Memorandum

Jaume Vall

Per què no serem independents?

A veure:

1.  El 9/N va haver-hi un fet d’aquells que capgiren una part de la història (potser de la Història, ja ho veurem), en tant en quant suposen un canvi de paradigma.
El punt d’inflexió va ser obrir els col·legis electorals en massa, amb el suport de 40.000 voluntaris i centenars de votants fent cua a les 9’00h del matí. Jo que vaig participar en una mesa electoral del Maresme mai oblidaré les sensacions a primera hora del matí, quan els primers votants ja estaven esperant, la il·lusió als ulls, la determinació al rostre, i alguns per l’emoció, i la transcendència del moment, els nervis a mans i cames..
La prohibició, l’intent de prohibició de la legislació espanyola, va ser desoïda, desobeïda. La llei espanyola era menystinguda per un 30% dels ciutadans amb dret a vot, sense que això signifiqués cap violenta insubordinació, ans al contrari, una valenta insubmissió. Aquesta “força tranquil·la”, en paraules miterrandesques , de tot de gent, ciutadans de classe social diversa, d’ideologia diversa, de psicologia diversa -i per tant de resiliència i coratge gradual- aquesta munió de persones amb una motivació comuna il·lusionant va capgirar la nostra història.
La va capgirar amb brillantor als ulls, somriure als llavis, coratge a les entranyes, memòria al cervell i  dipositant a les urnes el vot Sí-Sí  amb tota l’energia del moment , i l’acumulada durant dècades i segles.

A les 20’00 del vespre, aquells somriues matiners es van transformar en eufòria per l’èxit aconseguit. Un èxit definitiu, un canvi social definitiu. Que havia de ser un canvi polític definitiu.

Semblava que l’optimisme pausat d’en Vicent Partal era correcte. Comptant els vots del NO -mai agraïrem prou els qui van votar Si-No, o bé No, conciutadans valents, compromesos, imprescindibles- va haver-hi 2,3 M de ciutadans lliures que deixaven de comportar-se com a súbdits espanyols. Poca broma.

 

1.1 Però, un canvi social, mental, paradigmàtic , no vol dir una victòria immediata. I aquest estat de satisfacció nacional va durar uns dies.
La conferència del President Mas reclamant unitat electoral i la contraconferència del líder Junqueras apostant per a la diversitat guanyadora, van trencar la màgia.

Des d’aleshores una intuició ha anat voltant els meus pensaments. L’escepticisme que s’anava greixant amb tot de declaracions i fets dels protagonistes polítics, en el sentit de dubtar si realment existia una voluntat ferma, però ferma, ferma! , generosa, històrica, de superar provisionalment la dinàmica de partits. Dubtes si s’arribarà a la massa crítica de ciutadans que ha de permetre una majoria victoriosa a les properes eleccions al Parlament.  Finalment, una sensació de psicologia perdedora, inconstant, en arribar els grans -i escassos- moments  on les persones corrents podem fer esdevenir històrics.

Fins que durant la  segona quinzena de juny he trobat els raonaments que permetien verbalitzar aquesta decepció. Ha estat mentre llegia el llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat .  Barcelona : Edicions 62, 2014. ISBN 978-84-297-7318-7.   Escrit pel professor d’història Yuval Noah Harari el 2011 (Sapiens. A brief history of Humankind) . Ara és una mica més fàcil explicar per què no serem independents, en cas de que la desunió desincentivi la força arreplegada durant les manifestacions sobiranistes multitudinàries  dels darrers anys.

1.2 L’ésser humà, el sàpiens del qual parla l’historiador, té unes característiques, sobretot mentals, que ha anat desenvolupant al llarg de generacions. Relativament recents : 70.000 anys de Revolució Cognitiva dins d’un període de 2,5M d’anys de gènere homo, que incloïa l’espècie ergaster, erectus, habilis, florensis, etc.
Si d’aquests 70.000 anys en treiem l’etapa de caçador-recolector (uns 50.000 anys) queden uns 15.000 anys de mentalitat homo sàpiens sedentari, , és a dir de Revolució Agrícola.
I aquesta revolució, de les tres o quatre més importants de tota la història de la humanitat,  és el punt d’inflexió que va aportar els avantatges / els desavantatges que avui en dia encara incorporem en la nostra genètica.  Segons l’escriptor la qüestió és per què una revolució, la que sigui, cruenta o incruenta, pot esdevenir victoriosa o perdedora, degut a la condició humana.  Conclou que  pot resultar guanyadora si té una de les dues condicions:
a) una minoria important decidida al sacrifici individual i col·lectiu per aconseguir el seu ideal. Ha de ser quantitativament rellevant, però no cal que sigui majoritària. El comportament dels seus membres per convèncer -pacíficament o no- els altres resultarà definitiu. Per tant aquesta minoria activa ha de ser força homogènia, coratgosa, i amb talent.
b) una majoria incontestable, que arrossegui els indecisos, cap a la massa crítica definitiva,  per fer que el canvi sigui inexorable, que ja ningú en tingui dubtes sobre la irreversibilitat del nou paradigma. Si la meitat d’una població creu fermament en l’adveniment d’una nova situació, la situació es produirà, perquè dins a l’altra meitat passiva, alguns d’ells voldran apuntar-se a cavall guanyador, a la moda, a la novetat, al comfort social, i per tant, els reticents reals al canvi passaran a ser minoria minoritària.

En paraules textuals del llibre :

” Hem de tenir clares les diferències entre   objectiu, subjetiu i intersubjectiu. Un fenòmen objectiu existeix independentment de la consciència i de les creences humanes. La radioactivitat, per exemple, no és cap mite. (…) El que és subjectiu existeix en funció de la consciència i les creences d’un sol indivdu. Despareix o canvia si aquest individu concret canvia de creences. (…) Una cosa intersubjectiva existeix dins d’una xarxa de comunicació que uneix la consciència subjectiva de molts individus. El fet que un sol individu canviï de creences, o fins i tot el fet que es mori, té molt poca importància. En canvi, si la major part dels individus d’una xarxa moren o canvien de creences, el fenomen intersubjectiu es transformarà o desapareixerà. Els fenòmens intersubjectius no són fraus malèvols ni farses insignificants. Existeixen d’una manera diferent dels fenòmens físics com ara la radioactivitat, però el seu impacte en el món pot ser enorme.  Molts dels actors més importants de la història són intersubjectius : la llei, els diners, els déus, les nacions…

(…) El dòlar, els drets humans i els Estats Units d’Amèrica existeixen en la imaginació compartida de milers de milions  de persones, i cap individu, tot sol, pot amenaçar-ne l’existència. El fet que jo sol deixi de creure en el dòlar, en els drets humans o en els Estats Units d’Amèrica, no té gaire importància. Aquests ordres imaginats són intersubjectius, de manera que per canviar-los hem de canviar simultàniament la consciència de milers de milions de persones, i això no és fàcil. Un canvi d’aquesta magnitud només es pot dur a terme amb l’ajuda d’una  organització complexa, com ara un partit polític, un moviment ideològic, una confessió religiosa. Ara bé, per establir aquestes organitzacions complexes, can convèncer molts desconeguts perquè cooperin entre si.  I això només passarà si aquests desconeguts creuen en uns quants mites compartits. Per tant, per canviar un ordre imaginat establert, primer hem de creure en un ordre imaginat alternatiu.

Per desmantellar una gran empresa francesa com Peugeot, per exemple, necessitem imaginar-nos una cosa més poderosa, com ara el sistema jurídic francès. Per desmantellar el sistema jurídic francès necessitem imaginar-nos una cosa encara més poderosa, com ara l’Estat francès. I si també volguéssim desmantellar l’Estat francès, hauríem d’imaginar-nos una cosa més poderosa, encara.”  (Yuval Noah Harari .   Sàpiens,  pàg.171-173)

 

 (ara no em val la broma fàcil de que per desmantellar una cosa  poc poderosa com ara l’Estat espanyol, no cal una cosa massa poderosa  per part nostra)

 

 

2. Catalunya  juny/juliol 2015 . Bé .  I ara què tenim? Què no tenim?

SÍ tenim  ben greixada la societat civil  :  ANC, Òmnium  et altri : Podemos, FCB, alguns Col·legis Professionals, Instituts de Cultura, Associacions, Sindicats, Mitjans de Comunicació,  …

SÍ tenim ja convençuts  uns  càrrecs electes :  CDC, ERC, CUP, AMI, et altri  : part d’UDC, part d’ICV, part de Podemos (?) …

¿N’hi haurà prou per desmantellar un ordre imaginat potent, de 500 anys de durada, 300 anys de repressió constant, i quasi 40 anys de constitucionalisme pretesament modern i democràtic, però ja inserit en l’ordre imaginari espanyol?

NO tenim

a) una minoria important disposada a transgredir la realitat amb sacrificis reals, vitals. I millor que ja no calgui fer-ho.  Però tampoc amb sacrificis incruents, però d’alt risc, com per exemple financers, judicials,  laborals.  Sacrificis reals, tangibles, no només de manifestacions pacífiques i alegres.

Aquesta minoria important disposada a sacrificis no arriba a un 5%.   Perquè,  algú es creu que hi ha  un mínim de 300.000 catalans majors d’edat ( 5% sobre  6.000.000)  disposats al que sigui per canviar “l’ordre imaginari” actual ?   Jo no calcularia més de  30.000 ciutadans, molt poc. ( 0,5 %)
 b) una majoria incontestable que arrossegui per al·luvió, com un allau,  l’altra part de la societat fins a una massa crítica definitiva, que provoqui  irremeiablement la sensació de  marginalitat dels que es veuen en minoria. En aquest sentit , les eleccions del 24/M, van demostrar que hi ha una majoria sobiranista als ajuntaments, però no una majoria incontestable capaç d’arrossegar la minoria unionista fins a la marginalitat.   Aquesta majoria  ha de ser incontestable, perquè sense massa sacrificis, senzillament per allau abassegador, com un tsunami, faci canviar  una part dels unionistes passius, per tal de que vulguin afegir-se al mainstream sobiranista. D’aquesta manera  ja només quedarien  els unionistes actius, minoria residual. Aquesta majoria incontestable hauria de ser per definició del 50% mínim.  Uns 3,0 milions d’independentistes compromesos.  I fins que no es demostri el contrari, no tenim aquesta majoria.

Per tant, no tenim cap de les dues condicions que històricament han estat imprescindibles per canviar el marc mental, de poder, polític, econòmic, social, religiós, que s’han anat produïnt a la història, majorment europea dels darrers vint-i-cinc segles.
Per la qual cosa encara no és possible d’aconseguir canviar aquest paradigma estatal, i guanyar l’enfrontament contra l’statu quo vigent estatal. Enfrontament econòmic, financer, diplomàtic, legislatiu, representatiu, social, en definitiva política. L’estat espanyol és feble?  Sí.  És un estat incompetent, injust, insolidari, malbaratador, excloent, gairebé en fallida? Sí. És un estat poderòs? No. Però és un estat.  I per poder desballestar un estat, recordem, què necessitem, un ordre imaginat  -la República Catalana-, encara més potent.

 

2.1 Històricament  ha estat molt, molt díficil trencar l’hegemonia de l’establishment, i canviar el marc de poder.  I hi ha hagut força intents. I el resultat en la majoria dels casos ha estat nefast pels qui aspiraven a canviar una situació d’injustícia. En altres paraules, sovint han guanyat els que tenien la força més que no pas els que tenien la raó.  Ull viu.

Recordem-ne alguns . Només alguns ,  (i que em perdonin els historiadors si alguna dada no és del tot exacta) .

Per ordre cronològic  invers :

Segle III aC  : Els ilergets, habitants de les terres que avui són comarques lleidatanes, comandats pels germans Indíbil i Mandoni es revolten contra les legions romanes.  Resultat, desfeta indígena, victòria dels invasors.

Segle I aC :  Spartac, gladiador agosarat i líder agrupa uns milers d’esclaus i estrangers per lluitar per la seva llibertat. Aquesta rebel·lió és coneguda com la  Tercera Guerra Servil -així doncs n’hi havia hagut almenys dues més-.   Resultat, derrota dels revoltats, victòria dels esclavitzants.

…  (si algú en sap alguna de significativa durant l’Alta Edat Mitjana,  pot afegir-la)

Segle XIV : Revolta de la Jacquerie. Així es coneixien els pagesos i classes humils franceses que es rebel·len contra els nobles que els estan empobrint amb taxes i tributs, però que no els defensen dels atacs dels anglosaxons. Resultat, després de moltes batalles sagnats, devastadores de pobles i castells,  derrota dels camperols, victòria -i venjança- dels nobles terratinents.  (Per cert, avís a navegants : El 10 de juny de 1358, el líder revolucionari  Guillaume Cale accepta la invitació per anar desarmat a negociar amb els aristòcrates. Contravenint les lleis de la cavalleria, i de la guerra, els aristòcrates  el segresten, el torturen i l’assassinen)

Segle XVI  :  Revolta dels camperols alemanys.  Impulsats pel nou missatge  religiós de Luter, en contra de la jerarquia catòlica romana i en favor de la lliure interpretació de la Bíblia, els pagesos i grangers alemanys s’uneixen i es revolten per tal de deslliurar-se del jou noble, principesc dels comtats germànics, i obtenir  més autonomia personal, abolint la servitud, i més autonomia religiosa elegint els seus representants religiosos.  Resultat, victòria i aixafament dels rebels. El 1523 l’exèrcit dels camperols és anoerrat per l’exèrcit dels prínceps alemanys que -per lluitar junts contra els humils sí s’han posat d’acord-.  (Per cert, avís a navegants. Luter, el renovador de l’església, el fundador del protestantisme i de l’autonomia respecte de Roma, dona suport als prínceps “perquè no pot ser que tota la societat tingui el grau màxim de llibertat, i convé que hi hagi els elegits que governin al poble humil”)

Segle XVII :   Guerra dels Segadors.  1640-1659. Després del Corpus de Sang per protestar contra els “mals usos” del govern del Duc d’Olivares,  i el comportament  violent de la soldadesca castellana. El 7 de juny de 1640, per Corpus, els avalotats maten entre 12 i 20 funcionaris reials. Rebel·lió, repressió, rebelió. La revolta esdevé guerra.  El 7 de setembre de 1640, es reuneixen els representants de la Generalitat amb el delegat del Cardenal Richelieu, que representava el rei Lluís XIII de França. Catalunya esdevindrà una república  independent respecte de Castella,  i estarà sota la protecció  de França.  De setembre a desembre, l’exèrcit del rei espanyol Felip IV avança pel Principat, guanya batalles i realitza una repressió ferotge contra el país.  Resultat,  el 1652, Barcelona cau en mans de l’exèrcit del rei castellà,  Catalunya perd definitivament el Rosselló.  1659, Tractat dels Pirineus.

Segle XX :  Tenim tots els exemples recents que podem recordar.  Gairebé totes les revolucions colonials, tant les que han triomfat com les que no han suposat sang, suor, llàgrimes i devastació. No serà que els faltés la raó, a tots els que van revoltar-se contra els repressors. …Però pocs se’n van sortir.

N’hi ha alguna no tan coneguda.  Berlin, 1917/1918  units pel desig social i econòmic que emana de Marx i els pensadors comunistes,  es funda i s’organitza  a Alemanya el Partit Comunista Alemany. El 1919  els membres del partit proven de provocar  una revol·lució a la capital alemanya.  Malgrat els avisos d’una de les seves lideresses, Rosa Luxemburg, que constata que la rebel·lió és feble en termes numèrics, els revolucionaris s’enfronten amb el poder.  Resultat, El P.S.A ,socialdemòcrates, i el Freikorps, extrema dreta, s’alien i derroten els comunistes  amb l’ajut policial i militar.

 

Hi ha hagut contra-exemples, en els quals han vençut els revoltats, els qui aparentment eren “els bons”, “els que tenien  la raó”?  Sí

Dels més recents :

Segle XVII .  Revolució gloriosa, 1688.  Anglaterra

Segle XVIII. Revolució  Francesa… i Nordamericana

Segle XX.   1970’s Revolució portuguesa, dita dels clavells

Segle XX.  1990’s  Revolució bàltica

Sens dubte. Però…. compte amb els contextos.  Cohesió i determinació anglesa.  Llunyania geogràfica nordamericana. Decadència barroca francesa. Implosió imperi soviètic.

Compte amb el context de cada revolució triomfant, per cada  moltes revolucions fracassades.

 

3.  Els amables lectors que han arribat fins aquest punt, ja mereixen saber que el títol d’aquest apunt , provisionalment Per què no serem independents?  en realitat és :

Per què no serem independents si no actuem amb unitat?

O dit d’una altra manera :   Per què serem independents si ens mantenim units, cohesionats?

(Probablement hagi aconseguit més lectures amb el  primer títol provocador, que ho hagués fet amb aquest segon títol menys provocador.  Si  ha estat així, feina feta. Si no, mala sort.)

 

En tot cas, l’optimisme pausat del director de Vilaweb, constatat al llarg dels darrers anys de llegir-lo i escoltar-lo en directe, també és el meu.
Esclar que serem independents. Per tres raons. La primera s’escriu amb Ll de llibertat. Qui ha tastat la llibertat no tornarà a acceptar deixar de ser-ho, ja no acceptarà una millor submissió.  I a fe de Déu que hem començat a tastar el que pot ser tenir una societat , un poble  “unit, alegre i combatiu”. La segona raó s’escriu amb V de votar. S’estan començant a veure, i a intuir,  com a resposta a la transcendència del moment, moviments importants entre els partits polítics. Aquest momentum que vivim  els farà entendre que sí, que ara cal una majoria disposada al sacrifici -incruent-  que es converteixi en una majoria definitiva, una massa crítica incontestable que voti sobiranista el proper 27/S. Amb una tan enorme contundència ,  necessària per poder desmantellar un ordre imaginat  que ja ens és inútil, l’estat espanyo.  Per poder-ne construir un altre, una República Catalana,  més justa, més pròspera,  més equitativa, més inclusiva, més democràtica.  Una Catalunya , estat independent europeu, molt  millor del que ha estat com a comunitat autònoma.

Entremig de la V. i de la Ll. posem-hi un Cat.
V.Cat.Ll., visca Catalunya lliure !!!!!

 

Però en falta una tercera de raó. I és la que hem estat analitzant en aquest bloc.  En termes del llibre Sàpiens,  cal  sempre una majoria determinada capaç de substituir un ordre imaginat, hegemònic, en aquest cas l’estat espanyol, per un altre, l’estat català.  Ara mateix,   segons les característiques necessàries exposades per l’historiador Noah Harari, els sobiranistes catalans no estem en disposició  demogràfica, bèlica, per tal d’aconseguir desballestar l’ordre constitucional vigent.

Aleshores, com ho aconseguirem?

Per què  -SÍ-  serem  independents?

Serem independents perquè sabrem aprofitar (Serem independents si sabem aprofitar) l’escletxa històrica que tenim al davant nostre :  Una època de crisi, és a dir, de falta d’estabilitat, en que per definició  hi ha canvis substantius. Una època de revifament -mai ha desaparegut del tot- del sentiment nacional. Alguns cops excloent : Front Nacional francès, Alba Daurada grega, Xenòfobs a Hongria, UKIP excloents al Regne Unit,  Lega Norte  italiana.

Però uns pocs, -i decissius- europeïstes : SPN a Escòcia, Flamencs a Brussel·les. De lluny també els moviments sobiranistes de Grenlàndia, i els del Québec.  És a dir, algunes nacions històriques reivindiquen des de la democràcia, la inclusió, l’estabilitat, l’europeïsme, una condició d’estat independent, sobretot per donar millor servei als seus ciutadans. Aquesta premissa és guanyadora. Aprofitar la sinergia, per tal d’esdevenir un factor més en aquest canvi. En aquesta revolució.

I finalment , per tancar el cercle, una ironia feliç de la Història. Catalunya no ha tingut des dels darrers cinc-cents anys una presència militar, i doncs, política  al món.  Causa i conseqüència s’han unit per concentrar els esforços en l’economia, i les seves derivades, entre les quals la cohesió social.  I ara, en aquestes darreres dècades, l’economia, la productivitat, el benestar econòmic, les empreses, les multinacionals, el comerç, les exportacions, i la capacitat de mobilització,  suposen  factors importantíssims,  són els factors proteics, en el món actual.  El que fins ara resultava un handicap per a Catalunya, ara mateix és un avantatge, qui sap si definitiu.

No tenim la força demogràfica que hauríem de tenir. No tenim, per conseqüència la força bèlica, política, diplomàtica, per desmantellar un ordre actual vigent.

Sí tenim la força econòmica, -i la geografia, mirem els mapes- al nostre favor.  Tenim la consideració d’unes quantes grans corporacions europees i nordamericanes que pretenen continuar fent negocis  en aquest arc mediterrani amb treballadors eficients i societat ben formada.  I tenim  la consideració d’uns quants serveis diplomàtics que coneixen la fiabilitat de les institucions d’aquesta  nostra regió emplaçada  al sud de França, a l’est d’Espanya, i al nord del Magrib.

Cal aprofitar-ho, ara. No sabem quant de temps més l’escletxa romandrà oberta.  Quan els vents de la Història la tornaran a tancar, i allò que no hagi canviat ara, quedarà inalterable per unes generacions més.

Per què  -SÍ- serem independents ? 

Perquè ara és la millor opció per a tots els implicats en l’esdeveniment (inclòs l’estat espanyol, a mig termini).  Quan una opció és la millor per a tothom, si es treballa amb convicció i intel·ligència, acaba per ser la que es farà realitat.

 

P.S.

1r.) Aquest article el vaig començar a pensar pels voltants de Sant Joan, en plena lectura del llibre citat, Sàpiens.  L’he anat elaborant. L’he anat  vinculant amb dates rellevants de la història de les revoltes populars.  Ara l’estic  tancant a començaments de la segona setmana de juliol.  Aquest cap de setmana passat votàvem un Sí majoritari a la proposta oficial de l’ANC, per tal de que la organització civil s’impliqui políticament a fons durant la campanya pel proper 27/S.

2n.)  Aquest diumenge passat , a Grècia,  el 60% dels ciutadans grecs han demostrat que la dignitat d’un poble encara pot pesar més que l’estretor econòmica. Han donat suport al seu govern per tal de negociar, -no cedir-  davant la UE. És aviat per dir-ho, però, podrà entrar aquesta revolta democràtica dins de la llista de revolucions populars que han canviat uns graus el sentit de la història ?

3r.)  Immediatament després de la publicació dels resultats de l’enquesta del CEO, la setmana passada, i amb resultats decebedors pel sobiranisme (42% en favor de l’estat català ,  51% en contra de l’estat català),  vaig respondre els comentaris d’unionistes molt contents, -als fòrums digitals de LaVanguardia,  ElSingular, NacióDigital, Ara-  assegurant que l’independentisme guanyaria el 27/S.

Confiava amb la mobilització d’ANC i Òmnium  prèvia a les eleccions, i al factor re-il·lusionant de l’11/S.  Ara, a més a més, hi ha una   confluència prevista per inserir societat civil  i/o polítics a les llistes electorals. L’ampli suport del 96% a la posició guanyadora proposada per ANC en l’enquesta  interna, hi ha ajudat molt.

Per tant, sí.  Serem independents.  Guanyarem  “la final”. Però només si aquestes darreres 10 setmanes crucials que ens queden,  controlem “el partit” que tenim guanyat, i no ens fem un “gol en pròpia meta.”

V.Cat.Ll.

 

i 4t) Cal reconèixer -i honorar-  el sacrifici de tots els que van lluitar i perdre en les revoltes fracassades que hem citat anteriorment.  En tots els casos, la llavor de llibertat i prosperitat que va impulsar les rebel·lions, va ser fructífera.

O és que la societat alemanya d’avui en dia, amb el poder dels sindicats no beu ni que sigui des de molt lluny, de la lluita contra la injustícia de la revolta de 1527?

O és que la ciutadania francesa que va revoltar-se contra la monarquia absoluta  al segle XVIII, no té uns ressons històrics de la revolta de la Jacquerie  del segle  XIV?  (la paraula jacquerie encara feia suar les elits franceses, si era pronunciada tres-cents anys més tard)

O és que la lluita dels pobles indígenes , ilergets, cartaginesos, dels seguidors d’Spartacus, tot i fracassada, no ha estat inspiració per enfrontar-se contra un poder més gran però més injust?   (Rosa Luxemburg, i els revolucionaris comunistes del Partit Comunista Alemany al 1919, s’anomenaven entre ells   seguidors de la Lliga Spartaquista )

En fi,  siguem realment  Sàpiens per anar evolucionant ,  cap a millor. Aquest cop, sí.

 

 

 

 



  1. Hem de tenir clares les diferències entre objectiu, subjetiu i intersubjectiu.
    Molt bé per aquesta dissecció de les coses.
    L’intersubjectiu. L’intersubjectiu dèbil per limitat de mitja Catalunya.
    No pot canviar el sentiment o visió subjectiva de les persones i pobles.
    Penso que la Constitució de la Transició dona drets, empara i es al costat de les nacionalitats i de la catalanitat, i és contrària i incompatible amb el regim espanyol i amb el nacionalisme espanyol. No entenc i considero fatal que el nacionalisme català i la democràcia catalana no ho hagi fet valdre incorporant al nostre relat l’experiència d’aquest 38 anys. He pensat que si no ho fem encara no volem la llibertat i independència, no ens volem enfrontar de veritat al règim espanyol en la via política, democràtica, cultural, jurídica i judicial constitucional civil i penal, interior i internacional.

    Potser no hem passat de la protesta i de mantenir un pols ?

  2. Bona tarda, Jaume.

    Els fets que estan succeint en aquests mateixos díes, entre la UE i Grecia son també determinants a favor nostre:

    De l’Euro no n’és expulsat ningú -ni niclús un país pobre, que no pot pagar els seus deutes-

    Catalunya aporta als pressupostos de la UE més del que en reb.

    Catalunya té unes fronteres que poden ser crítiques pel pas de cotxes, camions i trens -al contrari de Grecia, que esta “al final del mapa europeu”

    Ha quedat palès -tambè pel PPSOE de Madrid- que ara ja definitivament NINGÚ POT ARGUMENTAR QUE SORTIREM DE L’EURO.

    En la meva opinió, constatar JA DEFINITIVAMENT que no sortirem de la Unió Europa ens acaba de donar una empenta definitiva.

    Continuem treballant

    Joan Olivé i Mallafrè

  3. Com a lleidatà, només una precisió, els ilergetes abastaven el territori que anava des d’Osca fins a Amposta. Es van aliar amb els ilercavons (per proximitat de sang i cultura) que dominaven les terres de Delta de l’Ebre i l’actual Mestrat. Els caps naturals o reis dels ilergetes eren Indíbil i Mandoni, i no van ser mai germans ni aliats familiars. Un era el cabdill polític i l’altre el militar (a la manera dels espartans o lacedemonis). Aliats en principi amb els Barca (Anníbal i Asdrúbal), que els respectaven com a confederats, es van revoltar contra els romans fins a 6 vegades. La seva derrota definitiva té com a testimoni l’Arc de Berà, on va ser enterrat viu Mandoni (Indíbil va morir en combat).

  4. Bona i detallada anàlisi.
    Només un comentari (que potser no ve a to, però crec que és important aclarir). Parles de Grècia i dius que un 60% ha dit que no.
    Això no és exacte, la participació va ser d’un 62%, i els vots pel no, un 61, per tant, “només” al voltant d’un 36 o un 37% ha dit que no.
    Ho dic per quan a nosaltres ens vinguin a demanar segons quins percentatges del cens…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per jaumevall | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent