El meu preceptor menor tenia ganes de parc, avui horabaixa, que ja comença a fer bo i s’ensumen les vacances santes. En arribar-hi, se’n va capdret al tobogan més petit i no li costa gens fer cua. La criatura que el precedeix es pren tot el temps del món per pujar els tres escalons que
Ebri de tu el dia calla i es dóna al crit del vent que glaça T’escrivies descrivint l’èxode dels núvols Ets terra en mans del precipici d’ones i de foc
Encara prova de dibuixar en el racó del bar que li acull la solitud que ja no li fa mal, sembla dir traçant somriures essencials a qui el mira desinteressadament. Estava destinat a ser un pintor brillant i a fer-se molt amunt en la cursa obsessiva per ser artista cotitzat, per cobrir parets de poder
També pateixen les pedres quan gemega la llum en veure com els àcars envaeixen les pells exposades al tedi o quan s’asfalten les besades que no s’encarnen. I encara més quan els ganivets abandonats a la mar per l’opulència dels sàtrapes reclamen nàufrags.
No és bo de fer dir que t’han tirat en terra per una coca; per una simple coca de iogurt. Ni que qui ho ha fet no tenia gens de gana sinó unes ganes terribles de donar curs a una agressivitat malaltissa, sens dubte. Però això m’ha passat avui, poc després del migdia, davant l’entrada
Per segona vegada en poc temps, Bunyola ha tornat a treure el groc de la dignitat. El passat 12 de febrer, coincidint amb l’inici del judici infame del Procés, el va treure a Sa Plaça per estar prop dels nostres presos polítics i dels exiliats. Avui, el groc ha tapat la creu de la vergonya,
El partit que aixopluga bona part dels feixistes d’ací i d’allà ha escollit el monument que encara és dempeus a la Feixina per començar la campanya electoral per a les eleccions del proper dia 28. La relectura del monument que va dur a terme l’Ajuntament de Palma el 2010 per evitar l’esbucament ha servit per
aigua, guerra, memòria fugir és peremptori la ira en l’illa dels justos l’amor mort del silenci tomba de sacrificis tacte de cec que encega llavis de papallona els braços de la terra sepulcres protectors de vides assetjades la mà del temps que escriu germania en mar groga
La pluja, més sorollosa que abundant, l’ha despert molt de jorn i quan es desvetlla en aquestes hores prèvies a l’alba no aconsegueix reenganxar-se al son. No li fa res donar per clos el descans nocturn i aixecar-se per anar a la butaca de la sala que l’admet amb tanta consideració. No fa comptes fer
Edicions Proa presenta “Sons bruts”, de Carles Rabassa, Premi Carles Riba 2018. Seixanta-vuit sonets –o sobruts– que conviden a alçar la copa, el puny i, sobretot, la veu lliurada de qualsevol ròssec o retret; de tota repressió. Versos de la veu desavinent del món que volen penetrar en el misteri del cos i el ministeri
Disposats el meu preceptor menor i jo a anar al parc sense haver reparat que l’horabaixa s’ennuvolava per brusquejar, en ser al carrer ens hem trobat amb un plugim serè que ens ha fet dubtar del nostre propòsit. Tanmateix ens ha bastat una mirada per determinar que canviàvem el parc –amb els jocs banyats deixa
ones que passen el forrellat miralls que enganxen un dolor entre carn i ungla contra les reixes grogues i els rostres sense espill en un indret cerclat per la solitud que clou tots els panorames dels habitants del fang que volen fer viure les ombres
El pitjor president que han patit les nostres illes, el dels quatre accents i no precisament un per cada illa, José Ramón Bauzá Díaz, ha canviat de partit, s’ha fet militar reservista –una figura que jo desconeixia i no em calia conèixer- i ha acabat a les llistes de C,s per anar a Europa de
Avui fa un fotimer d’anys que morí Giacomo Girolano Casanova (dos-cents vint-i-un concretament). Aquest venecià, que ha donat nom en algunes llengües a un home famós per les seves ventures amoroses, a part d’amant va ser aventurer, banquer, bibliotecari, diplomàtic, escriptor, militar, poeta i traductor, entre molts altres oficis, que el feren córrer de la
El riu Spree és tan cabalós en històries i memòries com en aigua. En passar per la catedral de Berlín camí del Havel sembla que vulgui rememorar tot el que emmagatzema i que no guarda a l’aigua, que per això no és curosa. També vol refer-se, com la ciutat, de les tragèdies que ha viscut