marginàlies

No és bo de fer dir que t’han tirat en terra per una coca; per una simple coca de iogurt. Ni que qui ho ha fet no tenia gens de gana sinó unes ganes terribles de donar curs a una agressivitat malaltissa, sens dubte. Però això m’ha passat avui, poc després del migdia, davant l’entrada de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS), el meu lloc de feina. I ha passat davant companyes i companys que no creien el que estaven veient: a mi discutint amb una persona que me volia prendre una coca suculenta d’una caixa amb cinc, i que he acabat en terra empès pel meu interlocutor (per dir-li d’alguna manera). En veurem tirat, lògicament, els meus companys han vingut en socors i també han defensat les coques, fent fugir l’agressor amb la seva bicicleta.

No ha estat res, és clar, i l’acte no ha arribat, ni prop fer-hi!, al nivell d’ensurt. El que té d’immens, però, és l’absurditat que no et permet fer-te càrrec de tot plegat. Tanmateix, per intentar aclarir el disbarat, cal explicar què feia jo a l’entrada de la meva feina amb una caixa de coques a la vista de tothom.

A l’IMAS, des de fa molt, es fan cursos d’auxiliar de cuina per a persones amb discapacitat. Una part d’aquests cursos contempla l’elaboració de plats i postres. D’altra banda, a Can Gazà hi conviuen una vintena d’homes exalcohòlics i extoxicòmans sense cap mena de suport i malalts de distint grau que, en tots els casos, els impedeix la reincorporació al món laboral ordinari. Ignor els anys que fa, però fa molt, que des de la direcció d’aquests cursos van oferir a Can Gazà la possibilitat d’aprofitar les coques que els alumnes havien d’elaborar. Jugava a favor d’aquesta oferta, el nombre de residents que atenem perquè el volum de coques en oferta no és molt alt: cinc setmanals. Val a dir que aquesta relació entre el programa d’auxiliar de cuina i Can Gazà no es redueix únicament a aquesta oferta culinària, sinó que des del curs s’han organitzat visites dels alumnes als diferents tallers gazanencs.

Recollim aquest saborós recapte cada dijous mentre dura el curs. I avui, dijous, amb la caixa amb les cinc coques ben a la vista a l’entrada de l’IMAS, esperava l’arribada de la furgoneta que havia de portar els dolços que tant estimen els gazanencs al centre. I de sobte ha aparegut un home amb bicicleta, ni alt ni baix, molt morè, amb barba de dies, vestit correctament, que m’ha exigit que li donàs una coca. En dir-li que no podia perquè eren coques per a pobres, m’ha enflocat de mala manera que ell també era pobre i que tenia dret a recapte. M’hi he negat amb bones paraules que no han convençut l’home irat amb bicicleta que, en veure que jo no entrava en raons, ha arrebatat la màquina a la paret i s’ha atansat amb violència a la caixa. I m’hi he volgut interposar, i de l’empenta que m’ha etzibat he caigut tan llarg com som, que tampoc no és molt.

Gràcies a totes les belles persones que m’heu assistit.