marginàlies

Disposats el meu preceptor menor i jo a anar al parc sense haver reparat que l’horabaixa s’ennuvolava per brusquejar, en ser al carrer ens hem trobat amb un plugim serè que ens ha fet dubtar del nostre propòsit. Tanmateix ens ha bastat una mirada per determinar que canviàvem el parc –amb els jocs banyats deixa de ser atracció per esdevenir inconvenient- per anar a fer una de les voltes que tant ens agrada pels voltants de casa tot atenent les novetats que, tot i mantenir el barri ben dinàmic, canvia amb velocitat excessiva.

A les quatre passes d’haver començat la ruta, però, el plugim s’ha convertit de sobte en brusca moderada i, sense cap mena de protecció, hem hagut de cercar recer en els voladissos de les cases. Dissortadament no totes les finques en tenen i en els trams deslliurats la pluja es feina notar. Per això he accelerat el pas i quan el meu preceptor, del meu braç esquerre estant, ha vist la desesperació i descompostura del meu anar ho ha donat a les rialles fent riure de debò a un senyor aixoplugat sota un paraigua gran i negre, elegant.

Un cop a casa encara reia i ha refegit quan m’ha vist de prop les ulleres plenes de pluja. Mentre li eixugava la cara no parava de recordar-me amb la seva llengua de pedaç que plovia molt i que he hagut de córrer per no banyar-nos més del necessari. I ja que ni havíem pogut anar al parc ni fer la volta de sereno, ha reclamat la guitarra per imitar Brian May, el guitarrista de Queen, com fa el seu germà i fent esforços per entonar “Bohemian Rhapsody”, en concret l’estrofa que comença “Mama, just killed a man…”.