Ulleres de pinçanàs

1. Hi ha una dita alemanya que sempre m’ha fascinat. És aquella que fa: “Der Klügere gibt nach”, és a dir, el més intel·ligent (és qui) cedeix. Aplicada als envitricolls de la política catalana de les últimes setmanes, qui seria el més intel·ligent? Qui ha cedit més en el torcebraç entre la CUP i l’entorn d’Artur Mas? Doncs depèn. Per a uns, la retirada de Mas suposa un triomf incontestable de les tesis cupaires, i per tant el més intel·ligent ha estat el President. Per a altres, ha estat la CUP qui més ha transigit investint un president que, tot i no ser Mas, continua sent de Convergència i, per tant, “de dretes”, segons la fraseologia dels anticapitalistes. Sense prou distància encara per valorar el que acaba de passar, jo diria que el més intel·ligent ha estat Mas. Però no perquè hagi cedit més, sinó perquè ha sabut fer veure que cedia molt per obtenir contrapartides molt avantatjoses.

2. Els dies anteriors a la consecució de l’acord vaig sentir com es repetia, en boca de tertulians i articulistes, aquella idea segons la qual els catalans hauríem donat la raó a José M. Aznar quan afirmava que “antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España”. Els nostres opinadors es referien sens dubte al poc edificant espectacle que estaven oferint els partits catalans –singularment la CUP i CDC– i a la previsió que el final del procés es produiria precisament per aquesta manca d’unitat. Em permeto introduir-hi una observació personal. Quan es tracta d’Aznar, ens hem de posar sempre en la més dramàtica de les interpretacions, en la més guerracivilista i perversa. I sospito que quan Aznar va pronunciar (el novembre de 2012) aquelles paraules, no es referia tant al sistema de partits vigent a Catalunya, sinó a alguna cosa molt pitjor. Es referia a la societat catalana en general. A la famosa fractura que dividiria els partits, les famílies, els clubs esportius i les associacions cannàbiques catalanes. Es referia a un país dividit en dues comunitats enfrontades, com ara el País Basc dels anys de plom o Irlanda del Nord. No hem de subestimar mai la capacitat d’Aznar per convocar els dimonis interiors del nostre passat recent.

3. L’acord aconseguit in extremis pels partits independentistes ha provocat un reflux depressiu en els sectors més espanyolistes, que s’han apressat a recordar-nos que l’independentisme va perdre el plebiscit que ells mai no van acceptar. Aquests sectors, entre els quals també hi hem d’incloure els anomenats moderantistes, exhibeixen la xifra fatídica del 48% com aquells esclaus que, quan l’exèrcit romà guanyava una guerra o conqueria un territori, s’encarregaven de recordar-li a l’emperador triomfant que ell també era mortal. Ara mateix aquesta és l’única consigna: només vau obtenir un 48% dels vots i per tant no podeu tirar endavant el vostre programa. Dilluns, a La Vanguardia, l’inefable Joaquín Luna es deixava d’acudits barroers sobre la vida dels calaveres barcelonins i se’ns posava melodramàtic: “Vet aquí el drama: la ruptura unilateral exigeix jugar-s’hi la pell i coaccionar aquest 52% de catalans que van votar no a les plebiscitàries“. També, en una pirueta aznariana de molt baixa estofa, retreia a la CUP la seva “simpatia pel món abertzale, gent a la qual al seu dia no els van tremolar les cames –una altra expressió preocupant de Puigdemont– i van assassinar centenars de persones per la llibertat de l’oprimida Euskadi“. Aquest és el nivell.

4. Que els unionistes ara tot d’un plegat s’hagin tornat uns nostàlgics de les eleccions plebiscitàries que, segons ells, no ho havien de ser mai, no ens hauria de fer perdre de vista que, efectivament, a hores d’ara no es pot endegar un procés de secessió unilateral amb la meitat del país en contra. El nostre objectiu en aquests moments hauria de ser aquest “eixamplar la base social” que inspira en bona part l’acord subscrit per JuntsxSí i la CUP. Eixamplar-la per la dreta, per l’esquerra, pel centre, per sobrevent i per sotavent. No tinc el més mínim dubte que per a la consecució d’aquest objectiu les envestides toreres de l’Estat espanyol seran d’una ajuda preciosa (el rei Felip ja s’hi ha posat), però per un cop a la vida podríem deixar-nos estar de tacticismes eixorcs i acceptar, ni que sigui de manera provisional, que aquesta batalla o la fem tots junts o la perdrem.