L’Edat Daurada: Els majors pensen, per tant, existeixen (II)
LA SOCIETAT QUE TENIM: UNA SOCIETAT ASOCIAL (I)
Som una generació informàtica; no vull dir que som robots o màquines –no tardarem a ser-ho–, sinó que vivim dependents de la pantalla de l’ordinador, del so del telèfon o de les imatges televisives. Aquestos avanços, que tenen la seua utilitat en la justa mesura, minven la nostra capacitat crítica amb el món que ens envolta. És l’era de les comunicacions, diuen, tot i que ens fan, d’altra banda, menys comunicatius. I aquesta és la causa de moltes desgràcies que passen dia sí, dia també. Evidentment, la culpa no és dels aparells electrònics; l’origen del mal recau sobre l’usuari que, addicte a la xarxa o a la televisió, s’empassa tot allò que li conten, sense ànims de reflexionar sobre si és veritat o és mentida. La majoria de les voltes sol guanyar aquest últim element.
Divorcis, maltractaments de gènere, abusos a menors i pederàstia, esquizofrènies en aquells que creuen que són un dels superherois dels videojocs i maten els seus familiars, incursions en el món de la droga… O el tema que ens pertoca: l’oblit d’unes arrels que, per consegüent, es transforma en l’aïllament a les persones majors, en l’arraconament més silenciós que es puga sofrir. Per què parem més atenció a jocs informàtics o a sèries-fem que als pares dels nostres pares, és a dir, a sang nostra?
Comencem, per exemple, en la publicitat. La nostra societat, a part de ser moltes altres coses, és una societat de consum. La societat de consum, a termes generals i sense ser experts en economia, és aquella societat que es caracteritza pel consum massiu de béns i serveis, disponibles gràcies a la seua producció massiva. Per a consumir, és clar, els productes s’han de promocionar i, en aquest circ d’anuncis –fins i tot en les bosses de plàstic, en els cartells que hi ha pels pobles o en les mateixes pel·lícules–, hi ha uns domadors que saben com vendre’ls. Per a les colònies o la roba interior femenines, unes dones “noranta-seixanta-noranta”, joves o, com a molt, fins a la trentena d’edat, sense arrugues i amb una pell tan fina que ni les mateixes protagonistes s’ho creuen quan es veuen; en el cas masculí, la cosa no canvia massa tampoc: joves o homes amb una musculatura caricaturesca, suposadament treballada al gimnàs. Aquestos són els productes que tenen més tirada, promocionats per persones amb físics photoshop. Però, on queden les persones majors? Per a elles, el domador els té reservades unes gàbies amb etiquetes amb noms com: “Bolquers”, “Residències” o “Fuet i Fesols asturians”. D’aquesta manera, el públic es fixa i aplaudeix més els trapezistes que mostren calçotets de marques excessivament cares i que han sigut fabricats seguint l’explotació infantil dels països més subdesenvolupats, o les malabaristes que juguen a passar-se d’una mà a l’altra flascons dels perfums més glamurosos que només estan a l’abast d’aquells que es visten amb bitllets dels grans. Ja ho cantava Raimon: “Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les teues, les meues, les seues. Però és hora de saber qui és qui les té plenes”.
La pregunta que llancem és: per què la societat amaga les persones majors? El món globalitzat en què vivim està regit per una estratègia encriptada però clara alhora: som unes titelles manejades per una colla de governants que –argumenten– busquen el millor per al món i, ja de passada, volen produir i vendre. Així, ens divideixen en subjectes actius i subjectes passius o sobrants. Els primers som tots aquells de qui poden traure algun benefici, gent que està en l’edat d’estudiar o de treballar, gent que encara pot produir i de la qual encara poden vendre. Els segons són els que ja s’han jubilat, dels quals no es pot traure gran cosa perquè ja no serveixen per a res i han caigut en la màxima inutilitat. Com que no poden estar a les fàbriques fent bosses, taules, botelletes de colònia o tants altres instruments, queden apartats, només per al record d’aquells nostàlgics que han vist com els van fer de mestres i els van explicar moltes tècniques que els nous desconeixen.
A més, i crec que és una causa igual d’important que l’anterior, volen tenir el galliner quet. Sí, m’explique. Amb totes les andròmines electròniques, la gent viu en un estat de letargia immens. Ningú pensa, ningú opina; tots estan pendents de rebre un correu, una dedicatòria, un comentari als seus webs personals. Si no tenen webs personals, l’atenció va a parar als fòrums d’opinió sobre si el concursant de tal programa de televisió s’ha dutxat, ha dit un “me la sopla lo que quiera la furcia esa” o ha cardat amb la concursant rubia de mamelles operades i uns llavis plens de silicona barata. Ningú –gairebé ningú, perdoneu– es preocupa per si ens retallen uns drets o uns altres o per si ens claven mentides a les informacions suposadament objectives. Aleshores, què passaria si algun major decidira veure les coses i explicar que això no és així, que és d’una altra manera?
Us plantejaré una hipòtesi que, dissortadament, a poc a poc sembla traduir-se en fet real. Imagineu-vos un món gris, on tothom parle en anglés i tinga com a segona llengua el castellà. Imagineu-vos que tots els restaurants tenen el logotipus de la ema en groc i que són cadenes distribuïdores d’unes hamburgueses d’origen desconegut. Imagineu-vos que la música que sona a la ràdio i que senten tant joves com adults és el pop roïn americà. Imagineu-vos que totes les escoles són privades i van els alumnes amb el mateix uniforme –fixeu-vos en el significat que té aquest substantiu quan se l’adjectivitza–, sense llibertat d’anar cadascú amb roba més còmoda. Imagineu-vos aquest context i imagineu-vos que hi ha un avi, una àvia, o un grup d’avis i àvies que comencen a contar als néts que, quan ells eren menuts, la primera llengua era el valencià, o el català del País Valencià; que hi havia plats típics com l’arròs al forn o el putxero; que hi havia “jotes”, “fandangos”, “u i dos”, “malaguenyes”, a més de música rock, ska o reggae; i que a les escoles, a més de tenir una educació pública, podien anar amb la camiseta que preferiren i els texans que més s’estimaven. Llavors, hipotèticament sempre, els néts podrien provocar manifestacions i revoltes per tal de recuperar unes tradicions i unes llibertats que no tenen, i trencar amb l’homogeneïtat imperant. Els polítics es tirarien les mans al cap i n’eixirien perdent.
És aquesta por, la que tenen. Creuen que, després de la tràgica postguerra i de la benvinguda transició, ens tenen controlats i adormits, perquè no es tornen a produir nombroses insurreccions, no siga cosa que el poble pense i els facen fora. Per això tenen apartades les persones majors, perquè han viscut un passat i viuen un present, i les comparacions sempre són odioses. A més, són un pou de saviesa i això emprenya els governants. Per què creieu que, durant els anys seixanta i la meitat dels setanta, els polítics anomenats “demòcrates” van donar suport a cantautors per la llibertat com Ovidi Montllor i Raimon i, en arribar la transició, els van ningunejar i els van silenciar? Deixem de ser gallines que ponen ous per a d’altres i escatainem pels nostres drets.