany, però pels encesos ditirambes que ha suscitat en aquest grup d’historiadors, m’atreveixo a afirmar que aquí hi ha en marxa una matussera operació intentant instrumentalitzar-lo “per legitimar posicions del present a través d’un relat parcial i intencionat del passat”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El bigoti

Ahir dia 6 de febrer em vaig llevar tard. La primera cosa que vaig fer va ser posar la tele per poder seguir el que estava passant al Palau de Justícia de Barcelona. Al plató de TV3 hi havia uns quants periodistes comentant la jugada, ben orquestrats per Lídia Heredia, Carles Costa i Núria Solé. Em vaig escarxofar al sofà, fascinat per les imatges de la gentada que havia acudit des de tots els punts de Catalunya per donar suport als encausats. Un altre dia històric, en efecte. Uns minuts més tard, ja amb el bol de cereals i el cafè calent, em vaig disposar a tafanejar per Twitter les opinions i ocurrències que l’esdeveniment havia generat. Mentiria si digués que em va sorprendre gaire el tractament que els mitjans espanyols havien dedicat a la qüestió: entre l’enrabiada amb crides a l’article 155 i el passar de puntetes per les imatges del bany de masses que havia acompanyat als tres polítics catalans (enfocant, per exemple, només la porta dels Jutjats i escatimant als espectadors d’arreu d’Espanya la visió del Passeig de Lluís Companys ple a vessar d’estelades i crides a la solidaritat amb els dolents). En contrast amb això, hi havia la cobertura que n’havien fet els principals mitjans internacionals, neutra però transparent, desproveïda de les contorsions que devien haver hagut de fer els càmeres d’Antena 3 per no mostrar la tossuda realitat.

Surfejant de tuit en tuit, de seguida em va cridar l’atenció el titular d’un article de Lluís Bassets a El País: “Si no és legal, no és democràtic“. No em va caldre llegir-lo per intuir de què anava: conec a bastament l’opinió de Bassets sobre el tema arran de les seves intervencions a la tertúlia de 8aldia. I aleshores vaig tenir una epifania: al llarg de tot el que portem de procés, la dicotomia legalitat-legitimitat havia acabat per dibuixar un país (el nostre, però també Espanya en conjunt) profundament dividit en dos grans blocs:

a) Els que consideren l’estat espanyol com una democràcia de ple dret, homologable a la dels altres grans estats europeus, i

b) els qui sostenim que Espanya és tot just una pseudo-democràcia, o una democràcia amb tics dictatorials com ho són les de Turquia, Rússia o el Marroc.

Aquesta divisió en dos grans blocs, dèiem, es dóna en menor mesura a tot Espanya, però on més descarnada apareix és a Catalunya. Personalment, crec que constitueix una bretxa més profunda i significativa que no la d’independentistes – no independentistes. Així, els creients (en una democràcia espanyola de debò) es passen la vida retraient als no creients que hi ha certes coses que no es poden fer en un estat de dret. Com ara saltar-se la legalitat, en la línia de l’article de Bassets. La resposta dels no creients és fulminant: Espanya no és un veritable estat de dret, ja que no hi regeix la separació de poders. La mateixa dinàmica del 9-N i del judici en curs dóna la raó al bloc B : tot sembla indicar que el Gobierno i el Govern havien arribat a un acord per tolerar la realització del 9-N mentre la Generalitat no hi participés activament, però quan Artur Mas va sortir al vespre vantant-se davant els mitjans de tot el món que ell era el “responsable” de la votació, Rajoy va entrar en còlera i dies després va endegar una ronda de trucades a la Fiscalia per tal que imputés els tres polítics catalans, passant per sobre del veredicte del TSJC, que assegurava que no havien incorregut en cap delicte.

Tot aquest vodevil m’ha fet recordar la novel·la que estic llegint aquests dies: “La moustache” (El bigoti), de l’escriptor francès Emmanuel Carrère. L’argument és simple però molt sucós: un bon dia el protagonista decideix afaitar-se el bigoti que ha portat durant molts anys a fi de donar-li una sorpresa a la seva parella, l’Agnès, i als amics i companys de feina. No obstant, quan l’Agnès arriba a casa no sembla adonar-se del canvi de look del seu amant, i quan ell prova d’evidenciar-li sense èxit el que és obvi (amb fotos, amb trucades als amics comuns, amb gemecs i imploracions), a poc a poc no té més remei que admetre una dolorosa disjuntiva: o l’Agnès és boja (i fa veure o fabula que ell no va portar mai bigoti) o ell és boig (i fa veure o fabula que sempre n’havia portat). Carrère és un narrador molt hàbil, i a través de les argumentacions que desplega cadascun dels protagonistes, dels diàlegs surrealistes entre tots ells, i sobretot de les disquisicions solipsistes del personatge principal, va portant el lector d’un costat a l’altre de la disputa, de manera que durant unes pàgines sembla evident que el boig és ell i tot seguit, amb un inesperat canvi de rasant, el que sembla segur és que la guillada és la dona.

Doncs aquí, a Catalunya, passa una mica el mateix. No podem saber encara quin dels dos grans blocs ha perdut l’oremus i es dirigeix, cegament, a la seva perdició. No ho sabem perquè el llibre del procés encara no s’ha acabat. Però a mesura que el final es va acostant, els dos principals contendents criden més fort, gesticulen amb més vehemència i estan cada cop més segurs que el boig és l’altre. Perquè una cosa és segura: o hi ha bigoti o no hi ha bigoti. O hi ha voluntat de fer un referèndum o no n’hi ha. Qui perdi la disputa es veurà obligat a confessar que va ser víctima d’una mena d’al·lucinació. Qui la guanyi, veurà acceptat per tothom el seu relat com si fos l’única realitat possible.

Ja falta poc. Estic impacient per saber quin serà el desenllaç de la novel·la.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Balada del Cansat

cansat

L’anomenarem el Cansat. Un home d’edat mitjana, tirant a madur, responsable de vendes de l’empresa familiar i amb dos fills adolescents, que bé podria ser aquell “home del carrer” que cantava en Quico Pi de la Serra.

El Cansat no presenta un perfil ideològic molt acusat –desitjaria que la riquesa estigués més ben distribuïda però no combrega amb les pujades de l’impost de successions i detesta els okupes tant com els senyorets de trajo i corbata que es vanten de ser liberals. Si una idea li ha fet aixecar el cul de la cadira de manera constant al llarg dels anys és la d’un catalanisme que al principi es movia dins la franja central de l’espectre polític i que ara –posem que d’ençà de la sentència del TC contra l’Estatut de Mas i Zapatero–s’ha metamorfosat en un independentisme pragmàtic que pateix les oscil·lacions del procés amb indissimulada impaciència.

Quan era jove, el Cansat va participar de totes les manifestacions que se celebraven per la Diada, però no va anar mai al Fossar de les Moreres a proferir visques a Terra Lliure. Va viure la Transició amb esperança (que es veié aviat traïda) i saludà l’adveniment de TV3 i la immersió lingüística amb un entusiasme més aviat tímid, perquè el cop de Tejero encara fumejava i amb Espanya mai se sap. Amb l’aparició de la Crida als anys 80, començà a reclamar amb més convicció que la carta dels restaurants fos en català, però no es va alçar mai de la taula si la resposta era un no. Sortí al carrer en defensa de Jordi Pujol pel cas Banca Catalana, i n’ha viscut l’ominós crepuscle amb la perplexitat de qui s’ha vist traït per un amic de màxima confiança.

Arran de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, va comprendre que el país estava prou madur per fer un pas endavant i s’apuntà amb un enardiment que fins llavors li era estrany als primers passos del procés independentista. Aleshores lliurà la seva ànima a Artur Mas i no va entendre que a les eleccions del 25 de novembre Convergència i Unió perdés 12 diputats i quedés molt lluny de la “majoria excepcional” que demanava el seu líder. Sent simpatia per ERC (als quals ha votat uns quants cops), no li agraden els maximalismes i no se sent representat per les samarretes amb lemes pretesament subversius, però de tota manera pensa que tota pedra fa paret.

Va participar amb la seva família en la cadena humana del 2013 (es van inscriure voluntàriament a les Terres de l’Ebre), va brandar la cartolina groga a la Via Catalana del 2014, va dipositar el seu vot embriac d’emoció el 9N d’aquell any i la Diada del 2015 va ajudar a omplir la Meridiana. Però quan l’onze de setembre de 2016 li va tocar anar a la Plaça Tetuán, l’embriaguesa havia desaparegut. Fins llavors s’havia cregut el lema de l’ANC “A punt”, perquè realment creia que el seu somni de joventut estava a punt de fer-se realitat. Tanmateix, les interminables picabaralles entre les formacions independentistes i el pas al costat d’Artur Mas el van decebre profundament. Llavors recordava amb el cor encongit les contalles del seu avi quan li explicava l’esfondrament de la República als anys 30 i les males decisions que van conduir a la victòria dels franquistes.

I ara? Ara, el Cansat ha tornat a la seva condició primigènia de cansat. Observa com els partits que ens haurien de dur a la independència fan càlculs electorals mesquins i es barallen per les engrunes d’uns pressupostos que li havien dit que serien els últims pressupostos autonòmics. Pragmàtic com sempre ha estat, contempla amb estupefacció l’aparent convenciment amb què alguns tertulians asseguren que ja hi som a tocar, que a Espanya no li quedarà més remei que negociar d’igual a igual la seva desmembració i que els països de la UE donaran graciosament el seu suport a la nostra llibertat a canvi de res. No li fa gens de gràcia la possibilitat de quedar fora de la zona euro, tot i que assumeix que la transició cap a la independència no serà precisament oli en un llum.

Quan sent a dir que el proper setembre celebrarem –ara sí– l’anhelat referèndum, les seves pors atàviques el tornen a assetjar: amb quin cens? quins observadors internacionals? com farem perquè els Mossos i els funcionaris el facin viable sense posar en risc el seu lloc de treball? com esquivarem les impugnacions del TC o les crides a l’ordre dels mitjans de comunicació més poderosos? No és que s’hagi passat al bàndol dels apocalíptics, a qui veu tan desorientats com els mateixos sobiranistes. És que ja no se’n refia de ningú: ni de la figurada eufòria dels referendistes, ni de les assemblees de la CUP, ni de la suposada radicalitat democràtica dels comuns. Atenallat entre informacions contradictòries, ja no sap ben bé què creure. Només li queda una certesa: que, sigui com sigui l’evolució dels esdeveniments, li tocarà tornar a sortir al carrer, i potser també li tocarà quedar-s’hi uns dies, unes setmanes o uns mesos. Que només això –la mobilització massiva al carrer–pot salvar a hores d’ara aquest procés de giragonses impossibles. Perquè, a desgrat de tot, el nostre home és conscient que la feina la fan, precisament, els cansats.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Laïcitat identitària

Linguistic Discrimination

Dimarts passat, tot llegint l’entrevista de La Contra a Davyth Hicks, secretari general de l’ELEN (European Language Equality Network), vaig creure per uns moments que revivia una antiga il·lusió: “Trenquem ja aquesta absurda equació d’un Estat igual a una llengua! Un Estat europeu pot tenir diverses llengües oficials, sense discriminacions”, reclama Hicks. Aleshores el periodista li demana: “Quin escenari seria l’ideal (a Espanya)?”. I Hicks contesta: “L’Estat espanyol accepta amb naturalitat, sense pressions externes, que Espanya és plurilingüe… i converteix el català, el basc, el gallec i el castellà en llengües oficials en pla d’igualtat. Cooficialitat plena!” A la qual cosa Víctor-M. Amela respon, fatalista: “Això és utòpic”. Amela és conscient que Espanya no acceptaria mai aquesta igualtat lingüística, com tampoc no l’accepten França o Itàlia, però sí Finlàndia. Dic que vaig reviure una antiga il·lusió perquè em va recordar els meus dies de joventut, quan jo també creia que algun dia Espanya podria reconèixer les seves diverses llengües en peu d’igualtat, tal com demanava Maragall (el poeta). Suposo que, com jo, molts dels actuals indepes també van somiar en algun moment de la seva vida que una altra Espanya era possible… fins que vam tocar de peus a terra i vam comprendre que no, que no és possible, i ens vam desencantar. Com escriu Toni Soler a l’ARA, “a Espanya no s’hi està, ni s’hi viu: s’hi cap o no s’hi cap”.

Doncs una cosa similar em va passar quan vaig escoltar, a 8al dia, Miquel Iceta defensant que Catalunya és una nació però que aquesta és essencialment una qüestió sentimental, a la qual cosa Pilar Rahola va respondre ràpidament que el fet de ser una nació no és una qüestió purament “sentimental, emotiva i èpica”, sinó que comporta també una dimensió jurídica i política, amb el dret a decidir com a garantia ineludible. Dos dies després, Iceta reivindicava a Madrid, al Fòrum Europa, la mateixa idea: “Catalunya és una nació, però nosaltres no abracem la causa de la independència ni reivindiquem el dret d’autodeterminació. […] Pel PSC, nació no és un concepte que comporti el de sobirania o el d’Estat. La convicció que Espanya integra diverses nacions no és incompatible amb considerar que Espanya (també) és una nació”.

Com diria la mateixa Rahola, aquest és un debat antic, que l’independentisme ja fa temps que ha superat. Però això no m’impedeix de reconèixer que la proposta d’Iceta –i del PSC–seria molt atractiva i fins i tot factible si no estiguéssim engabiats dins un dels Estats més unitaristes d’Europa. “Utòpic”, en diria Amela, suposo, del concepte de “nació de nacions” que Iceta defensa per a la transformació d’Espanya en un estat federal de bo de veres, com és utòpic que aquest mateix estat reconegui mai la igualtat fonamental de totes les seves llengües.

Però sí, no puc negar que el concepte em resulta atractiu, perquè apel·la a una laïcitat en qüestions identitàries que si s’apliqués de veritat segurament solventaria d’una vegada per sempre el problema de l’articulació territorial a l’Estat espanyol. I ja que Espanya no ha estat mai capaç de concebre i articular aquesta laïcitat en termes jurídics, proposo que la nova República Catalana, si és que mai arriba a concretar-se, sí que la incorpori amb determinació a la seva Carta Magna. Què significaria, aleshores, la laïcitat identitària i lingüística en un àmbit com el català, on conviuen diversos sentiments de pertinença nacional i diverses parles amb centenars de milers, per no dir milions, de parlants? Doncs significaria, per exemple, que els ciutadans catalans podrien parlar i adreçar-se a les autoritats en la llengua que els abellís i podrien sentir-se com els donés la gana sense que l’Estat hi pogués exercir cap coerció per forçar-los a parlar una determinada llengua o a sentir-se adscrits nacionalment a un grup determinat. Com a Finlàndia: tu ets ciutadà finlandès però pots pertànyer a la població finès-parlant (els finlandesos del Bàltic) o a la població suec-parlant (els finlandesos d’origen suec), però també et pots sentir part d’altres ètnies minoritàries com els ijorians d’Íngria, els carelians de Carèlia o els kvens de Kvenland, tot això sense veure mai qüestionada la teva ciutadania finlandesa. El mateix es podria aplicar a altres països europeus més tolerants que el nostre com Suïssa, Noruega o Dinamarca. M’encantaria, posats a fantasiejar, que el nostre nou estat no tingués cap lema nacional, com passa en el país dels danesos, o que pogués tenir unes llengües cooficials corresponents als grups poblacionals que les parlen sense que per això se sentissin discriminats envers els catalanoparlants de vuit generacions.

La utopia d’un estat aconfessional en termes lingüístics i identitaris és, certament, molt difícil d’aconseguir, perquè la naturalesa humana tendeix a aplanar tot allò que percep com a diferent, i estic segur que en aquests països nòrdics que hem esmentat més amunt la convivència no deu estar exempta de problemes i tensions intergrupals. Però quina és l’alternativa? El model uniformista franco-espanyol, del qual hauríem de fugir com de la pesta? La falsa tolerància italiana, que en realitat només reserva per a la vida oficial una de les llengües existents, com bé saben els nostres amics algueresos? La bàrbara disputa per raó de llengua, religió o ètnia que es viu als Balcans? Tot i això, sóc ben conscient que la particular situació del català, idioma minoritzat durant segles i gairebé assimilat a l’única llengua oficial, requeriria de solucions imaginatives per tal que enlloc de Finlàndia no ens acabéssim assemblant a Andorra. Però això, en tot cas, és feina dels polítics i d’aquests senyors del Consell Assessor per a la Transició Nacional que s’hi deuen estar cremant les celles, entre altres coses, perquè per a això els paguem.

En resum, que encara som lluny de l’Imagine there’s no countries de Lennon però que, atès que de countries n’hi continuarà havent encara durant molt de temps, estaria bé que el nostre seguís el model dels països més civilitzats i ningú no hi pogués dir mai, com fa Amela en referir-se a Espanya, que la convivència pacífica de les seves diverses llengües i identitats és una utopia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Trump i nosaltres

trump

Encara sota els efectes epostuflants (per dir-ho com en Monzó) de la victòria de Donald Trump a les presidencials nord-americanes, dijous gairebé se’m talla la digestió amb aquest titular de la nostra estimada Vanguardia: “Mas situa el triomf de Trump d’exemple per al procés català”. Com? Ja prou m’ha costat pair que un dels personatges que amb més assiduïtat segueixo a Facebook, Simon Harris, un britànic-català amb simpaties per l’independentisme, es revelés les últimes setmanes com un enfervorit partidari del republicà, cosa que originà una encesa topada ideològica amb Liz Castro, la nostra heroïna transoceànica. I quin seria, segons Mas, el fil connector que uneix el potentat estatunidenc amb la causa del procés? Aquest: “El que vull fer entendre és que, de tant en tant, el que sembla gairebé impossible esdevé possible. Apliquem-nos-ho des d’una òptica catalana per reafirmar la nostra voluntat i el nostre objectiu en aquests mesos decisius que afrontarem“. Entesos. O sigui, el Yes we can a la catalana manera. Entenc el que vol dir Mas, però no podia ser més desencertada la comparació. A Europa –a l’Europa del Parlament de Brussel·les, dels governants milhomes i dels ministres d’Exteriors– la paraula-concepte Trump és anatema. Aquesta setmana (i sobretot dimecres, quan ja se sabia el resultat de les eleccions) he llegit uns 12. 350 articles i columnes d’opinió que comparaven el magnat republicà amb el pitjoret de cada casa: nacionalisme tronat, populisme xaró, vedetisme berlusconià, sexisme, racisme, classisme, etc. etc.

Naturalment, els mitjans audiovisuals espanyols no podien deixar passar el caramelet que els havia ofert l’expresident de la Generalitat; els titulars són eloqüents: “Mas compara la victoria de Trump y la independencia” (Antena 3 TV), “Artur Mas convierte a Donald Trump en la esperanza del separatismo catalán” (Libertad Digital), “Donald Trump, un ejemplo para el procés” (El Periódico), “Mas defiende el triunfo del republicano como un modelo para Cataluña” (La Razón), “El Donald Trump independentista” (ABC), etc. L’únic que recull fidelment l’esperit del que va dir Mas és el diari El País: “Mas posa Trump com exemple que l’impossible esdevé possible”. Molt bé, però calia exposar-se d’aquesta manera a la demagògia fàcil dels cavernaris? Quin és el preu d’un titular? Com pot ser Mas –un polític tingut per astut i pragmàtic– tan ingenu? Ara resultarà que a la cantarella habitual de “Si és per ser governats per la dreta / pel partit de Pujol i Millet / per la Caixa i Abertis / prefereixo quedar-me al regne d’Espanya”, ens haurem de sentir dir també, per boca de tertulians progre-unionistes, el mantra “Si és per ser governats per gent que admira Trump, prefereixo continuar sent espanyol”. Gonzalo Bernardos ja es deu estar fregant les mans.

És clar que Mas no ha estat l’únic que ha traçat inquietants paral·lelismes amb el proper inquilí de la Casa Blanca. Bernat Dedeu, al seu blog La Torre de les Hores, escrivia: “Espero que l’independentisme prengui nota del que ha passat als Estats Units i que Puigdemont i Junqueras entenguin d’una vegada que la victòria de Trump no és deguda al seu populisme innegable sinó per deixar-se de retòrica amb la gent i per ser fidel a les seves conviccions. Tirar pel dret, deixar la retòrica i, sobretot, fer palès que el sistema són els altres”. Olé tus webs!  Per la seva banda, El Nacional.cat, el diari digital de José Antich, citava aquest paràgraf del rotatiu nord-americà Politics: “L’any vinent pot portar moltes sorpreses per a Europa –i no només als països grans–. Entre eleccions anticipades a Dinamarca o les grans possibilitats que té la política francesa d’extremadreta Marine Le Pen per guanyar les presidencials de l’abril de l’any vinent, destaca que el setembre del 2017 Catalunya votarà la independència en un referèndum”. SensacionalJa tenim l’independentisme català situat a la mateixa altura que Donald Trump o que Marine Le Pen, sense oblidar que a les esmentades eleccions daneses, un dels partits que té més opcions de guanyar són els anomenats Demòcrates, un partit d’extrema dreta conegut pels seus postulats ultranacionalistes i xenòfobs. Per descomptat, tant Le Pen com la italiana-padana Lega Nord, així com Norbert Hofer (de la FPÖ austríaca), el partit flamenc Vlaams Belang, els alemanys anti-immigració de Pegida, l’UKIP de Nigel Farage, el PVV de l’holandès Geert Wilders, la Polònia dels germans Kaczyński o l’Hongria del sinistre Viktor Orbán, per no parlar de Vladimir Putin, tots ells estan encantats amb la victòria de Trump. El diari El País –que Gabriel Rufián, en un dels seus tuits, equiparava al suplement de l’ABC– no s’estava d’editoralitzar que “Uns ofenen les dones, altres denigren els estrangers, els de més enllà humilien els musulmans i els de més cap aquí presumeixen en públic del fàstic i el menyspreu que els provoquen els seus rivals polítics”, en referència al discurs de Rufián en l’última sessió d’investidura al Congrés. Per la seva banda, els diaris i blogs digitals més repatanis exulten amb la sortida de to d’Artur Mas: “Parece un chiste malo pero no lo es: los sectores hooligans del independentismo llevan tiempo mostrando admiración hacia el Presidente Trump por su desparpajo, por su falta de respeto hacia la democracia y sus instituciones. Trump tiene algo de forcadelliano o de forcadellista, eso es innegable. Del mismo modo que Forcadell tiene algo de trumpiano o de trumpista”, afirmava l’escriptor Lluís Bosch des del seu blog “Mil demonios“.

Arribats a aquest punt, m’agradaria fer arribar als nostres líders independentistes que no hi ha cap necessitat de fer-los la feina bruta als mitjans espanyols, que ells solets ja la saben fer i per cert molt ben feta.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una ciutadana anònima

Multitud

Per a mi el millor resum de la diada d’enguany és aquest:

Una dona de 72 anys que no s’havia caracteritzat mai per mostrar grans conviccions polítiques, que va viure sota la dictadura sense implicar-se mai en la lluita antifranquista, una dona anònima, normalíssima, a qui mai no li ha agradat barrejar-se amb les multituds, va anar aquest diumenge passat tota sola fins a la Plaça Tetuan a les cinc de la tarda i va entomar estoicament la calorada i les empentes i els discursos grandiloqüents, des del primer minut fins a l’últim. I va tornar a casa tan sola com havia vingut. Sense donar-se importància, sense anunciar-ho a Twitter ni penjar cap foto a Facebook. Amb una dignitat patrícia. Per la llibertat del seu poble. Per totes les manifestacions dels anys 70 que va veure per la tele. Per l’enganyifa d’una Constitució que va votar amb il·lusió i que ara alguns li volen tirar pel cap. Perquè no comptin amb ella els que apel·len a la majoria silenciosa. Perquè no vol que els seus néts hagin de viure una vida semi-clandestina en un país semi-clandestí com ha hagut de viure ella. Una figura solitària dissolta en una massa febricitant que aspira a guanyar-se el futur.

Suposo que el benvolgut lector ja ho deu haver endevinat: aquesta dona anònima és la meva mare. La mare de tots.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Estrès i llibertat

sloterdijk

No puc deixar de compartir amb l’amable lector el plaer que m’ha proporcionat la lectura d’un llibret molt recomanable. Es tracta d'”Estrès i llibertat”, del filòsof alemany Peter Sloterdijk (Ed. Arcadia, 2016). El text reprodueix el discurs que l’autor va pronunciar el 6 d’abril de 2011 en el marc dels “Discursos berlinesos sobre la llibertat”. Des de la lectura d'”El malestar de la cultura” de Sigmund Freud que no llegia un text tan suggeridor i tan ple de conceptes fonamentals per comprendre la perplexitat i la desubicació de les persones que vivim en societats avençades al segle XXI.

En aquest llibre, Sloterdijk posa en qüestió la mateixa essència de les nacions actualment existents –segons les seves paraules, els estats nació moderns, però de la seva crítica es pot inferir que també es refereix a les nacions sense estat com la nostra. L’assagista alemany considera que “cal concebre els macrocosmos polítics que anomenem societats en primer lloc com a camps de forces integrats per l’estrès, més precisament com a sistemes de preocupacions que s’autoestressen i que es precipiten sempre cap endavant”. En conseqüència, per Sloterdijk una nació és principalment “una comunitat de preocupacions i excitacions que es regenera dia rere dia”. És per això que els mitjans d’informació moderns són absolutament imprescindibles per generar coherència en les comunitats d’estrès nacionals i continentals. “Només aquests mitjans són capaços, amb una oferta de temes de confusió que no s’acaba mai, d’aferrar amb tensions contràries les col·lectivitats dominades per una deriva que les descompon”. La funció dels mitjans “consisteix a evocar i provocar les col·lectivitats com a tals presentant-los cada dia i cada hora noves propostes d’excitació: propostes d’indignació, d’enveja, de presumpció, una multitud d’ofertes que s’adrecen a la sentimentalitat, a la disposició a angoixar-se i a la indiscreció dels membres de la societat”. L’actualització del vincle social en el sentiment dels seus integrants “només es pot produir mitjançant un estrès temàtic crònic generat simbòlicament”. “Com més gran és la col·lectivitat, més fortes han de ser les forces estressants que impedeixin que la col·lectivitat inunificable es descompongui en un patchwork de clans i enclavaments introvertits”, etc. etc.

Mai havia llegit una definició de societat tan original –i tan moderna–com aquesta. Per a alguns podria passar com una ocurrència extravagant d’un filòsof desvagat. Però si fem els comptes, els números surten: a la noció tradicional del que és una nació (segons el model francès, “un plebiscit diari”, és a dir, un contracte social signat entre la comunitat d’individus i les institucions que els governen; segons el model alemany, un poble caracteritzat per uns trets –la llengua, la raça, l’imaginari col·lectiu, el context geogràfic–que són els que li proporcionen la cohesió necessària) –a aquestes dues nocions històriques de nació ara caldria afegir-hi la de Sloterdijk: una nació com una comunitat de preocupacions imbuïdes des dels mitjans de comunicació controlats pels grups de poder. I dic que els números surten perquè des d’aquest punt de vista, Catalunya seria una nació moderna: als catalans ens preocupen més o menys les mateixes coses, unes “coses” que són diferents de les que amoïnen, posem per cas, els habitants de Múrcia o els de Montpeller. També Espanya seria una nació, sobretot si li apliquem un dels paràmetres que proposa Sloterdijk: “Si una col·lectivitat es pot excitar fins al roig viu pensant-se que s’aboleix a si mateixa, ha superat el seu test de vitalitat”. Quants segles porta Espanya “excitada fins al roig viu” amb la preocupació de la seva unitat interna?

Cal aclarir que per a l’autor l’existència d’aquestes comunitats autocentrades és un fet anòmal i indesitjable. L’estrès que projecten en l’individu resulta intolerable, i per això “només és lliure qui aconsegueix conquerir la despreocupació”. L’ideal individualista de Sloterdijk s’hauria manifestat per primer cop en la cinquena passejada de les “Rêveries du promeneur solitaire” (1770) de Jean-Jacques Rousseau, on l’escriptor ginebrí expressaria “per primera vegada en territori europeu una experiència de la llibertat en què el subjecte de la llibertat invoca exclusivament la seva existència sentida, més enllà de tota actuació i tota obligació, també més enllà de possibles aspiracions al reconeixement dels altres”. En aquella passejada, Rousseau, envoltat de la calma i l’encís de l’illa de Saint Pierre, al bell mig d’un tranquil llac suís on s’havia retirat per fugir dels seus detractors, s’abandona, sol en una barca, a un somieig (rêverie), una meditació sense objecte que “li era cent vegades més dolça que tot el que ordinàriament anomenem plaers de la vida”. Durant aquest somieig, Rousseau explica que va poder gaudir d’un estat en què no hi podia influir “res d’exterior a si mateix, res que no sigui un mateix i la pròpia existència”. Segons Sloterdijk, aquesta és la primera irrupció d’un concepte d’existència en què entra en escena l’individu modern, un nou subjecte de llibertat capaç d’assolir un “estat de subtil desvinculació”.

Per al pensador alemany, el somieig alliberador de Rousseau es troba a l’origen de la Declaració d’Independència dels Estats Units (1776), on es proclamen els tres drets inalienables de l’home: “Life, Liberty and the pursuit of Happiness”. Però també és motiu d’inspiració –ni que sigui inconscient–de qualsevol experiència alliberadora posterior, com per exemple el fet de llegir (bona) literatura, ja que on aquesta es desplega “s’inicia una reacció en cadena que podria acabar contaminant la societat sencera si no s’adopten a temps mesures per esmorteir la subjectivitat” –és a dir, per esmorteir la llibertat i consolidar l’estrès. D’aquesta manera, el primer grup que es veuria positivament afectat per aquesta irradiació de llibertat seria el dels artistes, “que actuen com a avantguarda de la inutilitat”, seguit pel dels joves, “que al llarg del segle XX s’han consolidat d’una manera cada cop més ofensiva” fins a convertir-se en una autèntica cultura d’estats de desvinculació, traduïts al llenguatge amb expressions com ara “passar”, “no fotre brot”, “ser un penjat”, “fer el gos”, etc. El tret decisiu que defineix aquests grups és l’absència de tota referència a la productivitat.

A nivell teòric, haig de dir que la teoria de Sloterdijk em resulta d’allò més atractiva. La seva idea de la societat com una “comunitat de preocupacions que entra en vibració en virtut de temes estressants induïts mediàticament” concorda perfectament amb allò que ens arriba cada dia a través dels mitjans de comunicació, des dels quals es dicta el que ens hauria d’atabalar a cada moment (refugiats, desnonaments, independència o unitat de la pàtria, virus zica, model educatiu, iniciativa per a la reforma horària, etc. etc.). Efectivament, quantes vegades s’ha criticat aquest efecte zàping sobre les nostres emocions, produït per uns temes que avui són notícia i demà desapareixen misteriosament del mapa, per tornar a reaparèixer (o no) mesos més tard? És ben bé allò que criticava Michel Lacroix a “El culte a l’emoció” (2005). Hi ha també en el llibre de Sloterdijk una crítica gens soterrada a la “sentimentalitat” exacerbada de manera artificial pels grups de poder per tal de tenir-nos a tots ben tenallats i evitar que es produeixin fugues del ramat. Però l’alemany va més enllà de Lacroix i també censura la pretesa racionalitat dels “advocats de la realitat” que volen “treure el somiador de la barca i reclutar-lo per al servei públic”.

Ara bé, si a nivell teòric aquesta teoria pot semblar plausible, la proposta alternativa, “la desvinculació del subjecte respecte de l’esfera de les preocupacions comunes”, no sé pas com es podria aplicar, llevat que ens fem tots socis d’algun grup cannàbic. La llibertat individual portada a les últimes conseqüències, sense cap element estressant que vinculi l’individu a la comunitat, ¿no acabaria per crear unes no-societats habitades per subjectes entotsolats en les seves activitats particulars, mancades d’aquell vincle de solidaritat que resulta imprescindible per a la vida en comú? El somieig de Rousseau és certament sensacional com a peça de literatura, però em temo que si tots ens poséssim a somiejar i a desvincular-nos de tot i de tothom, la barca tombaria i acabaríem xipollejant en un llac de solitud i desemparament. I és que en el fons som encara humans, massa humans, que deia un altre filòsof.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Moviments tectònics

Tectonic-Plates

Com molt bé apuntava l’Antonio Baños el dissabte 30 d’abril, “A vegades quan sembla que no passa res és que està passant tot el que és important”. Li dono la raó, però no tant en el sentit que ell ho diu (el que passa és que l’independentisme està fent un gir irreversible cap als temes socials), que també, sinó en el tema sempre espinós de la qüestió lingüística.

En la meva anterior entrada ja comentava la rebuda que havia tingut el manifest del grup Koiné per part de l’opinió publicada del nostre país. En general, em sembla que estaríem d’acord que el manifest va ser rebut als mitjans catalans amb diversos graus de mal humor, hostilitat i paternalisme més o menys dissimulat. (Del que se’n va escriure als mitjans espanyols ja no cal ni parlar-ne). Aquesta reacció desproporcionada demostra que és aquí, en la qüestió de la llengua, on jo crec que sí que ha passat alguna cosa. Temps enrere, concretament cap a primeries dels anys 80, dins el catalanisme hi havia un cert consens a l’hora de considerar el català la llengua pròpia (territorial, històrica) de Catalunya. Per tal d’apuntalar aquesta idea, els partits catalanistes que van detentar el poder a la Generalitat i als ajuntaments no van dubtar a tirar endavant un seguit de mesures a fi d’estendre i fomentar el coneixement i ús del català entre la població. La immersió lingüística fou potser la principal iniciativa en aquest sentit –però no l’única. Els veterans recordem aquelles campanyes d’estètica un punt naïf com la de la Norma (“El català, cosa de tots”) o els múltiples intents –estèrils, ara ja es pot dir–de fer pedagogia al llarg i ample de l’estat espanyol sobre conceptes com el plurilingüisme, la diglòssia, la dignitat i igualtat de totes les llengües, etc. Crec no anar del tot errat si afirmo que en aquella època existia el convenciment (entre el personal catalanista) que el castellà era l’idioma dels opressors i que el català, per una mena de justícia històrica, havia de substituir-lo en tots els àmbits.

Doncs bé, és aquí on al meu parer s’ha produït un canvi important. A mesura que el catalanisme autonomista s’ha anat passant a l’independentisme, els partits catalanistes (ara sobiranistes) i els mitjans que els donen suport s’han adonat d’un fet incontestable: hi ha una part molt significativa del demos català que no s’ha fet mai seva la llengua pròpia del país. Davant d’aquesta constatació, i de la dolorosa realitat que amb menys d’un 51% del suport popular no es podrà consumar mai la independència, el consens al voltant de la llengua s’ha evaporat. Ara mateix hi ha molts indepes que no només defensen la cooficialitat del castellà en tots els àmbits, sinó que s’expressen principalment en aquesta llengua i fins i tot en fan bandera. Això era inconcebible als anys 80, als anys 90 i ben entrat el segle XXI.

El desplaçament tectònic, doncs, consistiria més o menys en això: l’independentisme ha crescut de forma exponencial, però com a conseqüència d’aquest creixement la consideració de la llengua catalana com a nervi vertebrador del país ha anat diluint-se en benefici d’una confusa noció de cooficialitat compartida amb el castellà. La romàntica apel·lació d’Aribau a una llengua primigènia (aquella amb la qual “parlem amb el nostre esperit”) ja no seria vàlida avui, perquè l’esperit dels actuals catalans s’expressa en moltes llengües, i més de la meitat de la població va sentir “el seu primer vagit” en llengua castellana. Els arguments herderians (un poble, una llengua) ja no serveixen per a Catalunya. En realitat, ja no serveixen per a cap societat occidental moderna.

El segon moviment tectònic que vull comentar té a veure amb el País Valencià. El final operístic (d’òpera buffa) de l’hegemonia del PP a terres valencianes ha donat pas a un conglomerat de forces d’esquerra que ara governa triomfant la Generalitat i els principals ajuntaments. Però aquí també s’ha produït un desplaçament significatiu en relació amb la llengua pròpia del país. Durant la Transició i primers anys de l’autogovern, l’esquerra valenciana havia assumit la tesi de Joan Fuster –això és, que la llengua dels valencians és la mateixa que la que es parla al Principat i les Illes. “Dic ben alt que parle català / i ho faig a la manera de València”, cantava l’Ovidi Montllor per aquella època. Doncs bé, ara, quaranta o cinquanta anys més tard, a ningú se li acudiria anomenar públicament “català” la llengua que es parla al territori històric del Regne de València, a risc d’incórrer en la marginalització i l’escarni generalitzat. Públicament vol dir davant d’un públic: en una reunió d’una AMPA, en una actuació musical (no especialment nacionalista), en una manifestació (no especialment nacionalista) o durant la roda de premsa d’un entrenador de futbol. En una entrevista a Vilaweb, Pere Fuset, regidor de Cultura festiva de la ciutat de València i militant de Compromís, defuig hàbilment la qüestió terminològica: “Els valencians tenim molt clar quin és el nom de la nostra llengua, que és el valencià. Però això no va en contra de consensos lingüístics o científics. Una cosa no lleva l’altra”. Ja és ben bé això. Tots aquests anys d’autoodi institucionalitzat han aconseguit que, per tal de no ser titllats de pancatalanistes, els valencians compromesos amb el seu país no gosin dir les coses pel seu nom filològic –que és un dels seus noms reals. Moviment tectònic. El valencianisme torna a governar la capital i bona part del País Valencià, però el preu a pagar ha estat la denominació de la llengua.

He procurat ser descriptiu, sense entrar en valoracions subjectives. Això és el que ara mateix tenim. Després hi haurà els qui, com Pau Vidal, es lamentaran que “la llengua precisament és el que part del sobiranisme sembla disposada a sacrificar a canvi del suport per a aconseguir el sí al referèndum”. De la mateixa manera, en relació al País Valencià podríem afirmar que el nom de la llengua –i del país, per cert–és el que bona part del valencianisme (la gran majoria) sembla disposada a sacrificar a canvi del suport necessari per a poder governar. En Miquel Àngel Pradilla, que ha estudiat el fenomen a fons, valora positivament el “pluricentrisme” de la llengua catalana –referint-se, naturalment, a la consciència diferenciada que en tenen els parlants valencians–però també alerta que “l’existència de diversos centres codificadors per a la mateixa llengua, si no es resol des d’una ferma voluntat de col·laboració de les parts, pot resultar l’avantsala de la creació de noves llengües per elaboració”. Una mostra d’això últim seria el cas del gallec i el portuguès, avui “majoritàriament resolt en dues llengües”.

Que el lector no s’equivoqui, no vull pas establir cap paral·lelisme entre dos fenomens que en realitat només tenen una cosa en comú: ha estat la forta pressió de l’espanyolisme (a Catalunya amb la fundació d’un partit com Ciutadans, a València amb l’hegemonia política i cultural del PP) la que ha originat uns desplaçaments subterranis que en el seu moment eren impensables. La pressió ha estat tan forta que a l’últim alguna cosa ha calat en el subconscient col·lectiu del país –si és que existeix un tal subconscient. De cara al futur queden, flotant en l’ambient, alguns interrogants: De quina manera es resoldrà finalment la convivència entre el català i el castellà al Principat? Com acabarà ubicant-se la llengua dels valencians dins el continuum lingüístic compartit? Com s’articularà aquella “ferma col·laboració de les parts” de què parlava Pradilla? Però això són qüestions que en últim terme només poden decidir els catalans i els valencians del futur. La qual cosa equival a dir que, sincerament, no en tinc ni punyetera idea.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El manifest

koine-medium_4

Em fa una certa mandra afegir una opinió més al gavadal d’articles que s’han publicat (i perbocat) sobre el manifest del grup Koiné. Tanmateix, miraré de resumir el que penso de la manera més sumària possible, tot incidint en el que em sembla el tema crucial que sobrevola tot el document: la consideració de la immigració espanyola dels anys 50/60 com a “colonitzadors involuntaris”.

1. Tal com jo ho veig, el manifest és un toc d’atenció als actuals responsables polítics de l’independentisme perquè no donin per tancat el tema del règim lingüístic de la futura república catalana. El que esvera els firmants del manifest és el presumpte consens que hi ha entre els polítics sobiranistes a l’hora de considerar que el castellà ha de ser oficial, al costat del català, en les institucions del país. En aquest sentit, el paper vol obrir un debat que actualment no està entre les prioritats dels polítics.

2. La segona qüestió que Koiné vol posar sobre la taula és el progressiu empobriment que ha patit la llengua catalana, amb unes estructures i modismes cada cop més semblants als del castellà. El perill és la “galleguització” del català com a preàmbul a la seva dissolució final en una mena de dialecte del castellà peninsular. Sobre aquest punt, Narcís Garolera i Narcís Comadira, entre altres, han escrit articles que em semblen irrebatibles. “El català és una llengua no solament feble, sinó malalta”, afirma Comadira. I això no és pas per una raó endògena, inherent a la pròpia llengua, sinó per la influència abassegadora del castellà.

3. Si el que pretenia el manifest era obrir el debat, el seu èxit, em sembla, depassa les expectatives inicials. L’opinió publicada s’hi ha posicionat, a favor o en contra, amb arguments en alguns casos de molt de pes, com en el text “Precisions al manifest del Grup Koiné“, encapçalat per Joan Pujolar i Albert Branchadell,  i en altres, com en el sinistre al·legat de Gregorio Morán d’ahir mateix a La Vanguardia, amb acusacions i qualificatius molt greus, indignes d’un debat democràtic i obert en una societat plural com la catalana.

4. Enlloc del document no es diu que el català hagi de ser l’única llengua oficial, o que l’aspiració dels seus signants sigui una Catalunya monolingüe. Ens hem deixat arrossegar al terreny de joc que volien els nostres adversaris, que han jugat bé les seves cartes. El text de Josep Ramoneda (que no és cap adversari) sobre la qüestió, per exemple, parteix sempre d’aquest supòsit. Els de Koiné adverteixen que en situacions de bilingüització forçosa com és ara la nostra, normalment és la llengua més forta la que s’acaba imposant. És una tesi molt habitual en el debat sociològic sobre la qüestió del bilingüisme. No l’única, però sí la més comuna i acceptada. “Per desgràcia, les llengües sí que es poden imposar”, escriu Albert Pla Nualart, tot apuntant als bonistes lingüístics.

5. El punt més controvertit, al meu entendre, és aquell en què s’al·ludeix a “la utilització (per part del franquisme) d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”. En un moment en què tothom parla d’eixamplar la base social de l’independentisme, amb la creació d’entitats com Súmate que proven d’incorporar les persones d’origen castellanoparlant al moviment popular secessionista, s’ha estimat inoportuna l’aparició d’un document que torna a posar damunt la taula el tema de l’estatus del castellà i que titlla de “colonitzadors” els pares de Gabriel Rufián.

Parlem-ne, doncs. Eren “colons involuntaris” els milers de persones que van arribar al nostre país procedents d’altres regions d’Espanya als anys 60 del segle passat? Ho era el meu pare, per exemple, que va néixer a Málaga i que va arribar a Barcelona pensant-se que el català (m’ho va dir ell mateix en més d’una ocasió) era un dialecte que només es parlava als llogarets rurals de la Catalunya interior? La resposta serà sempre una resposta política, ja que el concepte de colònia està sotmès a interpretacions de caire polític. Segons el DIEC, les dues principals accepcions de “colònia” són:

f. [LC] Establiment fundat per un cert nombre de ciutadans d’una nació que van a poblar una terra allunyada de llur pàtria i continuen pertanyent a aquesta.
f. [LC] [HIH] Territori sotmès al domini polític, militar i econòmic d’una potència forana, regit generalment per una legislació especial. Les colònies de Portugal.

Si fem cas al DIEC, es poden considerar aquells altres catalans d’origen extremeny i andalús com a colonitzadors involuntaris? Doncs depèn. Depèn de si considerem Catalunya com un país, nació o subjecte polític amb personalitat pròpia. Si som dels que pensen que Catalunya és només una regió d’Espanya, que no es pot concebre ni governar sense el vist-i-plau de Madrid, aleshores l’ús de les paraules “colon” i “colonialisme” no tenen cap sentit i poden resultar, al damunt, ofensives. Però la realitat és que resulten ofensives fins i tot per a molts independentistes, i només això hauria de fer-nos reflexionar sobre la manera d’abordar una qüestió tan sensible. Potser “colonitzadors” no era el mot més apropiat en aquest context, tot i que fos posteriorment matisat per l’adjectiu “involuntaris”. Ara bé, els fets són els fets, i si tu creus de debò que Catalunya és una nació i que Castella –en el sentit de Gaziel, és a dir, l’Espanya monolingüe castellana–és una potència forana que la sotmet al seu domini polític, militar i econòmic, em sap greu, però el concepte és precisament aquest. Com deia el gran Rajoy, un vaso es un vaso y un plato es un plato.

Ah, me’n descuidava. Sóc partidari de la cooficialitat del castellà en una futura república catalana, amb el català com a llengua territorial d’ús preferent. El manifest del grup Koiné, jo potser no l’hagués signat en els actuals termes, però no crec pas que sigui inoportú. Quan es parlava de fer un procés constituent, no era precisament per escatir qüestions com aquesta? En el marc d’aquest debat, es pot defensar l’oficialitat única o preferencial del català, sí o no? I ja posats, si no és demanar massa, podríem fer-ho sense llençar-nos pel cap paraules com “colonitzador”, “neofeixista”, “racista” o “conflicte civil”? Gràcies.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Eurovisió

bAREI  Presentacion Objetivo Eurovision

Radio Televisión Española ha decidit que enguany enviaran a concursar al Festival d’Eurovisió una cançó interpretada íntegrament en anglès. La RAE s’ha indignat amb la tria i ho ha expressat de forma contundent:  el director de la Reial Acadèmia, Darío Villanueva, ho ha atribuït a “un complex d’inferioritat i papanatisme”, mentre que l’escriptor gallec José María Merino, que ocupa el seient “m” de la citada institució, va declarar a l’agència Efe el passat 3 de febrer: “Tenint en compte que l’espanyol és una llengua que parlen 500 milions de persones, presentar-se amb una cançó en anglès és sorprenentment estúpid”.

Doncs sí, és sorprenent. ¿Potser esperen guanyar d’aquesta manera un certamen que se’ls resisteix des de 1969, quan la cantant catalana Salomé es va endur el guardó amb el tema “Vivo cantando”? O tal vegada Villanueva té raó i tot plegat obeeix a un complex d’inferioritat atàvic. No oblidem que l’espanyol, a Europa, és només la cinquena llengua més parlada, per darrera de l’anglès, l’alemany, el francès i l’italià. Davant la preponderància de la llengua anglesa (parlada per un 31% dels europeus, enfront del 14% que parlen castellà), la tendència general és cada cop més de recórrer a l’idioma de Martin Amis i oblidar-se de les llengües nacionals.

Hi ha, però, un detall en la declaració de la RAE (recollit per Vicenç Villatoro a l’ARA) que m’ha cridat l’atenció: diu que RTVE hauria de tenir un codi que obligués, si no jurídicament, sí moralment, a relacionar-se amb l’exterior sempre en “una llengua espanyola”. Villatoro aprofita per fer pupa i recorda els arguments que porten a cantar en anglès a Eurovisió: “l’accés a un mercat més gran, a una llengua més cosmopolita, que parlen més persones…”.  Perquè, diu Villatoro, “aquests mateixos arguments els han fet servir en ocasions membres de la mateixa acadèmia, d’una manera literal, per convèncer creadors catalans de renunciar a la llengua pròpia en benefici del castellà. Els mateixos arguments que els semblaven lògics per passar-se del català al castellà els semblen repugnants quan són per passar-se del castellà a l’anglès”.

I ara jo afegeixo: ¿no seria aquesta una ocasió d’or per visibilitzar davant dels europeus el fet que a Espanya no hi ha només una llengua oficial? No és que m’interessin gaire, dit sigui de passada, ni l’esmentat Festival –que em recorda el circ dels horrors del film de Tod Browning–ni el prestigi internacional d’Espanya, però trobo que presentar a Eurovisió una cançó interpretada en català, gallec o eusquera constituiria un primer pas per donar visibilitat a la famosa plurinacionalitat de què avui tant es parla en segons quins fòrums de la capital del Regne. Un pas net, senzill i diàfan, per al qual no caldria ni tan sols reformar la Sacrosanta.

Fer visibles les altres llengües espanyoles a nivell europeu podria comportar així mateix la dignificació d’aquests idiomes per als propis espanyols monolingües. Perquè, no ens enganyem, si hi ha hagut un problema d’adoctrinament escolar i comunicatiu a l’Estat espanyol, aquest no s’ha donat pas a les aules de les escoles catalanes o basques, sinó a les aules i mitjans de les comunitats castellanoparlants. El català, el gallec o el basc no han estat mai percebuts com a propis en aquestes comunitats. Sempre han estat llengües alienes, foranes, inferiors. Una molèstia que, en el millor dels casos, s’ha optat per silenciar, i en el pitjor, per atribuir-los qualificatius com ara excluyentes, paletas o aldeanas. Només cal fer una ullada a les recents polèmiques suscitades per militants de Ciudadanos –aquests que en teoria representen la voluntat de regeneració institucional–en relació al valencià.

Per què ningú, a Espanya, no exigeix seriosament això que la Real Academia manifesta por lo bajini? Si jo fos espanyol, encara més, si fos un patriota espanyol, reclamaria que l’Estat reparés de forma immediata el mal que es va fer a la pàtria comuna quan es va voler obligar Joan Manuel Serrat a cantar el “La, la, la” en castellà. De fet, llegint les declaracions dels líders de Podemos i constatant que per primer cop es tolera l’ús del català i de l’èuscar al Congrés de diputats, crec que els hispànics més avençats i intel·ligents ja han entès que aquest és el camí a seguir. “Som la millor garantia de la unitat d’Espanya”, reivindica Pablo Iglesias, i no li falta raó.

Però com que no sóc un patriota espanyol, assisteixo a aquestes puerils picabaralles amb una barreja d’indiferència i de malenconia pel que podia haver estat i no és. La independència de Catalunya i d’Euskadi seran un fet, més tard o més d’hora, per la senzilla raó que els ciutadans d’aquestes dues nacions no podem esperar 10, 20 o 30 anys que Espanya gosi sortir de l’armari identitari d’una punyetera vegada. I és per això, sospito, que a casa nostra la batalla dels propers mesos serà entre dues velocitats: la dels que no volem esperar més temps i la dels que ens voldran convèncer que aviat, potser, algun dia tot això serà tan normal com avui ho és que el regne dels belgues s’hagi presentat a Eurovisió 24 vegades en llengua neerlandesa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fraternité

dome457_457

He seguit amb atenció les entrevistes que aquesta setmana li han fet a Xavier Domènech a les televisions catalanes. La primera, la de Josep Cuní a 8TV el passat dilluns 25. La segona, en un format més coral, ahir mateix al programa Punt.cat de TV3. No puc dir que cap de les dues em sorprengués. El líder d’En Comú Podem va esbossar-hi les mateixes idees que ja havia exposat en altres fòrums, i que es troben explicitades al programa amb què es van presentar el 27S. De Domènech m’agrada el seu posat tranquil, conciliador i professoral (atenció, perquè com diuen en castellà apunta maneras). Cuní no el va collar gaire. Més aviat vaig tenir la sensació que els mateixos que fins fa poc reverien la figura de Duran Lleida aviat es convertiran en fans incondicionals del líder d’aquesta nova formació. Particularment, de la seva idea d’un referèndum acordat i legal, per oposició a la via unilateralista dels independentistes. (En canvi, els del Grup Godó continuen sent extremadament crítics amb la gestió municipal d’Ada Colau). Aquesta és l’alternativa de país que Domènech ofereix als electors catalans, i que Cuní, Carol i cia. presenten ufanosos com a alternativa al secessionisme. En paraules del presentador de 8aldia, En Comú Podem representa l’esperança d’un “canvi real, no només hipotètic” en el panorama de la política catalana. Domènech concretava més: el nou espai polític que Ada Colau propugnava aquell mateix dilluns al matí hauria de ser un espai polític “plenament català, de Catalunya i per a Catalunya, però construït des de la fraternitat amb els altres pobles d’Espanya”. Al plató de 8aldia la nova proposta desprenia una vella, coneguda olor –la del malaguanyat PSUC, la dels primers temps del PSC, la de la disposició addicional a la Constitució que últimament defensava el caduc líder d’Unió.

Al Punt.cat, envoltat dels tertulians habituals, molt més decantats cap a l’independentisme, el líder confluent va mirar d’aclarir la famosa proposta d’Iglesias de crear un “Ministeri de la Plurinacionalitat” que minuts abans havia estat cruelment escarnida en un gag del Polònia. Tampoc en aquesta ocasió, Domènech, més exigit, va perdre gens la compostura. Va afirmar que el bescantat Ministeri no pretenia ser més que una eina per aconseguir l’objectiu primordial: fer entendre a l’electorat espanyol que Espanya no pot continuar entossudint-se a construir un estat-nació, sinó que ha de començar a reconèixer l’existència de diverses nacions al seu interior i articular-se de manera correspondent amb aquesta idea. També aquí vaig percebre una aroma decididament familiar: aquella vella aspiració pujolista de “fer pedagogia” per les Espanyes.

En qualsevol cas, i a banda de destacar la solvència contrastada de l’entrevistat, voldria aturar-me en el concepte de fraternitat que Domènech va treure a col·lació en la primera entrevista.

La idea de fraternitat com a concepte polític procedeix del famós eslògan republicà de la Il·lustració. “La fraternitat és un estat d’unitat entre diverses persones. És un sentiment que depassa l’ego i que aplega diversos “jo” per construir un “nosaltres”. En el seu ideal ressona la idea que tots els homes són germans i haurien de comportar-se com a tals“, llegeixo a la Wikipédia francesa. D’entrada, sona molt bé. No obstant, l’aplicació pràctica d’aquest ideal en el terreny empantanegat de la res pública resulta força més discutible. Per als francesos, la fraternitat –com la llibertat o la igualtat– opera de manera exclusiva dins les fronteres del seu estat. Els francesos han de ser fraterns, abans que res, amb els altres francesos. El “nosaltres”, a França, no es refereix pas a la humanitat sencera, sinó al conjunt de les persones naturals d’aquell país… que siguin de nació francesa. A la República de França no hi ha lloc per a altres “pobles”: així ho palesava Manuel Valls quan a finals de desembre, davant la victòria electoral dels nacionalistes i independentistes corsos, declarava amb solemnitat: “No hi ha presoners polítics corsos”, i “No hi ha més que un idioma a la República, i aquest és el francès”. Personalment, em sembla una perversió del sentit original del concepte, però cal admetre que a efectes pràctics als nostres veïns del nord els ha anat prou bé.

A Espanya passa si fa no fa el mateix. Quan la sento en boca dels progressistes espanyols en la seva versió 2.0 de Podemos, la fraternitat em recorda massa l’ús espuri que els socialistes (i no socialistes) han fet sempre del concepte de “solidaritat”. No es pot ser solidari si se n’és per obligació, ni es pot ser fraternal, diria jo, sense el reconeixement previ de l’existència d’un subjecte polític (un “jo”) que vulgui compartir camí amb altres subjectes polítics (altres “jo”) per tal de formar un “nosaltres”. Però el “nosaltres”espanyol, diguem-ho clar, no és una suma entre iguals, sinó una reducció. És el subjecte titular de drets que apareix a l’article 2 de la Constitució. Un subjecte excloent: no hi ha ni hi pot haver diversos “jo” ni diversos “nosaltres” a l’Estat espanyol segons la legalitat vigent. No hi ha presos polítics bascos. L’únic idioma oficial del Regne d’Espanya és el castellà. Ho va deixar ben clar el Tribunal Constitucional el 28 de juny de 2010. Espanya, capital París.

No voldria prejutjar abans d’hora les intencions reals dels líders de Podemos quan apel·len a la plurinacionalitat de l’Estat. No cal dir que d’entrada sembla un plantejament molt més atractiu que aquell ranci “reconeixement de les singularitats” que propugnava el PSOE en la seva declaració de Granada. La plurinacionalitat, si finalment entra dins l’agenda política del proper govern de La Moncloa, atempta contra el tabú de la nació única que fins ara ha dictat l’actuació dels governs socialistes i populars d’ençà de l’intent de cop d’estat de Tejero. És un avenç i crec que així ho hem d’entendre tots aquells que aspirem a la sobirania plena del nostre país. Ara bé, si la proposta estrella dels comuns és el referèndum, abans caldria demanar-los, com lúcidament apuntava Toni Soler a l’ARA del dia 16, que expliquessin clarament a la ciutadania com pensen arribar-hi i sobretot quina proposta política ofereixen en el cas que els catalans optin finalment per la “fraternitat amb la resta de pobles d’Espanya”. Perquè aquesta fraternitat pot ser interpretada, com hem dit, de moltes maneres, i els ciutadans tenim dret a saber en què consistiria, quin tipus de relació s’establiria amb el govern central o amb els altres pobles de la pell de brau. En realitat, el referèndum en si mateix no vol dir res. Vull dir que primer cal omplir de contingut cadascuna de les dues opcions (esperem que al final del camí no en siguin tres o quatre, com ja han insinuat alguns colauites). L’opció independentista ja la coneixem. Però l’altra, quina és? Domènech va donar entenent que la idea seria d’establir diversos processos constituents perquè “cada poble pugui decidir el seu destí, però que probablement això es fa millor quan es fa conjuntament, som més forts quan treballem junts que no pas quan ho fem isoladament”. Arran d’aquestes declaracions se m’acuden diverses preguntes. Quins serien els “pobles” autoritzats a decidir lliurement el seu destí? Si es tracta d’un procés simultani, com es desprèn de les seves paraules, què passaria si algun d’aquests pobles elegís fer via pel seu compte? Cada autonomia constituiria un “poble” diferenciat o es distingiria entre les nacions reals que existeixen a l’interior de l’estat (quatre com a màxim)? Hi hauria un “poble” de matriu castellana integrat en un sol bloc en igualtat de condicions amb els altres pobles peninsulars? Encara més: què en faríem, dels nostres cosins germans ubicats al nord de les Alberes o a la ciutat de l’Alguer? Podríem establir relacions fraternes també amb ells? Ells també són “nosaltres”? O, com denunciava Joan-Lluís Lluís a Vilaweb aquest dilluns passat, permetríem que continués imperant la frontera d’estat en qüestions vitals com ara les telecomunicacions? La fraternitat ha de ser sempre en direcció a ponent? Preguntes, preguntes, preguntes.

Daniel Fernández, president de la junta directiva de la Federación de Gremios de Editores de España, opina que Catalunya presenta una innegable dimensió hispànica que fa que no pugui aspirar a la independència sense entrar en contradicció amb ella mateixa. Certament, això és així d’ençà, com a mínim, del Compromís de Casp de 1412. Però pel mateix preu també es pot dir que Catalunya presenta una innegable vocació europea que fa que no acabi mai d’encaixar de bon grat en la cultura política espanyola, de convicció autoritària i unitarista. Som, a petita escala, una reproducció de la doble ànima que caracteritza el poble de Rússia: per una banda la pulsió oriental i i per l’altra la pulsió occidental. Observo que quan es parla de fraternitat sempre es fa de manera unidireccional, obeint a una sola de les dimensions històriques dels catalans: la hispànica. No seré jo qui negui l’existència d’aquesta constant en la nostra història política moderna, però amb això no n’hi ha prou per definir la nostra realitat històrica. Catalunya també és Ramon Llull, que es deixà matar per establir un diàleg fratern amb els pobles de l’altra riba del Mediterrani. Jo voldria que Xavier Domènech, o Ada Colau (a Pablo Iglesias això no li ho puc demanar) reconsideressin aquesta noció de fraternitat que, ves per on, sempre apunta en la mateixa direcció. I que massa sovint no ha estat corresposta de forma sincera per allò que Domènech anomena “els altres pobles d’Espanya”. Catalunya, per la seva banda, ha de saber integrar en el seu llegat cultural a Juan Marsé, a Eduardo Mendoza o la segona part del Quixot, i tant que sí. Ells també són nosaltres. Però no per això hem de renunciar a Joan-Daniel Bezsonoff, a Jordi Barre o al fill de mare menorquina Albert Camus. Ni a establir relacions fraternes amb tots els pobles del món que aspiren, com nosaltres, a alliberar-se de la cotilla d’un estat uninacional: Escòcia, Flandes, Còrsega, Quebec, Tibet, Kurdistan. Ja no ens acontenten fraternitats unilaterals; volem la fraternitat universal sencera!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sobre acords i desacords

Acord

1. Hi ha una dita alemanya que sempre m’ha fascinat. És aquella que fa: “Der Klügere gibt nach”, és a dir, el més intel·ligent (és qui) cedeix. Aplicada als envitricolls de la política catalana de les últimes setmanes, qui seria el més intel·ligent? Qui ha cedit més en el torcebraç entre la CUP i l’entorn d’Artur Mas? Doncs depèn. Per a uns, la retirada de Mas suposa un triomf incontestable de les tesis cupaires, i per tant el més intel·ligent ha estat el President. Per a altres, ha estat la CUP qui més ha transigit investint un president que, tot i no ser Mas, continua sent de Convergència i, per tant, “de dretes”, segons la fraseologia dels anticapitalistes. Sense prou distància encara per valorar el que acaba de passar, jo diria que el més intel·ligent ha estat Mas. Però no perquè hagi cedit més, sinó perquè ha sabut fer veure que cedia molt per obtenir contrapartides molt avantatjoses.

2. Els dies anteriors a la consecució de l’acord vaig sentir com es repetia, en boca de tertulians i articulistes, aquella idea segons la qual els catalans hauríem donat la raó a José M. Aznar quan afirmava que “antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España”. Els nostres opinadors es referien sens dubte al poc edificant espectacle que estaven oferint els partits catalans –singularment la CUP i CDC– i a la previsió que el final del procés es produiria precisament per aquesta manca d’unitat. Em permeto introduir-hi una observació personal. Quan es tracta d’Aznar, ens hem de posar sempre en la més dramàtica de les interpretacions, en la més guerracivilista i perversa. I sospito que quan Aznar va pronunciar (el novembre de 2012) aquelles paraules, no es referia tant al sistema de partits vigent a Catalunya, sinó a alguna cosa molt pitjor. Es referia a la societat catalana en general. A la famosa fractura que dividiria els partits, les famílies, els clubs esportius i les associacions cannàbiques catalanes. Es referia a un país dividit en dues comunitats enfrontades, com ara el País Basc dels anys de plom o Irlanda del Nord. No hem de subestimar mai la capacitat d’Aznar per convocar els dimonis interiors del nostre passat recent.

3. L’acord aconseguit in extremis pels partits independentistes ha provocat un reflux depressiu en els sectors més espanyolistes, que s’han apressat a recordar-nos que l’independentisme va perdre el plebiscit que ells mai no van acceptar. Aquests sectors, entre els quals també hi hem d’incloure els anomenats moderantistes, exhibeixen la xifra fatídica del 48% com aquells esclaus que, quan l’exèrcit romà guanyava una guerra o conqueria un territori, s’encarregaven de recordar-li a l’emperador triomfant que ell també era mortal. Ara mateix aquesta és l’única consigna: només vau obtenir un 48% dels vots i per tant no podeu tirar endavant el vostre programa. Dilluns, a La Vanguardia, l’inefable Joaquín Luna es deixava d’acudits barroers sobre la vida dels calaveres barcelonins i se’ns posava melodramàtic: “Vet aquí el drama: la ruptura unilateral exigeix jugar-s’hi la pell i coaccionar aquest 52% de catalans que van votar no a les plebiscitàries“. També, en una pirueta aznariana de molt baixa estofa, retreia a la CUP la seva “simpatia pel món abertzale, gent a la qual al seu dia no els van tremolar les cames –una altra expressió preocupant de Puigdemont– i van assassinar centenars de persones per la llibertat de l’oprimida Euskadi“. Aquest és el nivell.

4. Que els unionistes ara tot d’un plegat s’hagin tornat uns nostàlgics de les eleccions plebiscitàries que, segons ells, no ho havien de ser mai, no ens hauria de fer perdre de vista que, efectivament, a hores d’ara no es pot endegar un procés de secessió unilateral amb la meitat del país en contra. El nostre objectiu en aquests moments hauria de ser aquest “eixamplar la base social” que inspira en bona part l’acord subscrit per JuntsxSí i la CUP. Eixamplar-la per la dreta, per l’esquerra, pel centre, per sobrevent i per sotavent. No tinc el més mínim dubte que per a la consecució d’aquest objectiu les envestides toreres de l’Estat espanyol seran d’una ajuda preciosa (el rei Felip ja s’hi ha posat), però per un cop a la vida podríem deixar-nos estar de tacticismes eixorcs i acceptar, ni que sigui de manera provisional, que aquesta batalla o la fem tots junts o la perdrem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Així no, Rufián

Gabriel-Rufian-roda-premsa-ACN_ARAIMA20151130_0160_60

Tot i que comparteixo plenament l’estat d’ànim hivernal d’Eduard Voltas en relació a les eleccions espanyoles del 20-D (Fred no, congelat), el passat dia 9 vaig disposar-me a mirar el debat que el Cuní show oferia amb tots els candidats catalans. La meva bona predisposició només va aguantar vint minuts de rèpliques i contrarèpliques, però van ser suficients per fer-me una idea sumària de l’estat de la qüestió. Tothom va estar a l’alçada del que m’esperava: l’empalagositat d’un Francesc Homs descorbatat, la demagògia barata de la Chacón, l’olor de naftalina de Fernández Díaz (amb el cinisme de citar a un Vicens Vives que si ressuscités tindria un altre infart en comprovar com la dreta cavernària se’l posa a la boca sense cap escrúpol), la fúria antinacionalista de Juan Carlos Girauta, l’aire de serenitat professoral de Xavier Domènech, la comoditat de qui juga a camp propi de Duran i Lleida i finalment aquell en qui jo tenia més expectatives posades, el galán de barri Gabriel Rufián. Com a molts de vosaltres, Rufián m’havia impressionat favorablement en els seus combats dialèctics amb la gossada neofranquista de 13TV. La seva condició d’independentista castellanoparlant i la fredor amb què era capaç de rebatre els atacs de l’irredemptisme espanyolero me l’havien fet simpàtic (sóc un sentimental). Comprenia perfectament la jugada d’ERC col·locant un tipus de personatge encara inèdit en el panteó republicà com a cap de cartell de les eleccions espanyoles, i desitjava veure’l lluir-se en el seu primer debat polifònic a la tele.

Malauradament, no va ser així.

Crec que va ser Girauta qui el va escometre per la banda que li podia fer més mal. Tres dies abans, Rufián havia fet unes declaracions afirmant que la Constitució espanyola havia estat “afavorida i subscrita per feixistes”. Les paraules de Rufián van ser replicades de seguida per Albert Solé Bruset, el fill de Jordi Solé Tura, en un post de Facebook: “Titllar el meu pare i els qui van participar del procés constituent de feixistes indica una ignorància i una mala llet sense límits”. Girauta es va declarar deixeble de Solé Tura, i va demanar una rectificació a Rufián. Però el noi de Santa Coloma no només no va rectificar, sinó que s’hi va reafirmar: “No ho dic jo, ho diu la Història Contemporània”, repetí fins a tres vegades, recordant la figura de Manuel Fraga. Vaig començar a remoure’m inquiet al sofà on m’havia escarxofat per veure el debat. Cuní, astut, va demanar a Xavier Domènech, l’únic historiador dels presents, que donés la seva opinió sobre les manifestacions de Rufián. Domènech va voler distanciar-se de la contundència del republicà, però va recordar que quan un membre de la diplomàcia europea va voler burxar en el passat de Fraga, aquest va respondre: “Soy fascista, sí, y a mucha honra”. Per la seva banda, Chacón va aprofitar l’oportunitat per afirmar que “no es pot qualificar en bloc de feixistes a tots els pares de la Constitució”, mentre Duran reivindicava la figura de Miquel Roca.

Faig una ràpida ullada a la Viquipèdia i llegeixo que els pares de la Constitució van ser: Gabriel Cisneros (UCD), Miguel Herrero Rodríguez de Miñón (UCD), Manuel Fraga Iribarne (exministre de Franco), Gregorio Peces-Barba (PSOE), José Pedro Pérez-Llorca (UCD), Miquel Roca i Junyent (Minoria Catalana) i Jordi Solé-Tura (PSUC).

Sí, sí, ja sé que alguns o molts dels membres de la UCD de Suárez, començant pel seu mateix líder, havien estat membres del Movimiento. Per exemple, Gabriel Cisneros. O que socialistes com Peces-Barba han estat sempre molt bel·ligerants amb el nacionalisme català. Però tot i això les declaracions de Rufián i la seva arrogant apropiació d’una abstracta Història Contemporània em van fer estremir. A mi, quan algú parla amb majúscules de conceptes com La Història, La Nació, La Pàtria o El Poble, em fa basarda. Errades de principiant, vaig pensar, amb la mà al comandament de la tele, ja a punt de canviar de canal.

I aleshores em va venir al cap un ja llunyà cara a cara entre Albert Rivera i Alfons López Tena, llavors diputat al Parlament per Solidaritat Catalana per la Independència. Era l’avantsala de les eleccions del 25-N de 2012, aquelles en què Artur Mas no va obtenir la majoria absoluta que demanava per tirar endavant el procés en solitari. El debat va tenir lloc el 9 de novembre (de 2012) al mateix plató de 8TV. Les meves expectatives eren similars a les del passat 9-D: tenia ganes de veure el sanguini López Tena trinxant els arguments populistes de Rivera. El que em vaig trobar, però, va ser exactament el contrari: Rivera va mostrar-se com un bon venedor del seu producte, loquaç i persuasiu, mentre un López Tena avinagrat manifestava que a ell els desnonaments que es produïen a la resta d’Espanya no li interessaven especialment.

Solidaritat va obtenir 46.838 vots en aquelles eleccions i va quedar fora del Parlament. Ciutadans en va obtenir 275.007, que es van traduir en 9 diputats. Això era abans que Josep Oliu pronunciés allò de “Necessitem un Podem de dretes”.

Si ERC i l’independentisme volen realment fer forat en el cobejat cinturó roig de Barcelona i Tarragona, no se’n sortiran amb declaracions com les de Rufián, que ofenen la memòria de molta gent que potser no va viure l’aprovació de la Constitució com la fita més important de la seva vida, però que va celebrar el final de la dictadura i que tampoc veu la Carta Magna com un succedani dels Principios del Movimiento. Si volia menystenir la Sacrosanta, podria haver aprofitat per recordar aquell misteriós sobre que els ponents van rebre amb el redactat del títol 8 (aquell que deixa en mans de les Forces Armades la salvaguarda de la integritat territorial de l’Estat) i de part del 2 (aquell que diu que la Constitució “se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, etc”). Podria haver incidit en el caràcter gairebé místic que aquests dos articles impresentables han adoptat en mans dels partits dinàstics. Podria haver fet pupa qüestionant la dubtosa legitimitat democràtica de la institució monàrquica. Podria haver fet tot això però no ho va fer. En canvi, es dedicà a esplaiar-se en l’ús de les majúscules: “No ho dic jo, ho diu la Història Contemporània”. Com diuen a València, ai déu redéu la mare de déu. M’esperava més, molt més d’aquest noi ben plantat que prometia tant. Incloure el castellà en el catàleg de l’oferta independentista era necessari, però no és suficient. Cal un plus de sensibilitat envers aquelles persones que tradicionalment han viscut alienes al món nacionalista. Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Publicat dins de General | Deixa un comentari