marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 d'abril de 2019
0 comentaris

LA MEMÒRIA DEL RIU

El riu Spree és tan cabalós en històries i memòries com en aigua. En passar per la catedral de Berlín camí del Havel sembla que vulgui rememorar tot el que emmagatzema i que no guarda a l’aigua, que per això no és curosa. També vol refer-se, com la ciutat, de les tragèdies que ha viscut però sense oblidar-les. I se’n surt, en aparença, encara que el dol i el plany són deus que corren sense deixar-se veure.

Les barcasses que el solquen van plenes d’ociosos que es deixaran enredar i pagaran a preu de vi del bo un refresc servit a pressió i insípid. I en els ponts que el travessen, músics de carrer miren de recaptar el màxim per pagar-se l’estatge i poca cosa més fent sonar el Bach més conegut en trompa, versionant cançons que s’han fet lloc en tot el món o atrevint-se a interpretar cançons pròpies, les més agraïdes pels escoltadors accidentals, tanmateix.

I en tocar el vespre retorna algun malson, els trets amb crits de no fa tant o les ràtzies de fa més però que costarà que s’esvaeixin. I quan més insisteixen en el record les veus anònimes més desesperades, emergeix la música de cabaret d’un dels barris més castigats durant la darrera guerra mundial i que a costa d’aixecar edificis que desafien l’equilibri en una ciutat que sempre havia crescut  a l’ampla, ha aconseguit atraure diners a dojo i visitants a rompre. No oblida, el barri, però deixa que les deus del dol i del plany segueixin el doll -embravit a voltes- fent paret amb la circulació de la sang, tant de la ciutadania com de la ciutat.

ELS ULLS DEL RETUT
02.12.2012 | 4.23
LA TUMBAGA
17.08.2009 | 9.36

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.