ARCHILETTERS

Regirant i escorcollant el New York Times em trobe un article de l’arquitecte postmodern Michael Graves. Datat en 2012-IX-01. Però, malgrat que trobe unes distàncies enormes entre els seus pressupòsits -socials i formals- i els meus, m’ha fet gràcia la coincidència de reblar la idea de qui dibuixa no és la mà sinó la interconenxió entre el cervell i la mà. Vindicant simultàniament el paper dels ordinadors cal no deixar de banda aquest aprenentatge. Ha dividit els dibuixos en tres classes. L’esbós-idea, el dibuix de definició conceptual i el d’acabament per ordinador.

Tot i que aquest dibuix segon – dibuix de planta fet amb amb ordinador- cal no oblidar-hi que la idea procedeix d’aquella perspectiva del primer feta a mà alçada en cinc minuts. I que, en certa mesura, són indestriables.

<–>

Vos dese un slide de dibuixos triats per ell, que gens o poc s’assemblen amb els de l’arquitectura avançada.

http://www.nytimes.com/slideshow/2012/09/02/opinion/sunday/20120902-Graves-Drawing.html?smid=pl-share

Si el voleu llegir directament cliqueu sobre l’enllaç. I si no, us l’he copiat a dessota directament.

L’enllaç ací

IT has become fashionable in many architectural circles to declare the death of drawing. What has happened to our profession, and our art, to cause the supposed end of our most powerful means of conceptualizing and representing architecture?

The computer, of course. With its tremendous ability to organize and present data, the computer is transforming every aspect of how architects work, from sketching their first impressions of an idea to creating complex construction documents for contractors. For centuries, the noun “digit” (from the Latin “digitus”) has been defined as “finger,” but now its adjectival form, “digital,” relates to data. Are our hands becoming obsolete as creative tools? Are they being replaced by machines? And where does that leave the architectural creative process?

Today architects typically use computer-aided design software with names like AutoCAD and Revit, a tool for “building information modeling.” Buildings are no longer just designed visually and spatially; they are “computed” via interconnected databases.

I’ve been practicing architecture since 1964, and my office is not immune. Like most architects, we routinely use these and other software programs, especially for construction documents, but also for developing designs and making presentations. There’s nothing inherently problematic about that, as long as it’s not just that.

Architecture cannot divorce itself from drawing, no matter how impressive the technology gets. Drawings are not just end products: they are part of the thought process of architectural design. Drawings express the interaction of our minds, eyes and hands. This last statement is absolutely crucial to the difference between those who draw to conceptualize architecture and those who use the computer.

Of course, in some sense drawing can’t be dead: there is a vast market for the original work of respected architects. I have had several one-man shows in galleries and museums in New York and elsewhere, and my drawings can be found in the collections of the Metropolitan Museum of Art, the Museum of Modern Art and the Cooper-Hewitt.

But can the value of drawings be simply that of a collector’s artifact or a pretty picture? No. I have a real purpose in making each drawing, either to remember something or to study something. Each one is part of a process and not an end in itself. I’m personally fascinated not just by what architects choose to draw but also by what they choose not to draw.

For decades I have argued that architectural drawing can be divided into three types, which I call the “referential sketch,” the “preparatory study” and the “definitive drawing.” The definitive drawing, the final and most developed of the three, is almost universally produced on the computer nowadays, and that is appropriate. But what about the other two? What is their value in the creative process? What can they teach us?

The referential sketch serves as a visual diary, a record of an architect’s discovery. It can be as simple as a shorthand notation of a design concept or can describe details of a larger composition. It might not even be a drawing that relates to a building or any time in history. It’s not likely to represent “reality,” but rather to capture an idea.

These sketches are thus inherently fragmentary and selective. When I draw something, I remember it. The drawing is a reminder of the idea that caused me to record it in the first place. That visceral connection, that thought process, cannot be replicated by a computer.

The second type of drawing, the preparatory study, is typically part of a progression of drawings that elaborate a design. Like the referential sketch, it may not reflect a linear process. (I find computer-aided design much more linear.) I personally like to draw on translucent yellow tracing paper, which allows me to layer one drawing on top of another, building on what I’ve drawn before and, again, creating a personal, emotional connection with the work.

With both of these types of drawings, there is a certain joy in their creation, which comes from the interaction between the mind and the hand. Our physical and mental interactions with drawings are formative acts. In a handmade drawing, whether on an electronic tablet or on paper, there are intonations, traces of intentions and speculation. This is not unlike the way a musician might intone a note or how a riff in jazz would be understood subliminally and put a smile on your face.

I find this quite different from today’s “parametric design,” which allows the computer to generate form from a set of instructions, sometimes resulting in so-called blob architecture. The designs are complex and interesting in their own way, but they lack the emotional content of a design derived from hand.

Years ago I was sitting in a rather boring faculty meeting at Princeton. To pass the time, I pulled out my pad to start drawing a plan, probably of some building I was designing. An equally bored colleague was watching me, amused. I came to a point of indecision and passed the pad to him. He added a few lines and passed it back.

The game was on. Back and forth we went, drawing five lines each, then four and so on.

While we didn’t speak, we were engaged in a dialogue over this plan and we understood each other perfectly. I suppose that you could have a debate like that with words, but it would have been entirely different. Our game was not about winners or losers, but about a shared language. We had a genuine love for making this drawing. There was an insistence, by the act of drawing, that the composition would stay open, that the speculation would stay “wet” in the sense of a painting. Our plan was without scale and we could as easily have been drawing a domestic building as a portion of a city. It was the act of drawing that allowed us to speculate.

As I work with my computer-savvy students and staff today, I notice that something is lost when they draw only on the computer. It is analogous to hearing the words of a novel read aloud, when reading them on paper allows us to daydream a little, to make associations beyond the literal sentences on the page. Similarly, drawing by hand stimulates the imagination and allows us to speculate about ideas, a good sign that we’re truly alive.

He trobat un vídeo inèdit que vull compartir amb els amics de VilaWeb.

M’ha copsat el sentiment en veure la gran Sílvia Martínez. Aleshores tampoc teníem entre nosaltres la genial Xesca Ensenyat que feia poc que havia marxat, i el Rutxet (observeu els comentaris amables que m’hi desava). Que en són, si no vaig errat, les tres “baixes” en l’equip de donasses i homenots que tenim.

Vídeo Dinar de les Cases d’Alcanar

Fa vint-i-tres anys que vaig publicar l’article que ara us dese. Un dels fracassos urbanístics més evidents que hem comés en aquest anys és el resultat de l’Avgda. de Corts Valencianes. El mateix director del PGOU (Alejandro Escribano) en el programa Encontres de Punt2 fa unes setmanes ho reconeixia.

Foto de 1980. S’hi veu l’hospital universitari La FE i els encontorns de Nuevo Centro. Sempre que hi ha un Corte Inglés tenim una parada de metro a València. Curiós, o no?

En novembre de 2008 -tristament- va reviscolar el tema per la reubicació del NOU MESTALLA. Enllà de que la ubicació em sembla d’un caos previsible. ¿Què fem amb un camp de futbol dins de la ciutat en ple segle XXI?

Com eixe tros de ciutat acaramullat podrà assumir l’allau de 75.000 espectadors de cada partit sense esgotament?

Com una parcel·la d’ús dotacional pot “regalar-se” a una entitat societat privada com és el València CF per molt representativa que siga d’una ciutat?

¿ No hi havia la ciutat esportiva a Paterna on a hores d’ara entrena el València, a més de que la seua reubicació fora de València haguera regenerat les zones “en terra de ningú” com és el degradat barri de la Coma, que el PAI del Mas del Rosari no podrà fer. O ubicacions properes per aquests rodals -entre l’Horta i el Camp de Túria ? 

Amb un avantatge evident: la proximitat del By-Pass. El València CF, ja no és sols l’equip de la ciutat, és quelcom més !

Malgrat ésser una societat anònima, bàsicament, de mitja dotzena de senyors.

Enllà de la  transparència que necessitem per a qualsevol operació urbanística, d’una Societat Anònima que és el club. No un club en el sentit clàssic, és a dir, una societat esportiva. Que dissenya un complex tot invadint els vials i terrenys de domini públic dels habitants de la ciutat.

Al respecte, he de dir diversos punts polèmics que em bullien al cap, en el moment de redactar el referit article i el que continue pensant 15 anys després:

1. En aquesta dècada i mitja hem continuat pensat la nostra ciutat en format petit i sense articulació. Com quan el vaig escriure.

2. D’entrada haig de dir que sóc dels que creu que València cal que es col·loque dintre de les ciutats de la segona corona. I ara, m’hi referme. Per això cal que la població augmentem mig milió d’habitants.

3. L’avinguda la vaig imaginar (somniar),- quan sols eren camps de cebes, alfals i encissams- que esdevindria com l’eix parisenc que uneix que va des de  Louvre- Tulleries- Plaça de l’Étoile- Camps Elisis-fins la Défense. Bàsicament aquest darrer tram, en el qual tot el trànsit va soterrat per a eixir-se’n de París.

¿Què fem, a València, amb aquesta successió -interminable- de rotondes que tots els dies generen multitud d’accidents i col·lapses?

¿Sabíeu, i ara veiem que el Palau de CONGRESSOS de Norman Foster fou l’esquer per a fer tota tota l’operació? Un bell edifici baix, propi d’un dels grans arquitectes del segle XX, tot ofegat entre gratacels anodins; que a hores d’ara Foster ni trau als seus RECULLS d’obra completa?

Ací, en contra de l’article les grans promotores hi han fet una renglera de bunyols que sols alguna individualitat és capaç d’esquivar. Ací  és on rau l’actualitat de l’article. No sabem ajuntar art i negoci com diu l’article. Encara no hem arribat a eixe punt de civilització. Promoció lliure massiva (sense concurs) front a promoció acurada i pública. Si més no, mixta. Com a l’Europa nòrdica.

A tomb d’això ja faré uns articles, més endavant, parlant sobre els següents punts: A) ¿Què fa un aeroport a quatre quilòmetres d’una ciutat de 800.000 hab. i anys i panys a tocar i a la vora dels magatzems del Gas Butà? Quasi hi hauríem d’agrair que  l’aeroport de l’OTAN  pense ubicar-s’hi. Sarcàsticament. Amb el PSOE a Manises ara (aeroport), i adés a Bétera (base) amb el PP.? Comencen a oldre a colònia moderna (Brussel i Straβburg)

S’imagineu els aeroports d’Orly o el Ch. De Gaulle a qualsevol Banlieu parisenca com per exemple Bôis de Boulogne, Saint Denis, etc?

¿Què tal ubicar-lo a la zona d’Algar del Palància, a uns 50 km de València i prop del pol en què es convertirà el Camp de MORVEDRE, especialment Sagunt?

B) La façana marítima i l’avinguda de França al MAR-PORT-ZAL-NATZARET-LA PUNTA DE FRANÇA.

Ja en parlarem, de moment us dese l’article aquell. N’és curt, deixeu algun comentari per a la construcció del debat mirant el futur pròxim a l’estil “d’Hipàtia”.

UNA IDEA. Per a l’avinguda de les Corts Valencianes.

Fa alguns mesos algú comentava que ”… a València ja fa molts segles que no traiem bones notes en arquitectura…..”

La qual cosa és evident. Tan sols cal passejar per València i d’altres ciutats valencianes i hi observem pocs llocs de qualitat que ens produesquen una certa emoció i/o evocació. Això s’esdevé, entre d’altres molts factors, pel decalatge que patim en aquesta societat en general –i en particular- respecte dels corrents europeus, americans i japonesos. Fruit de l’autosatisfacció, manca d’autocrítica que possibilità i possibilita el continu aïllament amb el subsegüent i inevitable colonialisme a través de revistes i mitjans audiovisuals.

Tanmateix l’escletxa s’ha obert amb l’operació ARA d’Alcoi, pionera de bell nou, com en tantes d’altres ocasions. Caldria, però, aprofundir en l’experiència d’una manera més global i que comboiara parcel·les col·laterals al fet edificatori. Ja fa unes setmanes l’administració central donà viabilitat al Pla d’Habitatge amb l’objectiu d’afavorir la construcció d’HPO, mitjançant la posada en el mercat de sòl barat. Aprofitant aquesta avinentesa, caldria dedicar una zona per tal d’organitzar una mostra que conjuminés tant la construcció de vivenda social, que fou el punt de vista de la IBA’87 a Berlín, com l’espai públic ho fou a Barcelona al llarg de la dècada anterior.

Una magnífica oportunitat per tal de que professionals d’ací col·laboren i s’enfronten polèmicament amb d’altres de reputació internacional.

Òbviament, aquesta mostra quedaria coixa si no duguera conjuntament una exposició ue involucrara la indústria a través d’una presentació de construcció, industrialització, nous materials i productes, etc. A la Fira de Mostres; així i tot com la possibilitat d’equipar i moblar alguns pisos pilots, tal com s’esdevingué en 1927 amb la WEISSENHOFSIEDLUG de Stuttgart que duia l’embrió de l’exposició del Werbund a Berlín (1931) : L’enorme BAUAUSTELLUNG.

En definitiva s’hi obtindria:

1)  Intentar de minorar el decalatge adés esmentat.

2)  Que la indústria –en especial la d’ací- consideràs l’art com una força econòmica. I el seu corol·lari: que aquest racó d’Europa, amb el temps, tinga un pes específic a la Nova Europa.

3)  Tindre un tros de ciutat en la perifèria (¿) prototípic i monumentalitzat, enfront del procés de ralentització en què ha entrat la regeneració de Ciutat Vella. A més a més, d’una contribució a l’arquitectura de l’intercanvi.

Article publicat en el suplement Territorio y Vivienda (Levante-EMV) diumenge 10 de novembre de 1991.

Fa un parell d’anys uns quants blocaires de Vilaweb vam involucrar-nos a fer una pel·lícula i ho vam aconseguir, ara el problema és fer difusió de la mateixa per a comercialitzar-la. Hem fet el difícil i ara queda el tram final que és donar-la a conèixer. Això fou el principi d’un seguit de films que tenim pensats a portar a cap.

Us preguem de tot cor que escampeu-nos açò:

JA ES POT VEURE “PARA ELISA” A FILMIN. Des de Produccions del Primer Cinquena, us agrairíem que ho pengéssiu en el vostre mur, i si us ve de gust…llogar-la. En els qui ho feu us donem les gràcies per endavant.

https://www.filmin.es/pelicula/para-elisa

Una altra de les pràctiques a tindre en compte era l’estudi de branquillons, flors, etc…que acabaria amb una interpretació plàstica de format lliure més o menys abstracte a tall d’al·legoria. He triat uns quants. Hi ha una evolució des de l’ús de mines dures 2H i 3H fins a la introducció dels pintures de colors per a anar a desembocar a l’aquarel·la. Hi havia alguna més abstracta i d’estètica més brutal i descurada amb retolador gruixut.

I l’al·legoria final natura-temps que en algun moment recorda G. de Chirico i algunes expressions de la Bauhaus de Berlín, no la de Dessau . Cosa que descobriria anys més tard en viatges i l’estudi de la història de l’art.

Entre els anys 1988 i 1991 vaig escriure amb certa regularitat en el suplement sabatí del diari LEVANTE-EL MERCANTIL VALENCIANO, anomenat DIAREMA. Dedicat a la divulgació de l’arquitectura, l’urbanisme, l’interiorisme, l’ecologisme i les arts en general. Després passaria a denominar-se TERRITORIO Y VIVIENDA. Anys després vaig començar a col·laborar amb El Punt del País Valencià de la mà del seu director-delegat, En Zequi Castellano. Heus ací l’article. Sempre em va interessar la interacció entre totes les arts dins del Zeitgeiest d’una societat.

Article produït i publicat a DIAREMA. Juny de 1988.

Seguint amb la sèrie de pràctiques al voltant de l’ensenyament de l’arquitectura tinc el dibuix del conjunt fet des de la riba d’un sequiol o braçal que passava junt a ella. No sabria de dir si es tracta de la séquia de Rascanya o serà la d’Algirós. L’Associació Valenciana d’Amics els Molins diu la primera.  A finals dels setantes del segle passat l’ermita estava abandonada i sols rebia la visita dels feligresos en dies assenyalats com el de la benedicció d’animals de Sant Antoni del porquet. El vídeo que us mostre mostra com ha canviat i com s’ha urbanitzat l’entorn a més de l’atracció del restaurant “El Famós” per l’elaboració excel·lent de paelles de l’horta i d’altres delicadeses pròpies com l’esgarrat, l’all-i-pebre, amanides, entrepans d’embotits, etc.

Hi veig retrospectivament que en feia un ús abusiu de les mines toves: 3B o 4B segurament. Puc afegir-hi que “passar-se” pels dits i el portamines un edifici, construcció o paisatge -en viu i en directe- difícilment serà “experimentat” pels futurs arquitectes i enginyers de la construcció sense aquesta praxis del cervell. Dibuixem amb el cervell, no amb “la mà”.

Aquesta és la situació actual:

Referències i enllaços:

(1). El gremi de campaners de València encapçalada per Francesc Llop té aquesta referència  explicativa.

(2). El web d’antiblavers té una galeria de la mateixa ermita de fotos actuals ja restaurades que no tenen gairebé a veure amb aquella que abandonada que dibuixaria en un entorn natural quasi salvatge. Hom pot veure el contrast amb elles.

(3). La Universitat de València-Estudi General a través de l’Associació Valenciana d’Amics dels Molins en té aquesta

Una perspectiva per a una unifamiliar. Feta en 1995. Detecte les influències de l’arquitectura d’en Mies van der Rohe. Basament potent. Trencament del cantó. Voladís potent i columnes primes. Revestiments de gran format i materials de bona qualitat. Coberta diferenciada separant-se del cos de l’habitatge. També hi ha alguns trets d’obres d’en Carles Ferrater i Frank Lloyd Wright. L’especejament dels finestrals recorda les finestres shoji de l’arquitectura japonesa.

El projecte no fou portat mai a cap. El defecte d’imaginar “gran” no perdona. Small is beautiful too !

Ens han cridat per a resoldre un problema d’evacuació d’aigües pluvials d’una urbanització composta de 64 unifamiliars aparellades, garatges, club social i zona d’esplai amb piscina i jocs. Superfície aproximada de 21.500 m2 d’aigua a recollir.

Hem estudiat el cas i calculat els fluxos d’escorrentia en els pics de gota freda. Arribant a la conclusió que van estar mal calculats en el seu dia, i que com solia passar uns pocs d’anys es van fer a posteriori dels edificis i com a part final de la urbanització del complex residencial d’alt estànding