Una altra de les descobertes del primer curs de l’assignatura d’anàlisi de formes fou l’hermenèutica de les proporcions o relacions harmòniques. Eixes relacions que, segons els cànons clàssics, fan que els objectes materials ens siguen plaents en observar-los. Amb el pas del temps vaig aprofundir-hi bastant amb el tema. Primer amb la lectura del El Modulor de Le Corbusier, després amb un llibre La geometria en el arte de Dan Pedoe, Alquimia y Simbolismo en las Catedrales publicat per la secta Nueva Acrópolis, el Formalismo de Fèlix Candela, Cálculo de estructuras en paraboloide hiperbólico de Joan Margarit i Carles Buxadé, lectures sobre la geometria de Gaudí, teoria dels fractals en la natura de Benoît Mandelbrot, etc. tot començà amb les proporcions àuries, les proporcions locals com a patrons-pauta de la ciutat, i l’encaix dels taulells de mocadoret verd-i-blanc per a formar figures que Román Jiménez tenia un fervor especial com veiem en el fons de les seues fonts. Els mandala, els laberints, les piràmides, etc i així tot allò que durant trenta-cinc anys. A la fi, he entès que l’única cosa que fem és plagiar -tan maldestrament com podem- l’ocult llenguatge de la naturalesa animal o immaterial i intentar traslladar-la a les nostres produccions. Tot començà quan eixírem al carrer a prendre apunts ràpids de les construccions emblemàtiques de Ciutat Vella i després traslladar-les a paper vegetal i dibuixades amb tiralínies o estilògraf (Rotring, Faber Castel i Standler) més tard. Avui tenim tant estudiat amb internet que qualsevol bajanada que fem té una rèplica en la natura. I un tema gens menyspreable….mentre dibuixes la ciutat…les “pedres, els vidres, els maons, etc et parlen….d’ella i les seues gents, si sabem escoltar-nos-les”

En la presentació anterior les fronters principal i posterior de l’església parroquial de Sant Joan del Mercat, front per front a la Llotja de la Seda. S’hi veu, a la part inferior, que encara funcionaven les “covetes del mercat” com a botiguetes d’artesans a les què s’accedia descendint per unes escaletes petites i s’endinsaven per sota del cadafal de pedra que servia per a les representacions, i em tem, també, per a executar públicament actes de la inquisició.

Missatge de deserció social des de la líder de l’arquitectura aspargèrica arran de la Biennal de Venècia comissionada per  Rem Koolhaas

“STOP political correctness in architecture. But also: STOP confusing architecture and art.
Architects are in charge of the FORM of the built environment, not its content. We need to grasp this and run with this despite all the (ultimately conservative) moralizing political correctness that is trying to paralyse us with bad conscience and arrest our explorations if we cannot instantly demonstrate a manifest tangible benefit for the poor – as if the delivery of social justice is the architect’s competency. Unfortunately all the prizes given by the last architecture biennale where motivated by this misguided political correctness. STOP political correctness in architecture! And yet, architecture is not a l’art pour l’art discipline. Architecture is NOT ART although FORM is our specific contribution to the evolution of world society. We need to understand how new forms can make a difference for the progress of world civilisation. I believe today this implies the intensification of communicative interaction with a heightened sense of being connected within a complex, variegated spatial order where all spaces resonate and communicate with each other via associative logics.”

(Cliqueu sobre la foto per a veure el moviment sense propòsit social)

Tothom sabem fer formes, o no?

“NEVER BE BULLIED INTO SILENCE. NEVER ALLOW YOURSELF TO BE MADE A VICTIM. ACCEPT NO ONES DEFINITION OF YOUR LIFE; DEFINE YOURSELF.”
Harvey Fierstein

(*) Aquest seria un dels exercicis més sorprenents del període d’aprenentatge a dibuixar. Un bon dia aparegueren els professors i ens digueren que teníem la classe de tres hores per a fer un autoretrat sense mirar-nos a l’espill, ni traure el carnet d’identitat, etc., sols en base a la retentiva de la pròpia imatge. Tots els dies es mirem a l’espill, però mai ens vegem. Fou tota una lliçó de com cal educar-nos a veure, quan mirem.  Un any després, pel meu compte, vaig repetir l’experiència amb aquarel·les durant un estiu després de veure una pel·li de Charly Rivel. Tenia l’ànim una mica baix i supose que allò sí vaig saber transmetre-ho.