Socialitzem les pèrdues
La darrera intervenció del govern de l’Estat en el tema
de la crisi econòmica, feta totalment en clau política i encarada a batre al PP
en cadascuna de les seues declaracions, l’he llegida al diari CincoDias que
reproduïa una entrevista feta per Puntoradio a José Blanco. Les seues
declaracions volien fer l’efecte d’un bàlsam curador que esmortira el dolor de
les ferides que la fallida, perdó el concurs de creditors, d’una de les
inmobiliàries més importants de l’Estat està provocant en l’imaginari social.
Veure la caiguda d’una de les empreses que han estat bandera del progrés
econòmic de l’estat no pot deixar d’impactar a ningú. Ni els qui estan a favor
d’aquest sistema ni els qui n’estem en contra. I més quan alguns de nosaltres sospitem
que no serà la darrera.
Amb aquesta pressumpció s’ha obert un fals debat: cal que
l’estat ajude les pobres empreses en dificultats? Sí. Rotundament. Articulant
línies de prèstecs blans per a comprar
maquinària, facilitant inversions per modernitzar les empreses (productives o
de serveis), incentivant el canvi de contractació de treballadors i
treballadores amb fórmules que permeten augmentar la productivitat i al mateix
temps deixen més temps per a l’oci, el temps lliure o la família. El govern, i
l’oposició majoritària, però, han llegit la resposta d’una altra forma: “Hay que ayudar a las inmobiliarias con
dificultades” . Carai, que no era això. Senyors, i senyores, del govern. No recorden vostés quan la cosa
anava bé? Fa un anyet? Hi havia donacions desinteressades de les inmobiliàries
a la societat civil? Es multiplicaven les fundacions i els patronats d’empreses
en foment de la cultura o de l’oci? S’invertia amb recursos propis a
modernitzar les empreses? Es capitalitzaven els beneficis, creant reserves,
exagerats en previsió que, algun dia, llunyà o no, la cosa canviara i anara
mal?
La societat liberal, i si no li pregunteu a Xavier Sala
que ens dóna sovint lliçons de les bonheures
del sistema capitalista sense regulació estatal de cap tipus (ni impostos tan
sols!) té la gràcia que és partidària de quedar-se els beneficis per als
gestors dels guanys (membres del consell d’aministració, gerents, alts
directius, grans propietàris,…) i
socialitzar, entre tots i totes, les pèrdues.
Sabeu on estaria la gràcia? Doncs que com la mesura
estrella del govern serà comprar el sol a les inmobiliàries amb dificultats per
promoure vivenda protegida, doncs que es comprara al preu que figuren als
balanços que s’han maquillat (valorant a la baixa els actius) per afavorir el
concurs de creditors, o pagant el preu que figure a les escriptures de compra
dels solars… on comprador i venedor oblidaren, convenientment, reflectir els
diners negres que hi circul·laren. Això seria una mena de justícia liberal, no?
No opine igual jo. L’altre dia llegia (no se ón [com sempre], a la premsa arrel de l’esclafit de Martinsa) que eixa és una nova forma de fer negocis, liar la troca, entrampar-se cada vegada més i més fins que la situació és fa insostenible (apalancar-se crec que és el terme exacte) i aleshores al·leguen que arrastraran a molta gent a la seva caiguda, especialment curretes i que clar un govern no pot permetre aixó, i ala!! vinga insuflar diners i diners publics mentres els S.A. continuen quedant-se els beneficis i enviant-los a paradisos fiscals.
Martinsa m’ha recordat el cas de Llanera, de Ferrys, de Cartonajes Suñer o de Ford que fa quatre dies amb la vaga de transportistes vullgue aprofitar-se i presentar un ERE bestial, i ara esta presionant als sindicats per a doblar torns i treballar caps de setmana. Doncs no anava tan mal la venda i calia retallar?
Veig als amos de Ferrys, als de Llanera o a l’inefable Mario Conde i no veig un pobre de solemnitat ni dels altres, segueixen amb un ritme de vida molt però que molt bo. I intervindre no anava a ajudar en res.
A la Facultat el meu mestre de mercantil deia que qualsevol empresa, gran o menuda, havia de preveure les vaques flaques i tindre un fons de reserva, cada vegada més gran conforme fora el risc. No fa massa el Governador del Banc d’Esapanya acusava als alts margens de beneficis empresarials l’elevat risc de concurs.
Pot ser el que caldria seria obligar legalment a dotar-se d’eixos fons, i a una política econòmica més intervencionista quan una SA pretinga “apalancar-se”.