Una ciutadana anònima
Per a mi el millor resum de la diada d’enguany és aquest:
Una dona de 72 anys que no s’havia caracteritzat mai per mostrar grans conviccions polítiques, que va viure sota la dictadura sense implicar-se mai en la lluita antifranquista, una dona anònima, normalíssima, a qui mai no li ha agradat barrejar-se amb les multituds, va anar aquest diumenge passat tota sola fins a la Plaça Tetuan a les cinc de la tarda i va entomar estoicament la calorada i les empentes i els discursos grandiloqüents, des del primer minut fins a l’últim. I va tornar a casa tan sola com havia vingut. Sense donar-se importància, sense anunciar-ho a Twitter ni penjar cap foto a Facebook. Amb una dignitat patrícia. Per la llibertat del seu poble. Per totes les manifestacions dels anys 70 que va veure per la tele. Per l’enganyifa d’una Constitució que va votar amb il·lusió i que ara alguns li volen tirar pel cap. Perquè no comptin amb ella els que apel·len a la majoria silenciosa. Perquè no vol que els seus néts hagin de viure una vida semi-clandestina en un país semi-clandestí com ha hagut de viure ella. Una figura solitària dissolta en una massa febricitant que aspira a guanyar-se el futur.
Suposo que el benvolgut lector ja ho deu haver endevinat: aquesta dona anònima és la meva mare. La mare de tots.