Evidentment no és una intervenció bella, sinó nua. D’ofici. Realista. Satisfacció d’una intervenció eixuta i producte d’una exigència racionalista. No pertany a l’esfera de les sensacions. No pertany a l’esfera de la coentor. O el Kitsch. És vulgar, però èpica alhora. D’una èpica i ètica que ja no s’estilen. Mals temps per a la lírica.

Materials normals:

LA IDEA.

LA CONSTRUCCIÓ

RESULTAT FINAL

En els inicis dels anys 1990′ viatjàrem força pel centre  d’Europa tot intentant ensumar què es coïa per allà en disseny. Ens va impressionar aquelles botigues que hi havia a París, Milà, Viena i sobretot Berlín. M’impressionà, sobretot, una manera diferent que hi havia a Berlín on sols posaven un maniquí. Un tractament lumínic diferent i concentrat. Especialment les botigues berlines d’ESCADA (aquesta és de Hong Kong)

i les galeries Lafayette que havia dissenyat Jean Nouvel.

En 1996 ens van encarregar fer el disseny d’una botiga que fa cantó als carrers sant Pau i sant Vicent, tocant a plaça de sant Agustí.

La idea era fer passant tot el vidre com feien els expressionistes berlinesos i mercar els aparadors amb peces futuristes i il·luminació puntal que isquera de sota dels maniquins difusa.

Vam dissenyar una cosa pareguda però els clients, com sovint passa a València, van fer marxa enrere i vam acabar de fer-ho amb aplacat de marbre blanc de carrara. Veien el disseny original i el resultat final. Un pèl coentet.

Projecte resolt en 4 mesos. Quan, en general, cal un curs complet. El vaig presentar i defensar el dia 23 d’abril. Tota una premonició. Un parell de setmanes abans em vaig discutir en públic amb el meu tutor i mentor del projecte davant de tot el tribunal. En la presentació prèvia davant de més 50 companys i professors em va suggerir que modificara les peces de dormitori dels atletes.  Vaig colpejar amb el puny els plànols i vaig cridar “això està bé, i no modificaré res !”

Josep-Lluís Ros i Andreu, el meu tutor, sols va atrevir-se a dir: “S’ha enrocat !” amb evident malhumor.

Aleshores vaig aprendre un parell de coses. Una, que la idea dels projectes difícilment poden millorar si no comences de nou a base de trencar-lo. I segona, que cal donar-se temps per a fer madurar un projecte. Llavors treballava a l’ajuntament de València com a aparellador municipal en la secció de “Parcs i Jardins” i el temps per a desenvolupar-lo era mínim. La maqueta de fusta sola ja amidava més de metre i mig. Com per a modificar gaire coses !

(Mal) Geni i figura. Supose que vaig perdre-hi un parell de punts en la nota.

1. PLÀNOLS

2. MEMÒRIA JUSTIFICATIVA

PREEXISTÈNCIES.
El local al que arribem era l’antiga Papereria Bello. De reconegut prestigi a la ciutat. El local que hi havia era el resultat d’una intervenció dels anys ’70. Tota la façana coberta amb platina d’acer inoxidable. Una composició Pop-Tech. La dita intervenció hi havia buidat el lateral de la façana que dóna a carrer del transits. Recobert totes dues façanes. Emmarcat els buits com si d’un submarí es tractara. Tot això en un edifici d’estil historicista i romàntic del darrer quart del segle XIX. I una dada inadvertida per a recuperar un cert aire centre-europeu el filtre d’accés pel carrer de les Barques. A inicis dels 1990′,  no podíem encara corbar els vidres d’aparador a València: Calgué dissenyar-los a València que els corbaren a Barcelona amb màquines plegadores corbadores.  Sembla de vegades que sempre hem tingut tota la tecnologia a  l’abast. Res més lluny de la realitat. L’arribada de la tecnologia a un indret arriba a passes de puça.

PROGRAMA
Encabir una botiga de roba, més o menys, selecta. On ubicar la separació entre zona d’homes i dones de manera separada, però sense elements físics reals. Sols podia treballar la psicologia del client. Endemés incloure-hi despatxos, amagats, i una secció de complements. Imprescindible en una tenda d’aquet caire. Una altra de les preocupacions era obtenir el màxim d’aparador possible donada l’estretor i longitud del local. També incloure-hi les zones de banys amagats i de logística. Zones d’emprovadors, per sexe, separadament però pròximes als complements i a les respectives zones.

CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.
Tenda vienesa: Elegància contra el Kitsch.
Una ciutat que ha encunyat un terme com és “coentor” molt abans que Hermann Broch li donara tal apel•latiu acadèmic a tal terme, ja situa les coordenades on ens movem. La facilitat que el promotor i el propi gust de la clientela anara a parar a aquesta situació no és estranya a la ciutat de València. Tot el contrari. Recuperar les façanes de l’edifici històric era la primera condició. Recrear amb mòduls estancs els aparadors. Cada aparador del c/ de transits era un joier. La propietat desistí d’usar tal concepte en c/ de les barques. On s’amuntega vestits, abrics, barrets, xals, i tratges. Ja és un concepte diferent.

COMPOSICIÓ.

 
Ideàrem la tenda com un recorregut, un flux, sinuós que calia esquivar amb taules altes redones de fusta de faig. Aquestes servien de fronteres visuals a mode d’illes. Al fons una font de vidre U-glass que brollava aigua per part superior, compassada amb la música ambient. Aquest era el punt de referència en entrar a la tenda. La qual atreia tota la percepció. Darrere de la font una escala circular que pujava a un altell on s’hi amagaven els despatxos, els lavabos de personal i unes estances de magatzem. També hi havia un altell fet de perfilaria metàl•lica que guardava en prestatgeries corbates, corretges, i d’altres complements. Manteniment dels revoltons de maó d’un intereix de 140 cm. La llum, els materials són qui donen caràcter unitari a la composició. La llum que penetra des de l’exterior, ajuda i penetra per dalt dels aparadors, joiers que ens eliminen el sentit claustrofòbic. Rescatar i posar en valor els elements decimonònics que es va descobrir.

MATERIALITZACIÓ.

Materials normals:
Estructura portant i murs de maó vistos i envernissats.
Façanes a carrer: monocapa raspallat sobre murs de tancament i càrrega. Neteja de la pedra de basament.
Portam exterior: alumini esmerilat de color xampany.
Distribucions interiors: envans de 10 cm.
Revestiment interior, despatxos, et allii: enlluïts pintats amb p. Plàstica. Blanca
Paviments: ceràmic de fang-gres, tipus tessel•lat fent cercles concèntrics al voltant de cada taula.
Font inferior realitzada amb pedruscall treballat rústicament.
Portam interior: tauló DM contraxapat de faig entintat en cirerer.
Sostre netejat amb revoltons de maons massissos.
Ram de manyà: acer forjat pintat amb esmalt negre.
Petges i frontals d’escala reobertes de fusta de roure.
Trencaaigües i paviments d’elements comuns amb pedra natural.
Rètols indicatius de vidre enfosquit negre sobre marcs d’alumini.
Il•luminació exterior amb projectors d’halogenurs.
Il•luminació interior zonificada per trams. Una amb tubs fluorescent sobre una graella quadriculada que suporta vidre glacejat. I d’altres amb llums càlides amb halògens i focus de sodi.

Rehabilitació en marxa:

1. Estat original.

Plantes.

Estudi estructural

Seccions

Façanes

Estudis de color de façanes

Estat actual del procés de la rehabilitació.

M’agrada retornar sobre les meues obres per tal de veure-hi com s’han comportant amb el pas dels anys.  Aquest cap de setmana vam passar a veure un Habitatge de Protecció Oficial que havíem acabat fa quasi 20 anys per a una parella que anava a casar-se.

A Parcent (La Marina Alta). 120 metres quadrats justos construïts. En aquests casos hom pot passar d’una superfície màxima de 90 metres quadrats fins a 120, segons la normativa. D’una vella casa de muntanya dins d’un raval del poble. Havia fet solsida i esbucats forjats i coberta. Sols restava dempeus la façana feta de mur de pedra escantellada. Amb aquest projecte ajuntàvem rehabilitació, conservació preservació de l’ambient del llogarret i alhora s’acollíem a les ajudes d’un habitatge de protecció oficial amb un préstec molt avantatjós per als nostres clients. Llavors els interessos eren d’un 17 %, fer-ho de Protecció Oficial feia descendir uns 12 punts l’interès del capital principal. El projecte  el vam en redactar en català.

Potser semblarà una nimietat, però a mi em va semblar una bona solució de respecte actiu pel nostre entorn i la seua gent, i no tan sols aquelles paraules vàcues que no recolzen eficaçment. Murs de 45 cm de gruixa que tenen més d’un segle i mig. NO sols al carrer sinó al seu interior. I entrada de llum per la coberta en un lloc on neva tots els anys. I aconseguirem de fer un espai de treball intel·lectual que guaita les serres que conformen la Vall de Pop a la llunyania fet sobrevolar la coberta sobre prims pilars circulars d’acer sobre el mur de pedra. Considere que era una bona solució remarcar allò que era antic respecte el que era de nova factura, com ara les llindes dels buits oberts. La distribució interior era totalment fluida i amb tocs de diafanitat miesiana i oberta a l’entrada de clarors, malgrat l’aire encastellat exterior.

indes

A títol de cultura general cal recordar que els parcentins han estat uns immigrants impenitents cap als EUA, especialment a Nova York. Vet ací una foto d’alguns reunits allà.

I un reportatge fet per Infotelevisióº al respecte.

Una altra de les descobertes del primer curs de l’assignatura d’anàlisi de formes fou l’hermenèutica de les proporcions o relacions harmòniques. Eixes relacions que, segons els cànons clàssics, fan que els objectes materials ens siguen plaents en observar-los. Amb el pas del temps vaig aprofundir-hi bastant amb el tema. Primer amb la lectura del El Modulor de Le Corbusier, després amb un llibre La geometria en el arte de Dan Pedoe, Alquimia y Simbolismo en las Catedrales publicat per la secta Nueva Acrópolis, el Formalismo de Fèlix Candela, Cálculo de estructuras en paraboloide hiperbólico de Joan Margarit i Carles Buxadé, lectures sobre la geometria de Gaudí, teoria dels fractals en la natura de Benoît Mandelbrot, etc. tot començà amb les proporcions àuries, les proporcions locals com a patrons-pauta de la ciutat, i l’encaix dels taulells de mocadoret verd-i-blanc per a formar figures que Román Jiménez tenia un fervor especial com veiem en el fons de les seues fonts. Els mandala, els laberints, les piràmides, etc i així tot allò que durant trenta-cinc anys. A la fi, he entès que l’única cosa que fem és plagiar -tan maldestrament com podem- l’ocult llenguatge de la naturalesa animal o immaterial i intentar traslladar-la a les nostres produccions. Tot començà quan eixírem al carrer a prendre apunts ràpids de les construccions emblemàtiques de Ciutat Vella i després traslladar-les a paper vegetal i dibuixades amb tiralínies o estilògraf (Rotring, Faber Castel i Standler) més tard. Avui tenim tant estudiat amb internet que qualsevol bajanada que fem té una rèplica en la natura. I un tema gens menyspreable….mentre dibuixes la ciutat…les “pedres, els vidres, els maons, etc et parlen….d’ella i les seues gents, si sabem escoltar-nos-les”

En la presentació anterior les fronters principal i posterior de l’església parroquial de Sant Joan del Mercat, front per front a la Llotja de la Seda. S’hi veu, a la part inferior, que encara funcionaven les “covetes del mercat” com a botiguetes d’artesans a les què s’accedia descendint per unes escaletes petites i s’endinsaven per sota del cadafal de pedra que servia per a les representacions, i em tem, també, per a executar públicament actes de la inquisició.

Missatge de deserció social des de la líder de l’arquitectura aspargèrica arran de la Biennal de Venècia comissionada per  Rem Koolhaas

“STOP political correctness in architecture. But also: STOP confusing architecture and art.
Architects are in charge of the FORM of the built environment, not its content. We need to grasp this and run with this despite all the (ultimately conservative) moralizing political correctness that is trying to paralyse us with bad conscience and arrest our explorations if we cannot instantly demonstrate a manifest tangible benefit for the poor – as if the delivery of social justice is the architect’s competency. Unfortunately all the prizes given by the last architecture biennale where motivated by this misguided political correctness. STOP political correctness in architecture! And yet, architecture is not a l’art pour l’art discipline. Architecture is NOT ART although FORM is our specific contribution to the evolution of world society. We need to understand how new forms can make a difference for the progress of world civilisation. I believe today this implies the intensification of communicative interaction with a heightened sense of being connected within a complex, variegated spatial order where all spaces resonate and communicate with each other via associative logics.”

(Cliqueu sobre la foto per a veure el moviment sense propòsit social)

Tothom sabem fer formes, o no?

“NEVER BE BULLIED INTO SILENCE. NEVER ALLOW YOURSELF TO BE MADE A VICTIM. ACCEPT NO ONES DEFINITION OF YOUR LIFE; DEFINE YOURSELF.”
Harvey Fierstein

(*) Aquest seria un dels exercicis més sorprenents del període d’aprenentatge a dibuixar. Un bon dia aparegueren els professors i ens digueren que teníem la classe de tres hores per a fer un autoretrat sense mirar-nos a l’espill, ni traure el carnet d’identitat, etc., sols en base a la retentiva de la pròpia imatge. Tots els dies es mirem a l’espill, però mai ens vegem. Fou tota una lliçó de com cal educar-nos a veure, quan mirem.  Un any després, pel meu compte, vaig repetir l’experiència amb aquarel·les durant un estiu després de veure una pel·li de Charly Rivel. Tenia l’ànim una mica baix i supose que allò sí vaig saber transmetre-ho.

Anit vaig descobrir com fer una exposició de dibuixos dins de WP sense haver d’anar fora del bloc del WEB.