Escrivim arquitectura sobre arquitectures ja presescrites. Matèria amuntegada que esborrem de llocs anteriors. Creant-hi nous topos. Esborrant els kitsch preinstal·lats. Superant l’estultícia veïna. Adoptant solucions inèdites als encontorns. Colpejant l’ànima que ens paga. Desoïnt el seu tarannà. Car, ens esbandí el nostre prec. Tornant-li amagat el deshonor. Clavant-li als fronts les barres que vitupera. Barres esgarradores alenadores de la podridura interior.
Barres que bateguen incansables. Marca de la casa, de la polis i el país. Vull que produesca por en enlairant-se del terra que el sosté. Capsa que substentarà els nostres morts.

Òstia en la galta pel rebuig de la contemporaneïtat esventrada per la llum cegant del sol. M’heu fotut la geperuda emplomada i estanyada. Jo vos fot la creu l’enigmàtica dels quatre braços d’acer resplendent manllevada del Parc Güell. Vos estaque al cim el record de les Tres Creus talaiòtiques preses en homenatge sincrètic d’en Gaudí.

A sota cou el forn de calç blanca folrant els vostres nínxols de blanc d’Eivissa on destruïrem les ànimes gasiveres. Vos he encolomat la cúpula catenària de barret. No és pas un motiu ortodox, sinó ben heterodox. Us he separat del negre granit amb estructures per que els vostres sucs putrefactes s’escolen entre els racons eixalbats sense embrutar-me l’envolvent. 

He fet volar llindes i llindars per a poder assentar els florons d’espines i roses per on desagnar la mala fel. He traçat les seccions aúries invisibles de gairó que jamai trobareu. Heu prescindit del vitrall d’en Paco Maria que matisava la llum de l’interior, bandejant la coentor. Kitsch i discreció demanàveu i vos he fotut un bell panteó. Una capsa a quatre aigües que sobreïx del seu solar.

Hem emmarcat el nom de la tribu dins de la tarja superior del portal. A sota, a un angle poc perceptible hem signat el picapedrer i un servidor per a memòria del crim imperfecte obrat.
Requiescat in bella.

Intentaré explicar -per escrit- el que no s’ha acabat d’entendre del que volia explicar aquesta vesprada. Com no sóc polític, en Justo Serna, va fer-me el signe d’acabar i vaig perdre el fil discursiu un pèl atribolat.

Si la ciutat de València, com qualsevol altra ciutat, és temps i treball acumulats dels seus ciutadans per generacions…Com és que no tenim gens de memòria ni dignitat?

Si per a fer l’Estació del Nord i les vies de Ferrocarriles del Norte, -allà- devers les primeres dècades del segle XX, -no fa encara un segle- hi vam cedir-los -com a ciutat- uns terrenys i expropiar-nos-els:

¿ Com és que ara tornen a arrancar-nos col·lectivament 310 milions de plusvàlues amb l’edificabilitat que se’n van de benefici d’empreses estatals espanyoles com Adif, Renfe, Ferrovial, ACS i d’altres dels “amics propers”  del poder ESPANYOL de sempre, amb la “enginyeria comptable” que diuen que és la que regeix aquestes transaccions a costa de la ciutadania de la ciutat de València?

 

I per això he aparegut amb el meu treball i dictamen judicial com a pèrit judicial en el procediment del Tribunal Superior de Justicia arran  del cas  Parc Central per la conferència-debat. Això són nombres, en són dades reals i no opinions, no com les vostres, que sols fan que transpuar ideologia mesetària i jacobina.

Després ens direu que és el que n’hi ha. I jo us demane el canvi de quadre de treball mental (framework) i demane major transparència i major informació per a la ciutadania.

Quantes vegades ens caldrà comprar a les empreses espanyoles uns terrenys que són nostres; que n’eren patrimoni comptable de la pròpia ciutat de València?

Com podem sentir-nos tranquils dels nostres representats polítics, si vosaltres beneïu l’atracament que ens fan des de Madrid amb el vist-i-plau dels col·laboracionistes d’ací?.

Si a algú li roben, lo normal fóra que aquell “algú” tancara la caixa i n’agafara la clau.

D’ac,í que el remei que vaig exposar-vos-hi fóra l’exemple socialista d’un madrileny, d’en Manuel Catalán, alcalde de Benidorm a principis dels vuitanta, qui pactà amb el Partit Nacionalista del País Valencià, amb el PCPV i fins i tot amb Aliança Popular de Miguel Barceló que els impostos es pagaren a l’alcaldia eixe any i les concessionàries anaren a cobrar als “ministerios de la Castellana” contra l’actitud d’espoliació ja primerenca de F. González i Alfonso Guerra. I a la fi, els vaig reblar el clau, amb l’auditori socialista de la sucursal en ple:

Calabuig i/o Reig, cal que ens “mascarem” com si fòrem negres o posar-nos una bena al cap i una ploma de gall com els indis americans per a adonar-nos que ESPAÑA ENS ROBA A TRAVÉS DE LES SEUES EMPRESES “multinacionals” (?) ESPAÑOLES ADHERIDES COM UNA LLEPASSA A L’ESTAT..i vosaltres sou la corretja de transmissió necessària ? 

En aquest cas, quina és la diferència de política de dretes entre el PPE i el PSOE?

Re: cap ni una, el colonialisme és política de dretes, podeu practicar-lo amb més o menys bona retòrica tant per part del PP com per part del PSOE. La major corrupció hui és la manca de democràcia i la dependència política. “De moliner -español- canviarem que de lladre -español – no se n’escaparem” diu la dita antiga.

Fa uns anys vaig presentar un projecte delicat de Bjarke Ingels que semblava d’una delicadesa especial. Avui, quatre anys han presentat un nou projecte. I m’ha sobtat la rapidesa en que ha envellit. Sobretot quan hem vist venedors de fum nostrats planejant  amb la mateixa vacuïtat. Si ensomnies una forma cal enformar-la com a signe de la ciutat i llocs.

So far..
1.
Strength lobby companies buildings are used to show strength its urban madness as a constant point of reference by famous young innocents architects.
2.
Much of practice of architecture –composition, the ordening of objects as  reflection of the ORDER of the world, the perfection of object, the vision of a future made of progress and continuity –is conceptually inapplicable today.
3.
For architecture only exists through the world in which it locates itself.
If this wold implies disocition and destroys unity, architecture will inevitably reflect these phenomena.