L’Edat Daurada: Els majors pensen, per tant, existeixen (III)
LA SOCIETAT QUE TENIM: UNA SOCIETAT ASOCIAL (II)
Malgrat tot, no tota la culpa recau sobre la societat. Com ja s’ha comentat anteriorment, la major part del mal prové dels éssers humans i usuaris d’aquest món consumista. Hui en dia ja no es té cap respecte per les arrels; les tradicions han sigut substituïdes per festivitats estrangeres que es basen en el capital i en els centres comercials. Em recorda aquesta negligència de les arrels pròpies a una visita que ens féu un supervivent dels camps de concentració nazis –un supervivent en persona!– a l’institut. L’home, ja molt major, tenia una mirada afectada, però també afectuosa, cap als més de tres-cents estudiants que, uns per voluntat pròpia, altres per imposició dels professors, s’havien aplegat al teatre per a escoltar-lo durant gairebé quaranta minuts. Quan una professora neboda seua el presentà, el públic no callà a la primera. Tampoc a la segona ni a la tercera. Van caldre els retrets de diversos ensenyants perquè les hormones maleducades pararen de fer escàndol. Finalment, pogué començar. No obstant això, a cada aturada que feia per a respirar, se sentia un rumor de fons que impedia una bona transmissió de la conferència que portava preparada. En acabar, aplaudirem tots, però un sector molt reduït intentà fer les gracietes típiques de l’estudiant irrespectuós. No es mereix una persona que ha sofrit tant, ha vist morir tanta gent i ha lluitat per la llibertat un mínim de silenci mentre parla o consideració i tolerància?
Encara que tampoc cal anar-nos-en a casos externs. Cada dia, en cada família, hi ha molts néts que criden o tracten malament els seus avis; altres només els rebutgen i els deixen en l’oblit. Ací ja entraríem en el tema de l’educació familiar que els han donat, ja que, probablement, són els mateixos que insulten els propis pares. Els poden tenir més respecte a una formiga que als parents més directes.
En altres cultures, en canvi, trobem que els avis i les àvies estan en la cúspide de la piràmide generacional. Per exemple, en una cultura inferior a la “gensaprofitosa” i “civilitzada” cultura occidental com és la gitana, el patriarca és el vell venerable amb una gran autoritat moral, és a dir, la persona per qui passen les grans decisions de la família i qui decideix si s’accepten o no. Açò resultaria impensable en la majoria de famílies occidentalment culturals. Les persones majors no conten per a res, només per a passar una herència que, sovint, és sucosa i que provoca les batalles més bèl·liques entre germans.
No podem oblidar de cap de les maneres que gràcies als majors existim nosaltres. Principalment i biològica, perquè són els pares dels nostres pares, és a dir, perquè són la nostra família i les nostres arrels. I, d’altra banda, perquè sense ells ara no podríem votar en democràcia –tot i que el mot “democràcia” no tinga tot el seu significat en l’actual sistema–; no podríem dir “taula”, “finestra” o “cadira”, ja que ens haurien format per a expressar-nos amb “mesa”, “ventana” o “silla”; no tindríem les (poques) llibertats que actualment tenim; menjaríem artificialment i uniformement; i els polítics farien el que voldrien de nosaltres. Salvador Espriu ho afirma així en un dels seus poemes: “Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra”.
L’Edat Daurada –un eufemisme, una mentida, com tantes altres– està composta, més que de gent amb una edat avançada, de persones, i no oblidem que, per “persona” s’entén tot aquell “subjecte de drets i de deures”, segons el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. I sí, com a persones tenen uns drets que sembla que se’ns obliden: tenen dret a tenir quatre parets i un sostre; tenen dret a una vida digna, després de tant de lluitar; tenen dret a un respecte i una tolerància; tenen dret, com qualsevol altra persona, a viure, a relacionar-se, a pensar, a opinar, a reflexionar, a expressar-se o a ser lliures.
La solució, encara que costosa, és senzilla: poseu-vos en la pell d’ells. Com us sentiríeu si tothom us oblidara, us maltractara, us aïllara del món, us llevara part dels drets que teniu o us silenciara? Adonem-nos que els estem assassinant, que els estem apagant la flama amb la qual ells ens encengueren un dia a nosaltres. Si teniu alguna mala creença que ja no ens són útils per a tal cosa, feu memòria i busqueu en les vostres entranyes. Recordeu quan ereu més xicotets i xicotetes i anaven a per vosaltres a l’escoleta; com, quan eixíeu, us compraven alguna llepolia o el berenar. Recordeu tot el que us han ensenyat i us han contat, i els moments més feliços que han passat al vostre costat. Només cal concienciar-nos i agafar el relleu que en el seu dia ens donaren, sense oblidar que ells estan al nostre costat per a aconsellar-nos quan creiem que el camí se’ns ha torçut.