L’Edat Daurada: Els majors pensen, per tant, existeixen (I)
(El treball següent es va fer durant el mes de desembre de 2010. Comente la data i l’adjunte al bloc per dos raons: una, perquè, aleshores, el meu iaio era a casa; i dos, perquè necessitava defensar la importància dels nostres majors en la societat actual)
Al meu iaio, que m’aconsella
des de casa, i a la meua iaia,
que em guia des del Paradís.
A TALL D’INTRODUCCIÓ
Una de les raons per les quals desitge tornar cada cap de setmana al poble és, sens dubte, per a veure la seua mirada tendra i plena d’experiència, amb els ànims de contar-me alguna anècdota o batalleta dels seus temps de joventut. A més, quan passa algun fet a casa, sempre té un refrany a la boca per tal d’aplicar-ho. Quan de menut venia jo d’alguna picabaralla, ell soltava la sentenciosa frase de “qui no vulga pols, que no vaja a l’era”. Quan volia tenir jo la raó en algun assumpte en què ell estava involucrat i veia que sempre anava errat, ell em deia “sap més el dimoni per vell que per dimoni”. I així un llarg etcètera. Parle, evidentment, del meu avi, el qual m’ha ensenyat, m’ensenya i espere que em continue ensenyant durant molt de temps coses de la vida que no es poden llegir als llibres, que s’han de viure i s’han d’experimentar.
Els següents paperots pretenen ser un xicotet estudi o reflexió sobre l’Edat Daurada, és a dir, l’edat que comprén a les persones majors de 65 anys, amb ganes de viure, alegres i que, malauradament, lluiten per no enfonsar-se en l’oblit social a què les sotmetem. Hi ha moltes maneres de soterrar-les abans que els arribe el dia i, de fet, periòdicament sofreixen aquestos atacs profunds que, encara que no ho pareguen, els van apagant la flama de la vida. Per exemple, i com més avant desenvoluparem, hi ha unes certes actituds que hem d’eradicar: les paraules tabú, com la mort, les residències o la pseudoinutilitat –subestimen l’experiència?–; l’aïllament que moltes d’elles sofreixen per part de la família que un dia ells van formar; o la conversió en joguines que ningú vol i que passen de fill a fill mentre aquestos blasfemen contra déu i tots els sants per tal de llevar-se’ls de damunt. En aquest últim cas, reben el nom d’“avis oroneta”.
El treball aquest ha de ser objectiu o, com a mínim, no passar-se massa de la frontera que separa l’objectivitat de la subjectivitat. No obstant això, i davant d’un tema així, ho sent i demane disculpes, però, lògicament, no me’n puc estar, d’incloure la meua opinió cada dos o tres paraules. És un tema massa seriós com per a prendre-nos-el tant a la lleugera; està en joc la vida i els drets de moltes persones, que són això al cap i a la fi, persones, i no animals o objectes inanimats, de pedra o de cartró. Ara bé, el meu objectiu no és, ni molt menys, canviar l’opinió o la conducta dels lectors; si amb els mots que, tot seguit, llegireu, aconseguisc endinsar-me entre les escletxes de les vostres ments i provocar una mínima reflexió, sabrem que no hi ha res perdut i que l’espurna de l’esperança està encara encesa.