Així no, Rufián
Tot i que comparteixo plenament l’estat d’ànim hivernal d’Eduard Voltas en relació a les eleccions espanyoles del 20-D (Fred no, congelat), el passat dia 9 vaig disposar-me a mirar el debat que el Cuní show oferia amb tots els candidats catalans. La meva bona predisposició només va aguantar vint minuts de rèpliques i contrarèpliques, però van ser suficients per fer-me una idea sumària de l’estat de la qüestió. Tothom va estar a l’alçada del que m’esperava: l’empalagositat d’un Francesc Homs descorbatat, la demagògia barata de la Chacón, l’olor de naftalina de Fernández Díaz (amb el cinisme de citar a un Vicens Vives que si ressuscités tindria un altre infart en comprovar com la dreta cavernària se’l posa a la boca sense cap escrúpol), la fúria antinacionalista de Juan Carlos Girauta, l’aire de serenitat professoral de Xavier Domènech, la comoditat de qui juga a camp propi de Duran i Lleida i finalment aquell en qui jo tenia més expectatives posades, el galán de barri Gabriel Rufián. Com a molts de vosaltres, Rufián m’havia impressionat favorablement en els seus combats dialèctics amb la gossada neofranquista de 13TV. La seva condició d’independentista castellanoparlant i la fredor amb què era capaç de rebatre els atacs de l’irredemptisme espanyolero me l’havien fet simpàtic (sóc un sentimental). Comprenia perfectament la jugada d’ERC col·locant un tipus de personatge encara inèdit en el panteó republicà com a cap de cartell de les eleccions espanyoles, i desitjava veure’l lluir-se en el seu primer debat polifònic a la tele.
Malauradament, no va ser així.
Crec que va ser Girauta qui el va escometre per la banda que li podia fer més mal. Tres dies abans, Rufián havia fet unes declaracions afirmant que la Constitució espanyola havia estat “afavorida i subscrita per feixistes”. Les paraules de Rufián van ser replicades de seguida per Albert Solé Bruset, el fill de Jordi Solé Tura, en un post de Facebook: “Titllar el meu pare i els qui van participar del procés constituent de feixistes indica una ignorància i una mala llet sense límits”. Girauta es va declarar deixeble de Solé Tura, i va demanar una rectificació a Rufián. Però el noi de Santa Coloma no només no va rectificar, sinó que s’hi va reafirmar: “No ho dic jo, ho diu la Història Contemporània”, repetí fins a tres vegades, recordant la figura de Manuel Fraga. Vaig començar a remoure’m inquiet al sofà on m’havia escarxofat per veure el debat. Cuní, astut, va demanar a Xavier Domènech, l’únic historiador dels presents, que donés la seva opinió sobre les manifestacions de Rufián. Domènech va voler distanciar-se de la contundència del republicà, però va recordar que quan un membre de la diplomàcia europea va voler burxar en el passat de Fraga, aquest va respondre: “Soy fascista, sí, y a mucha honra”. Per la seva banda, Chacón va aprofitar l’oportunitat per afirmar que “no es pot qualificar en bloc de feixistes a tots els pares de la Constitució”, mentre Duran reivindicava la figura de Miquel Roca.
Faig una ràpida ullada a la Viquipèdia i llegeixo que els pares de la Constitució van ser: Gabriel Cisneros (UCD), Miguel Herrero Rodríguez de Miñón (UCD), Manuel Fraga Iribarne (exministre de Franco), Gregorio Peces-Barba (PSOE), José Pedro Pérez-Llorca (UCD), Miquel Roca i Junyent (Minoria Catalana) i Jordi Solé-Tura (PSUC).
Sí, sí, ja sé que alguns o molts dels membres de la UCD de Suárez, començant pel seu mateix líder, havien estat membres del Movimiento. Per exemple, Gabriel Cisneros. O que socialistes com Peces-Barba han estat sempre molt bel·ligerants amb el nacionalisme català. Però tot i això les declaracions de Rufián i la seva arrogant apropiació d’una abstracta Història Contemporània em van fer estremir. A mi, quan algú parla amb majúscules de conceptes com La Història, La Nació, La Pàtria o El Poble, em fa basarda. Errades de principiant, vaig pensar, amb la mà al comandament de la tele, ja a punt de canviar de canal.
I aleshores em va venir al cap un ja llunyà cara a cara entre Albert Rivera i Alfons López Tena, llavors diputat al Parlament per Solidaritat Catalana per la Independència. Era l’avantsala de les eleccions del 25-N de 2012, aquelles en què Artur Mas no va obtenir la majoria absoluta que demanava per tirar endavant el procés en solitari. El debat va tenir lloc el 9 de novembre (de 2012) al mateix plató de 8TV. Les meves expectatives eren similars a les del passat 9-D: tenia ganes de veure el sanguini López Tena trinxant els arguments populistes de Rivera. El que em vaig trobar, però, va ser exactament el contrari: Rivera va mostrar-se com un bon venedor del seu producte, loquaç i persuasiu, mentre un López Tena avinagrat manifestava que a ell els desnonaments que es produïen a la resta d’Espanya no li interessaven especialment.
Solidaritat va obtenir 46.838 vots en aquelles eleccions i va quedar fora del Parlament. Ciutadans en va obtenir 275.007, que es van traduir en 9 diputats. Això era abans que Josep Oliu pronunciés allò de “Necessitem un Podem de dretes”.
Si ERC i l’independentisme volen realment fer forat en el cobejat cinturó roig de Barcelona i Tarragona, no se’n sortiran amb declaracions com les de Rufián, que ofenen la memòria de molta gent que potser no va viure l’aprovació de la Constitució com la fita més important de la seva vida, però que va celebrar el final de la dictadura i que tampoc veu la Carta Magna com un succedani dels Principios del Movimiento. Si volia menystenir la Sacrosanta, podria haver aprofitat per recordar aquell misteriós sobre que els ponents van rebre amb el redactat del títol 8 (aquell que deixa en mans de les Forces Armades la salvaguarda de la integritat territorial de l’Estat) i de part del 2 (aquell que diu que la Constitució “se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, etc”). Podria haver incidit en el caràcter gairebé místic que aquests dos articles impresentables han adoptat en mans dels partits dinàstics. Podria haver fet pupa qüestionant la dubtosa legitimitat democràtica de la institució monàrquica. Podria haver fet tot això però no ho va fer. En canvi, es dedicà a esplaiar-se en l’ús de les majúscules: “No ho dic jo, ho diu la Història Contemporània”. Com diuen a València, ai déu redéu la mare de déu. M’esperava més, molt més d’aquest noi ben plantat que prometia tant. Incloure el castellà en el catàleg de l’oferta independentista era necessari, però no és suficient. Cal un plus de sensibilitat envers aquelles persones que tradicionalment han viscut alienes al món nacionalista. Perdoneu, però algú ho havia de dir!